30 de abril de 2012

30. jo sóc la porta de les ovelles. (Jn 10, 1-10)

Com tantes vegades, les paràboles i les imatges que Jesús empra no són enteses pels deixebles, i molt manco per als altres juejs que l'escolten.
La primera part d'aquest fragment és d'una lògica aplastant, des del punt de vista de ramadeig. Un poble amb llarga tradició nòmada, acostumat a manejar animals, entenia açò de que qui pota la paret, la tanca, no és l'amo, sinó el lladre. També entenen açò de caminar davant del ramat, per tal de indicar-li el camí.
Però no arrioben a entendre el sentit que Jesús dóna a tota aquesta lliçó de ramaderia. potser és perque aquesta lliçó és per als pastors actuals, no per als deixebles de llavors. El camí per a arribar a les ovelles és Ell. Ell és la porta. No podem arrobar-hi d'altra manera, ni proposar altra cosa que Jesús i el seu Regne. Totes les altres maneres de parlar a la gent són pròpies de bandolers, que volen aprofitar-se del ramat. Però les ovelles fugen, perque senten una veu que no els parla de Jesús, sinó d'altres coses. La tasca dels pastors és donar vida a les ovelles.
Potser ens hem de preguntar com és que tenim els corrals buits...

29 de abril de 2012

29. Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi. (Jn 10, 11-18)

La imatge de Jesús "bon Pastor" és molt antiga, i devia ser molt apreciada per les primeres comunitats, vist la cantidat de representacions que se n'han trobat.
Tots els qui hem tingut ocasió de manejar animals, sabem cert que els animals ens comèixen, i també nosaltres els coneixem, cada una pel seu nom, encara que a un extern li semblin totes la vaques o totes les benes iguales. Aquesta proximitat és la que Jesús ens demana entre nosaltes, els seus seguidors, de manera especial els que tenim les resposabilitats d'acompanyar les comunitats dels dels diferents ministeris.
El retret que Jesús fa als pastors "d'ofici", és molt fort. és un retret que en ocasions feim a les nostres jerarquies, als diaques, als rectors, als bisbes, al papa.
La nostra relació amb la gent de les comunitats ha de ser com la del Bon Pastor: personal i personalitzada. ajustada a les necessitats de cada un. Açò vol feina per totes dues parts: els "pastors" d'atenció i dedicació; els fidels de confiança i paciència.
Les nostres comuntiats, en ocasions, s'assemblen més a una "factoria de sagraments" que a un ramat que fa camí amb el seu pastor. I d'açò no en podem culpar només al pastor.
El canvi que volem l'hem de fer entre tots.
Per molt "pastors" que siguem, un anyell esquiu no ens el podem posar a l'espatlla.

28 de abril de 2012

28. --Aquest llenguatge és molt dur. (Jn 6, 60-69)

El llenguatge de Jesús és dur. La seva proposta és difícil de complir, és exigent, complexa, romp amb els esquemes de molta gent.

No tant sols en el seu temps, sinó també ara, la Bona Nova que Jesús ens ve a anunciar és una ruptura total amb el que el món ens vol fer creure que ens farà feliços.
Quan un està acostumat a sentir que els diners fan la felicitat, "compartir" sona molt dur; quan sentim que "jo" és el més important, "primer els altres " sona molt dur; quan "riure" és el primer, "Feliços els qui ploren" sona molt dur; quan ens desentenem dels altres, "... i no hem vau visitar." sona molt dur.
L’exigència de Jesús és gran. Ell mateix ens mostra fins quin punt ens confortarà viure d’aquesta manera. Ell mateix, que va ser capaç de viure amb aquesta exigència, és la prova que, no essent fàcil, és possible.
Déu, en la Resurrecció, dóna compliment a totes les promeses fetes des de temps immemorials: la mort, l’enemic primer, ha estat vençuda. El Crist n’és la prova.
Encara que sigui un llenguatge dur, en ocasions ens fa falta per a deixondir-nos. Els nostres cors es quedes adormits en el que vivim habitualment, i s’anestesien, impedint-nos reaccionar davant el patiment dels altres o el propi patiment.
Obrim els nostres cors a la seva crida, encara que sigui dura, encara que ens dolgui.
En el fons, tan sols Ell te paraules de vida eterna, Ell és la resposta, Ell és el Camí

27 de abril de 2012

27. --Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (Jn 6, 52-59)

La carn, la sang, generen entre els jueus moltes prescripcions rituals. Des de temps antic, no tots els animals poden esser menjats, ni poden ser morts de cualsevol manera, sinó que han de complir uns requisits.
La sang és, per als jueus, la vida mateixa, que no pot esser utilitzda com a aliment.
Com Jesús pot dir "mengeu el meu cos, beveu la meva sang"?
Aquesta proposta "cannibal" en aparença, va escandalitzar molts jueus, que fan deixar de seguir Jesús a causa d'aquestes paraules.
Hem de reprendre el sentit simbòlic que comentavem ahir, del pa, que no és altra cosa que el blat capolat, esmicat, que deixa de ser ell per a ser pa, per a entendre que ens diu Jesús.
És el moment de passar de l'Antiga Aliança a la Nova, i Jesús marca aquest pas posant-se ell mateix en el lloc del mannà, el pa del cel que havien menjat els israelites al desert, amb Moises. Aquells moriren, però Jesús, que ve del cel, ens dóna vida eterna.
Un altra motiu d'escandol: Jesús es posa per damunt de Moises! Aquest és un punt que es repeteix en diverses ocasions: "Ningú ha vist el Pare...", "ningú no coneix .... " però Moises també havia vist Déu, i hi havia tingut converses...
No ens ha d'estranyar, per tant que els jueus es demanessin "com pot donar-nos la seva carn per a menjar?" .
Anem una mica més enllà dels jueus, i mirem Jesús com a do de Déu per a la humanitat, que ha patit, com el blat, perquè tinguem vida per sempre.

