29 de febrero de 2012

29. aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs. (Lc 11, 29-32)

La persistència dels jueus demanant un senyal prodigiós davant els miracles que Jesús ha fet en la seva presència, és poer a posar nerviós a qualsevol.
La experiència de Jesús amb els jueus que no volen creure els fa retreure la història de Jonàs, que pràcticament va ser portat a Nínive per força, però que tot i açò va saber convertir aquella gent amb la seva predicació. La seva disposició envers Déu i la seva indicació d'anar a Ninive era nula. Jonas fugia de Déu anant en la direcció contrària  a la que Déu li havia manat, i amb aquests precedents va convertir i salvar la població de Nínive. Ara els jueus tenen el Fill i no accepten la salvació? A Jesús li costa d'entendre-ho.
Possiblement la frase "aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs." és un afegit dels redactors, i no són paraules de Jesús, però moltes vegades la nostra actitud és la dels jueus. Tenim proves, tenim referències més que suficients per tal de creure en Jesús i el seu missatge... però ens entestem en demanar encara un senyal. Tenim el Fill, que ens mostra el Pare, i demanem un senyal!
Creure no és una questió d'ingenuitat, ho és de confiança. Si confiem en la paraula de Jesús, no necessitarem cap altra signe. Ell és el signe del Déu que ens estima!

Senyor, feis que sapiguem confiar en la vostra paraula, acceptar la conversió del cor i viure d'acord amb el vostre missatge

28 de febrero de 2012

28. »Quan pregueu, no parleu per parlar... (Mt 6, 7-15)

Els dos mil anys de cristianisme potser ens han fet oblidar aquestes paraules del Mestre, encara que no -gràcies a Déu- les que segueixen en l'evangeli segons Mateu. La crítica de Jesús a les oracions que es feien en el temple, acompanyant els sacrificis, en els sopars del sabbat, en la commemoració de la Pasqua, es pot fer també a les nostres oracions i pregàries. El silenci ens fa por, molta por. I l'omplim de frases i de paraules que moltes vegades no ens diuen res, que només ens surten els llavis i no del cor.
La pregària que Jesús ens mostra, és una oració que li surt del cor, del seu cor de Fill, una oració centrada en el Pare, en nosaltres, pecadors, i en els nostres germans.
Si ho recordeu, els tres eixos que han de presidir la nostra vida cristiana estan enfocats a les tres mateixes realitats, als que dediquen el la pregària, el dejuni i l'almòina. Amb aquests tres puntals podem construir una vida plena, referenciada en Jesús i el seu Evangeli.


-- Senyor, feis que cerquem el silenci, que ens sigui necessari com l'aire, per tal de poder-te trobar, de poder-te escoltar.

27 de febrero de 2012

27. Senyor, ¿quan et vam veure... (Mt 25, 31-46)

La nostra miopia per a veure Jesús en els nostres germans és gran. La nostra incapacitat no es només d'ara, ja que el matiex Jesús ens ho explica amb la seva metàfora dels bens i les cabres.
Els casos que proposa l'evangelista Lluc són prou corrents per a fer-nos pensar en quantes vegades ens hem passat per alt una trobada amb Jesús.
I és que Jesús no es presenta sempre amb trons i llamps, amb núvols de foc o amb estols d'àngels al seu voltant. La majoria de vegades es presenta amagat en els germans, sovint en els pobres, i ...se'ns passa per alt la seva presència.
Aquest evangeli al principi de la primera setmana de quaresma és un avís, un bon avís per a esforçar-nos en descobrir aquesta presència.
La nostra Església, a través de Caritas, s'esforça en fer aquest descobriment, però no és tant sols feina dels "voluntaris" de Caritas. És feina de tots els batejats estar atents a la presència de Jesús en les nostres bosses de pobresa, en els nostres aturats, en les dones maltractades, en els infants explotats, etc. categories que Lluc no anomena a l'evangeli, però en les que Jesús també es fa present
Si pensem que Jesús ens cridarà a la seva dreta, hem de estar sempre pendents de la seva presència.
No valdrà dir: "Senyor, ¿quan et vam veure..."

-- Senyor, que ens descuidem de nosaltres mateixos, per a veure't en els necessitats 

26 de febrero de 2012

26. Convertiu-vos i creieu en la bona nova (Mc 1, 12-15)

Les lecures d'aquest primer diumenge de Quaresma ens mostren el que podríem dir els dos cap de la mateixa història. O dos aspectes fonamentals de la mateixa Promesa. En la primera llegim una d'aquelles històries que es marren a la Bíblia i que susciten sempre pol·lemica per la seva verosimilitut: el diluvi universal és unf et real, o és una narració simbòlica? sigui com sigui, l'important és el mateix: "Faig amb vosaltres aquesta aliança...". és la presència de Déu en la història, la participació de Déu en el destí de la humanitat. Mai, en la història de les religions, s'havia donat el cas d'un déu que per inciativa pròpia, decideix interveir en la història per a salvar un poble. Sempre havia -i segueix essent en altres religions- l'esforç d'un poble per a que Déu els salvi. En la nostra Història de la salvació, és Déu el que pren la iniciativa.
La culminació d'aquesta història de salvació és Jesús, Déu encarnat que s'integra definitivament en la vida dels homes com un més. Després de ser temptat al desert, fa el seu anunci: el Regne de Déu és aprop. La seva estada en el desert, patint tot allò que el desert suposa, és una prova de la seva humanitat; que el servien els àngels és una prova de la seva Filiació divina. "S'ha complert el temps..." el plaç que s'havia obert amb l'arca de Noé, està a punt d'expirar, ens hem de convertir. Déu vol seguir essent fidel a la promesa feta, però el poble d'Israel ha estat decididament infidel a l'Aliança. "S'ha complert el temps": Ara va "en serio".El lligam entre aquests dos caps de la promesa, el trobem en la lectura de la primera carta de Pere. Jesús salva aquells fins i tot aquells que van renunciar a la salvació de Noé. Fixem-nos que parla dels vuit que es salvaren "gràcies a l'aigua", de "... de l'aigua". Pere viu l'aigua com a mitjà de salvació, no de mort, de la maeixa manera que veu la creu com a camí de resurrecció i no de passió sense sentit. A més ens indica a que ens compronet el nostre ser cristià: el baptisme no és sols "neteja" sinó compromís:  "l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist".
Que la Quaresma que hem iniciat servesqui per a recentrar la nostra vida de creients, posant-la en el camí del compromís que ens demana Pere, que siguem fidels a l'Aliança de Déu amb nosaltres, que reconeguem la Resurrecció de Crist com a Salvació.

