26 de diciembre de 2012

26. L'Esperit parlarà per mitjà vostre (Mt 20, 17-22)

De la celebració del martiri d'Esteve, poden destacar-se moltes coses, com en poden destacar de la figura del Sant. vull fixar-me en tres: el seu ministeri, el seu testimoni, la tasca de l'Esperit.
Els relats de la institució del diaconat com a servei de les comunitats cristianes ens donen pistes importants sobre Esteve. Home ple de l'Esperit, ben vist entre els seus i de tota la comunitat. El servei de la caritat, el primer encomanat als diaques, reclama aquesta confiança per part de la comunitat que està posant els més necessitats en les mans dels diaques, per al seu acompanyament, per a ser alleujada la seva necessitat. El servei als pobres, juntament amb la pregària i l'anunci de l'Evangeli, és el fonament de la comunitat cristiana.
Els relats del martiri ens complementen aquesta imatge del servei amb la del perdó. saber viure i saber morir sense rancúnia, no és fàcil. Esteva va saber fer-ho, donant així un nou exemple de com hem de ser els que ens deim seguidors de Jesús. Retreure vells errors, recordar equivocacions i ofenses que altres ens han fet patir no és propi dels deixebles de Jesús.
Tant el ministeri que Esteve va viure com el testimoni que dóna amb la seva mort tenen com a arrel i fonament l'acció de l'Esperit. Els relats de la seva elecció i el de la seva mort martirial ens en donen raó. Tota la seva vida era empesa, inspirada per l'Esperit. 
Aquest Esperit també ens és donat a nosaltres especialment en el baptisme i en la confirmació. Aquest Esperit al que moltes vegades ofeguem i feim callar, és el que ha de modelar la nostra vida, fent que els nostres fets, la nostra manera de viure siguin coherents amb els dons que hem rebut, amb els talents que hem de procurar que donin fruit.
En el nostre temps, en que no sabem en moltes ocasions que dir, o que respondre, el mateix Jesús ens fa saber que l'Esperit serà el que posarà paraules a la nostra boca, si ens posem en mans de l'Esperit. Si esteim en comunió amb Ell la nostra paraula serà encertada, plena de seny, portadora de pau.
Esteve, patró secundari de la diòcesi de Menorca, és també patró dels diaques permanents de la nostra illa. Que ell ens ajudi i ens acompanyi en el treball de cada dia., i que acompanyi també les nostres famílies, les nostres esposes els nostres fills i filles.


24 de diciembre de 2012

25. Us ha nascut un salvador (Lc 2, 1-14)

El naixement d'un infant és sempre l'inici d'una nova situació, d'un projecte de futur, d'il·lusions dipositades. Cap però com el naixement de Jesús ha provocat tants projectes, il·lusions i novetats.
El de Jesús no és un naixement qualsevol, és la entrada en la història de Déu, que es fa un de nosaltres perquè ens estima. Jesús neix a Bet-lehem un dia determinat, d'un any concret, en una casa escollida, d'un país especial per moltes raons. Déu es fa present d'aquesta determinada manera i es dóna a conèixer a tothom: pastors i reis, pròxims i llunyans, jueus i pagans.
El missatge de Jesús, ja en ens primers minuts de la seva vida, fins i tot mentre encara no parla, ja és generós, obert, universal. Sense paraules, Jesús es dóna sense excepcions, a tothom qui el vulgui acollir. Molts del seu propi poble no l'acolliren, ni tant sols per al seu naixement. És l'imatge de Josep cercant posada, amb els hostals "tancats" a la Bona Noticia.
Naixent pobre, es posa a l'abast de tots, sense les excepcions que ser de classe elevada podria haver comportat. No tenir res vol dir que tots li podem oferir alguna cosa, tots podem compartir amb ell i entre nosaltres el que som i el que tenim.
Amb el naixement a les afores del poble, esdevé assequible per als que són allunyats de la societat, els pastors, els malalts, els marginats. I també per als vilatans, que, a poques passes de casa el poden també trobar.
Amb el seu ascendent familiar de la família de David, dóna compliment a les promeses messiàniques que el poble d'Israel espera siguin acomplertes algun dia, però a la vegada la feina humil de Josep, un artesà de poble, fa que sigui proper per a tots. De la mateixa manera que tots necessitem un moment o altra un fuster, ell serà trobadís per a totes les classes socials.
Les circumstàncies astronòmiques fan del seu naixement un esdeveniment mundial, que crida l'atenció als que, amb atenció, estan al cas de les coses que passen en el firmament, però seran només els que miren el que passa amb deteniment els que s'assabentaran del seu naixement; els que no volen o no saben, quedaran al marge.
Però tot açò no només va passar fa més de dos mil anys, sinó que, també avui, a qualsevol lloc del món, a qualsevol casa, rica o pobre, en qualsevol circumstància, si el volem rebre, neix, per a salvar-nos el Messies, el Senyor.
És tanta l'ànsia de Déu per salvar-nos que vol que en qualsevol moment de la història, al llarg dels mes de 2000 anys, Jesús pugui néixer en el nostre cor sigui el dia que sigui, sigui quina sigui la nostra realitat. Déu accepta el nostre pobre cor per a néixer com Josep i Maria van acceptar l'estable per al part de Jesús; Déu accepta les nostres mancances com Jesús acceptà néixer a les afores de la vila; Déu accepta els nostres passats, tots tenim un passat, com va acceptar el llinatge de David, vingut a menys, de Josep; Déu accepta els nostres presents com va acceptar en Jesús els regals del pastors, dels reis, dels veïns.
Alegrem-nos-en i aprofitem la invitació de Déu. Visquem amb Jesús al cor. La nostra vida serà diferent.
Bon i Sant Nadal 2012.
Venturós 2013.
 
Família Mercadal-Marques
 

23 de diciembre de 2012

23. Maria se n'anà (Lc 1,39-45)


Maria, sabent que espera un fill pren la decisió de sortir de casa seva i anar a acompanyar la seva parenta Elisabet. Es poden pensar moltes causes per a aquesta estranya decisió, molts components que fan anar fora vila a casa de la parenta. 
Pensant en Maria com a exemple de la nostra vida cristiana, hem de veure en el seu desplaçament un element que hem d'incorporar al nostre quefer: posar els altres en el centre de la nostra vida.
Aquest "descentrament", aquest deixar que els altres siguin els importants només es pot explicar amb la presència de Jesús en la pròpia vida. 
Quan donem entrada a Jesús en la nostra vida hi ha coses que quedes fora, o almenys queden allunyades del centre, per exemple: l'egoisme, la prepotència, la fúria i els "malsmodos", etc.
A la vegada, altres elements o maneres de fer prenen protagonisme: la generositat, la recerca de la justícia, l'austeritat, la necessitat d'anunciar a altres la nostra descoberta, etc.
L'excursió de Maria a casa d'Elisabet és un resum de totes aquestes coses. És posar Déu, Jesús el seu enviat, en el punt de referència, en l'eix de la vida, de manera que les altres coses girin voltant aquesta.
Així, els nostres germans seràn primer que nosaltres, les seves necessitats abans que les nostres, les seves mancances cobertes en primer lloc. Cercar la justícia per a tots serà la nostra prioritat, de manera que, amb Déu en el centre, construirem el Regne.
 