26 de abril de 2012

26. Jo sóc el pa de vida (Jn 6, 44-51)

El pa, per si sol, seria tema per a omblir pàgines i pàgines. Se'n poden explicar moltes coses. Aliment bàsic a la cultura mediterrànea, i a molts llocs de climes temperats, el pa és menjar habitual en totes les cases, fins les més pobres. És també simbol d'unitat entre molts, que deixen de ser un mateix -els grans de blat- per ser una cosa nova -el pa-.
"Llevar-se el pa de la boca" és sinònim de donar-ho tot per un altra; "no tenir ni pa a la taula", vol dir no tenir res...ni tant sols le més elemental per a sobreviure.
Cap d'aquestes referències, ni expressions poden fer sombra a la de Jesús: "Jo som el pa de vida" 
Posar el pa com a element de comparació amb un mateix és extrany. Voler ser pa, vol dir ser senzill i humil, ser trossejat i repartit, ser menjat, ser assimilat...
Però pensar i creure que aquest pa és font de vida, que ser repartit, trossejat, assimilat, és la manera de donar vida al món, açò tan sols ho pot pensar i dir Jesús.
Des de que el blat és capolat, triturat en el molí, fins que és pastat, manyagat, menjat i assimilat, les metàfores amb la vida mort, passió i resurrecció de Jesús són abundants.
És aquesta resurrecció de Jesús la que ens dóna la vida per sempre. Per açò tan sols Jesús pot dir "Jo som el pa de vida" 

25. El Senyor hi cooperava (Mc 16, 15-20)

L'encàrrec de Jesús d'anar a tot el món i anunciar la Bona Nova del Regne és clar i contundent.
amb aquest enc+arrec acaba la presència corporal de Jesús entre els deixebles.
Jesús puja al cel i desapareix de la seva vista, entre núvols. és una imatge molt pròpia del Déu de l'Antic Testament. és la manifestació que per als seus seguidors Jesús és Déu.
L'absència física de Jesús no és una absència real. La seva persistència en la memòria i els cors dels seus amics era imborrable. L'experiència de la resurrecció havia canviat els cors d'una homes i dones porucs en els cors de testimonis valents, capaços de jugar-se la vida com havia fet el seu mestre.
Però Jesús no tant sols "acompanya" els deixebles, sinó que coopera en la seva missió. No tan sols ens encomana la tasca, sinó que hi pren part activa, confirmant amb obres les seves paraules.
Si la predicació dels seguidors de Jesús fós només d'una ideologia, d'un programa de govern, no caldria aquesta cooperació. Però com que la predicació de la Bona Nova proposa una sintonia personal, de tu a tu, amb Jesús, aquesta cooperació, ha de ser total, Jesús ha de ser present a través de la nostra vida per tal de fer-li accessible als altres.

25 de abril de 2012

24. qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. (Jn 6, 30-35)

Els jueus, com nosaltes en molts de moments, estan convençuts que el passat és la referència, el moment en que Déu actuava a favor d'ells.
Les obres de Moisès són el seu referent. Jesús ha fet coses tant grans i fins i tot més grans que Moisès, però seguieixen demanant-li un senyal.
Quan Jesús pot fer-los veure que és el Pare qui obrava per mitjà de Moisès igual que ara obra per mitjà d'Ell, demanan aquest pa baixat del cel.
"qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set."  No podem entendre l'expressió en sentit literal. Açò ho feia la samaritana. Hem d'entendre que amb el seu ajud, amb la seva força, no necessitarem res més.
Vol dir açò que no ens hem d'esforçar? NO!!. Vol dir que amb el seu ajud les nostres forces bastaran, que trobarem qui ens ajudarà, que encara que ens pensem estar sols, Ell ens acompanya i ens ajuda.
Si vivim en comunió amb Ell, no tindrem mes fan ni set que estar més units a Ell. i açò ens reconfortarà i ens bastarà.

23. --L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat. (Jn 6, 22-29)

Després de la multiplicació dels pans, els jueus volen seguir Jesús. Les seves intencions són evidents per a Jesús: volen menjar sense treballar, de franc.
La gent cercava Jesús, però la seva motivació era "segons la carn", no "segons l'Esperit".
També en els nostres temps molts ens acostem a Jesús pensant que pot ser una solució per a les nostres necessitats. Ell, si vol, pot solucionar els nostres problemes, les nostres dificultats, els nostres bloquejos, les nostres malalties.
Però moltes vegades, és la nostra actitud la que fa que quedin sense resposta les nostres peticions. Jesús vol que creguem en ell. L’aliment que ell ens ofereix no és el pa, no és la carn, és ell mateix.
El nostre seguiment de Jesús no pot estar condicionat per les nostres “fams”, per les nostres preocupacions. Fer-ho així seria “recordar-nos de Sta. Barbara quan trona”. Jesús ens demana que posem la nostra confiança en ell. Ell sabrà el que ens és necessari, el que ens convé.
Davant la malaltia, davant les dificultats, posem-nos en mans de Déu, acceptant primer el mal-pas i demanem-li forces per a poder-lo passar.
D’altra manera, serem com els jueus que volien, altra vegada, assegurar-se el pa, sense compartir amb els altres.

22. ...sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. (Lc 24, 35-48)

La presència de Jesús entre els seus els deixa sense paraules. En el text no hi ha ni una paraula, ni una resposta, ni una reacció de part dels deixebles, tret de la por. "esglaiats i plens de por"  no podem acullir el Ressuscitat. El podem acollir des de la serenor, des de la obertura d'esperit.
La resposta de Jesús, "palpeu-me i mireu", sembla que ens deixa al marge de l'acció. No podem palpar el cos de Jesús, no hi tenim accés físic.
Tan sols podem trobar Jesús en els germans, en aquells en els que ell mateix ens ha dit que volia ser reconegut: en els pobres, els senzills, els malalts, els necessitats.
Davant totes aquestes persones hem de fer aquest pensament, hem de tenir present que Jesús ens ho diu a nosaltres per boca dels que ens necessiten: "...Som jo mateix"
Llavors els esglais i la por quedaran al marge, i podem acompanyar Jesús en aquests que ens necessiten. Tenim tantes ocasions d'abraçar Jesús en els qui necessiten consol, necessiten afecte, necessiten companyia! Fem-ho!!

21. tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven (Jn 6, 16-21)

Les accions miraculoses de Jesús ens mostren que Déu és amb ell, que el poder de Déu l'acompanya. Però no hem de confondre aquestes accions amb "bravuconades" de Jesús com qui diu: "mireu si ho som de poderós".
En ocasions hem d'entendre el relat d'un miracle com a un suggeriment de com han de ser les nostes actituds, que quin ha de ser el lloc de Jesús en la nostra vida.
Aquest miracle podria ser vist d'aquesta manera.
Jesús se'ns acosta de les manera més inversemblats. Quan esteim perduts enmig de la mar; quan esteim a les fosques i no sabem ben bé per on anem; quan esteim desanimats i no veim cap on trobar forces per a continuar.
Llavors, com els deixebles, veim Jesús. Sense posar en qüestió la bomndat de la traducció, podriem entendre que a nosaltres Jesús ens diu: "No tingueu por. Jo hi som"
Llavors, com en la narració de l'evangeli, ja no hi ha ni mal temps, ni vent, ni por. Llavors ja hem arribat.
En la nostra vida esteim a les fosques moltes estones. De vegades veim Jesús, d'enfora, però no el reconeixem, no ens hi acostem prou. Quan els deixebles el volen pujar a la barca, quan nosaltres incorporem Jesús a la nostra vida, els problemes canvien de perpectiva. No sempre desapareixen, com no desapareixen les onades de la mar en un dia de tramontana, però tenim la confiança que la barca no ens fallarà, que remarem junts amb els altres fins al recer, que no perillarem...
Açò també és un miracle.

20. amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles (Jn 6, 1-15)

Els evangelistes, com tots els qui escriuen coses, són una mica exagerats quan és hora de fer recnmptes de persones. els cinc mil homes de Joan, possiblement són comptats com ho fan els organitzadors de les manifestacions modernes, i realment no eren tants.
Nombres a part, els que hem de considerar són els fets i les actituds.
Jesús, amb la seva pedadogia fina, vol fer pensar els deixebles i li toca la fibra a Felip.
Amb la seva curtedat de mires, Felip no va més enllà de veure la despesa de donar pa a tanta gent.
Però hi ha un al·lot que va molt més enllà que els deixebles: COMPARTEIX. Un fillet, sense preparació humana ni teològica, però generós, ensenya tothom com Déu vol que visquem amb els altres: amb els cor oberts, amb les taules disposades, generosos.
Els homes "assenyats" guardaven els seus pans: "no fós cosa que no n'hi hagu per a tots".
Els qui ténen un cor d'infant, dónen el que tenen. Quan tots donen el seu, en sobren dotze covos.
En aquests moments de dificultat econòmica nacional, mundial, com ens comportem, nosaltres: com els "assenyats" o com l'infant de cor generós?


23 de abril de 2012

19. ...els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida (Jn 3, 31-36)

Joan deixa molt clar, en aquest text i en altres que la salvació depen del seguiment de Jesús. És, com qui diu, la única condició per a salvar-se: Voler ser seguidor de Jesús. Segurament, ni tals sols és condició aconseguir-ho!. Molts pocs en els 2000 anys de vida de l'Església han aconsegit fer-ho. I cap, ho dic amb certesa, ho ha aconseguit del tot.
Els qui admeten el seu testimoni, els que creim que Jesús és enviat de Déu, i que el que ell ens mostra és la veritable imatge de Déu, serem plens de l'Esperit i tindrem vida eterna. Aquestes dues realitats, l'Esperit l la Vida eterna, són dons de Déu, que ens són concedits per gràcia de Déu que els dóna lliurement.
Els qui no admeten aquest testimoni de Jesús com a enviat, no els seràn donats aquests regals, però no els serà pres res. Qui no admet Jesús, renuncia a aquests dons.
Un regal, no ho és del tot fins que qui l'ha de rebre l'ha acceptat.
La gràcia i la fe són dons que se'ns fan sense haver-los merescut.

si m'ho permeteu...

Si m'ho permeteu, parlaré de mi mateix.
El primer comentari d'aquest blog, abans de saber que en un projecte com aquest t'hi pots implicar tant i tant, va ser arran d'un concert de Gospel al que jo havia assistit al Principal de Maó. Era cap al final Juliol de 2010.
Llavors, jo tant sols sabia que el Gospel era una música que m'agradava. L'anglès no és el meu fort i per tant les lletres em passaven (i encara, en ocasions) per alt. Hi veia, però les espurnes de la pregària que hi crepitava, per dins, com un caliu de brasa...
Ara, encara no fa dos anys d'aquell concert del Soweto Gospel Choir, he tingut l'honor de compartir escenari amb més de quaranta excel·lents persones, cantaires, músics, directora, tècnics, muntatges de fotos, i molta música.
La ocasió era extraordinaria: Aspanob necessita ajuda; Rotary's es posa a la feina.
Els infants amb processos oncològics i les seves famílies tenen tot el nostre suport. Tenen també la meva pregària i la de molta, molta gent.
Moises Sala, director català de Gospel Viu, que va dirigir un taller amb 50 participants en les hores prèvies al concert, ens va dir que el Gospel és una música que parla d'amor. Jo hi afageixo que ens parla de l'amor de Déu i del amor a Déu.
Entre altres temes, casi al final, vam cantar: "Jesus is the answer! Jesus is the way!". Jesús és la resposta! Jesús és el Camí!
Per a molts, costa entendre-ho; als que tenim el goig de creure, Jesús ens ajuda a tirar endavant, a superar dificultats, a ajudar a d'altres.
El Gospel és música, i ritme, i alegria, ... i pregària. Totes aquestes coses hi caben, i encara algunes més que em falten descobrir.
Gràcies SomGospel Menorca, per haver-me ensenyat aquestes coses, per haver-me mostrat aquesta manera de pregar i per haverme deixat compartir-les amb vosaltres.

Disculpeu...