Diumenge I de Quaresma

Conta una història, que tornant de camí Abraham amb Isaac des de la muntanya on l’havia ofert en sacrifici, s’assegué a una roca i li digué al seu jove fill:

“Estic assedegat; fa una estona, hem travessat un rierol d’aigua cristal·lina; vés, omple’m la carabassa i en podré beure”.
Així ho va fer el seu fill, però quan va arribar al rierol, una caravana de comerciants hi acabava d’abeurar el seu bestiar, i estava tot enfangat ... No podia dur-li al seu pare una aigua tant bruta ... Així que decidí de tornar al seu pare amb la carabassa buit.
Quan retrobà el seu pare i li explicà lo succeït, el seu pare l’hi envià de nou dient:
“Ves i espera a la vorera del riu. I no et fiquis a la corrent, perque sinó embrutaràs l’aigua de nou. Simplement seu-te, espera i no faixis rès. Les fulles mortes desapareixeran amb el temps i el fang s’asseurà, llavors, omple el meu bol i torna”.
Així ho va fer, i en una estona, va succeir tal com el seu pare li va dir. Omplí el bol d’aigua clara i pura, tal com ès la seva naturalesa. De tornada, va entendre el que el seu pare li volia dir ... “No et fiquis en el riu ... en la corrent dels teus pensaments ... Espera a la vorera i simplement observa ... A la naturalesa vertadera del teu interior, ès on s’hi troba Jahvéh amb els seus àngels, els seus missatgers; aquesta claredat cristal·lina, embrutada per el bestiar i els animals feréstecs en que es poden convertir els pensaments i emocions passatgeres avivades per les coses de la vida”.

Bep Guàrdia

25 de febrero de 2012

25. molts publicans i altra gent eren a taula (Lc 5, 27-32)

En sis versets, dues històries.
En la primera, Jesús escull, amb la seva llibertat absoluta, aquell qui considera que ha de ser el seu deixeble. Sense consideracions d'origen social, ni de bona fama entre les persones del poble, ni de cap casta. Jesús proposa Levi de segir-lo; el publica decideix deixar-ho tot i anar-hi. És el "procediment estàndar" de Jesús i de Déu. La nostra llibertat és sempre absoluta en el moment d'escollir el nostre camí. Segueix un canvi de vida, que en aquest cas es concreta en el primer moment en el dinar que prepara amb els seus amics per tal de presentar-los Jesús. És la seva primera tasca d'evangelització. Comunicar als amics i coneguts de manera més o menys explícita el nou camí que un ha emprès i donar-ne testimoni, amb normalitat, sense grans paraules, sense esdeveniments extraordinaris, amb la normalitat d'un dinar entre amics...
Durant aquest dinar d'amics, es produeix la segona històra. Els fariseus i els mestres de la llei, especialistes en rituals i en puresa, recriminen als deixebles aquestes companyies de Jesús. La resposta de Jesús és a la vegada una resposta als fariseus i una crida a la reactivació de la evangelització en el nostres dies: Són aquells que no el coneixen els que han de sentir el seu missatge, aquells que l'han oblidat, que s'han fet enfora, aquells que han de rebre de primera ma o de nou altra vegada la Bona Nova. Que açò ens representi integrar-nos en espais nous, poc habituals, sortir de les nostres esglésies i reunir-nos amb gent "que no va a missa" no ens ha de fer por.
Són els "malalts" d'avui en dia als que Jesús també es referia quan els fariseus li demanaven pels amics de Leví

-- Senyor, que sapiguem compartir amb els publicans la seva taula, i sapiguem convidar-los a la nostra.

24 de febrero de 2012

24. ...llavors sí que dejunaran. (Mt 9, 14-15)

El costum jueu del dejuni comportava, en ocasions expressions de cara i un posat trist. Jesús vol fugir d’aquestes aparences i ens proposa una profunditat inaudita. El cor és el que és important, i no el cos i l’expressió de la cara. Aquesta ja la saben posar els hipòcrites que se la maquillen expressament per que tothom vegi que dejunen i pensin en lo obedients a les normes que són.
Jesús ens canvia els normes, es salta directament aquelles que no tenen sentit, no tant per a suprimir-les, sinó per a donar-los un sentit nou, ple.
L’expressió "...llavors si que dejunaran" no vol ser si una premonició, ni una amenaça. Vindrà el dia en que ens adonarem del que ens falta, del que hem tingut i perdut, de les oportunitats que Déu ens ha donat en la vida i hem desaprofitat. Vindrà el dia en que, havent pogut tenir Jesús al costat, l’hem perdut, havent estat convidats a les noces, hem perdut l’ocasió d’assistir-hi, de formar part dels convidats, dels amics del nuvi. Llavors vindrà el dejuni, el penediment, la conversió.
Poden estar tristos si esteim amb el nuvi? Jesús ens diu que no, com ens diu tantes vegades que no hem de tenir por. Encara que passem moments difícils, si esteim amb ell i en ell, no hem de passar ànsia.
Si l’Església ens demana que dejunem és perquè hem perdut la invitació al casament, hem perdut la referència al nuvi.

- Senyor, fes que vulguem tornar a ser els teus companys, convidats a la teva taula i al teu Regne





el gest d'avui: l'abstinència

L’abstinència és un costum molt antic i arrelat en la tradició de l’Església. Aquesta tradició, que marca els divendres de tot l’any com a dies penitencials, proposa manifestar amb signes aquest esperit de penitència, tant individualment com socialment, i pot expressar-se, per exemple, amb la major austeritat de vida o en iniciatives de caritat. Abstenir-se de menjar carn aquest dies és una de les propostes, que en el temps de quaresma, a diferència de la resta de l’any, no es pot substituir per altres de les formes recomanades, com són la lectura de la Sagrada Escriptura, l’almoina, visita a malalts o atribolats, etc.
La concreció d’aquestes normes que va fer la Conferència Episcopal Espanyola l’any 1986 indiquen, a més, que per a manifestar millor aquest esperit de penitència pròpia de la Quaresma, els cristians ens hem de privar de "despeses supèrflues, com ara menjars o begudes costoses, espectacles i diversions".
La llei de l’abstinència obliga tots els que han complert 14 anys, i la dels dejunis a tots els majors d’edat fins que hagin complert els 59 anys.
Encara que la norma és la que és, hem de fer l’esforç per a entendre el sentit últim del gest. Les possibilitats que ens ofereix aquesta "obligació" són moltes i molt variades. Hi hem d’incloure el donatiu del que hem estalviat amb aquestes pràctiques, per als més necessitats, per exemple.
No caiguem en la desqualificació fàcil d’aquesta pràctica quaresmal. Intentem entendre-la i aprofundir-la.