20 de diciembre de 2012

20. Sóc l'esclava del Senyor (Lc 1, 26-38)


Cada vegada que la reflexió i la pregària s'encaminen cap al misteri de l'Encarnació i es fixen en el moment de l'anunci de l'àngel, es mouen papallones a la panxa pensant en Maria.
Les nostres traduccions parlen de "noia" o "al·lota"; altres parlen de "verge". Sols amb aquesta paraula no podem posar edat a Maria, però ens hi podem acostar, perquè sabem que, en les cultures semítiques dels primers segles de la nostra era, els compromisos matrimonials es contreien als voltant dels catorze o quinze anys.
No fa falta massa esforç per pensar i entendre els trasbals que pot provocar en una persona l'episodi que narren els evangelis. Tal com ho narra Lluc, l'aparició de l'àngel, les seves paraules, l'anunci de l'embaras,  posa una mica els pels de punta. Per molt "espiritualitzada" que vulguem fer aquesta escena, pensant que la presència del missatger de Déu fos interior, i que les seves paraules siguin enteses com a fruit de la pregària intensa, no deixa de ser també una situació que esgarrifa una mica.
Amb tot el més complicat, el més difícil d'assumir per a nosaltres, un cop passat l'ensurt inicial, és la resposta de Maria. Acceptar que Déu te un paper en la pròpia vida i posar-la tota sencera a la seva disposició, és molt més compromès que tota la resta.
Donar "permís a Déu" per a fer el que vulgui de la pròpia vida és la màxima prova de confiança i aquesta confiança no es pot improvisar, sinó que és fruit d'una vida interior de pregària i de contemplació.
Certament el misteri de l'encarnació és complex, difícil, mal d'entendre, no tant per la part de les accions que Déu du a terme, sinó per la resposta oberta i generosa de Maria, segurament el més difícil de tot.


16 de diciembre de 2012

16. Així, doncs, què hem de fer? (Lc 3, 10-18)

Les paraules de l'evangeli d'aquest diumenge són certament alliçonadores. Tothom que les sent les troba plenes de seny, de sentit comú.

Compartir el vestit i el menjar, comportar-se segons les lleis en la feina, no aprofitar-se de la força ni dels càrrecs que cada un exerceix... Són els mínims que ens podem exigir.
I es que les paraules de l'evangeli d'avui no són de Jesús, son de Joan baptista, el profeta, el precursor. La primera frase, la pregunta que es fa la gent és la que hem de plantejar-nos en primera persona. 
En els nostres dies, en les nostres comunitats en ocasions ni tant sols ens plantegem la necessitat de fer alguna cosa, de canviar. Els deixebles de Joan, davant la seva predicació, oberts a la Paraula de Déu li demanen "que hem de fer?".
Aquesta actitud és la que obra la porta a la conversió, la que permet fer camí.
Les indicacions de Joan són unes propostes de mínims. Ell mateix ho adverteix: en ve un que es més fort. Jesús augmentarà el nivell d'exigència fins al màxim.  I ho farà primer de tot en primera persona: Donant-se del tot; estimant fins a l'extrem, demanant que estimem com Ell.
El plantejament de Joan és naturalment menys exigent que el de Jesús. Si volem ser seguidors de Jesús, hem de centrar-nos en el seu nivell d'exigència. El que diu Joan no és equivocar, ni dolent. és, tant sols insuficient per al Regne. Joan mateix reconeix que, comparant-se amb el Mestre, ell és indigne fins i tot de fer els treballs dels esclaus, com és deslligar el calçat. Si volem ser dignes seguidors de Jesús hem d'anar molt més enllà del que ens exigeix Joan, però hem de començar per aquí, també hem de complir el que ell ens proposa. però ho hem de fer amb la mirada posada en Jesús i amb el seu exemple.

15 de diciembre de 2012

15. ja va venir i no el reconegueren (Mt 17, 10-13)


Hi ha molta gent que passa desapercebuda durant tota o casi tota la seva vida. N'hi ha que ho fan expressament, per no tenir maldecaps; n'hi ha que ho fan per necessitat, ja que no tenen opció a fer cap d'aquelles coses que destaquen en els mitjans de comunicació; n'hi ha que son ignorats directament perquè el que fan no interessa a la societat.Possiblement seria el cas d'Elies que ens diu  Mateu l'evangelista. Durant els segles de la història Déu ha estat enviant senyals i senyalers per tal que fer-nos entendre quin és el seu projecte per a la humanitat. En general els profetes han estat ignorats, quan no han estat perseguits, maltractats i assassinats. Ens sembla que aquest plantejament que entenem històricament plausible, no ens pot passar en els nostres dies. Però la realitat és que si, com en el temps de les rondalles, el Bon Jesús vingués a passejar per la terra, segurament no el coneixeríem. I no seria perquè tingués poders d'invisibilitat, sinó perquè la nostra curta capacitat de visió ens deixaria sense aquesta alegria.La veritat és que Jesús ens ha dit que serà amb nosaltres sempre, i s'ha pres en un sentit espiritual, de presència "no-física"; també ha dit, però, que qui serveix un petit qualsevol del món , el serveix a ell. Crec que, igual que Elies al seu temps, Jesús ha vingut, és present, ve a cercar-nos, ens dóna oportunitats de trobar-nos amb ell, i no el reconeixem. En ocasions serà al revés  que li farem algun bé i no sabrem que és a ell que hem ajudat.`
Posem atenció. Qualsevol que es creua en el nostre camí diari, pot ser ell... No!!.
Qualsevol que es creua en el nostre camí, especialment aquell que ens costa més d'estimar, ÉS ELL.



14 de diciembre de 2012

14. Fill de l'home menja i beu (Mt 11, 16-19)

A quinze dies de la celebració del Nadal, l'evangelista Mateu ens posa en el cas de que que Jesús serà criticat per un fet propi de la seva humanitat.
La festa del Nadal és la humanitat de Déu, la presència de Déu en la nostra història, sortint del "temps de Déu" en el nostre temps humà. 
La humanitat de Jesús, discutida en molts moments de la història, per alguns és posada de manifest en alguns passatges dels evangelis. Quan plora pels amics difunts, quan en commou davant els mals aliens, quan menja i beu...
Crida l'atenció la normalitat de la vida i de la mort de Jesús. Essent Déu, viu exteriorment com qualsevol persona, pateix com a qualsevol persona i mor assassinat com moriria qualsevol home clavat a la creu.
La seva divinitat no es posa de relleu en cap d'els aspectes ordinaris de la vida. No és un "superheroi", amb capacitats físiques extraordinàries. Serà en la seva vida interior i amb la seva submissió en tot a la voluntat de Déu que es mostrarà diferent dels altres homes. I serà per aquests fets que Déu no el deixarà a mercè de la mort.
Sembla mal d'entendre que l'Església demani als seus preveres un estil de vida diferent de la normalitat, amb exigències que als laics semblen de difícil compliment. Veient la normalitat de la vida de Jesús,  pot semblar que seria possible un nou estil, però l'Església prima la imitació de la disponibilitat que va tenir Jesús durant la seva vida per a servir la voluntat de Déu, més enllà de la normalitat de la vida per sobre d'altres consideracions. 
Els que critiquen aquestes directrius de l'Església, fixant-se només en alguns aspectes de la vida de Jesús, haurien de mirar també la resta de la vida del Mestre. Veurien que a Ell també el van criticar per coses que ens sembles absolutament normals.

