20 de agosto de 2010

El goig de compartir.

Ahir va ser un capvespre casi complert. A les set una bereneta amb l’equip de voluntaris del Secretariat Diocesà de Missions. Una acollida immillorable per a un grupet de s’ho mereix; el lloc perfecte, amb vistes a la Illa del Rei, des del Fonduco. Una ocasió per a fer una estona junts, sense preparar res, sense revisar res, sense feina (només lo estrictament necessari). Vaig fer tard, junt amb la meva dona, per haver compartit una estona amb un malalt al Mateu Orfila. Després la presentació de les noves botigues i tallers de Mans Unides, al carreró del Mirador de les Monges.

Compartir –qualsevol cosa- és sempre motiu d’alegria. Encara que no sigui res material el que compartim. Generalment quan se’ns demana la solidaritat, la col•laboració, la nostra participació en alguna ONG, en Caritas, en Mans Unides, pensem en diners. Avui molts no disposen de diners per a compartir. Ve just arribar cadascú per ell a final de més. Però tenim moltes altres coses, per a compartir. No només diners. El temps, la companya, els coneixements, la capacitat de gestió per a resoldre problemes administratius... Tots tenim un munt de “talents”.

En els evangelis, el “talent” és una moneda. En el nostre vocabulari actual entenem “talent” com a capacitat de fer bé alguna cosa.

L’evangeli diu que Déu ens demanarà resultats de la gestió dels nostres “talents”... no només dels nostres diners.

Pensem-hi un poquet...

18 de agosto de 2010

Beatriu

Ahir, festa de Santa Beatriu de Silva, vaig sentir per la radio una locutora que, explicant el santoral del dia, comentava la història d’aquesta Santa. Entre altres coses curioses, explicava el succeït del baül en que, per revenja, va estar tancada durant tres dies i on va rebre la aparició de la Verge, que li va fer saber que en sortiria, com efectivament va passar. La locutora la va anomenar “la santa del silenci”. Aquesta denominació és referida també a altres santes, com Santa Catalina Labouré, vicentina.

Les Concepcionistes, religioses contemplatives fundades per Santa Beatriu, no fan especial vot de silenci. El silenci pot ser un “càstig” per a alguns, un suplici. Per a altres és, però, una oportunitat. La possibilitat de sentir el parlar de Déu enmig d’un món que fa molta renou. En un món en el que fins i tot la nostra pastoral és en moltes ocasions “fer coses”. En lloc de deixar que Déu ens digui i el vulguem escoltar.

La meditació de la Paraula de Déu, el res de la Litúrgia de les hores, amb la càrrega de Saviesa que inclou, en l’ofici de Lectures, són oportunitats que, des del silenci del cor, ens ajudaran a trobar el nostre camí.

Tenir a Maó una comunitat contemplativa és un regal de Déu. Encara que algunes siguin molt majors, encara que tenguin costum de celebrar en castellà, encara que... Tenir la oportunitat de trobar-les, de compartir amb elles el seu silenci, és tenir la oportunitat de retrobar Déu i posar-lo enmig de les nostres vides.

Gràcies per ser-hi.

Que Santa Beatriu ens ajudi a mantenir aquest punt de Llum enmig del poble.

12 de agosto de 2010

volem veure Jesús...

Ja us ho deia ahir, que la setmana era complicada.
serà cosa de "reciclar" els escrits. Començaré per a compartir amb vosaltres el comentari que vaig fer ahir a la Pregària Missionera del Toro. Potser és una mica llarg, però com a homilia...
me diuen que va quedar "bé".
Després de llegir un extracte del Missatge de Benet XVI per al Domund 2010, i un fragment de l'evangeli segons Joan, el deia que lema del Domund era sobre aquest text i no el que hamviem llegit:

20 Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. 21 Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren:

--Senyor, voldríem veure Jesús.

(Jn 12, 20)

Perquè aquest canvi? Certament hauríem pogut llegir aquest text, però hauríem hagut de cercar per altres camins la resposta.

Volem veure Jesús no és curiositat, ni xafardeig. És un desig que arrenca del fons del cor i que ve mogut per la necessitat de trobar algú que sigui capaç de donar sentit a la vida humana d’una manera plena.

Per açò ens diu el missatge del Sant Pare, que els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, ens demanen veure Jesús. No només que els parlem de Jesús, sinó que els hi facem veure. Els grecs –i els homes d’avui– no demanen manifestacions espectaculars a Déu, sinó que ho demanen als deixebles. Des del primer moment és tasca dels deixebles fer la presentació de Jesús. I ara és tasca nostra mostrar Jesús.

Com ho podem fer?

I es que la resposta a aquesta sol•licitud dels grecs d’aquest capítol 12 de Joan és la que hem llegit al seu capítol 1:; Veniu i ho veureu!!

Aquell “veniu i veureu” l’hem sentit de boca del mateix Jesús.

“Veniu” és una convidada que Jesús fa als seus deixebles en diferents passatges dels evangelis.

És la paraula clau en Mt 4, 19 :”Jesús els diu: --Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.” Aproximar-se a Jesús implica un canvi substancial en la vida. Pescadors d’homes vol dir servidors dels germans, acompanyants de tots es qui volen seguir el camí de Jesús.