Les presses, tenir un excés de coses entre mans són, en ocasions, companyes de viatge de les nostres activitats.
Aquesta darrera setmana ha estat impossible fer alguna aportació al Blog. La veritat és que hem dol no haver pogurt fer el comentari de cada dia. Les estadístiques del Blog diuen que alguns i algunes el llegiu habitualment.
Les meves disculpes altra vegada. Trobareu penjat avui el de dimecres passat! El tenia començat i ara he vist que no l'havia acabat. Els dels altres dies, intentaré posar-los.
Gràcies per la vostra comprensió

Joan



18. ...per salvar el món per mitjà d'ell. (Jn 3, 16-21)

La missió de Jesús en el món no és destriar i castigar els no-cumplidors de la Llei. Jesús ha vingut al Món per AMOR. Déu, ens estima tant que ens ha enviat allò més valuços que té. No per a castigar, sinó per a mostrar el camí de la salvació.
Amb la seva vida, Jesús és el camí. El que ens proposa no és una "ruta de GPS" que mena a algun lloc, sinó que ens proposa que el seguim a Ell, que facem el que ell ha fet, que visquem com ell ha viscut, que estimem com ell ha estimat.
La nostra humanitat està feta de llums i d'ombres. És pròpi de a nostra condició humana tenir racons, llocs en els que preferim que la llum no hi sigui present, que volem tenir a les fosques, amagats. Els que volem seguir Jesús, deixem que la seva llum ens il·lumini tots els àmbits de la nostra vida. Tota la nostra existència ha de ser posada a la seva llum, a la seva disposició.
Si vivim d'acord amb les obres de la llum, serem realment seguidors de Jesús Ressuscitat, Lúm del món.

17 de abril de 2012

17. --I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? (Jn 3, 7b-15)

Continua de l'evangeli d'ahir, i encara Nicodem i Jesús només s'entenen a mitges. Les expressions de Jesús,  i la pregunta que ens ha servit de títol, ens marca la diferència entre l'Antiga Aliança i la proposta del Regne, la Nova Aliança. Nicodem, que era dels mestres d'Israel, no pot emprar la seva saviesa antiga per a entendre el nou llenguatge que Jesús empra.
Tan sols la referència a Moisès devia ser aclaridora per a Nicodem. Moisès va enlairar una serp perquè qui volia salvar-se, la pugués mirar i curar-se de les picades de les serps. Igualment Jesús, en ser enlairat a la creu dóna la possibilitat de salvar-se a aquells que el vulguin seguir.
Però Jesús ja veu per endavant que els jueus no accepteran els seus ensenyaments. Amb tot, vol donar raó del seu testimoniatge: Ell, ve de Déu, és el Fill.
Si no acceptem aquest punt de partida, no entendrem la resta del seu missatge.

16. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit (jn 3, 1-8)

La conversa de Jesús amb Nicodem és molt de l'estil del redactor del quart evangeli, una conversa en que cada un parla de coses diferents, i fins que es posen en sintonia és impossible que s'entenguin. Passa amb la samaritana, entre altres passatges.
Ara Nicodem vol entendre que ell, vell, ha de neixer de nou, entrant en el si de sa mare, que Déu sap els anys que feia que no era entre els vius.
La indicació de Jesús, que hem de néixer de l'aigua i de l'esperit, ens remet als sagraments de la iniciació cristiana, el Baptisme i la Confirmació. Un i altre són els nostre naixement per al Regne. No són rituals de pas o de presentació en societat. És el veritable naixement "de dalt" que ens demana Jesús per a ser dels seus.
El qui neix de l'Esperit, el que és adult en la fe, és aquell que te el do de la llibertat, perque qui el guia és l'Esperit, que en mena allà on Ell vol.
Neixer de l'Aigua i de l'Esperit vol dir posar-se en mans de Déu, que ell ens guii i ens proposi les tasques per a les que ens ha preparat.
Deixem que l'Esperit ens empengui, que ens meni allí on realment el Regne ens necessita


P.D. perdoneu l'absència d'ahir.

15 de abril de 2012

15 Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20, 19-31)

Aquest Sant Tomàs sorpès és reflex de l'actitud de tots els deixebles, per més que uns ho dissimulin més que altres.
El retorn a la vida de Jesús, fet sorprenent per ell mateix, és a més el retorn d'un cos glorificat, però, a la vegada, el mateix cos. D'aquí que el Senyor pugui mostrar les nafres, les ferides, la llançadas.
Amb prou feines Tomàs, com tots nosaltres, pot creure en la Resurrecció; amb prou feines, pot creure que Jesús entri i surti de les habitacions amb les portes tancades; amb prou feines pot entendre que tengui marques de la seva passió.
És que Tomàs és molt "com nosaltres", amb dificultats, amb elements de la nostra fe que ens cal aprofondir i perfilar.
Nosaltes no hen tingut la oportunitat de "tocar" Jesús. Però en la nostra experiència de fe hem pogut percebre la seva presència entre nosaltres i en nosaltres.
De vegades, fins i tot amb totes les portes del cor tancades, se'ns fica al mig dels nostres pensaments.
Donem-li oportunutat de que entri, que ens digui, que ens recrimini la poca fe, que ens envii.
Donem-li temps per a fer-nos els seus testimonis. Com Tomàs

14 de abril de 2012

14. Els reprotxà la seva falta de fe (Mc 16, 9-15)

Trobem altra vegada tres elements comuns amb altres aparicions de Jesús: Es presenta al grup, es fa present mentre compartiexen taula, els envia a escampar el Missatge del Regne.
Són elements comuns amb altres aparicions, però en aquesta voldría destacar un element singular: els retrets sobre la seva fe.
Els deixebles, en el moment de la Passió, no havien entès encara res, o casi res, de la tasca del Mestre, de la seva "messianitat" nova, diferent de la que el poble jueu esperava des de feia segles. Un Messies Crucificat, era escàndol per als jueus, ens diu Pau.
Després de la Passió, Maria Magdalena els anuncia que Ell Viu, els d'Emaús els diuen que han sopat amb Ell, i encara no creuen, ni entenen el que ha passat.
Hi ha una explicació: el que Déu ha fet és tan gran que costa d'entendre-ho, d'acceptar-ho. Ni tan sols la resurrecció de Llatzer els donava pistes per a veure-ho clar. El Ressuscitat és, tot i ser el mateix Jesús, un Jesús que viu d'una manera nova, diferent, glorificat per Déu.
No ens ha d'extranyar que no ho puguessin entedre. Nosaltres, al cap dels anys, dels segles, tampoc ho veim clar, en ocasions.
Amb tot, Jesús els manté la confiança i els envia a predicar arreu del Món.
Confien també nosaltres en les forces que Ell ens dóna per a poder escampar al nostre poble la seva Bona Nova.