7 de diciembre de 2012

07. segons la vostra fe (Mt 9, 27-31)

El text de l'evangeli d'avui ens mostra quatre elements molt clarificadors de com ha de ser el nostre seguiment de Jesús. 
En primer lloc, descobrim una professió de fe. Ja de bon principi, els cecs proclamen que Jesús és, per a ells, el Messies, aquell que els pot salvar. Açò ho fan gratuïtament  sense assegurar-se cap detall, ni recompensa per part de Jesús.
Descobrim també la constància. Els cecs el seguien, i fins que Jesús va arribar no van tenir ocasió d'intercanviar paraules amb ell, ni de fer-li cap més petició. Només saber que és el Fill de David, el Messies, i seguir-lo a les fosques, sense saber ni on va ni fins quan l'han de seguir.
Te lloc una trobada personal. Al llarg del seguiment de Jesús, en un o altre moment es produeix aquesta trobada personal intima i directe amb Jesús. Els cecs la tenen de manera física i directe. Nosaltres de manera espiritual, però també directe. És un moment que canvia la vida. Ratificant la seva professió de fe primera, els cecs obtenen allò que han cregut. La seva pròpia fe es converteix en mesura d'allò que e´s és donat.
Finalment trobem la missió, compartint amb els altres allò que els ha canviat la vida. Jesús els ho prohibeix, perquè no vol "deutes" sinó conversió. A més, encara no és el seu moment, el moment de revelar-se al món. A pesar de tot, els cecs escampen la seva alegria, la seva nova vida, la seva salvació i la comparteixen amb tots els que troben.

Quatre elements que ens poden servir, en aquest advent, per a centrar el nostre seguiment de Jesús. Potser ens agradaria estar en un o altre punt, en un moment diferent en el nostre creixement en la fe, però els moments i els ritmes els marca Nostre Senyor. La nostra tasca és, com els cecs, travessar tots els obstacles que trobem, tots els ponts sobre torrents que ens costen tant de travessar, esperant que el Senyor ens toqui i vegem, segons la nostra fe, la seva Llum.

2 de diciembre de 2012

02. Vosaltres estigueu alerta (Lc 21, 25-28.24-26)

Primera setmana d'Advent                                                             
Els dos primers diumenges de l'Advent, les lectures ens fan mirar cap als darrer temps, aquell moment que anomenem "judici final" i que difícilment sabem com serà i del que no sabem en absolut quan serà.
L' evangeli te clarament dues parts. La primera en la que s'avancen  esdeveniments futurs, per als que no esteim mai preparats. Aquesta descripció, que en ocasions ens sembla exagerada i que en ocasions sembla treta del diari d'avui, és un dibuix que ens pot ajudar a descobrir com vivim, més que no ser l'anunci de tsunamis concrets. per dir una cosa.
La segona part ens diu, precisament com hem de viure per no tenir por d'aquell moment tant temut.
La indicació de Jesús sobre les exageracions del menjar i del beure són extensibles a molts altres aspectes de la nostra vida. En el nostre tarannà diari cometem moltes exageracions, en la despesa de menjar i beure, en el vestir, en els cotxes, etc. L'important és que totes aquestes coses no ens afeixuguin el cor, que no hi posem el cor com si fossin el més important, perquè en qualsevol moment ens poden ser preses.
La proposta de Jesús és que la pregària guanyi terreny en la nostra vida, que prengui protagonisme, per a preparar i organitzar el nostre quefer diari. Res més enfora de la realitat que pensar que la pregària en ha de fer enfora de la realitat. La oració ens ha d'apropar al món, i sobretot ha d'apropar el món a Déu, per mitjà nostre. Som nosaltres els que podem presentar a Déu les necessitats d'un món que sembla que el vulgui oblidar, que vol viure com si Déu no existís. 
Si aconseguim fer-ho així, estarem preparats pel que vengui, sigui el que sigui, i ens presentarem davant el Senyor sense por.

30 de noviembre de 2012

30. Van seguir Jesús. (Mt 4,18-22)

Les eleccions que fa Jesús dels seus col·laboradors són realment estranyes. Segurament a Galilea hi havia escribes, algun fariseu o mestre de la llei de cap obert capaç d'entendre el missatge de Jesús. Però Ell s'acosta als pescadors, gent senzilla, segurament sense estudis, per a escollir els primers a sentir de la seva boca el missatge de la salvació i ser els encarregats d'escampar-lo en el futur.
Sant Pau, en la carta primera als cristians de Corint, ens dóna una gran lliçó: Déu ha escollit els que ha volgut, nosaltres entre ells, per tal de que els poderosos i els savis quedin confosos: res del que facem pot ser per mèrit nostre, sinó per a glòria seva.
Les argumentacions, com els coneixements que tans sols s'aprenen de manera intel·lectual queden en l'àmbit de la raó, però difícilment traspassen a l'àmbit de la vida. El primer cridat, Andreu, que serà també el primer evangelitzador, explicant a Pere, el seu germà el que ha après en el seu encontre amb el Senyor, no te mèrits propis, ni per ser cridat ni per a cridar a d'altres: tot el mèrit és de Jesús, que dóna la primera passa i el prepara i enforteix per que doni les següents. I ho fa tocant el cor, no el cap.
L'evangelista Joan ens diu que Andreu, acompanyant el Baptista, descobreix Jesús i l'acompanya durant tot el dia. Arribat a casa seva, entusiasmat, explica a Pere el que ha viscut. Si la jornada amb Jesús hagués estat "de formació intel·lectual", segurament hauria explicat al seu germà que "les conjectures exegètiques del nou predicador de moda apunten...." però mai l'hauria entusiasmat.
Deixem que el missatge de Jesús ens arribi al cor, després facem una seria reflexió. Però 
hem de procurar que sigui el cor el que es mogui, ui que mogui els nostres germans. No volguem ni entendre tot, ni esperem que tots ho entenguin. Perè intentem que el que nosaltres vivim arribi al cor dels altres.




29 de noviembre de 2012

29. Redreceu-vos i alceu el cap (Lc 21, 20-28)

Mantenir el cap alt, defensar amb seguretat i solvència ens costa, en l'ambient en que ens movem. Jesús ens adverteix de com serà la realitat. Ho fa avançant fets que passaran l'any 70, amb les invasions dels romans i amb expressions del seu temps i del gènere apocalíptic.
El cert és que el nostre temps es convuls, i que -sembla- la fi del món.
La instrucció de Jesús és clara: "redreceu-vos i alceu el cap" perquè totes aquestes coses les hem d'entendre com l'arribada de la salvació. Mentre, serán moments difícils, però d'aquests n'hi ha molts, i que ens vénen per camins molt diversos: malalties, dificultats econòmiques, problemes laborals, etc. 
La nostra confiança en el Senyor ha de permetre que ens redrecem davant cada embat que ens dóna la vida. "Alcen el cap, que sou Fills de Déu" ens diu Jesús.
Saber llegir en els fets el procés que ens ha de portar al temps finals no és fàcil, i encara menys fer-ho amb serenor. Potser ens manca la confiança; potser la nostra fe es petita.
Mentre esperem la vinguda del Senyor Triomfant els darrers dies, ens preparem per a rememorar la primera vinguda del Fill, en un lloc pobre, d'una parella senzilla d'un país empobrit i batut per les guerres. Centrem les nostres forces en el que és realment important; centrem les nostres idees en allò que és fonamental i redrecem-nos, alcem el cap ben alt i visquem un Nadal com a Cristians quefent camí, esperen el Senyor .