23 de febrero de 2012

23. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd? (Lc 9, 22-25)

Jesús ben clarament anuncia i denuncia. Anuncia que ha de morir i denuncia que els poderosos seran els responsables de la seva mort. Però sobretot anuncia la seva resurrecció. "Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà" és un advertiment per al nostre món modern en el que el ser queda difuminat pel tenir, en el que l'essència de les persones val menys que el saldo del seu compte corrent.
L'advertència que segueix -i que ens ha servit de títol- és molt actual. En un món en que ho hem aconseguit casi tot, en que les conquestes científiques han arribat fins a extrems impensables fa tan sols uns anys, en el que creim que es controla ja casi tot, no ens podem sortir del que podríem anomenar una "coincidència econòmica mundial". En la actual conjuntura mundial, es demostra que si valorem més el tenir que el ser, si oblidem el fons de les persones, i les confonem amb el "fons monetari" podem perdre el nord. Quina actualitat més gran aquesta frase de Lluc!! ¿Que en traïm d'haver "guanyat el món"?
Si cadascú volem salvar la nostra vida, la perdrem tots; els generosos, que la donin, la salvaran.



22 de febrero de 2012

22. Dimecres de Cendra: Almoina, pregària i dejuni. (Mt, 1-6.16-18)

El text de l’evangeli d’avui ens proposa els tres eixos que han de regir la nostra quaresma. Aquests tres eixos són els que marquen les nostres relacions amb tot allò que és d’alguna manera extern a nosaltres. El primer d’aquests eixos, l’almoina regeix la nostra relació amb els altres, sobretot amb els que tenen alguna necessitat, tant material com espiritual. Ens demana viure amb una actitud generosa, solidària, però a la vegada que cerqui la justícia, no sols la l’ajuda paternalista. Amb aquestes premisses hem de procurar compartir amb els que no tenen, ser solidari amb els que pateixen, fent-ho des de la discreció, des de la humilitat.
La pregària, el segon dels eixos, ens ha de regir la nostra relació amb Déu. No tant per a demanar-li els seus favors, ni els seus miracles, sinó per a posar-nos en les seves mans, demanant-li ajuda per a entendre i viure amb serenor allò que Ell ens depara al llarg de la nostra vida. i també ho hem de fer des de la intimitat, no només per no fer "mal d’ulls", sinó perquè la nostra relació amb Déu ha de fer intima , fonda, personal.
I el dejuni? Aquest tercer eix marca la relació amb nosaltres mateixos. No tant per la capacitat d’infringir-nos patiments innecessaris, com per a mostrar-nos a cada un que qui regeix la nostra vida és el nostre cap i el nostre cor, no el nostre estomac. Hem de ser capaços a renunciar a algunes coses, per insignificants que ens semblin, per a ser conscients que podem deixar de banda allò que ens destorba per a viure per a Déu.
Per a aquests tres eixos, aquestes línies d’actuació que se’ns proposen per a la Quaresma i per a tot l’any, ens cal discreció. No per a aconseguir la "recompensa" que ens diu l’evangeli, sinó perquè no cerquen altres recompenses que farien perdre el sentit a allò que hem aconseguit fer. Déu que veu en allò més amagat sabrà el que hem fet, i el perquè ho hem fet.
Iniciem la quaresma amb aquesta disposició.

El gest d'avui: Cendra

El gest d'avui és la imposició de la cendre al cap. A les comunitats catòliques de tot el món, després d'escoltar la Paraula de Déu i d'haver-la reflexionada, serà beneida cendre i fet aquest gest: som marcats al front o al cap amb una creu feta de cendra.
Antigament els jueus acostumaven cobrir-se de cendra quan feien algun sacrifici i els ninivites també van usar la cendra com a signe del seu desig de conversió de la seva mala vida a una vida amb Déu.
En els primers segles de l'Església, les persones que volien rebre el Sagrament de la Reconciliació el Dijous Sant, es posaven cendra al cap i es presentaven davant la comunitat vestits amb un "hàbit penitencial". Això representava la seva voluntat de convertir-se.
L'any 384 dC, la Quaresma va adquirir un sentit penitencial per a tots els cristians i des del segle XI, l'Església de Roma acostuma posar les cendres a l'iniciar els 40 dies de penitència i conversió.
El signe de la cendra fe refermat per les paraules que sentim en aquell moment: "Convertiu-vos i creis en l'Evangeli" o bé "Recorda que ets pols i en pols et convertiras".  La primera fa referència al nostres interior, que hem de midar per a ajustar-lo a les exigències de l'evangeli; la segona al nostre cos, a la nostra vida terrenal, en la que allò que era glòriós acaba essent no-res.

21 de febrero de 2012

21. --Qui acull un d'aquests infants en nom meu,... (Mc 9, 30-37)

Dos ensenyaments importantíssims en el fragment de l'evangeli d'avui: en primer lloc, l'anunci de la passió. elmque llegim avui és el segón que ens narra Marc en la seva glosa dels aconteixements. Encara que les paraules de Jesús semblen clares, "els apòstols no comprenien que volia dir". Hi ha ocasions en que no volem sentir els que ens han de dir, però aquesta actitud no impedeix que el que ha de succeis passi en el seu moment. Amb la mort, ho feim sovint. Sembla que, no parlant-ne, hem de poder defugir del seu abraç. Igual que Jesús sap que ha de patir, nosaltres sabem que hem de morir, un dia o altra.
En segon lloc, l'exemple dels infants. Després de sentir com es barallen per saber qui h de ocupar els primers llocs en el Regne, Jesús els dóna la senya del que ha de ser el nostre comportament entre els germans: "Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots". Aquest ha de ser el nostre estil. Jesús ens el repeteix en diverses ocasions. Dijous Sant, en la commemoració del Darrer Sopar, ens ho posarà en pràctica. el Regne capgira l'escala de valors del món. I qui vol ser el primer, ha de servir els altres. L'expenple que els proposa Jesús i que a nosaltres ens sembla tant tendre, devia ser molt fort per a uns homes jueus: acollir els infants, els insignificatns, era per a ells anar en contra del sentit comú: per a ells els que Déu prefereix són els que ténen èxit, els poderosos, els rics. Acollir-lo a ell en els infants, era tota una prova de que els valors que havien après no els servíen per al Regne.
A nosaltres, els valors del nostre món i del nostre temps, tampoc ens serveixen, també els hem de capgirar.
La Quaresma que demà començarem en pot ser una bona ocasió

20 de febrero de 2012

20. només es poden treure amb la pregària. (Mc 9, 14-29)

Les reaccions de Jesús amb els seus deixebles ens sorprenen moltes vegades. Avui, el text de l'evangeli sembla que ens mostra un "mal dia" de Jesús. La seva reacció davant els fets que veu i que lo comenten, és una mica fora mida. Jesús coneix la poca fortalesa de la fe dels seus deixebles. Dels apòstols i dels deixebles actuals, nosaltres. I els renya per no haver tingut prou fe. Quan el pare de l'infant li diu que els deixebles no han tret el mal del seu fill, Jesús "descobreix" la flaquesa dels seus. I la descobreix encara avui quan veu les nostres súpliques, les nostres pregàries. Al pare, només li posa una condició: "¿Creus?". El bon home no gosa demanar-li obertament la curació i li diu allò "si hi pots fer res..." Jesús com sempre necessita la fe dels qui han de ser curats, o els qui li demanen la curació. És requisit indispensable. La resposta d'aquell home, val un titular i una pregària amb les mateixes paraules: "Crec, però ajuda'm a tenir més fe.". Aquest podria ser sempre la nostra pregària.
Quan els deixebles li demanan perquè ells no han pogut treure el mal esperit, l'altra titular: "només es poden treure amb la pregària" . Aquesta pregària a la que des de passat demà, l'Església ens convida en aquest temps de preparació a la Pasqua i que sempre ens resulta ser una assignatura pendent. Per hores que facem de pregària, mai seran prou ni prou fondes.
Quedem-nos amb les dues frases:
  • "Crec, però ajuda'm a tenir més fe.".
  • "només es poden treure amb la pregària"
i facem-me estil de vida i de quaresma.

