31 de octubre de 2010

Zaqueu, l'home valent

L'evangeli d'aquest diumenge va una mica mñes enllà de l'estampa graciosa d'un home dalt un abre per a veure passar Jesús. És el relat d'un home que ha sentit a parlar de Jesús, però no hi te una relació personal. Com tant de nosaltres. És un home que, empès per la curiositat, no te por de fer el ridícul per a conèixer Jesús. Déu l'estima des del principi de la creació. per açò Jesús es fa trobadis, bo de trobar. De fet és Jesús el que inicia el diàleg entre els dos. Com casi sempre, la iniciativa de la salvació ve de Déu. Però Zaqueu és valent i accepta el repte: entrar en el grup de Jesús vol dir canviar de vida. Tamé Jesús és valent: entrar a casa de Zaqueu vol dir carregar-se la seva bona fama.
Siguem tambñe nosaltres valents; com Zaqueu per a acceptar el repte de Jesús. Cpm Jesús per atrevir-nos a acollir els pecadors.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                        


video

Diumenge XXXI de durant s’any.

El fill de l’homo ha vingut a cercar i salvar allò que s’havia perdut.


Jo no som homo molt bo
Reconec que he tropissat
Però quan Déu ha davallat
Sempre m’ha tocat el cor
M’agrada molt fer amistat
Amb qui no ha reparat
Que ès molt millor que jo.

Déu meu jo vull ser es teu so
Senyor donau-me humilitat
Per no estar conscienciejat
Des que son pitjor que jo
I així entrar en es teu to
I així amb ells poder fer bo
I poder fer franca amistat
Així haver col•laborat
A que trobin pau per es seu cor.


Bep Guàrdia

30 de octubre de 2010

Memòria de santa Maria.
Tothom que s’enalteix serà humiliat, però es que s’humilia serà enaltit.


Un nadó d’edat de pit
Veure’l ens fa somriure
Ès fàcil amb ell conviure
Tant espontani es fillet petit
Tot lo que veu, ben atordit
Li ve de nou, el fa plorar o riure
Sa senzillesa des seu viure
Fa que el tinguem enaltit

29 de octubre de 2010

La Llei mai no pot destruir ningú.

Altra vegada Jesús ens posa davant una disjuntiva: la llei o l'home? en altres ocasions ja ha deixat clar que l'home és per damunt de la llei. Avui, altra vegada. A més ens dóna una mostra de la seva perspicàcia i estratègia: abans que lo demanin de noves, és ell qui planteja la situació. Els guanya per golejada: “ells no van respondre...” ens diu l’Evangeli. Sobretot quan els demana pels seus preuats animals de feina. “i no sabien què contestar-li.!


I nosaltres, sabríem que contestar? Esteim pels germans més que pels papers, els privilegis, els reglaments...? o ens guanya el “corsé” de la paperassa i la rigidesa de la legislació?

Pensem-hi una mica... La llei mai no pot substituir la vida. Sinó ho veis clar, llegiu la rondalla que ens proposa en Bep, abans de la seva glosa.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                         

Un explorador havia tornat junt als seus, que estaven ansiosos per saber-ho tot sobre l’Amazonas. Però ¿com podia ell expressar amb paraules la sensació que havia inundat el seu cor quan va contemplar aquelles flors d’esglaiadora bellesa i va escoltar els sons nocturns de la selva? ¿Com comunicar lo que va sentir al més profund del seu cor quan es va donar compte des perill de ses feres o quan governava la seva canoa per les incertes aigües del riu?
 
I els hi va dir: Anau i descobriu-ho voltros mateixos. Rès pot substituir el risc i l’experiència personals. Però per a orientar-los, els va fer un mapa de l’Amazonas.
 
Ells, van agafar es mapa i el varen col•locar a l’ajuntament. Varen fer còpies d’ell per a cada un. I tothom que tenia una còpia es considerava un expert en l’Amazonas, idò ¿no coneixia potser cada volta i cada racó del riu, i lo ample i fondo era, i a on hi havia ràpids i a on es trobaven ses catarates?
 
L’explorador es va lamentar tota la vida d’haver fet aquell mapa. Hauria estat preferible no haver-lo fet.


Divendres XXX de durant l’any.