28. Ocasió de donar testimoni. (Lc 21, 12-19)

El nostre temps és un temps complex, casi convuls, en el que, a diferència de temps passats la nostra fe és qüestionada i rebutjada. Són molts els que estan es desacord amb les propostes de l'evangeli de Jesús i més encara ens que hi estan amb les propostes que fa l'Església (amb més o menys encert) a partir d'aquest evangeli. 
No tots els temps han estat així, però els primers segles del cristianisme eren encara més durs, perquè el fet de confessar la fe en Jesús ressuscitat podia comportat la pròpia mori i posava en risc la vida de la família en moltes ocasions.
Davant aquesta realitat, comparable a la nostra, les actituds dels primers cristians va ser diferent a la dels nostres temps. La nostra tendència és a "combatre" la indiferència amb la distància, el rebuig amb el tancament en les sagristies. Els testimonis dels primers segles ens parlen de ofrena de la pròpia vida per tal d'escampar la Bona Nova. La valentia no els venia de les pròpies forces, sinó de la certesa que els donava la presència de l'Esperit en les seves defenses.
"No es perdrà ni un sol dels vostres cabells" és un pensament mal de mantenir quan veus que et roben la vida. Només la certesa d'una nova Vida per sempre ens pot donar força.
Aprofitem la possibilitat que ens dóna la situació actual de rebuig i d'indiferència. No calen grans exclamacions i defenses apologètiques dels dogmes de l'Església. 
Potser serà suficient per fer visible la nostra fe amb fer notar la inconveniència d'emprar el nom de Déu en va ("no hi ha ni Déu..." , "me cag en ...") etc. i demanar que no es facin servir en la nostra presència.


27 de noviembre de 2012

27. no us esglaieu (Lc 21, 5-11)


La sensació de que la fi del món s'atraca, i que serà molt violenta és una sensació generalitzada. Casi m'atreviria a dir que el que ens preocupa no és tant que el món s'acabi, sinó quant hem de patir abans no s'acabi. És un pensament semblant al que tenim amb la pròpia mort.
El missatge de Jesús és clar: no ens ha de preocupar, no ens ha de generar esglai veure que les coses en compliquen.
La seva profecia, en la seva vesant més immediata, es va complir l'any 70. Alguns dels que havien sentit parlar Jesús en aquests termes devien recordar les seves paraules. Els temps, amb les guerres i les revoltes han seguit passant, però el darrers dies encara no han arribat.
Hem vist molts desastres naturals, hem conegut moltes revoltes, hem sabut de moltes guerres, però el moment del retorn del Senyor no ha arribat.
Potser no esteim apunt per a rebre'l com cal, potser no hem fet el camí que havíem de fer. no vivim com hem de viure si volem ser seguidors seus. I Ell ens va concedint pròrrogues per tal de donar-nos noves oportunitats, que mai aprofitem.
La seva generositat, la mateixa que el va dur a morir a la creu, és la que ens manté en el temps, encara que no ens ho hem guanyat. Déu vol salvar tot el món, tota la humanitat. Per açò mentre no siguem tots germans, haurem d'esperar el seu retorn.


26 de noviembre de 2012

26. Ha donat el que tenia per a viure. (Lc 21, 1-4)


La donació del que ens sobra, ens tranquil·litza  mentre que l'exigència de la donació de que ens cal per a viure d'acord amb els nostres estandars ens incomoda.
La  viuda pobre que veu Jesús destaca sobre els altres que fan ofrenes perquè el que dóna li és necessari per a la pròpia subsistència.  La diferència entre una cosa i l'altra no és en la quantitat, sinó en la qualitat del que es dóna.
Donar molt, donar poc, és indiferent. Cal considerar de quines coses et prives per tal de compartir. Casi sempre ens miram el nostre donatiu des del punt de vista de la nostra butxaca. Amb els criteris del Regne, hem de mirar la nostra ofrena des de les necessitats dels altres, d'aquells que tenen necessitat, d'aquells amb qui volem compartir.
Quan canviem el punt de vista, quan aprenem a mirar el qui pateix, sense pensar en nosaltres i les nostres necessitats, ens avenim a compartir, no a donar almoina. Compartir te a veure amb justícia. Donar almoina te a veure amb compatir. Les dues opcions volen trobar solucions, però l'almoina es queda en el moment concret, mentre que la Justícia vol eradicar les desigualtats i els motius que les provoquen.
Si arribem a pensar "què necessita?" en lloc que "què em sobra?" començarem a fer camí cap a compartir amb justícia.


25 de noviembre de 2012

25. la meva reialesa no és d'aquí. (Jn 18, 33-37)

El contrast entre el Jesucrist de la Passió i el Jesucrist Rei de l'univers, és molt gran, casi inabastable per a les nostres mentalitats. Recordar que la corona de Jesús és aquesta, la d'espines i que el títol que se li dóna és en to burleta, no ens ha de fer perdre de vista el seva divinitat, el seu origen anterior a totes les coses.
Les representacions clàssiques de Crist Rey ens el presenten "vestit" de rei, amb tiara, ceptre, tron, mantell,  etc. com els grans reis absolutistes, o de l'edat mitja. En ocasions és presentat amb casulla, com a sacerdot per sempre, com l'anomena la Carta als cristians hebreus.
Jesús, que havia rebutjar ser proclamat rei després de les multiplicacions dels pans.
Jesús, que mor sota el títol de "rei dels jueus".
Jesús, que seu a la dreta del Pare.
Aquest Jesús, amb totes les vessants, és el que celebrem en aquest diumenge. Déu el posa per damunt de tot altre criatura, com havia estat des de sempre. Déu ho fa des del tron de la creu, amb la corona d'espines.
L'Evangeli ens posa en boca de Jesús "el meu regne no és d'aquí", però nosaltres hem de fer el que segui per tal que aquí ja s'inicii aquest Regne, perquè entre nosaltres ja compartim aquests valors.
Per açò, per fer possible en el nostre temps i la nostra terra aquesta reialesa, hi ha per a nosaltres corones d'espines preparades. 

24 de noviembre de 2012

24. la resurrecció dels morts (Lc 20, 27-40)

La resurrecció dels morts és una qüestió que sempre ha provocat polèmica. Ja en temps de Jesús, alguns dels fidels creien en la resurrecció i altres no. A més, les prescripcions sobre la descendència, que obligava a casar les viudes amb els germans del difunt, si n'hi havia, donaven peu a situacions com la que, de manera exagerada, ens presenta Lluc.
La visió de la vida eterna, el cel, el purgatori, l'infern, han estat i son elements de discussió o de discrepàncies. No hi ha acord de com serà en nostre cos gloriós, ni de com ens "relacionarem" uns amb els altres. Ni de quina manera serà la nostra contemplació de Déu.
Déu, aquest Déu de vius, no ens ho ha revelat, perquè no ens cal per a creure. Els detalls de la vida futura no farien més que enterbolir la nostra visió del món present. 
Amb una certa frivolitat, alguns afirmen que el Cel serà "avorrit" i que l'Infern serà una "juerga" complerta i inacabable. Els suplicis de la iconografia clàssica de l'infern, amb calderes bullint, amb focs que no s'acaben, i amb l'idea de que la "mala gent" anirà a l'infern, han pesat en aquesta visió.
El cert és que des de la nostra situació en el temps no podem entendre la eternitat, i des del nostre ser mortal no podem entendre el cos glorificat, per molt que ens hi esforcem.
Quedem-nos amb aquesta idea: "Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen"
Facem passes amb Ell, en el nostre "moment" d'aquest món, per tal de compartir amb ell el seu "sempre" de l'altra vida.