19 de febrero de 2012

19. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. (Mc 2, 1-12)

A més de molts altres punts d'atenció (que ja vam comentar el 13 de gener), el fragment de l'evangeli d'avui ens permet entreveure quina és la intenció de Jesús quan fa un miracle. 
Com és que l'evangelista Joan no parla de miracles, sinó de "senyals prodigiosos"? Joan no necessita remarcar a través dels senyals prodigiosos que Jesús és el Fill de Déu; el seu evangeli comença, en el pròleg, explicant que Jesús és la Paraula que s'ha fet Home, i no cal explicar-ho més. Marc ens diu que "donaven glòria a Déu". Jesús a través de les curacions i els altres miracles ens dóna senyals de com Déu és present en el món i de com Déu vol el món: un món sense maldad i sense dolor, un món sense pecat. Jesús no cerca el propi reconeixement. De fet, després de molts miracles, s'han d'amgar per a poder estar amb els seus deixebles amb una certa tranquilitat. Jesús cerca que els que observen el miracle, vegin un senyal de Déu, i li dónin glòria a Ell.
Molta de la gent que estava escoltant Jesús, esperava un espectacle. Jesús els ensenya, els anuncia la Paraula. Mai s'anuncia ell mateix. Al llarg de tota la seva vida pública sempre ha estat la seva tasca: fer present el missatge de Déu, posar paraules humanes a la veu de Déu.
Més enllà dels espectacles, cerquem la Paraula. És amb aquesta paraula que podrem bastir una vida que segueixi el model de Jesús.

18 de febrero de 2012

18. ...i es transfigurà davant d'ells (Mc 9, 2-13)

Una "teofania" -que vol dir manifestació de Déu- com aquesta, segurament no l’esperaven els deixebles quan van anar amb Jesús cap a la muntanya.
Tot el passatge traspua simbolisme. Comencem per "una muntanya alta". Les muntanyes han estat sempre lloc de presència de Déu. Moisès ja va pujar a la muntanya per a rebre el missatge de Déu. Pujar a la muntanya és, per tant, apropar-se a Déu, deixar-se influir per Ell.
"Moisès i Elies" són representants de tot el que és important per al poble jueu: la Llei i els profetes. Del primer, de Moisès, va rebre el poble l’aliança amb Déu, que per tantes vegades ha estat refermada per Déu i rebutjada pels homes. Dels profetes, s’ha rebut la promesa de la restauració d'Israel, des de l’exili a Babilònia, amb totes del desfetes que ha patit el poble, amb la pròpia dominació romana com a elements que pesen en el pensament dels jueus.
El núvol és presència impalpable de Déu, des de les caminades pel desert, a la sortida d'Egipte. És la manera de fer present a Déu, sense que se’l vegi. Un núvol envolta l’arca de l’aliança; d’un núvol se sent la veu Déu en el baptisme en el Jordà.
I per acabar la Llum. Mirant tant sols els salms, pregària feta poesia, la llum és sinònim de vida, de justícia, és la mirada de Déu. I és també la glòria de Déu.
Amb tots aquests elements el moment de la transfiguració devia ser, per als apòstols, un caramull de referències que els remetien, sense que ells ho sabessin, a la glòria de Jesús, abans de la seva passió.
També ho ha de ser per a nosaltres, a uns dies de començar la Quaresma. En aquesta visió de Jesús envoltat de la glòria de Déu, ens hem de recolzar en els moments de la Quaresma en que se’ns ofereixen imatges de passió, de dolor, de patiment de Jesús. Cap d’aquestes coses te sentit sense la glòria de la resurrecció. I ens hi hem de recolzar també en els nostres propis moments de patiment i de dolor.
D’aquesta manera, la Glòria de Déu, la seva mirada ens permetran superar els mals moments, amb la certesa de la resurrecció.

17 de febrero de 2012

17. que prengui la seva creu i que em segueixi (Mc 8, 34-38.9, 1)

Avui, en lloc de posar un "Cromo" posarem un "video".
La opció que ens brinda Jesús d'agafar amb ell la nostra creu no ens fa mai gràcia. La veritat és que sempre pensem de quina manera ens podem escapar d'aquesta creu. Mai pensem, però, que la creu sigui una eina de creixement, que un moment o altra ens podrà servir per a "passar un barranc".

16 de febrero de 2012

16. Pere li respon:... (Mc 8, 27-33)

Cara i creu. Pere, en tres versets, passa de ser el que reconeix Jesús com a Messies, a ser "Satanàs".
En el fragment paral·lel de Mateu, Pere és alabat i posat com a "pedra" fonamental del grup que sería l'Església. Marc, més auster en expressió tan sols ens diu que Jesús els prohibeix de dir-ho a ningú.
Podem casi veure els "engranatges mentals" de Jesús que roden des de la declaració de Messies que fa Pere fins a l'anunci de la mort a la creu. És just seguit que els avisa que el Fill de l'home ha de patir molt.
I aquí és quan Pere queda "retratat".
Fa uns moments ha sabut veure Jesús amb els ulls de Déu. Ara, però, veu el futur amb ulls humans, i intenta convencer Jesús de defugir la seva missió, la seva tasca en el món. I Jesús, el renya davant els altres companys d'aventura.
Pere, amb tot, segueix amb Jesús, i Jesús segueix confiant en Pere. Una passa en fals no és causa suficient per a distanciar-se. Tampoc ho seran les negacions, en els dies de la passió. El que és important per a Jesús és que Pere li respon, amb les seves flaqueses, amb els seus dubtes, amb els seus falls.
Jesús no ens demana la perfecció. Demana la nostra resposta. I en aquesta resposta hi ha d'anar tota la nostra vida, amb lo millor, que ens permet veure el món amb els ulls de Déu, fins al menys bo, que ens fa caure en els paranys del mal, mirant la realitat amb els ulls humans.
Donem resposta a Jesús, amb les nostres limitacions. És l'únic que ens demana.

