13 de enero de 2012

13. en veure la fe d'aquella gent (Mc 2, 1-12)

La fe fa moure muntanyes. Sempre ho hem sentit a dir... però no sempre ho hem d’entendre en sentit estricte. L’escena del paralític baixant penjat de quatre cordes (com la que veim en el "cromo" d’avui) és del tot impensable. Qualsevol que hagi fet obres a casa seva sap el soroll i la pols que fa fer un forat en un sostre, per molt senzill que sigui, de fusta o de palmes, es igual. la importància que dóna Jesús a la fe és la que hem de veure també nosaltres. És indiferent si van acabar el forat o no. 
La polèmica que segueix és també important: Jesús, en consonància amb el pensar de l’època vincula malaltia i pecat. També ho fan els qui el critiquen. Si perdonar els pecats és blasfem, Jesús els "proposa" fer-ho d’una altra manera, sabent que serà igualment escandalosa. Però per a Ell el que realment té importància és la persona. És significatiu que Jesús digui als contrincants: "Ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats" i seguidament digui al paralític : "aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa."  a Jesús li és indiferent la fórmula; importa la persona.
Nosaltres hem de ser tant flexibles com Jesús cercant fórmules, però tant ferms com ell en la tasca de salvar les persones de les paràlisis que pateixen. Si fer-ho ens suposa incomoditats amb les "autoritats", cerquen fórmules alternatives; si no n’hi ha, deixem que s’incomodin, però ajudem les persones. 
Ho hem de fer, però a l’estil de Jesús, amb la seva col·laboració, aprofitant la seva força, la seva confiança. Jesús mai cura sense la fe del malalt, sense la seva aportació; mai cura ni per paternalisme ni per "quedar bé". Facem també nosaltres el mateix

No hay comentarios:

Publicar un comentario