23 de noviembre de 2012

23. Casa d'oració (Lc 19, 45-48)

La contraposició entre Casa d'Oració i cova de lladres ens sembla sovint una mica exagerada. Ho és als nostres ulls actuals, però segurament alguns espais del temple de Jerusalem s'assemblaven més al mercat central d'una gran ciutat que a un lloc de vivències religioses.
Bona part de les prescripcions legals sobre els sacrificis i els animals que eren adequats per a ser oferts als altars ens recordaria molt a les normatives d'homologació d'avui en dia o a les directives de traçabilitat dels aliments. Era resultat em bona part de la deriva que havia sofert la religió dels jueus.
Jesús és molt crític amb aquesta deriva i en bona part d'aquí venien les ganes de "llevar -lo d'enmig" . Però sobretot vol remarcar la importància de la pregària, de la interiorització, per damunt dels "ritualismes" i els sacrificis en que s'havia reduït el judaisme. 
Jesús, amb la seva vida, mostrava als seus i ens mostra a nosaltres que ens cal un equilibri entre la lluita i la contemplació, entre l'acció i la pregària. 
En els nostres dies, fins i tot a les parròquies, ens costa trobar moments per a la pregària compartida, per al silenci ric de la comunitat que prega, per a presentar a Déu allò que es mou en els nostres cors.
Una preparació de l'espai, una ambientació, un clima encertats ens poden afavorir en la pregària. 
No cal fer grans muntatges; cal obrir el cor. Així tot el nostre ésser es convertirà en "casa d'oració.

22 de noviembre de 2012

Santa Cecilia


Santa Cecília és tradicionalment patrona dels músics. Arreu del món es fan concerts en el seu honor i és representada casi sempre amb algun instrument musical, amb lires, bandúrries, orges, etc.
La llegenda explica que mentre intentaven matar-la a causa de la seva fe en una banyera d'aigua bullent, ella cantava com si fós un bany relaxant.
La música i la pregària han estat sempre lligades, tant en la nostra tradició jueva-romana, com en altres tradicions, amb els "mantres" indús, etc
Ajuntar cantant els nostres cors amb els dels altres que canten és alguna cosa més que una tècnica d'expressió vocal. Si aquest cant te una expressió religiosa al darrera, aquesta "comunió" que genera el cant és encara més gran.
Animen-nos a cantar, sobre tot amb altres. Animen-nos a compartir els cants a les celebracions litúrgiques. Elevem amb el cant el nostre esperit fins allà on ens vulgui dur l'Esperit




22. Arrencà a plorar (lc 19, 41-44)

La profecia sobre la destrucció de Jerusalem és un dels moments en que Jesús ens mostra els seus sentiments de manera més planera. Els evangelistes ens ho mostren en poques  ocasions, però es fa difícil creure que Jesús no tingués la sensibilitat suficient per a expressar els seus sentiments de manera mot habitual.
Plorar, riure són les expressions més humanes que tenim, aquelles que cap animal pot compartir, perquè són expressió dels sentiments.
Jesús lamenta el futur de Jerusalem en un paràgraf que tradicionalment s'ha entès com a profecia del futur bèl·lic de la ciutat, però que pot ser entès també com referida al futur "moral" dels que no han acceptat la seva proposta de vida.
El coneixement, el reconeixement com a salvador de Jesús, ens dóna una pau que de cap altra manera es pot tenir, ens dóna una seguretat que cap altra idea o pensament ens pot aportar. Sense aquest "baluard" el nostre futur és de setge i destrucció, a mercè dels enemics.
Molts no han tingut la possibilitat d'adherir-se a la proposta de Jesús, perquè no l'han coneguda. Aquests poden ser salvats d'altres maneres. Però el plany de Jesús és per a aquests, entre els que ens podem trobar nosaltres, que no han sabut entendre que Déu ens vol salvar.
Aquesta visita salvadora de Déu es pot presentar de moltes maneres i en casi totes ens pot sorprendre. Déu no ve en "papamóbil". Ni en púrpures i brodats. Casi sempre ve pobre, marginat, desatès, ignorant, en soledat...
Intentem que mai se'ns pugui recriminar que "no has sabut reconèixer el moment en que Déu et visitava" i Jesús hagi de plorar per nosaltres.

21 de noviembre de 2012

21. continuà fent camí (Lc 19, 11-28)

Es curiós que els evangelis emprin la paraula "talents" per a designar la moneda local, i que nosaltres la facem servir per als "talents" com a habilitats o capacitats de fer una cosa o altra. Ens facilita molt el pas de la paràbola a la realitat. 
El cert és que tots hem rebut molts talents i que tenim la obligació de posar-los a treballar, amb més o menys encert, però sempre en favor dels altres.

A aquell a qui Déu ha donat més capacitats, l'exigència serà més gran, i encara se l' exigirà més i més.

És una sensació que molts dels laics compromesos de les nostres comunitats han experimentat: Sempre li ofereixen "feina" i servei a aquells que han manifestat la seva disponibilitat per a acceptar els oferiments.

Hem de acceptar els oferiments com a part del camí. El nostre camí cap a Jerusalem. Sabem que Jesús ens va al davant, que Ell ha acceptat tots els envits que Déu li ha fet i que l'exigència ha anat en augment, fins a haver de donar la vida.

Hem de preparar-nos per a afrontar els reptes, les exigències dels nous temps. A pesar del risc a equivocar-nos.

18. ningú no en sap res (Mc 13, 24-32)


El final dels temps sempre ha estat motiu de temor, fins i tot de por. Enguany "toca" la fi del món, segons els nombres d'un calendari de pedra de la cultura maia que un cop transladat al nostra calendari ens dóna dia 21 del més que ve. Ja me direu quina fiabilitat ha de tenir un calendari que acaba abans de final de més...Bromes a banda, (ja ho vaig comentar en aquest mateix blog) tots els nostres calendaris anuals acaben cada any i no passa res. Hi ha multitud de calendaris murals a molts llocs d'Europa que arriben a un data o altra i ningú hi veu "finals del món". Amb tot el Final dels temps del que ens parla l'Evangeli ens ha de fer pensar en el nostre propi final, que aquest si que es segur. D'una manera pròpia de l'estil apocalíptic, l'evangeli segons Marc ens recorda que abans d'haver acomplert la nostra tasca de sembra de la Bona nova, passaran moltes coses, no totes bones. La nostra capacitat de mantenir l'Esperança, la confiança en Déu i l'Amor als altres serà la mesura de la nostra fe.