15 de febrero de 2012

15. Les veig com si fossin arbres, però caminen (Mc 8, 22-26)

Impressionant l'actitud del cec. En els nostres dies, en l'Estat del Benestar, els cecs no tenen una vida fàcil. La informació a la que accedim per mitjà de la vista és moltíssima. Imaginem com podia ser en temps de Jesús: únicament la caritat dels veïns, la vida de captàire podien permetre sobreviure sense treballar.
El ced d'aquest fragment de l'evangeli segons Marc ni tant sols demana la curació. El porten a Jesús, i, un cop fora de la vista dels curiosos, Jesúsn li imposa les mans.
Sembla ser (pel que llegim) que en el primer moment la visió no és del tot bona. "...Les veig com si fossin arbres" diu el cec, que ens fa pensar en una visió borrosa, sense detall. Però no es queixa, sinó que diu: "...però caminen".
En el nostre estat del benestar, hauría estat motiu de reclamació, però el cec reconeix que la seva vida ha canviat a millor. Hi veu sense detall, però hi veu; no ho veu clar, però pot caminar.
La nostra perceipció del món ha de ser perfecte, abans que ens resolem a donar una passa. Si no tenim tota la informació, no sabem bé cap on volem anar.
Jesús no ens deixa de banda, Jesús segueix al nostre constat encara que vegem la gent com a arbres. I ens ajuda a millorar la nostra visió del món.
Fent una lectura metafòrica podem pensar que si ens posem en mans de Jesús, veurem més clarament les coses. Llavors Jesús ens envia a casa, a compartir amb els altres la nostra visió, a acompanyar els qui no hi veien encara clar. Però ens hem de mantenir "fora el poble", hem de mantenir la connexió amb Jesús hem de reatablir les condicions, a través de la pregària personal, per a estar amb Ell. Sense ell no podem fer res.

14 de febrero de 2012

14. ...els segadors són pocs. (Lc 10, 1-9)

Ciril i Metodi, foren dos germans nascuts a Tesalònica que van ser enviats a predicar la fe cristiana a Moràvia pel Bisbe de Constantinòpla. Alla ven crear els signes d'un alfabet -el cirílic- per a traduir del grec a la llengua eslava els llibres sagrats. Ciril era monjo i Metodi va ser bisbe. Van tenir moltes dificultats en la seva tasca, van donar la vida per l'evangelització, essent patrons d'Europa, junt amb Sant Benet.
Encara que la història dels germans és de finals del segle IX, el Senyor avui en dia també ecomana la tasca de la evangelització. Generalment el text de Lluc del que he extret el títol "...els segadors són pocs" es fa servir per a pregar per les vocacions a la vida ministerial o consagrada. Però la tasca de la evangelització per pròpia de tots els cristians, de tots. Certament els batejats necessiten ser acompanyats per a pastors de les comunitats, que facin present Crist en les celebracions i que recolzin la feina feta per tota la comunitat. Els laics són els encarregats de fer arribar a tot el món la Bona Notícia.
...Els segadors són pocs? Segadors n'hi ha, però pocs que es decideixin a sortir al sol de les tanques per a engegar la feina. És més còmode quedar-se a l'ombra dels casats que enfrontar la sed i la calor; és més còmode quedar-se a les esglèsies i les sagristies que enfrontar el món i el mal.

13 de febrero de 2012

13. ...no els serà donat cap senyal. (Mc 8, 11-13)

"No hi ha ptijor sord que qui no hi vol sentir"
És una d'aquelles sentències populars que tenen tanta raó, que no són discutibles.
Als fariseus els passa igual. El text que es proposa avui es troba a continuació de diversos fets miraculosos, multiplicacions, curacions, etc.
Que després de saber d'aquestes actuacions els fariseus demenin un signe no deixa de ser curiós.
Llavors la reacció de Jesús pren un sentit diferent.
"--Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal."
Podria entendre's que Jesús digués "com demana encara un signe aquesta gent". Després del que Jesús ha fet, davant tants de testimonis, el treu de punt que demanin un senyal. Cap senyal serà suficient, si les curacions, els pans, no els sembla un senyal de Déu.
Moltes vegades nosaltres també demanem "senyals" a Déu. També li demanem "confirmacions" de que la nostra esperança és ben fonamentada, que les nostres pregàries seran escoltades, que seran ateses les nostres peticions. Ens costa pensar que potser no demanem a Déu allò que realment ens convé, allò que encaixa amb el seu pla de salvació per a cadascun de nosaltres. I, llavors, ens convertim en fariseus que demanen un senyal.
Aprenguem, amb confiança, a acceptar els senyals que Déu ens dóna, a pesar que en ocasions no són els que li hem demanat, a acceptar tantes notícies com a proves de la seva acció en el món, tantes "males notícies" com a possibilitat de posar-nos de bell nou en les seves mans.

12 de febrero de 2012

12. ...es quedava a fora, en llocs despoblats.(Mc 1, 40-45)

Fer el bé pot dur consecuències inesperades. Sabem que, finalment, a Jesús fer el bé el va dur a la mort a la creu, però al llarg dels anys de vida pública, li va dur altres complicacions.
Hem comentat que els leprosos eren marginats i no podien conviure amb els seus familiars. La mesura pretenia inicialment protegir del contagi físic de la malaltia, que pot ser encomanada amb facilitat per contacte. Aquest aillament sanitari s'havia convertit en una excusió social i religiosa absoluta, que requeria de certificació sacerdotal per a ser revertida, i tornar a la normalitat. Aquesta és la indicació que Jesús fa al leprós:
"Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova"
"No ho diguis a ningú", no tant per assegurar que ningú sàpiga que t'he tocat, sinó perquè encara no és el moment. "Fes-te examinar" perquè vegin que les obres de Déu són obres veritables, que no són "impressions personals" i que Déu vol que visquis en comunió amb les teus.
Jesús, fidel al seu principi d'apropar-se a les persones independentment de les seves circumstàncies, se salta l'exclusió i toca el leprós.
Encara que Marc no ens explica si hi havia molts o pocs "espectadors" Jesús pateix una "exclusió" encara que no sigui ritual.
La seva popularitat no cercada li impedeix entrar amb llibertat a les poblacions. La tasca de Jesús no és ser idòl de multituts, ni tan sols ser famós, ni popular. La seva missió és fer-nos saber que Déu ens estima i ens salva per damunt de tots els nostres errors i les nostres infidelitats.
Fer el bé ens pot dur en ocasions alguna mena d'exclusió. La nostra societat no sempre està disposta a acollir els que denuncien les injustícies, els que exigeixen solidaritat, els que demanen una fraternitat veritable.
Si feim el bé, potser ens trobem, com Jesús, fora dels cercles, fora de joc.