13 de abril de 2012

13. Ell els digué: --Tireu la xarxa (Jn 21, 1-14)

Joan ens dibuixa uns deixebles que semblen haver perdut l’empenta. Semblen desanimats, han tornat a les seves tasques habituals, de pesca, de xarxes. Pere se’n va a pescar, amb els altres, i no treu res. A la matinada, cansat i desanimat retornen a terra. d’enfora un curiós els demana, segurament com cada dia feia algú, si han tingut bon dia. "Ni d’enfora!". "Tireu a l’altra costat de la barca..."
Els pescadors de volantí diuen que en ocasions el que pesca a proa treu peix i el que pesca a poca no treu res. Però pescant amb xarxes, es fa difícil pensar-ho.
Imagineu el que passa pel cap d’un professional quan un curiós des de terra li diu que ha de fer. Però imagineu també la bona disposició per a fer-li cas, sense saber qui és, després d’un vespre de feina perduda.
Només quan han carregat, sense saber com ni perquè, un dels deixebles anuncia: "és el Senyor!"
És el Senyor que ens dirigeix en les nostres tasques; és el Senyor que ens encoratja quan esteim desanimats; és el Senyor que ens refà les forces, sense que sapiguem ben bé com.
Les tasques pastorals són en moltes ocasions com un vespre de pesca sense peix. Ens deixen desanimats, cansats, desmotivats.
Hem de mantenir la confiança, encara que sense motius aparents, i seguir tirant xarxes. Ens hem de posar en mans del Senyor, perquè, com va fer amb Pere i els altres, quedem sorpresos: On no n’hi havia, en surt.


12 de abril de 2012

12. Vosaltres en sou testimonis (Lc 24,35-48)

Els d'Emaús han arribat i expliquen la seva experiència. És la primera tasca dels seguidors de Jesús com a missioners.
Les explicacions dels que han viscut en pròpia carn la situació de compartir la taula amb Jesús es converteixen en presència real de Jesús.
"Fora por!", els diu Jesús. La por, aquesta sensació tant humana, tant inconctrolable i tant injabilitant, és la que domina els cors dels deixebles. Després de la desfeta del Divendres, que vols?
La primera tasca de Jesús és fer-los entendre que no és un mort-en-vida. per açò es deixa tocas i menja amb ells.
La segona és fer-los veure que res del que ha passat ha estat casual, ni inesperat, per molt que hagi estat molt dur per a tots. Les escriptures, referència bàsica per a la fe dels jueus donen la raó a Jesús. Si sabem llegir correctament, a les profecies estava escrit que el Messies ha de morir i ressuscitar.
La tercera tasca és enviar-los a fer el mateix que ja han fet els d'Emaús: compartir la seva experiència amb altres, fent, de nou, presència viva de Jesús en els cors de la gent.
Aquestes tres tasques le segueix fgent Jesús amb nosaltres, cada dia, si ens posem al costat dels altres que creuen, en comunitat. Tret de Magdalena i mes endavant Pau, les aparicions són en grup, els deixebles reuinits, reben el Senyor.
Celebrem la nostra fe, compartim-la en les comunitats, posem-nos en situació de rebre Jesús, en la Paraula, en els sagraments, en els germans.

11 de abril de 2012

11. Llavors mateix se'n tornaren a Jerusalem (Lc 24,13-35)

Cercant imatges al voltant del passatge de l'evangeli d'avui, es proposen bàsicament dos temes: Els deixebles amb Jesús, anant a Emaús, els deixebles amb Jesús fent la fracció del Pa.
És difícil trobar imatges dels deixebles tornant a Jesuralem, sols, però contents, entusaismats, convertits, plens de la força de la Eucaristia, de la presència de Jesús en la fracció del pa.
I, tal vegada, és la imatge que marca el sentit de tot el fragment: Si amb la presència de Jesús no sóm transformats, i ens convertim en missatgers, no ens serveix per a res, la nostra participació a les celebracions eucarístiques.
El fragment que ens narra l'encontre dels ceixebles camí d'Emaús amb Jesús és, ni més ni manco, una narració de l'esquema de la nostra eucaristia, de la missa:
  • presentació, salutacions,
  • liturgia de la paraula, en que s'expliquen els textos de la Sagrada Escriptura,
  • fracció del Pa,
  • enviament.
Sense aquest enviament, quin sentit té que se'ns obrin els ulls en la fracció del pa? Quin sentit te entendre el sentit de les Escriptures?
La missió, la evangelització, la comunicació de l'entusiasme dels creients als que encara no coneixen Jesús no és una opció de la nostra condició de creients; és una part essencial que no podem refusar.


10 de abril de 2012

10. Li diu Jesús: Maria! (Jn 20, 11-18)

La conversa de Maria Magdalena amb els àngels i amb Jesús és casi la mateixa. "dona, perquè plores?". Ella, amb tot el dolor del cor, respon bonament com els sentiments li ho manen. Quan Jesús li parla, no el reconeix, no l'identifica. Tan sols quan és cridada pel seu nom, reacciona.
És la relació personal la que fa possible la fe en la resurrecció. El raonament no ens hi pot dur; l'experiència de la trobada personal, si.
I la trobada personal amb el Ressuscitat és possible sempre i en tots els temps de la història!. Aquesta és la nostra sort i la nostra salvació. No cal el contacte físic amb Jesús per a poder senti aquesta relació personal. És l'essència del Ressuscitat, que està per damunt de les barreres físiques, per damunt fins i tot de la mort.
Pere, a la primera carta ja valora molt la fe dels que, sense hever vist, hem cregut. Certament, la nostra relació amb Jesús no és la dels apòstols o com la de Magdalena, però pot ser tant certa i tant intensa com la seva.
I així poden ser, com ells, testimonis de Crist Ressuscitat.

Sense aquesta crida personal de Jesús, dificilment serem els seus testimonis. Dexiem-li temps, donem-li ocasions perque ens cridi pel nom. Així el podrem abraçar i ser els seus seguidors.