19 de noviembre de 2012

17. El Fill de l'home ¿trobarà fe? (Lc 18, 1-8)

La insistència de la viuda és un exemple de com ha de ser la nostra pregària. Realment tant sols ens recordem de "santa Barbara" quan trona, i anem a la pregària quan les circumstàncies ens empenyes i veim molt clarament que amb les nostres pròpies forces no arribarem allà on pensàvem arribar. 
La confiança que depositem en Déu és molt menor del la que la viuda posava en la capacitat de  justícia del jutge.
En altres llocs dels evangelis Jesús ja ens adverteix sobre la necessitat de fe, de confiança en el Pare ("si tan sols teniu una fe com un gra de mostassa...")
Després de 2000 anys de tasca evangelitzadora, encara hi ha molts països que no han tingut oportunitat de conèixer la Bona Notícia. Però en els lloc en els que ha estat proposada, tampoc ha aconseguit fer els canvis en la manera de viure que l'Evangeli ens demana. El dubte de Jesús és raonable: Trobarà fe a la terra? Serem capaços de reconèixer la seva presència en els que sofreixen? Som els miralls que reflexen la seva llum i fan real la seva presència en el Món?
En ocasions els que hem de donar llum, donem fum.



16 de noviembre de 2012

16. Conservar la vida, perdre la vida (Lc 17, 26-37)

Les Borses internacionals tenen molt clar quan perden i quan guanyen. Els qui hi negocien saben, d'acord amb els seus indicadors quan és bon moment per a fer una gestió o una altra de diferent.

Els evangelis ens presenten opcions que són menys evidents que les dels mercats borsaris i açò ens crea algunes dificultats de comprensió. Frases com "qui perdi la vida la guanyarà" i "qui la perdi la conservarà" no tenen cap sentit en els "mercats".

En un entorn on el servei és le millor opció, on els pobres són els benaurats, on els que ploren són posats com a exemple, és normal que els conceptes guanyar i perdre siguin diferents.

El que ens guia, Jesús, ho dóna tot per a nosaltres. Perd, dóna la vida, per tal de guanyar-nos la Vida en plenitud. Qui s'aferra a les coses, a l'egoisme, a la riquesa, perd el temps, perquè no pot fruir de la plenitud del compartir, de la solidaritat, de la justícia. 


¿Volem guardar-nos per a una vida buida o donar-nos per a una vida compartida? 
¿Volem acaparar temps de soledat o compartir hores i hores de germanor i companya? 
¿Volem acumular riqueses des de l'avarícia o repartir amb els altres les nostres possibilitats, ajudant els que menys tenen? 

Posem les nostres decisions en aquestes balances, les del Regne. La nostra vida serà un "desplifarro" pels que no ho entenguin, però en nostre "ibex" personal guanyarà punts i punts, fins a arribar... al cel.

15 de noviembre de 2012

15. El Regne de Déu és enmig vostre. (Lc 17, 20-25)

El Regne de Déu no el trobarem en una guia de viatges. Ni en un almanac que ens marqui entre quines dates va ser. El Regne de Déu no és ni un lloc ni un temps, sinó que és una manera de viure, diferent a la manera de viure dels altres.
No hi ha fronteres, no hi ha cossos de vigilància d'entrades i sortides. Tant sols la pròpia consciència fa que ens adonem que som a dins o som a fora.
No podem preveure, ni tan sols per aproximació quants en formen part, perquè els signes externs d'aquesta pertinença són bons de confondre amb símptomes de bonhomia, de solidaritat, de filantropia.
No hi ha, per tant, cens ni exclosos. Qui vol esser ciutadà del Regne de Déu, tant sol ha d'ajustar la seva manera de viure a les indicacions del Mestre. Llavors ho serà de ple dret.
La seva vida s'omplirà de llum i la seva germanor s'estendrà a tots els seus amics i coneguts. Aquesta llum farà que altres puguin també seguir el rumb que el Mestre proposa.
Els fruits seran evidents: Justícia, Pau, Joia en l'Esperit. no la justícia dels jutges humans que apliquen lleis humanes no sempre justes; no una pau en la que arreu esclaten conflictes, tensions, enfrontaments, no només de caire bèl·lic, sinó familiars, de barriades, ètnics, contra els immigrants; no una joia fruit de la bulla i la superficialitat, o de l'alcohol i les drogues, sinó una Justícia, una Pau i una Joia que tant sols poden venir de Déu. 
Un món així ens sembla una utopia, però és entre nosaltres. Hem de fer l'esforç de descobrir qui s'esforça en viure d'acord amb els valors del Regne, qui segueix empenyent en favor de la Justícia la Pau i la Joia. 
si ens hi fixem, en trobarem alguns. Ajuntem-nos-hi i treballem pel Regne. Així, arribarà el dia en que, com un llamp, d'un cap a l'altre de la terra, veuran la glòria de Déu.





14 de noviembre de 2012

14. Un d'ells va tornar enrere (Lc 17, 11-19)

Per als conductors hi ha diferents maneres de fer un canvi de sentit. Per als leprosos de l'evangeli, només n'hi ha una: l'agraïment.
Davant la mateixa acció de Jesús, només un de deu sap ser agraït. Per més que tots cridaven "mestre, mestre!" i tots accepten l'enviament de Jesús d'anar als sacerdots per a certificar la seva purificació, i garantir la reincorporació a la vida social i religiosa, només un reconeix que Jesús, aquell als que deien "mestre!" realment els ha canviat la vida.
L'únic que sap veure la presència de Déu en l'acció de Jesús és un foraster, un samarità, que segons els jueus piadosos era un infidel, amb tradicions no acceptades per l'"ortiodòxia"
Tant de bo la nostra "heterodòxia" ens permetés reconèixer Jesús com al Fill de Déu encarnat i enviat per a la nostra salvació. Però malauradament tant sols ens serveix per a posar en qüestió les idees d'altres que no consonen amb les nostres. 
Saber fer un canvi de sentit en la nostra vida, saber reconèixer la salvació que Déu ens dóna a través de Jesús i demostrar el nostre agraïment no ens posarà fora de la circulació, sinó que ens ajudarà a seguir pels camins de l'Evangeli



13 de noviembre de 2012

13. Som servents (Lc 17, 7-10)

La paraula "servidor" ha passat de ser sinònim de "aquella persona que serveix" a referir-se a una aparells informàtica de resposta automàtica que ens permeten fer una sèrie de tasques. Les xarxes informàtiques tenen un "servidor" que és el que permet que els altres vagin treballat.
Encara que aquesta definició tant "informàtica" sembli allunyada del món de la pastoral, crec que és d'aquelles que ens pot valer per a fer bones comparacions.
La tasca dels encarregats pastorals, -els preveres, els diaques, els bisbes- hauria de ser molt semblant a la dels "servidors informàtics" perquè aquests en moltes ocasions tans sols canalitzen les potencialitats i les capacitats de treball dels altres, posant-los en comunicació, afavorint que s'assabentin de les necessitats dels altres, i fent possible la resolució de la tasca encomanada. Tot açò sense generar interferències amb la manera de treballar de cada un dels agents, sense que la seva "idea" sigui necessàriament la que tira endavant, ni la seva proposta la que guanya.
Els servidors no tenen coneixement per si mateixos de les necessitats, de les realitats, però estant ben comunicats, tenen la informació necessària per a fer rodar les decisions. Casi mai tenen "perifèrics" per tal d'imprimir, de mostrar resultats. La majoria no te ni teclat per introduir dades ni pantalla per a treballar-hi. 
Però són del tot imprescindibles per al funcionament de les xarxes, per a la continuïtat dels diferents elements, que poder ser rellevats o ampliats sense que s'hagi de reiniciar tot el sistema. Amb un bon servidor, la durabilitat i la estabilitat del conjunt va molt més enllà de la cada un dels elements.
Veis?. al final no se si rallam dels capellans i els diaques o dels "servidors informàtics"... 