Diumenge VI Durant l'any

11 de febrero de 2012

11. --Quants pans teniu? (Mc 8,1-10)

Quina pregunta tant simple i tan complicada, alhora.
Que respondríem nosaltres?
La situació és prou coneguda. La gent segueix Jesús, nit i dia, fins als despoblats, sense possibilitat de trobar abastiments per alimentar-se. Jesús, atent com sempre, se'n dona compte i vol posar remei. Segurament, podem pensar, que aprofita la situació per a provar els seus. I també a nosaltres.
La pregunta de Jesús és directe. No demana "quans en voleu compartir?", ni "quants us en sobren?", ni "de quina disponibilitat esteim parlant?" que seria un llenguatge polític-econòmic molt en moda en els nostres dies.
Jesús demana "quants en tenim", i ens exigeix d'alguna manera que els posem a disposició dels que en tenen menys que nosaltres.
Les nostres comunitats, nosaltres mateixos, esteim acostumats a compartir... d'allò que no necessitem. Com a molt, d'allò que no necessitem de manera immediata o urgent. Ens fa falta sempre tenir un coixí, per a imprevistos, i ens oblidem que ni ha molta gent que no te ni imprevistos, perque la seva situació és desesperada continuament desesperada. Tot i la nostra situació de crisi, en la que es fa molt complicat cuadrar els comptes a final de més, hem de ser conscients de les necessitats de tants altres, al nostre poble, i a altres pobles. Caritas esta fent un notable esforç per a alleujar alguns d'aquests necessitats, amb l'ajuda de molta gent. Mans Unides llença la seva campanya per a possibilitat una millor salut per a molts; hi ha missioners escampats per tot el món que treballa en un nivell de precarietat total; hi ha gent de tot el món arreplegada entre nosaltres que tampoc disposa del necessari per viure amb dignitat.
No podem tancar els ulls a aquestes realitats, hem de ser conscients, com Jesús, que davant nosaltres hi ha persones i les hem d'atendre nosaltres mateixos.
"Quants de pans tenim?"

10 de febrero de 2012

10. --Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin. (Mc 7, 31-37)

Quin goig que ho puguessin dir dels cristians: "Tot ho fan bé"!!. Malauradament, la nostra petitesa humana fa que siguiem molt lluny de fe realitat aquesta afirmació, aquest desig.
De Jesús, si que es pot dir, perque la seva principal preocupació va ser sempre fer el bé. En aquest fragment, l'afirmació te un sentit messiànic. En el cap 35 de la profecia d'Isaïes, s'anomenen aquest gests com a prelidi de la presentació de la glòria del Senyor:
Tots veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu.
...
Ell mateix us ve a salvar.»
Llavors es desclouran
els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s'obriran.
Possiblement a causa d'aquesta profecia, que Jesús devia saber que es complia en la seva persona i amb els seus actes, demana a tothom que no escampi la seva "identitat secreta" No per falsa modèstia. Jesús sap quin és el moment en el que Déu ha de ser glorificat, i sap que no és encara aquest moment. És per açò que en lloc d'aprofitar la ocasió per a augmentar la seva fama entre la gent, es retira amb el sord enfora de la gent. Llavors, amb un gest sencill, com el d'una mare que dóna una besada a l'infant que s'ha fet mal jugant, li posa saliva (...si no se cura hoy se curará mañana). No passem per alt el detall: Jesús és posa en mans de Déu, "va alçar els ulls al cel" i realitza la curació.
A pesar de ser en territori estranger, a pesar d'haver de renunciar a la fama, posant-se en mans de Déu, cura, salva la persona.
La gent queda meravellada, ja que, un cop han entrat en conexiement de Jesús, ningú és pot estar sense proclamar la seva trobada.
La nostra naturalesa te tendència a fer el contrari que Jesús, cercant el reconeixement, fiant-nos de les pròpies forces. I no ens en sortim amb èxit.
Demanem al Senyor que canviem els nostres esquemes, i l'imitem també en açò.

9 de febrero de 2012

9. ...també els gossets... (Mc 7, 24-30)

Com tantes vegades, Jesús gira les escales de valors que tenien -que tenim- els creients. En primer lloc, anant a terres de l'estranger per a predicar; en segon lloc intentant defugir la fama, amagant-se dels "fans"; en tercer lloc, parlant amb una dona estrangera. Cap d'aquestes coses era "il•legal", però totes elles podien portar "conseqüències" als qui ho fessin.
Predicar als estrangers era per a molts una manca de respecte. El poble escollit era l'únic que podia rebre la revelació, i els altres n'havien de quedar al marge. Jesús ens dóna pistes des de ben prest de quin ha de ser l'abast del seu evangeli.
La fama mai va ser "motor" en el quefer de Jesús. Els seus indicadors mai van ser la popularitat ni el populisme. Recordem que una de les temptacions del desert que recull l'evangelista Mateu, és llançar-se de dalt a baix del Temple, i baixar levitant, fent-se famós.
La darrera és la de parlar amb dones. Jesús en tenia costum de tractar les dones com a iguals, però hem de reconèixer que açò no era el tracte normal. Parlar amb una dona podia ser dolent per a tots dos, més si era estrangers. Si a més la posa com a exemple de fe, davant els jueus l'escàndol és rodó.
Moltes vegades ens deixem endur per els convencionalismes, per les pautes establertes, per les rígides marges dels costums. Si Jesús ho hagués fet així, aquella filla de la dona cananea, que li va parlar amb tota franquesa, i una mica de coratge, possiblement hauria tingut una vida molt més difícil. Un cop més, Jesús salva les persones, per damunt dels legalismes i els convencionalismes.
Siguem capaços, com Ell, de acceptar els "gossets" que ningú vol, acollint-los com Ell els acollí

8 de febrero de 2012

8. --Només allò que surt de l'home el fa impur. (Mc 7, 14-23)

Amb la ment estreta, marcada pels ritualismes dels fariseus, hi havia (hi ha encara) una llarga llista d'aliments impurs que els jueus piadosos no poden de cap manera consumir. Hi entra aquí el porc, ben conegut, però també la llebre, el teixó, el camell, i entre els provinents de la mar les llagostes, gambetes, ostres, crancs, tauró i bagra també estan prohibits. No hi estan encanvi els llagots, dels que s'alimentava el Baptista. La manera de sqacrificar els animals de la terra, també pot ser causa d'impuresa, malgrat sigui un animal pur, ja que la sang ha de ser totalment extreta abans del consum humà, i el sacrifici ha de ser fet d'una determinada manera.
Sense donar o llevar la raó a aquestes tradicions, Jesús passa per damunt del context de la discusió alimentària i va "al cor" de la qüestió. El que realment fa impur l'home és allò que li surt del cor. De les intencions dolentes de la gent en surgeixen totes les males relacions amb els germans.
La imatge que Jesús proposa -el menjar que passa pel ventre i surt- és molt gràfica. El fons de la seva resposta, però, és l'important: És el nostre cor el que ens marca en les nostres relacions amb els altres. és el nostre cor el que ens fa anar en contra dels germans, amb robatoris, amb "robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa" com diu el mateix envangeli.
Cuidem el nostre cor. El nostre aliment també, però serà el nostre "aliment espiritual" el que conduirà la nostra relació amb els altres i amb Déu.