9 de abril de 2012

9. --No tingueu por. (Mt 28, 8-15)

Costa imaginar com anaven les dones al sepulcre, el matí del diumenge, un cop acabat el repòs sagrat del dissabte. Suposant que l'amor cap a Jesús fes possible vèncer la natural prevenció als cadàvers, la tristor devia ser aclaparadors.
A aquesta barreja entre respecte, temor, tristor, s’hi afegeix la sorpresa de veure la pedra que tapava la boca del sepulcre desplaçada, rodolada deixant altra vegada oberta l’entrada.
Així com havien anar les coses, no deixaven se ser seguidores d’un condemnat a mort pels romans, a petició dels grans sacerdots. Podien esperat qualsevol cosa.
Després de trobar l’àngel, tot canvia. Ja no cerquen el cadàver d’un difunt, cerquen un amic viu!. L’encàrrec de l’àngel és clar: Aneu! Els altres ho han de saber.
Llavors es mesclen la por i l’alegria. Encara hi manca la trobada personal amb Jesús.
Un cop s’ha produït aquesta trobada personal, la por fuig, desapareix.
És el missatge de Jesús: No tingueu por! També els ho havia dit l’àngel. No tingueu por!
És aquesta relació personal amb Jesús la que farà possible la recuperació de la confiança i, sobretot, la rebuda de l’Esperit. Sense aquesta relació personal, Pere mai hauria pogut dir, convençut, “nosaltres que hem menjat i begut amb ell després de ser mort...”
Cerquem també nosaltres aquesta proximitat personal. No ens quedem en la por dels que no acaben de veure clar què ha passat. No ens quedem amb els dubtes: Jesús és viu; --No tingueu por. Aneu a anunciar-ho!!



8 de abril de 2012

8. La pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. (Jn 20, 1-9)

                           Jesús és viu!!                      
La mort no ha tingut la darrera paraula, sino Déu, el Déu de Jesús, en Déu que estima i ens estima.
La mort, el mal, ja no dominen el món. Ara, si volem, podem posar-nos del costat de la Llum i de la Vida. Jesús és la Llum i el Camí, Jesús és la Vida

             Al·leluia!! Al·leluia!!             


7 de abril de 2012

7. Silenci

Dissabte. Silenci. Déu calla. Déu, al que Jesús ha critat "perquè m'ehu abandonat!" encara no ha donat resposta.
El Ritme de Déu no és el nostre ritme, com els seus camins no són els nostres.
Humanament ens sembla que Déu podria haver trobat altres formes de salvar la humanitat, sense el patiment de la creu, sense el sentiment d'abandó, sense el silenci del sepulcre.
Déu també pateix amb la mort del Fill. La naturalesa ens no fa saber: foscor, tempesta, trons, són els gemecs d'un Déu que estima i que pateix.
L'endemà, Déu calla. I espera.
Espera com ha esperat sempre, com des del començament de la creació ha confiat en que els homes sabríem acollir la seva aliança, que seríem coherents i que seríem el seu Poble.
I, finalment, Déu resol fer-se un Nou Poble, no per la sang dels homes, sinó per la Sang del Fill, que segella una Nova Aliança.
I, finalment, Déu parlarà amb paraules de Vida, donant la raó al Jesús que ha posat tot a les seves mans, que ha esperat al sepulcre la seva Paraula, que ha suportat el silenci del Pare com havuia suportat els cops dels homes.
Jesús, l'ajusticiat, l'executat, tornarà a la vida i ens salvarà. Jesús, que va néixer a les afores del poble, que va morir fora de les muralles, ara entrarà a la casa dels deixebles amb les portes tancades, perquè ja no hi haurà porta ni muralla que el pugui limitar.
Acompanyem-lo ara en el silenci, demanant-lo que ens acompany ell en la nostra vida.

6 de abril de 2012

6. Allà el crucificaren (Jn 18, 1-40319, 1-42)

El mètode d'execució dels romans per a aquells que gosaven posar en perill el seu esquema d'estat i de govern, la crucifixió, és aplicat a Jesús.
Els torments que abans havia patit, la flagelació, els cops de puny, el camí al calvari portant la seva creu, queden petits davant la creu. Els claus atravessant els seus ossos, el patiment i l'angunia que provoca el fet d'ofegar-se a causa de la tensió que el propi pes exerceix sobre els braços i, de rebot, sobre el pit, són ara els protagonistes.

Però el patiment físic no devia ser l'únic patiment de Jesús. En els diferents relats de la passió ens arriben detalls que ens deixen entreveure perquè i per qui pateix Jesús.
En primer lloc, pateix dels que l'estan matant: “Pare perdoneu-los que no saben el que es fan” (Lc. 23,34) i pels que pateixen amb ell: “De veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al Paradís” (Lc. 23,43)
Ambdues expressions ens mostren que la primera preocupació és per als altres.
Una preocupació molt especial per a la seva mare, que , viuda i sense fills com quedava, era especialment fràgil en el món jueu. En un sol gest, ens encomana a la seva Mare i ens encomana que la cuidem també a ella: “Dona, aquí tens el teu fill, aquí tens la teva Mare” (Jn. 19, 26-27)
“Tinc set” (Jn. 19,28) és la única expressió que ens mostra el seu patiment físic, que havia de ser molt i molt intens.
Amb un coneixement del que havia estat la seva tasca des del començament de la vida pública, Jesús ens confirma que la seva vida no ha estat en va :“Tot s’ha acomplert” (Jn. 19, 30) tot està arrodonit, tot el que s’havia començat, s’ha acabat.
Potser les dues “paraules” que ens mostren millor quin va ser el seu profund patiment espiritual són és que en falten: “Déu meu, Déu meu, ¿perquè m’has abandonat? ( Mt. 27, 46) Després de tota la seva vida pública mostrant l’amor de Déu al poble, la seva potència, la seva força, ara aparentment és veu sol i deixat fins i tot de Déu.
Però la última de les paraules que pronuncia, ens fa pensar que la seva confiança en el Pare no s’ha afeblit del tot en cap moment: “Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit” (Lc. 23, 46). Com ho ha fet des del primer moment, la seva força és el Pare, la seva confiança és en el Pare, el seu Amor li ve del Pare.
La nostra contemplació de la creu ens ha de fer forts en la nostra fe. Destaquem en aquesta contemplació la confiança de Jesús en el Pare. Ell, essent de condició divina, com ens diu Pau (cfr Filipencs 2, 6) es posa totalment mans de Déu, vencent totes les temptacions que, fins al darrer moment, intenten que posi el seu propi projecte per damunt del que havia rebut del Pare. “...salva’t a tu mateix i baixa de la creu!” (Mc 15, 30) li criden mentre és a la creu. És la temptació del prestigi amb la que iniciava el seu ministeri :”--Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix” (Mt 4,6) li diu el Temptador a la cornisa del Temple.
Així, en mans de Déu, Ell espera la Resurrecció durant tres dies. Ell, Déu com és, podria “haver-se ressuscitat” a ell mateix. Però Déu el ressuscita al tercer dia, glorificant-lo per a la nostra salvació.