6 de noviembre de 2012

06. cap dels qui estaven convidats (Lc 14, 15-24)



La nostra capacitat per a generar excuses és casi infinita, i pel que sembla, no és cosa tan sols dels nostres temps. Tot canvia segons els barems que es fan servir, segons les escales de valors que posem a les nostres accions i a les nostres activitats. 
Sempre deim que tenim temps per a allò que ens agrada, per allò que ens sembla important.
El mateix passa amb els temes educatius, en ocasions confonem el "respecte" dels fills  a decidir sobre la seva formació religiosa amb deixadesa o manca de decisió per a transmetre els valors que són importants, amb l'excusa de que ja decidiran en ser majors.
El mateix ens passa amb la participació en les celebracions comunitàries de la fe. La feina, els negocis, els esports, tot és motiu de "no poder..." compartir la fe amb els altres.
Jesús ens demana compromís amb les decisions, amb el seu seguiment, sobretot considerant que és una decisió i un compromís lliure i voluntari, però que vol ser tingut en consideració.
La nostra resistència a ser conseqüents amb la invitació de Jesús pot arribar al punt que ens pensem amb "drets de salvació" que realment no tenim, perquè aquesta salvació tant sols ens vindrà per les nostres obres, pels nostres compromisos. Els "cristians vells" ens podem trobar amb que altres amb menys "tradició" siguin els realment convidats a celebrar amb el Senyor, tantes vegades haurem renunciat a la seva convidada.

30 de octubre de 2012

30. A què s'assembla (Lc 13, 18-21)

La realitat supera la ficció, i allò més inversemblant es converteix en cosa habitual. Que un gra de mostassa, la mes petita de les llavors, sigui origen d’un arbre que pot ajocar ocells, és incomprensible per als profans en botànica.

També ens estranya, als creients de llarga tradició, de tota la vida, que la nostra fe, que segons com ens sembla robusta i sòlida, sigui encara més insignificant que aquesta llavoreta, perquè som incapaços de moure moreres i muntanyes.

Certament les comparacions són odioses, però la realitat és que aquest advertiment que Jesús fa als deixebles i a nosaltres, no ha servir ni a uns ni als altres per a fer camí en l’aprofundiment de la nostra fe.

La nostra percepció i la realitat en relació amb la fe són tant distintes com la mida de la llavor i la seva potencialitat. Tots els arbres neixen de llavors relativament petites; també les nostres obres han de néixer han de sorgir de la nostra fe, per petita que sigui.

El temps, la pregària, la formació, s’encarregaran de que els fruits siguin cada vegada més abundosos.

19 de octubre de 2012

19. No tingueu por (Lc 12, 1-7)

La confiança amb que un fill es posa en mans del seu pare, amb que bota des de la taula als seus braços, és paradigma de la confiança que hem de tenir en Déu. La seva presència ens ha de bastar per a ser valents davant les circumstàncies que la vida ens posa per davant.

Hem de tenir por, ens diu Jesús, d’aquelles coses, gestos, persones, que ens poden allunyar del Pare, perquè aquestes són les que ens fan perdre la vida, i la vida eterna.

La presumpció dels fariseus era que ells sabien el que calia fer per a tenir la salvació, però en realitat s’aferraven a les lletres de la Llei, sense entendre les realitats que aquesta llei vol transmetre.

El text d’avui amaga una esperança implícita: la realitat de la Bona Nova sortirà a la llum i totes aquelles coses que en un o altre moment s’ha hagut de fer amb discreció o casi en secret, arribarà a la gent, serà públic. Aquesta certesa ens ha de crear consciència de les nostres responsabilitats. Tot el que fem serà vist i viscut pels germans, de manera que aquesta serà la nostra aportació a l’evangelització.

Visquem amb confiança, deixem-nos llençar a l'aire pel Pare, segurs de que la nostra fe tindrà resposta per part seva i que els germans el coneixeran amb el nostre testimoni.

18 de octubre de 2012

18. Segadors (Lc 10, 1-9)

La tasca del segador és molt dura, però és tan sols una part de la tasca. Hi ha altres feines que complementen la dels segadors, llaurar, sembrar, retirar herbes, assegurar que els animals no hi pasturin,...

És una tasca de complementarietat, que no es pot dur a terme sense la cooperació amb altres treballadors. Tot i la seva duresa és una tasca agraïda, la que assegura el menjar per passar un any, si tot ha anat com toca i s’han fet bé les feines.

És una tasca de jornalers, que saben que la terra que conreen no es seva, però que l’han de tractar encara millor que si ho fos.

El missatge de Jesús vol definir amb auestes característiques el seus enviats. Amb tot afageix que hem de ser gent de Pau. La nostra presència ha ser una presència que porti pau, d’altra manera no podem transmetre els valors del Regne.

Sense confiar en les pròpies forces, sinó posant la tasca en mans de Déu, sense bastó, sense sarró. Sense defensa possible, però mantenint-nos al marge de la violència, com els anyells enmig de llops.

Tot un seguit d’imatges suggerents, que ens poden ajudar a dibuixar el perfil de l’evangelitzador, el missioner, i també del nou-evangelitzador, el testimoni de fe creïble en els nostres temps i els nostres ambients.

Amb aquest perfil, aconseguirem una pastoral molt més propera, molt més personal, integrada en la societat, segurament ben valorada. Si aconseguim açò, el missatge de l’Evangeli ja haurà començar a arribar abans d’obrir la boca per parlar de Jesús.

17 de octubre de 2012

Ens han deixat tres maneres de viure la Missió







Jordi Vila Despujol






Joana Bisbal Company






Pepe Marco Esbert

En plena campanya del DOMUND, quan l’Església ens recorda que l’evangelització és tasca de tots, hem de compartir amb tota la comunitat cristiana notícies que ens omplen de tristor, malgrat l’esperança certa de la resurrecció.


El passat divendres, dia 12 d’octubre, moria a Barcelona, Jordi Vila Despujol, s.j. prevere missioner que ha dedicat la seva vida a Bolívia a la defensa dels infants, adolescents i joves, impulsant gran quantitat de reformes legislatives per tal de millorar la situació legal dels menors. La seva tasca ha estat molt important, com també ho ha estat, en un altre ordre, la gran “família adoptiva” que s’ha format al seu voltant, amb l’acolliment de joves mentre cursaven estudis universitaris. La seva malaltia, molt ràpida, l’ha portat a la casa del Pare pràcticament en 10 dies, des que va venir a Espanya per a una revisió de la seva salut.

També el dia 12 d’octubre, a Maó, ens deixava Joana Bisbal Company, esposa i mare de família, que mentre les obligacions i la salut li ho van permetre era col•laboradora constant del Secretariat Diocesà de Missions en totes les tasques que fossin necessàries. La seva lloable disponibilitat tant en el servei al Secretariat com a la Parròquia de Santa Maria, en la catequesi i altres serveis, farà molt notable la seva absència. El llarg procés de la malaltia l’ha portat amb serenor, posant-se en tot moment en mans de Déu.