7 de febrero de 2012

7. ...abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició... (Mc 7, 1-13)

Menjar amb les mans impures no és el mateix que menjar amb les mans brutes. En els extrems de la ritualitat dels fariseus, la cerimonia de la purificació, potser ni tan sols netejava realment les mans. Ve a ser com el ritual del lavabo dels preveres en la celebració de l'Eucaristia, que és un símbol de purtificació, que presuposa que s'han rentat les mans abans de començar la missa.
Als fariseus i els mestres de la llei els importa més "la tradició dels antics" que la neteja dels deixebles. I encara els preocupa més importunar Jesús que entendre el que fan o deixen de fer.
La resposta de Jesús és contundent: "Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi." és a dir, de paraula compliex els manaments pero de cor, està lluny de l'esperit de la llei.
La mateixa recriminació ens la pot fer a nosaltres, cristians practicants "de tota la vida" que assistim assiduament a les celebracions, que complim els preceptes, els dejunis de la cuaresma, les abstinències dels divendres, etc... però en el fons del cor ens costa perdonar, ens costa reconciliar-nos, ens cosa ser solidaris.
Les actituds del fons del cor, que estan amagades a la vista, són ben evidents per a Déu, "que hi veu en allò amagat".
Procurem que el nostre cor sigui transparent, que segueixi allò que els nostres llavis proclamen. Que mai ens puguin dir que mantenim les tradicions, però abandonem els manaments de Déu.

6 de febrero de 2012

6. ...ni que fos la borla del seu mantell. (Mc 6, 53-56)

La presència de Jesús mou la gent a anar-hi darrera. Mentre ell va en barca, la gent va passant la notícia per la vorera, i quan arriben ja hi ha gent congregada esperant. Esperant, i amb esperança. La gent que segueix Jesús te fe absoluta en la seva capacitat per a salvar-los. En ocasions, esperen ser salvats dels mals físics, de les malalties. En ocasions esperen ser alliberats de mals més profunds. I confien plenament en que tan just tocant les borles del seu mantell, la salvació els arribarà.
De quins mals necessita la nostra societat ser salvada? de quines mancances hem de ser alliberats? Certament les nostrs necessitats no són les de la gent que anava en llitera darrera el mantell de Jesús, o que esperava que la seva sombra li passés per damunt.
Però el cert és que la nostra societat necessita ser salvada, i no troba qui la pugui acompanyar fins a Jesús.
"Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer".  Ara, a la nostra església li costa fer-se sentir com a portaveu de Crist. Ens costa estar al costat dels necessitats, dels pobres, dels malalts. és molt més fàcil estar amb els rics.
Potser Jesús era reconegut per la seva pròpia presència entre els necessitats.
Potser la mateixa presència entre els pobres ens faria a nosaltres com a comunitat ser transmissora de salvació?

5 de febrero de 2012

5. ...se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. (Mc 1, 29-39)

V diumenge temps Ordinari. Cicle B. 05 de febrer de 2012.


Jb 7,1-4.6-7
Salm 147(146),1-2.3-4.5-6
I Corintis 9,16-19.22-23
Mc 1,29-39.




El miracle que ens narra l’evangeli d’avui ens pot semblar el més important del fragment. Ens pot enlluernar el fet d’un Jesús que, sense esforç aparent pot alliberar dels seus patiments físics altres persones.
Els textos ens mostren altres aspectes que mereixen ser considerats.
Un primer element és la nit. El llibre de Job ens mostra com la nit pot ser un element de patiment. ¡Com pot ser de llarga una nit acompanyant un malalt, una persona que pateix, o patint un mateix.! ¡Com més grans i forts són els nostres patiments espirituals, els nostres dubtes, durant les hores fosques!. Sembla que la fosca de la nit s’afegeixi a la fosca de l’ànima. La nit és, per a molts, el sinònim de crisi personal, el moment en el que sembla que tot falla, que res és el que sembla, ni el que voldríem que fos.
L’Evangeli, en canvi ens mostra a Jesús “treballant” fora de les hores del dia. L’evangelista ho diu explícitament dues vegades: ”Al vespre, quan el sol s’havia post, li anaven portant tots els malalts”, i més endavant “De bon matí, quan encara era fosc”. En una ocasió atén els malalts, en l’altra es retira.
També la nit és ocasió per a fer el bé. També la crisi personal ha de ser motiu de creixement.No és el “regne de tenebres” en el que el mal campa i ho domina tot i a tothom. Durant la nit Jesús allibera del mal els endimoniats, els dominats per l’esperit del mal, incapaços de fer el bé. I en la nit també es posa a prop de Déu, enfora de tothom qui el pugui distreure. Aquest recés és el que dóna forces per a la resta.
El segon element és la necessitat d’escampar la Bona Nova. Jesús vol fer arribar la seva Bona nova a tots els pobles. És la seva tasca. I també la dels cristians. Ens ho diu Pau: “és per a mi una necessitat imperiosa” a la que no pot posar impediment. La tasca de predicar, d’anunciar la Bona Nova, no és una “opció”. Com diu Sant Pau, si vol una cosa elegida, podria demanar recompensa, però és una encomana, una missió. I ens diu com ha de ser la nostra actitud: fer-se dèbil amb els dèbils. No es pot anunciar l’evangeli des de la prepotència ni des de la dominació. La essència de l’evangeli exigeix que el seu anunci sigui fet des de la senzillesa. La Vida de Jesús, des del seu naixement, ens ha estat mostra. De la mateixa manera que Pau reconeix la seva necessitat d’evangelitzar, que Jesús ens diu que és aquesta la raó de la seva vinguda, ha de ser per a nosaltres un element essencial de la nostra manera de ser el món. No necessàriament amb grans obres, ni amb grans desplaçaments al tercer món, sinó amb la nostra actitud en la convivència diària.
El tercer element a considerar és de fet conclusió dels altres dos que hem vist: l’equilibri entre l’acció i la contemplació, la lluita i la pregària. Veim com ho fa Jesús: prega a la sinagoga, cura la sogra de Pere, aten els malalts, es retira a fer pregària. Els creients tampoc podem separar un i altre element del nostre ser cristià. L’acció de denuncia de la injustícia, l’acció caritativa envers els necessitats, les accions de formació pròpia i dels altres membres de la comunitat, han d’anar sempre acompanyades de la celebració, de la pregària i de la contemplació.
En la nostra realitat eclesial, en les nostres comunitats, els equilibris no són el nostre punt fort. Sabem que les comunitats tenen tres eixos sobre els que s’assenten les seves activitats. La vessant litúrgica, amb la pregària, la celebració dels sagraments com a element fonamental; la vessant social, amb Caritas com a puntal, l’atenció als malalts, etc; la Formació, amb la catequesi com a centre de tot, amb la intenció d’arribar a totes les edats, des dels infants fins als adults.
La nostra comunitat s’ha d’esforçar en establir aquests equilibris entre els tres eixos: cal aprofundir la formació sobretot dels adults; cal consolidar l’acció Social, compartint amb els voluntaris de Caritas la tasca del servei, i sobre tot d’ estar atents a les necessitats de la nostra barriada, dels nostres veïns, d’aquella senyora que no surt, d’aquella parella que passen necessitats, d’aquella mare que te el fill malalt... Millorar les celebracions, convidant a la pregària personal i a la reflexió, a la contemplació.
Si aconseguim aquest equilibri, podem, com Jesús, mantenir la constància en les nostres accions, la eficàcia de les nostres iniciatives.
Llavors, la nit, les crisis, ja no serà un moment de dificultat, sinó una oportunitat de creixement, l’evangelització serà una conseqüència del nostre testimoni, que farem per mitjà de la nostra vida, l’atenció als necessitats serà una prolongació de la nostra vida parroquial, com les nostres celebracions dominicals,
Que així sigui.