És també una paraula clau en moments de desànim: Mt 11,28 “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar”. La proximitat amb Jesús, la pregària és la que ens permet seguir sempre endavant, en els moments en que sembla que res te sentit, en que res val la pena, que tot va malament, que som pocs i mal avinguts… en aquest moment Jesús ens torna dir “Veniu”. Ho diu encara més clar a Mc 6,31 “--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar” Mc ens mostra la importància de la pregària mostrant com Jesús envia els seus a un lloc despoblat, on ni menjar i descansar serà fàcil. Tan sols serà fàcil trobar-se amb Déu, serà un moment de intimitat amb Ell. I açò els permetrà recuperar les forces espirituals més que cap altra cosa.

“Veniu” torna a ser una indicació fonamental en els moments de la Resurrecció. Mt 28,6 “No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat.” És lo més pròxim a una demostració que podrem estar: “veniu i mireu.” No és només la paraula de l’àngel, que ja hauria bastat. És la prova visual, que a més ve precedida d’una altra expressió fonamental “no tingueu por”

En el text que hem llegit, (Jn 1,39) Jesús els diu “veniu i ho veureu”. No és però suficient la seva invitació. Manca la experiència personal. Els deixebles del baptista fan aquesta experiència, veuen on s’està i es queden amb ell aquell dia. Joan ens posa un detall significatiu: “eren les quatre”. Ens fa pensar que no es tracta d’una construcció retòrica o teològica. “Eren les quatre i me’n ben enrecord” diríem noltros.



Ens deia Benet XVI –i crec que és cert– que els homes d’avui ens demanen, com a Felip, “volem veure Jesús”. Quina és la resposta de Jesús? Com pot donar aquesta resposta si no ho fa per mitjà de l’Església? Per mitjà de nosaltres?

La nostra resposta ha de ser la que donaria Jesús a qui el vol seguir i demana per ell: veniu i veureu.

“Veniu i veureu” una comunitat acollidora.

“Veniu i veureu” una comunitat solidaria, que acompanya els necessitats.

“Veniu i veureu” coms ens estimem.

I els homes i dones podran fer experiència de Jesús, i els podrem dir “ha ressuscitat” “T’ha salvat!!” “hi ha un lloc per a tu en aquest grup” “Som un grup que t’espera, que et necessita.”



A tot el món hi ha persones que fan aquesta pregunta “volem veure Jesús” una demanda que és a la vegada una exigència per als creients.

A aquesta demanda els missioners donen resposta. I donen resposta de manera clara i contundent. Donen resposta donant la vida. No és possible fer més. La seva entrega generosa dóna totes les respostes: a l’acolliment, a la solidaritat, a l’acompanyament, a l’amor.

Des d’aquí nosaltres que podem afegir? Hem de construir comunitats que responguin a aquestes demandes, comunitats creïbles, que convencen amb els fets i no tan sols amb les paraules. Que ajudin a fer experiència de Déu, de pregària, de comunió, de solidaritat. I pregar per ells. Pregar per ells és el que farem ara, posant en mans de Maria, Reina de les Missions, la seva tasca, les seves necessitats, els seus anhels.

11 de agosto de 2010

és complicat...

Semblava que açò de tenir un blog era xauxa, i encara te fa "remordiments" de no haver escrit res en més d’una setmana.



Si heu vist els diaris, veureu que he "escrit" diverses coses allà, i no ho he escrit aquí. Són "excuses de mal pagador", però es cert.  Ja us posaré per aquí el que he escrit allà.
Ha estat una setmana complicada.


Lo bo del cas es que segurament no haurà estat més complicada que totes les setmanes del curs que començarà el mes que ve. I és que posar-se al servei de la Comunitat te aquestes conseqüències. Et conviden, et convides, convides a altres...


Aquesta setmana, avui som dimecres, ha anat així. Me conviden a Es Castell, me convid a Santa Clara ahir, avui convidem al Toro des de Missions...


I en totes les ocasions, gent amb la que parlar, que agrair, que animar, que t’agraeix, que t’anima.


És lo millor que te conèixer molta gent i que t’estimin casi tots!!. Ara, seriosament, lo millor és que des de la ordenació, casi tothom sap que amb mi poden parlar de Déu, si volen. També podem rallar de molts altres coses. Però de Déu, també.

2 de agosto de 2010

Desgràcia

Certament la mort de qualsevol persona, especialment per accident, és considerada com una desgràcia per molts. Un accident de carretera sempre ens posa la pell de gallina pel fet que ens pot implicar a qualsevol. Per tant, en primer lloc, ens cal mostrar el condol als familiars dels difunts, i pregar per ells. En segon lloc pregar també pel restabliment dels ferits.
Més enllà del cas concret d'aquest lamentable accident d'ahir -mala manera de començar el més d'agost- vull persar una mica en les reaccions de la gent, de molta gent en rebre una notícia com aquesta. Molts vam pensar "un que venia de les festes de migjorn..."; altes van pensar "es que els ciclistes van de qualsevol manera..." Quan tenim accés a una mica més de informació, veim que ni una cosa ni altra: un cotxe que envaeix el carril contrari.
No sóm expert en estadística, però segurament els qui ho sabem contar convindran que les probabilitats que un cotxe -sigui en un descuit, en una averia- "trobi" un grup de ciclistes quan fa "un recte" en un revolt quasevol de les nostres carreteres és molt baix, independentment de les condicions de les carreteres, de l'amplada dels arcens, del desdoblament (que ara tornarà a sortir a debat), quan ha de succeir una desgràcia...
L'evangeli d'ahir ens ho feia reflexionar:
      Però Déu li digué: "--Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida..."
Déu ens ho pot dir a tots en qualsevol moment. Per tant caldrà en fer-se ric davant Déu, en lloc de "perdre el temps" en altres negocis.
Com deien els castellans de temps enrrere: "no somos nadie..." ...però podem ser-ho als ulls de Déu