-- Feis, Senyor que posem la nostra confiança en el Pare i acompanyen Jesús en aquesta espera confiada en la Resurrecció.




5 de abril de 2012

5. es tragué el mantell i se cenyí una tovallola (Jn 13, 1-15)

La celebració del sopar pasqual dels jueus en temps de Jesús incloïa unes ablucions rituals de les mans que feia el més petit de la casa, el de menys "categoria". En cases amb esclaus, era feia de l’esclau.
Jesús segueix, segons ens conten els evangelis, el ritual jueu, amb les benediccions, amb tots els detalls, però arribat el moment de rentar-se, fa un canvi impensable per als deixebles.
En lloc de animar que algú, que segurament seria Joan, el més jove, fes el gest de passar la palangana per a rentar-se les mans, capgirant tot l’ordre social establert i el del ritual de la pasqua jueva, es treu el mantell i es posa ell mateix a rentar els peus.
La reacció de Pere és previsible: "Açò no pot ser! no ho puc comportar de cap manera..." Pere, més expressiu que els altres, posa de manifesta la seva disconformitat: Jesús és el Mestre, no l’esclau! ...”
La percepció del servei que ens fa veure Jesús amb el seu gest és molt diferent del que podem veure a primera vista. La profunditat del canvi que ens proposa és immensa. És girar el món com un calcetí: de damunt davall. El qui vulgui ser el primer, que serveixi els altres. Només hem de voler ser els primers en el servei.
Pere, quan comença a entendre que el servei és un element imprescindible en el Regne, exagerat com és, demana que Jesús el renti de cap a peus... però no s’ofereix a ajudar-lo.
Nosaltres, també podem ser conscients que el servei és el distintiu del nostre ser cristià, però no sempre esteim disposats a agafar la tovallola i eixugar els peus als germans.

--Feis, Senyor, que estiguem a punt per a seguir-te amb el cap i amb el cor, sense posar impediments a les teves exigències.


4 de abril de 2012

Misa Crismal

La Missa Crismal és una celebració extraordinària. No tant pel que passa o es fa sinço per la s3eva significació. En la Missa Crismal succeeixen dues coses que no es repeteixen durant l'any: La renovació de les promeses sacerdotals dels preveres davantel seu Bisbe i la benedicció dels Sant Olis que s'utilitzaran durant tot l'any en els sagraments.
És una celebracio en la que tot el clergat diocesà es reuneix amb el seu Pastor per a refermar els llaços que com a col·laboradors seus tenen. Tots junts, el Bisbe i els preveres renoven el seu compromís amb la comunitat cristiana de Menorca per servir-la i escampar la Bona Nova de l'Evangeli.
 
També es beneeix l'Oli dels Catecúmens, l'Oli dels Malalts i el Sant Crisma. Cada un d'aquests olis s'utilitza en l'administració dels sagrametns. La unció és signe a l'Antic Testament de l'elecció per part de Déu dels sacerdots, profetes i reis.
En el Baptisme, per exemple, els batejats són ungits per a rebre aquestes tres dignitats com a fills de Déu. També en la Unció dels Malalts, l'Oli que servia per a amorosir les ferides, és signe de la força que, de Crist, reben en el sagrament. En les Confimacions o en les ordenacions sacerdotals, i també en el baptisme, la Unció amb el Crisma ens configura al mateix Crist, per tal que puguem ser testimonis seus enmig del món.
Són elements que la nostra comunitat ha de poder viure plenament i te la possibilitat de fer-ho en aquesta celebració. Tant la renovació de les promeses del saverdoci com la benedicció dels Olis ens han de refermar en la nostra conscipencia diocesana, i preparar-nos per a compartir amb els pastors les nostres responsabilitats.

4. un de vosaltres em trairà.(Mt 26, 14-25)

La traició de Judes sempre ha estat una qüestió difícil d'entendre. Com pot un amic traïr el seu Mestre? Com pot després de tres anys de conviure i sentir el seu missatge?
Les versions, les ficcions, que intentenden explicar aquest comportament de Judes van des de la opció de la sublevació, fins a enveges personals.
El paper de Judes en la Passió és prou sabut, i és fonamental, per altra banda. Hem de recordar que Jesús mateix li diu "el que has de fer, fes-ho de presa" (Cfr. Jn 13-27), assumint la traició com a part del seu propi lliurament, entenent Judes com a "col·laborador necessari", sense el qual els esdevenimetns hauríen estat diferents.
Però hem de parlar de tantes i tantes "traicions" que al llarg dels segles i dels anys els seus seguidor hem estat fent al missatge de Jesús. I al seu estil, i ...
Judes és el Traidor per excel·lència. Però Pere el negà..., Jaume i Joan volien ser els seus "ministres" perquè no havien entès..., a la creu no n'hi havia més que un...,  ... l 'Església ha volgut tenir poder temporal, i l'Església s'ha enriquit, i l'Església s'ha aliat amb els poderosos, i...
¿I les nostres traicions? I les nostres negacions?

--Feis, Senyor, que a pesar dels nostres errors, de les nostres febleses, sapiguem demanar-te perdó i retornar a teu costat.