Diumenge V durant l'Any

4 de febrero de 2012

4. ...es posà a instruir-los llargament (Mc 6, 30-34)

Avui l'Església ens posa l'accent en el text de Marc anterior de la multiplicació dels pans. Però n'és el preludi, no n'està deslligat.
Destaca la importància que Jesús dóna a la formació i a la pregària del seu "equip". Com a bon entrenador, després d'haver enviat els 72, reunieix els apòstols i els "retira" del brogit dels viatges, de les curacions, de les predicacions. Anar a un lloc despoblat, per a reposar, vol dir tenir la oportunitat d'interioritzar el missatge, d'aprofondir en el coneixement personal de Jesús. Altrament, les activitats ens priven de fer allò fonamental. Marc diu que no hi havia temps de menjar ni dormir.
Tots sabem que, puntualment, podem passar sense menjar ni descansar com cal, però a la llarga, les nostres forces s'acaben ràpidament, i el resultat és nul. De la mateixa manera hem de cuidar la nostra vida interior. Fer activitats sense refer les nostres forces espirituals és, a llarg termini, un despropòsit.
Altra cosa és que els plans ens surtin com s'ahn fet. Tampoic a Jesús els surt la "jugada" d'anar a un lloc despoblat, perquè la gent els segueix i els troba. Llavors, s'imposa la urgència. Jesús els instrueix. Més tard vindrà la multiplicació dels pans, però primer, un element fonamental com la formació és protagonista.
Sense la orientació corresponent, tots anem perduts. Rebre les indicacions sobre els nostres objectius, les nostres metes, és imprescindible. Fer les revisions dels programes de les parròquies i la diòcesi, també. Hem de saber fer-ho en un lloc despoblat, després de reposar un poc en presència de Déu, però sense descuidar les necessitats de la gent.
Un equilibri complicat.

3 de febrero de 2012

3. ...sabent que Joan era un home just i sant, el respectava... (MC 6, 14-29)

La relació entre Herodes i Joan és molt curiosa. Joan havia acusat Herodes de viure amb la seva cunyada, sense que es complissin els requisits que la llei preveia. La Llei manava als germans casar-se amb les viudes dels seus germans, però no era el cas d’Herodes. La seva relació no era conforme a la Llei, i Joan la denuncia. Amb tot, Herodes sap que Joan te raó, el considera un home just i sant, i per açò el respecta. Aquest respecte fins al punt de donar-li protecció, i l’escoltava amb perplexitat, encara que de bona gana.
L’episodi de la execució de Joan, arran de la juguesca entre Salomé i Herodes, és estrany. Certament Herodes queda molt mal parat, ja que sembla que vivint amb la cunyada, “perdia el seny” per la “neboda-fillastra”. La jove demana la decapitació de Joan per indicació de la seva mare, que amb la relació amb el tetrarca havia guanyat punts en l’escalafó social, i no els volia perdre. Herodies te molt a perdre amb la denuncia de Joan, si finalment aquesta arribava a ver canviar Herodes. Podria ser per açò que proposa sa filla de demanar la mort de Joan.
Quan Jesús apareix en l’escena galilea, després de l’empresonament i la mort de Joan, Herodes creu veure fantasmes.
Joan, profeta, denuncia la injustícia, prepara els camins a Jesús, fins i tot n’és el precursor en la mort a causa de la seva coherència, de la seva vida.
La denuncia de la injustícia, d’aquelles coses que són contràries a la voluntat de Déu, que són contràries al bé de les persones, és part de la nostra tasca com a creients.
En aquest temps de crisi forta de valors, manquen veus, com la del Baptista, que denuncien el que va en contra de les persones, a pesar de fer nosa als que tenen el poder.
La relació entre Herodes i Joan és molt curiosa. Joan havia acusat Herodes de viure amb la seva cunyada,

2 de febrero de 2012

2. portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. (Lc 2, 22-40)

La Llei mosaica mana que els tots primogènits d'Israel han de ser oferts al Senyor. Açò significava, en teoria, que tots els primogènits, els dels animals i els dels homes i dones, havien de ser sacrificats en ofrena a Déu. El seny havia disposat que es podia oferir un sacrifici en rescat dels primogènits dels animals de cabestre, rucs, someres, etc, i dels fills dels jueus. Aquest rescat és el que anaren a oferir Josep i Maria al Temple. La llei mana que els fills siguin rescatats per un anyell, o en cas de ser de família pobre, per un parell de colomins o tórtores.
Lluc posa especial interès en mostrar una família que compleix els manaments, que compleix la Llei, sense fissures. A la vegada ens assenyala que Jesús és presentat i ofert a Déu. Les senyals que Déu el reconeix com a Fill, Maria ja les coneix. Li basta recordar els pastors que la visitaren, els mags que li portaren presents, etc.
Simeó i Anna reconeixen Déu en l’Infant. La seva vida de pregària, a la presència de Déu, els ho permet. No és possible descobrir Déu en la nostra vida si no és des de la pregària. Serem incapaços de descobrir la ma de Déu que ens acompanya, en moments bons i en moments de dificultat, si la nostra vida esta centrada en altres realitats, més mundanes. Tan sols des del centrament en Déu podem descobrir-lo en la nostra quotidianitat.
L’Infant creixia i s’enfortia, però tenia Déu en la seva vida.
Facem lloc també a Déu en la nostra vida i tindrem el seu favor.