13 de septiembre de 2015

Ningú és il·legal

La realitat dels esdeveniments de les darreres setmanes, el fons de les qüestions, el perquè de cada una de les persones que veim a les notícies pren la decisió de deixar-ho tot i caminar sense aturar cap a Europa, és impossible de saber. En ocasions intenten arribar a una Europa que no existeix, que no és el lloc idíl·lic on trobar  casa, feina, llibertats... En altres potser els migrants tenen motivacions ocultes, que aprofiten la conjuntura del moment i pretenen millorar unes condicions de vida personals.
Molts dels que han pres aquesta decisió, ho han fet per salvar la vida. Sense pal·liatius. En el seu lloc d’origen, per la guerra, per la persecució, no hi ha condicions per a desenvolupar un projecte de vida per a ells i per als seus fills.
Certament pot ser la desesperació la que fa que les seves actituds no siguin les que esperaríem; potser la por, la certesa que no poden perdre res perquè ja ho han perdut tot, la que els fa ser insolents, o prepotents, quan als nostres ulls haurien de comportar-se d’altra manera.
Hi ha qui pronostica que aquesta serà la “invasió islàmica definitiva”, després de tants intents en segles passats d’estendre militarment l’Islam cap a Europa que no van tenir èxit. I que per tant totes aquests allaus de gent són programades i orquestrades per alguns amb intencionalitats concretes.
Veure persones rebutjant el menjar que se’ls ofereix pel fet de venir encapsat amb el logo de “Creu Roja”, cridant “Allahu Akbar (Alà es gran)”, en lloc de mostrar agraïment per l’acolliment i l’atenció rebuda, fa pensar a alguns, com el bisbe Laszlo Kiss-Rigo, de les regions del sud d’Hungría, que el Papa s’equivoca quan ens demana se ser acollidors amb aquestes persones.
Potser ens equivoquem interpretant les intencions dels que volen entrar a la “Vella Europa”, però mai ens podem equivocar –ni el Papa ni nosaltres- estimant els que pateixen, ajudant a qui te fam, curant els ferits o malalts, evitant una mort, ajudant els infants... La llista podria ser immensament llarga.
De la mateixa manera, potser ens equivoquem quan compartim els nostres aliments amb qui s’acosta a les portes de les parròquies perquè Caritas li doni una bossa amb menjar. O quan recollim algú a la carretera... O quan...
La realitat que mai hem de perdre de vista, almenys els creients, com a seguidors de Jesús, són dues coses. En primer lloc, totes les persones humanes som creats a imatge de Déu i aquest fet ens dóna una dignitat que no podem treure a ningú mai, sigui quina sigui la seva fe, el seu color, la seva manera de pensar. Tan sol per aquest fet, ningú “ÉS” il·legal, encara que la seva situació administrativa o burocràtica sigui irregular.
En segon lloc el mateix ensenyament de Jesús: “tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar... -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.” (Mt 25, 42.45)
I encara, el nostre ajut ha de ser del tot desinteressant, gratuït, no podem fer cap d’aquestes coses amb intenció de ser valorats, alabats, considerats... perquè també ens diu Jesús: “-Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu. (Lc 16,15)
Siguem capaços d’estar atents a les necessitats dels nostres germans, siguin quines siguin les raons que els han empès a sortir de casa seva, siguem capaços d’estimar (fins i tot als nostres “enemics”) Siguem, com Jesús, gent de bon tracte, capaç de tornar bé per mal, de posar l’altra galta, si cal. En definitiva, siguem coherents amb la nostra fe.