31 de enero de 2016

Els infants ajuden els infants

Dissabte passat es van reunir a Ciutadella els infants de 8 i 9 anys d’edat, que estan fent la seva iniciació cristiana, en les catequesis de les parròquies i altres centres. La trobada és promoguda per les Obres Missionals Pontifícies, que a Menorca treballa juntament amb el Secretariat Diocesà de Missions, i el Secretariat Diocesà de Catequesi.
La convocatòria vol ser una festa, i en general els darrers anys s’ha aconseguit. Però vol esser també motiu de reflexió i d’interiorització pels infants i pels catequistes i els rectors que els acompanyen.
El lema general de l’Obra de la Santa Infància, és el que encapçala l’article: “Els infants ajuden els infants”, i el de la trobada d’aquet 2016 era simplement “Gràcies”.
Tot i que la trobada va ser un èxit i que els infants van quedar contents amb l’Obra que Teatre en Família els va mostrar, i amb la presència de Victor Eguriase Wagba, les cançons, etc... el dubte que em sorgeix a mi, com a organitzador és: realment els infants prenen consciència de la quantitat de coses per les que poden donar gràcies? I encara: són conscients de que, per la realitat en la que viuen poden ajudar molt a molts infants que viuen en realitats molt diferents, de pobresa, de marginació, de fam, de guerra...?
La nostra realitat és tant entabanadora que no tant sols ens fa creure que “la nostra” realitat és la norma, que tot el món viu així, sinó que ens “crea” les necessitats per tal de mantenir un nivell de consum i de malbaratament de recursos que és insostenible.
Com és natural, aquest “entabanament” arriba als infants, i els afecta possiblement més que a molts adults. Com explicar que molts infants no tenen aigua a les seves cases, si aquí l’aigua és malbaratada sense miraments? Com fer entendre que moltes famílies no tenen possibilitats de menjar quan aquí els acostumem al “si no t’agrada et prepararé una altra cosa”.
Com fer entendre en una societat que no valora l’esforç que molts infants de la seva edat hagin de caminar tres i quatre kilòmetres per a recollir uns litres d’aigua “potable” o per anar a l’escola?

Marcar diferències entre necessitats i capricis, entre el que “volem” i el que “necessitem” entre el que és imprescindible i el que és circumstancial, hauria de ser una feina de tota la societat, però a la pròpia societat no li interessa, perquè els nivells de consum no serien suficients per a mantenir la producció, el nivell d’endeutament, etc.
Quan els adults prenguem consciència d’aquestes realitats, els infants aprendran a dir “gràcies”. Gràcies per la família que els estima, per l’escola que els educa, per la sanitat que els cura, per l’Església que els acompanya en el seguiment de Jesús.
Aquestes quatre coses, estima, educació, sanitat i acompanyament és el que els missioners donen a mans plenes cada dia a les comunitats que serveixen.
Si entre els casi 400 infants que van participar a la trobada, un –tan sols un- s’ha repensat la necessitat de les “xuxes”, “porquerietes” o llaminadures que sol comprar els diumenges, la humanitat encara podrà tenir raons per a l’Esperança.

Joan Manuel Mercadal Victory
.Diaca Permanent



3 de enero de 2016

PROPOSITS...

En aquesta època de l'any es habitual fer propòsits. Uns es proposen anar al gimnàs, altres deixar de fumar, altres...
Quins han de ser els propòsits que hem de fer els cristians, els seguidors de Jesús, en aquest Any de la Misericòrdia? Jo no som ningú per a donar instruccions, però hi ha algunes coses que sincerament crec que no podem deixar de fer en aquest any i d'altres que hem de fer de maneres diferents.

Hem de fer...
  • Hem de fer bona cara. Ja ho deia el Papa Francesc a la Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium. Els cristians no podem fer cara de funeral, o cara de pomes agres, o cara de “divendres sant”. Els cristians hem de ser gent que viu la vida amb alegria, segurs de que hem posat la nostra confiança en algú que no ens fallarà mai, en algú que ha donat la vida per nosaltres. Tenim ( hem de tenir) la certesa de que en Crist, som salvats, i açò ens ha d'il·luminar la cara amb un immens somrís.
  • Apropar-nos a Jesús. La condició necessària per a ser salvat és ser fidel seguidor de Jesús. No podem pensar que la salvació, tot i ser oberta i accessible a tothom, sigui “free”, incondicional. Ja ho diu el mateix Jesús: “qui vulgui venir amb mi, que carregui la seva creu...” Hem de compartir creu amb Jesús i hem de ser “cireneus”, que ajuden a altres a portar les seves. Així, si en algun moment necessitam que ens ajudin... Apropar-nos a Jesús és trobar moments per a la pregària, és acostar-nos als sagraments amb il·lusió i amb devoció, deixar-nos estimar per Déu, que ens perdona...
  • Estar atents als altres. No podem passar pel món sense saber que li passa als nostres companys de viatge. Hem de preocupar-nos per les realitats dels nostres veïns, amics, coneguts, parents. Només així, centrats en atendre els altres, podrem sortir de nosaltres mateixos i trobar Jesús. Són les obres de Misericòrdia, que en el nostre temps són més amples que les 14 del catecisme. Hi ha noves pobreses que cal atendre: persones soles, sense sostre, immigrants, etc...

NO hem de fer...
  • Posar distàncies amb la gent. Les comunitats, la gent que en formam part, hem de ser acollidors, de manera especial amb els que són rebuig per la societat. Hem de trobar manera de que les persones que s'acosten a les nostres comunitats, a les nostres celebracions, es trobin a gust, i sentin que la nostra intenció és facilitar-los l'existència, que la nostra essència és compartir la salvació amb ells, sense fer exàmens, ni interrogatoris que puguin crear incomoditats innecessàries. No tant fer “rebaixes”, sinó saber fer entendre quins són els nostres valors.
  • Ser legalistes fins a l’extrem. El papa Francesc posava com a exemple un hospital de campanya. Abans d'entrar a mirar “sucre” o “·colesterol” hem d'aturar hemorràgies i reduir fractures. Hem de salvar les persones, aconseguir que se sentin salvats, estimats de Déu abans de procurar afinar en les nostres morals, ètiques, i altres acompliments de normes humanes, que com a fetes d'homes que són, han de ser revisades quan faci falta.
  • Deixar la gent per altres coses. El mateix Jesús ja deia que el dissabte és per a les persones, i no al revés. Avui, en que tenim tantes coses a fer, tants papers a omplir, tantes reunions, hem d'aprendre a deixar-ho tot per a acompanyar les persones, per a parlar amb la gent, per a atendre les seves preguntes i els seus neguits. Les persones són l'únic important, l'únic que no pot esperar, l'únic que ens ha de preocupar.

Segurament alguns pensareu que son propòsits poc ambiciosos, altres trobareu que són poc importants; alguns trobareu que és massa complicar per a les nostres comunitats canviar de manera de fer i trobar un estil més semblant al de Jesús. No ens preocupem per fer altra cosa que seguir el mestratge de Jesús. Serà un bon propòsit per a aquest any i per la vida sencera.
Bon 2016 a tots.