Si el vostre bou o el vostre fill queia en un pou en dia de repòs, ¿qui de voltros no es trauria tot seguit?


Sa llei en el món va néixer
Per poder a s’homo servir
A anar tot fent camí
Dins de sa vida mateixa.
Sobre tot per ajudar-li
A sa plenitud assaborir
I d’esperit poder créixer.
Bep Guàrdia

28 de octubre de 2010

Tot té explicació

Finalment ha arribat. Ja us deia jo que tot te explicació. Ens la dóna en Bep mateix, al final de la glosa
Sant Simó i sant Judes, apòstols.
Desprès n’elegí dotze i els hi donà el nom d’apòstols.


Apòstol vol dir propagador
De ciència i sabiduria,
Mostra es camí de s’alegria,
Que no l’apaga sa tristor.
Trobar sa ruta costaria
Molt més sense tenir un guia
Per es camí aplanar-lo

Ja fa tard es glossador
Esper ja m’hagueu perdonat
Tenia sa glossa dins es cap.
No tenia rès per enviar-ho:
S’en ha anat s’electricitat!
A les fosques he quedat
I també sense ordenador.
Bep Guàrdia

Sant Judes Tadeo

Sant Judes Tadeo és un dels sants més populars, a causa dels nombrosos favors celestials que aconsegueix als seus devots que li resen amb fe. A Alemanya, Itàlia, Amèrica i molts llocs més, té nombrosos devots que aconsegueixen per la seva intercessió admirables ajudes de Déu, especialment pel que fa a aconseguir ocupació, casa o altres beneficis més.

Alguna santa explica que Nostre Senyor li va recomanar que quan desitgés aconseguir certs favors els demanés per mitjà de Sant Judes Tadeo.

Judes és una paraula hebrea que significa: "lloances siguin donades a Déu".

Tadeo vol dir: "valent per proclamar la seva fe".

A Menorca ha estat especialment conegut per la “devoció” que alguna penya de l’equip de basquet li va demostrar, perquè “intercedís” per a aconseguir les victòries que els jugadors casi mai aconseguien

No és mala cosa demanar als Sants la seva ajuda per a les nostres necessitats, però serà sempre més fàcil aconseguir la seva intercessió si demanem per les necessitats dels altres, amb un ànim generós, que te en consideració la resta de la gent per davant de les nostres pròpies mancances. En temps de crisi, siguem generosos, demanant per les necessitats d'altres. Potser açò ens ajudarà a nosaltes mateixos a necessitar menys.

Joan Manuel Mercadal Victory

p.d.
avui no ha arribat la glosa... coses del temps, de la inspiració o de la Internet...

27 de octubre de 2010

La nostra imatge de Déu.

La imatge que en ocasions donem de Déu des de les "religions oficials" fa molt poca justícia a la grandesa de l'amor de Déu. En ocasions, fins i tot Jesús, l'únic que coneix el Pare, també ens sorpren, com avui, amb aquesta verssió de la porta estreta per a entrar al Cel. Sembla mostrar-nos un Déu exigent, poc comprensiu amb les nostres flaqueses: "No se d'on sou..."
En el fons és un advertiment: no us penseu que ho feu tot bé i que "teniu el cel guanyat": en vindran molts que, sense que sapigueu per on, us passaran davant, perque el Regne... és així.
La lògica dels "balanços" entre faltes i bones obres no val per a Déu. Hi ha d'haver una experiència personal, una adhessió a Jesús, no només haver sentit els seus ensenyaments.
Tampoc altres grups religiosos tenen millor nota en la presentació de Déu. Tots ens feim una mica una imatge a la nostra mida. I ens quedem molt curts.
En Bep ens proposa avui una rondalla que ens pot ajudar a veure-ho.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