3 de abril de 2012

3. Jesús es contorbà (Jn 13,21-33.36-38)

Moment de contrasts, en que Jesús s'acomiada dels seus deixebles, a la vegada que envia Judes a complir allò que ha de fer.
Es mesclen molts elements en aquest relat, casi tots amb tinys negatius.
La curiositat dels deixebles davant l'anunci de Jesús que hi ha un traidor entre ells, contrasta la covardia de no obrir un debat clar entre tots sobre les seves actituds i disposicions.
La discreció amb que Jesús assenyala Judes, contrasta amb la "expulsió del grup" abans que es generi cap conflicte, enviant-lo: "Allò que estàs fent, fes-ho de pressa ".
La confiança amb que Jesús els diu "el Fill de l'home és glorificat" contrasta fortament amb l'angunia de assegurar que ha d'anar-hi sol: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir."
Finalment la actitud de Pere que es fa el valent, contrasta amb el que serà la seva actitud que el durà a les negacionsde la que és advertit pel mateix Jesús .
La nostra relació amb Jesús també és feta de contrastos, de moments tensos com el de Judes, de moments covards, com els de Pere. La nostra realitat és canviat, el nostre esperit és feble.
Jesús, però es manté sempre fer, sempre fidel a la seva tasca i a nosaltres, malgrat tot. A pesar de veure la realitat dels seguidors que ha escollir, es mante fidel;  a pesar de saber de les negacions de Pere, el recolza.
L'únic que no va entendre aquesta fidelitat i capacitat de perdó de Jesús fou Judes, que, quan va veure que era el que havia aconseguit amb la seva actuació, va pensar que Jesús no el perdonaria.
La capacitat de Jesús, de Déu, de perdonar-nos és infinita. Sempre es posa al nostre abans i està disposat a perdonar-nos, encara que les nostres actituds no siguin les que podrien esperar de nosaltes. Tant sols ens demana que el mirem de cara i li demanem perdó.

-- Ajuda'ns, Senyor, a trobar forces per a demanar-te perdó pels nostres errors, per les nostres debilitats.

2 de abril de 2012

2. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres (Jn 12, 1-11)

La unció de Jesús amb perfum és una imatge que apareix en l'evangeli segons Joan i Segons Lluc. Són escenes semblants, amb elements comuns i grans diferències. Joan ens proposa per a la reflexió la figura de Maria, germana de Llatzer, ungint els peus de Jesús amb el perfum. Judes es queixa del malbaratement, però Jesús replica: "De pobres, en teniu sempre amb vosaltres" .
La resposta és impactant: D'una banda deixa clar que Maria fa bé d'ungir-lo; d'altra equipara aquesta unció al servei que nosaltres podem fer als pobres.
L'evangeli segons Lluc posa als peus de Jesús una dona pecadora, que generalment és identificada amb Magdalena. En aquella ocasió Jesús li perdona els pecats, recalcant que qui més ha estat perdonar més estima.
Tant en una narració com en l'altra, veim una mostra d'amor immens, expressada de manera pública. Que no faríem molts dels creients per a poder besar els peus de Jesús? Quin perfums ens gastaríem per a poder-lo ungir els peus? Certament el nostre amor per Jesús ens empenyeria a fer-ho. Més si recordem les nostres debilitats, els nostres pecats, que Jesús ens perdona.
"De pobres, en teniu sempre amb vosaltres..."  però a nosaltres ens costa expressar en públic el nostre suport a aquesta col·lectius desafavorits, als margints de la societat. Jesús ens hi envia, però la nsotra resposta no és la de Maria. Posar-se als peus dels pobres, com posar-se als peus de Jesús, és per al que ho fa, font de goig interior, a pesar de descobrir i compartir en ocasions molt de dolor. Siguem, com Maria, valents i posem-nos al servei dels que ho necessiten.

-- Senyor, la vostra presència en el món és amagada en els pobres. Fes que t'hi sapiguem trobar, que ens posem al seu costat.

1 de abril de 2012

1 Llavors el van crucificar (Mc 14, 1-72.15,1-47)

"Diumenge de Rams en la Passió del Senyor" és l'encapçalament que els calendaris litúrgics donen a la celebració d'avui. És una celebració constrastada, amb dues parts ben diferenciades: l'entrada de Jesús a Jerusalem, triumfant, rebut amb aclamacions i la segona en la que contemplem la passió, la crucifixió i la mort a la creu. 
Certament el contrast és molt. Cronològicament van passar tant sols uns dies entre els dos esdeveniments. La volubilitat  de la gent, la facilitat amb que es canvia de criteri és significativa. També és  significativa la manipulació que els sacerdots fan de la gent del carrer, passant-los al seu bando, després d'haver aclamat Jesús.
La realitat humana fa que tots tinguem molta facilitat en canviar de criteri. També nosaltres, cristians del segle XXI tenim canvis i passem de dedicar temps i esforç a no compartir la nostra fe amb la resta de la comunitat. Un dia aclamem Jesús com a Salvador i Rei i al cap de "dos dies" el deixem de costat, i l'abandomen a la crucifixió .
La celebració d'aquest diumenge és significativa en tant que reflexa una realitat: els homes i les dones de tots els temps som capaços de cridar "Hosanna" i "Crucifica'l" amb pocs dies de diferència. 
L'Església recorda aquest dia la nostra fragilitat en el seguiment de Jesús. La glòria d'un dia pot tornar-se en rebuig. Però la nostra celebració no atura la seva mirada en la creu. La lectura de la Passió ens deixa davant un Jesús mort, amb el record de les aclamacions de l'entrada a Jerusalem i l'esperança de la Resurrecció.
Ens cal viure cada moment de la nostra Setmana Santa amb el pensment obert al conjunt. La Passió, junt amb les aclamacions; la Creu junt amb el darrer sopar; el sepulcre amb le joia de la Resurrecció.
D'altra manera ens quedem amb alguns elements, però perdem la globalitat, i sobretot si ens quedem en la Passió i la creu, ens quedem sense el goig de la salvació.

-- Ajudeu-nos, Senyor, a viure intensament cada moment d'aquest dies de gràcia, amb la mirada posada en festa de la Resurrecció.