Ahir matiex, dia 16 moria a Sant Cugat Josep Marco Esbert, sj, germà que també ha Bolívia ha desenvolupat els darrers anys de la seva tasca missionera. Havia retornat per raons de salut a la casa dels Jesuïtes a St. Cugat, on compartia amb altres majors de la congregació les atencions que necessiten els malalts. La seva feina en la Companya el van portar, sempre en la segona línia, a desenvolupar tasques de logística i de comptabilitat, amb una gran consciència de que, tot i no ser directament pastoral, la seva labor era fonamental per a la evangelització. Un delicat estat de salut, que havia empitjorat en els darrers mesos, l’han portat davant el Senyor

Tres maneres diferents de viure la Missió ens han deixat en pocs dies. La Missió necessita sempre mans col•laboradores i cors que preguen. Ajuntem els nostres cors als d’en Jordi, na Joana i en Pepe, que ara preguen per les missions, pels missioners i per tots nosaltres des de la Casa del Pare, i demanem, junt amb ells, que mai faltin mans per a escampar la Bona Nova de l’Evangeli a tot el Món.



10. Senyor, ensenya'ns a pregar (Lc 11, 1-4)


2012-10-10 Fa una setmana vaig començar la reflexió sobre el Parenostre, una pregària en aparença senzilla, que molts sabem de memòria, però que te un fons molt més pregon del que ens imaginem moles vegades.

En les poques frases del Parenostre es troben resumides les intuïcions fonamentals del cristianisme: Déu és Pare de tots. Açò suposa un gran canvi, una mirada absolutament nova a la relació amb Déu i amb els altres. Des de la mirada de l'Antic Testament, aquesta paternitat és impensable per a un Déu omnipotent, omniscient, sobretot per la proximitat que suposa, però també per la proximitat que implica envers els altres, que es tornen germans.

Santificar el nom de Déu, tant important per als jueus, segueix essent important per als cristians. És el retorn agraït a Déu de la nostra pròpia identitat com a fills

Podríem seguir frase per frase, però l’espai del blog no dóna per tant. Només ens fixarem en una frase més: “Així com nosaltres perdonem”. En massa moments de la nostra vida en els que resem aquesta pregària passem de puntetes per aquesta frase. Sembla talment que diem “com si nosaltres perdonéssim...”.

Siguem capaços de fer un treball d’aprofundiment en aquesta pregària.
És la que el Mestre ensenyà als seus seguidors.

17. Ai de vosaltres també (Lc 11, 42-46)

Aquest és segurament un dels evangelis que fàcilment es podrien transcriure i adaptar a la realitat de les comunitats cristianes actuals.

Moltes vegades ens passa, com als fariseus, que ens fixem en coses sense massa transcendència mentre ens oblidem de la justícia i l’amor de Déu.

La crítica als fariseus era forta, i els Doctors de la Llei surten a la palestra, com per defensar els altres. La resposta de Jesús és fulminant: Ai de vosaltres també...!

I el text podria seguir amb els sacerdots del temple, amb els levites,... i amb els Prínceps de l’Església, amb els bisbes, els preveres, els diaques, els catequistes, els laics. Tots.

El delme de la ruda i la menta, bastaven per a “complir”. Per a Jesús el que és important és la Justícia i l’amor de Déu. A açò no hi podem renunciar de cap manera. Però en ocasions ens és més fàcil girar el cap de les coses més importants, fent com si ens concentréssim en allò que resulta insignificant; en ocasions descuidem les persones per a complir els horaris; en ocasions...

En el repàs de les nostres actuacions en el seguiment de Jesús i dels manaments del Regne, n’hi ha per a tots, de bronca! Mai ningú pot dir que ha assolit la perfecció en el seguiment de Jesús i en el compliment dels seus manaments.

I si, encara, gosem fer com els doctors, que volen quedar al marge de la recriminació en lloc d’acceptar-la com a punt a corregir, Jesús ens tornarà a dir, com a ells: “Ai de vosaltres també...!!”

16 de octubre de 2012

16. purifiqueu per fora... (Lc 11, 37-41)

Una de les fixacions dels fariseus eres les purificacions. Tot havia de ser purificat: després de venir del mercat, després de les menstruacions, abans de menjar, després dels sacrificis... Un caramull d’ocasions, algunes amb sentit sanitari, altres religiós, altres amb un sentit amagat que amb els temps s’havia perdut.

Jesús és més pràctic i aprofita totes les ocasions per a transmetre el seu ensenyament, la seva nova manera de veure les coses. Com que les purificacions rituals parlen tant sols de l’exterior de les copes, Jesús proposa de manera subtil la importància del interior de les coses i de les persones.

Segurament els fariseus eren purs segons la lletra de la Llei, però molts tenien els cors molt enfora de l’esperit de la Llei. Jesús fa referències al interior en altres ocasions, parlant amb els fariseus, perquè ell sap que no són les paraules o els gestos el que importa sinó el cor, per molt que pensem (i en ocasions és cert) que els gestos són reflex del cor.

Complir els preceptes manats, els cànons del Dret Canònic, els dejunis i les abstinències, no ens assegura que el cor estigui en sintonia amb el Regne. Tampoc poden assegurar el contrari: Estar en situacions irregulars (separats, divorciats, ajuntats, etc) no vol dir que en el fons del cor sentin i intentin viure els valors del Regne.

Intentem veure els cors de la gent. Si anem amb el “Codi de Dret” per davant, segurament ens equivocarem i, a més farem mal a moltes persones. És més important estar prop de la gent i ajudar-los a entendre quin camí han de fer que donar-los un cop de “Cànnon” al cap. Siguem hàbils com Jesús, aprofitant les ocasions per a acompanyar en el camí.

15 de octubre de 2012

15. el Fill de l'home serà serà un asenyal (Lc 11, 29-32)

Totes les comparacions són odioses, però per als jueus, les comparacions amb altres pobles pagans encara ho eren més, sobre tot si donaven per bo l’exemple dels estrangers.

El passatge de Jonàs i la seva predicació a Nínive era coneguda de tots els jueus. Coneixedors de la història de la salvació, sabien que intentant fugir del manament de predicar entre els pagans, Jonàs va ser engolit per una balena i escopit a la vorera del lloc on no volia anar. Ell i la gent de Nínive van acceptar aquest fet com a senyal de Déu i es van convertir.

Jesús els retreu la duresa de cor, que davant tantes manifestacions de l’amor de Déu, no saben entendre que els demana el Senyor. A nosaltres ens passa molt sovint. Qualsevol punt negatiu, en la història de l’Església, en la conducta dels bisbes, en els fets quotidians dels capellans i dels diaques, ens és suficient per a qüestionar o fins i tot oblidar tant de bo que l’Església ha fet i fa.

Encara més; en ocasions, darrera la crítica a l’Església, que pot ser legítima, hi va un rebuig de la figura i la persona de Jesucrist.

Intentem revisar aquestes actituds, tant les dels pastors que amb el nostre testimoni de vida desdeim el nostre ensenyament, com les dels que per aquestes actituds es fan enfora de l’Església i de Jesús.

Els senyals de l’amor de Déu que, a través dels segles, ha fet l’Església en nom de Jesucrist, com els que va fer Jesús en nom de Déu, són molt més significatius que els pecats que puguem cometre els cristians i els pastors.

Atendre els Senyals de Déu ens pot ajudar a retrobar el camí que potser hem despistat amb els "anti-senyals" que hi ha en el món.