Es meu amic i jo, vàrem anar a la fira. LA FIRA MUNDIAL DE LES RELIGIONS. No era una fira comercial. Era una fira de la religió. Però la competència era tant ferotge i la propaganda igual d’estruendosa.
A l’“stand” Jueu, ens varen donar uns fulletons en els que es deia que Déu es compadia de tothom i que els jueus eren el seu poble escollit. Els jueus. Cap altre poble era tant escollit com el poble jueu.
A l’“stand” musulmà, vàrem sebre que Déu era misericordiós amb tots i que Mahoma era el seu únic profeta. Que la salvació s’obté escoltant a l’únic profeta de Déu.
A l'“stand” cristià, vàrem descobrir que Déu ès amor i que no hi ha salvació fora de l’esglèsia. O s’entra a l’esglèsia, o es corre el perill de la condemnació eterna.
Quan vaig sortir, vaig demanar al meu amic: "Que penses de Déu?" "Que ès intolerant, fanàtic i cruel", em va respondre.
Quan vaig arribar a casa, li vaig dir a Déu: "Com suportes aquestes coses, Senyor? No veus que han estat emprant malament es teu nom durant segles?"
I em va respondre Déu: "Jo no he organitzat aquesta fira. Fins i tot m’hauria fet vergonya visitar-la."





Dimecres XXX de durant s’any.
Vindrà gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula en el regne de Déu.


Déu a tothom convida.
Un per un crida sa gent,
Tant si ès catòlic creient
O qui malvivint agafa el sida.
També envia sa crida
A religions d’orient,
A qui agnòstic es sent,
Com sant Tomàs creu que ès mentida,
Passant per porta d’una mida
Que no hi passa amics ni es vent.
Hem de tenir molt present
Vindrà gent d’orient i occident
Per gaudir es banquet de sa vida.
Bep Guàrdia

26 de octubre de 2010

Sortir d'un mateix


La relació entre enamorats serveix en moltes ocasions per a explicar la relació entre Déu i el poble d'Israel, i, posteriorment entre Crist i l'Església. Com en tota relació, hi ha moments millors i moments pitjors. Tot l'Antic Testament és ple d'anades i vingudes d'aquesta relació: Déu que escull, el poble que accepta i defrauda; Déu que perdona i acull, el poble que "disgusta" i es fa enfora... Tota la història de l'Església n'és també plena. Sants reformadors que capgiren les comunitats, papes dissoluts que dónen "mal exemple" i Déu que segueix enviant el seu Esperit Sant...
En moltes d'aqiestes ocasions, el fons de la qüestió és un egoïsme molt propi dels humans, que deixa els altres defora, com feia el fariseu de l'Evangeli de Diumenge passat.
Si sortim de nosaltres mateixos, fins i tot amb lo poca cosa que som, farem una obra esplèndida, com la mostassa...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                         
Dimarts XXX de durant s’any.
I voltros, marits, estimau ses vostres esposes, tal com Crist estima l’Esglèsia. L’estima tant, que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la. Ef 5,21-33


S’amor que dins de jo neix
Quan n’estic enamorat
Si després jo l’he cuidat
Cada dia un poc més creix.
S’amor ha de ser es meu eix:
No puc ser feliç casat
Si abans no m’he divorciat
Amics meus de jo mateix

Bep Guàrdia

25 de octubre de 2010

el dissabte (o el diumenge) són per l'home


En diversos passatges de l'Evangeli Jesús ens ho diu: la Llei, el dissabte, ha d'estar per davall de l'home, mai per damunt. Les prescripcions legals mai han de ser utilitzades o utilitzables per a fer mal a ningú. Açò ens sembla molt raonablñe, però ell va encara més enllà: Les prescripcions legals mai han de ser utilitzades o utilitzables per a deixar de fer el bé a ningú. Amb aquesta afirmació ja tenim una mica més de "lio", perquè moltes vegades, tots ens escusem en les lleis o en les normes o en .... per deixar de fer el bé.

Fixem-nos, a més, en la càrrega simbòlica d'una malaltia que te encorbada una dona i a la que Jesús imposa les mans. una malaltia que manté la dona en una posició de sumissió, amb una espècie de reverència perpètua a tothom. I diu Jesús..."no calia alliberar..." perquè moltes vegades les malalties no són del cos, sinó de l'esperit, i en massa ocasions, imposades pels mateixos homes i dones uns als altres.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                   
Dilluns XXX de durant s’any.

¿No era necessari, ni que fos en dissabte, desfermar aquesta dona, filla d’Abraham?


Com un que fos trasto vell
Duia doblegada s’orça
No va donar es braç a tòrcer
Compassiu el nostro Rei
S’amor te molta més força
Que no es pes de sa llei.
 
Bep Guàrdia

24 de octubre de 2010

El Domund, jornada mundial...

