31 de mayo de 2015

La Misericòrdia de Déu

Encara no hem acomplert la celebració de l'Any de la vida Consagrada i el Papa Francesc ja ens ha convocat per a la celebració de l'Any de la Misericòrdia.
La misericòrdia de Déu ha estat un element recurrent des dels primers missatges del papa Bergoglio, destacant la disposició de Déu a perdonar-nos sempre que nosaltres estiguem disposats a demanar-li perdó.
Un dels aspectes que poden sortir reforçats amb aquest Any és que els creients prenguem consciència de la necessitat de gestionar millor els nostres pecats.
En primer lloc cal acceptar la nostra realitat pecadora. En segon, descobrir la possibilitat que ens ofereix l'Església.
La naturalesa humana ha és estat pecadora des del principi dels temps. La narració del primer pecat, de manera simbòlica, ens ho explica.  I ens veiem reflectits en el fet de no acceptar la culpa sinó intentar desviar-la a qualsevol altre. Adam, Eva, fan passar la responsabilitat, fins a la serp. Podríem fer tota una ficció sobre com hauria estat la història de la humanitat si, en la narració del llibre del Genesis,  els humans haguessin assumit la culpa i, segurament, haguessin aconseguit el Perdó de Déu.
De la mateixa manera, podem fer ficció sobre un impensat penediment de Judes. La traïció de Pere, negant conèixer Jesús per tres vegades, és tan greu com la de Judes, que el lliurà als sacerdots. La diferència entre un i altre és el penediment de Pere, que amb el seu plor reconeix el seu error, mentre que l'error de Judes el mena a la desesperació i al suïcidi. 
El nostre món tendeix a cobrir els propis error, tant des del relativisme que ens empeny a creure que tot val, com fent als altres culpables dels nostres pecats.
La misericòrdia de Déu és immensa però, com en tantes altres ocasions, espera que facem la nostra part. Déu vol salvar-nos sempre, però amb la nostra participació; Déu vol perdonar-nos sempre, però espera que li demanen Perdó.
Aquest any de la Misericòrdia ja està convocat i el papa ho ha fet amb la butlla "Misericordiae Vultus".
Comença així: "Jesucrist és el rostre de la Misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s'ha fet viva, visible i ha arribat al seu cúlmen en Jesús de Natzaret"
En segon lloc, com dèiem, descobrir la ocasió què ens ofereix l'Església per a prendre consciència de la necessitat que tenim d'acostar-nos a la Misericòrdia. El sagrament de la Misericòrdia, de la Reconciliació, del Perdó és la via que tenim i difícilment aprofitem. És el menys atès i entès dels sagraments. Facem, en aquest any, propòsit de redescobrir aquesta oportunitat que Déu ens brinda a través de l'església per a disfrutar de la seva misericòrdia.
Per a poder viure plenament el Perdó, necessitem perdonar-nos a nosaltres mateixos, després de reconèixer la pròpia culpa, rebre el Perdó dels germans, a través de l'Església i rebre el Perdó de Déu, mitjançant el sagrament de la Reconciliació.
D'aquesta manera, podrem reprendre de bell nou la nostra relació amb els germans i amb Déu. 

10 de mayo de 2015

La Vall Fosca, tota una experiència.

Quan, al passat mes de febrer, un company diaca va telefonar-me, vaig quedar sorprès. Només ens havíem conegut durant uns dies, a Barcelona, amb motiu de la Trobada de Diaques Permanents de tot l’Estat. És cert que havíem connectat, amb alguns comentaris, amb algunes opinions, però no esperava la seva telefonada.
Encara esperava menys la seva proposta: anar, amb ell, durant la Setmana Santa, a servir algunes comunitats sense prevere a la Vall Fosca, al Pirineu de Lleida, del Bisbat de la Seu d’Urgell. En Josep, aquest diaca, junt amb la seva esposa, acompanyen les comunitats cristianes d’aquella vall, amb nom de pel·lícula mitològica, i que compren el que havien estat 9 parròquies, en un caramull de poblets dispersos.
Ara, agrupades amb el nom de “Parròquies Vall Fosca”, davant la impossibilitat de que cada una tengui el seu rector, prevere, resident al poble, són ateses per aquest diaca i la seva dona, que hi pugen cada setmana des de Valldoreix, entre Sant Cugat i Castellbisbal, al darrera de la serra de Collserola.
En els mesos ordinaris de l’any, poden celebrar, en setmanes alternes, a casi totes les esglésies. Però durant els dies Sants, les possibilitats d’atendre tots els pobles, són nul·les. Per poder arribar a mes comunitats, ens va demanar a la meva dona i jo, si els podíem ajudar.
Una volta realitzades les consultes corresponents, malgrat les mancances que generàvem a la nostra comunitat de St. Francesc, exposat el cal al Sr. Bisbe, vam acceptar la convidada, que poc a poc s’anava convertint en repte. Els “dies sants” es convertien en deu dies, plens de celebracions, d’experiències, de kilòmetres, de trobada amb persones.
Un cop ajustats els horaris, el diumenge de Rams, començàvem la nostra experiència: compartir la fe amb una gent que vol celebrar, que vol viure, amb la litúrgia de l’Església, les festes més importants dels cristians.
Han estat uns dies intensos, amb molta “feina”, però amb unes respostes molt gratificants per part dels feligresos. Ens van acceptar amb els braços i els cors oberts, i ens van manifestar el seu agraïment immens pel nostre servei, agraïment que encara creixis quan els explicàvem des d’on hi havíem anat.
A les comunitats, els ha servit per a poder viure les celebracions de la Setmana Santa, malgrat fos sense eucaristia i per a trobar-se per a celebracions que en ocasions feia anys que no havien pogut fer. Tant sols un exemple: l’anunci de la celebració de la Passió del Senyor, el Divendres Sant, a Pobleta de Bellveí, que ens darrers anys s’havia suprimit, va fer que en quatre hores es convoquessin els veïns, fins a omplir l’Església, feliços de participar en un Ofici que dura casi de dues hores...
A nosaltres, la meva dona i jo, ens ha ajudat a repensar, com pot ser el servei a les comunitats, de la relativitat dels números d’assistents a les celebracions, de la importància de que els servidors de les comunitats facem els esforços necessaris per tal de poder atendre els fidels que voles celebrar, de la importància de mantenir les arrels de la gent en les seves esglésies, facilitant que celebrin en el seu entorn natural i vital.
Tota una experiència que ens ha d’ajudar a viure el nostre servei també a les nostres comunitats menorquines.