Avui és el dia del Domund. Una de les característiques que més criden l'atenció és precisament que sigui Mundial. Totes les comunitats del món, fins i tot els més pobres celebren aquest dia una jornada de reflexió sobre la missió i de solidaritat. Posa els pels de punta saber que també a Camerun, a Mozambic, a Etòpia, fan la col·lecta per al Domund i la posen a disposició de les Obres Missionals per a ajudar als necessitats.
Si nosaltres fossim capaços de donar en la mesura en que dónen ells, les possibilitats de donar support a les iniciatives de les esglesies joves seria espectacularment més gran.
Prenguem consciència de la nostra responsabilitat com a creients.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                

video
Diumenge XXX de durant s’any.

Va ser es cobrador d’impostos i no es fariseu es qui tornà a casa seva perdonat.


Del DOMUND en tenc que dir
Que vol tenir equilibrat
Que tothom visqui amb dignitat
I a més es ventrell poder omplir
També voldria fer descobrir
Que dar aigua a s’assedegat
No significa que ho hem donat
Només l’hem deixada fluir

23 de octubre de 2010

cap cosa o persona que no siguem noltros mateixos, té el poder de fer-nos feliços

Dissabte XXIX de durant s’any.
Si no us convertiu, tots acabareu malament.

Imaginem que tenim un receptor de ràdio que, per molt que girem es dial, només capta una emissora. D'altra banda no podem controlar es volum: unes vegades, es so a penes és audible, altres, és tan fort que ens destrossa els timpans. I, a més, és impossible d’apagar i, encara que de vegades sona baix, de sobte es posa a sonar estrepitosament fort, quan el que volem és descansar i dormir. Qui pot suportar una ràdio que funciona de semblant manera!!!? I, no obstant, quan el nostro cor es comporta d'una manera semblant, no només ho suportem, sinó que ho considerem normal i fins humà.

Pensem en les nombroses vegades que ens hem vist sacsejats per les nostres emocions, que hem patit accessos d'ira, de depressió, d'angoixa, quan el nostro cor s'ha entestat a aconseguir alguna cosa que no teníem. o en aferrar-nos a alguna cosa que posseíem, o en evitar una cosa que no desitjàvem. Estàvem enamorats, per exemple, i ens sentíem rebutjats o gelosos, de cop, tot el pensament i el nostre cor van començar a centrar-se exclusivament en aquest fet, i es banquet de sa vida es va rompre en cendres a sa boca. O estàvem entestats a guanyar unes eleccions, i es fragor des combat ens impedia escoltar es cant dels ocells: sa nostra ambició ofegava qualsevol so que ens pogués "distreure". O ens enfrontàvem a sa possibilitat d'haver contret una greu malaltia, o a sa pèrdua d'un ésser estimat, i ens resultava impossible concentrar-nos en qualsevol altra cosa ...

En resum, en es moment en que ens deixem atrapar per s’aferrament a alguna cosa, deixa de funcionar aquest meravellós aparell que anomenem "el cor humà". Si volem reparar el nostro aparell de ràdio, hem d'estudiar ràdio electrònica. Si volem reformar el nostro cor, hem de prendre temps per pensar seriosament en quatre veritats alliberadores. Però abans, triam alguna afecció que ens resulti veritablement inquietant, una cosa a la que estiguem aferrats, alguna cosa que ens inspiri por, una cosa que anhelem vehementment ... i tinguem present aquest aferrament mentre llegim aquestes veritats.

Primera veritat: hem d'escollir entre es nostre aferrament i sa felicitat. No podem tenir ses dues coses. En es moment en que adquirim un aferrament, es nostro cor deixa de funcionar com toca, i s'esfuma sa nostra capacitat de dur una existència alegre, despreocupada i serena. Açò no vol dir que ens haguem de desfer de ses coses que tenim, sinó que les hem de gaudir sense estar-hi aferrats. Comprovem com de veritable és açò si ho apliquem a s’aferrament que hem triat.

Segona veritat: d'on ens va venir aquest aferrament? No vàrem néixer amb ell, sinó que va brollar d'una mentida que la nostra societat i la nostra cultura ens han explicat, o d'una mentida que ens hem explicat noltros a noltros mateixos, és a dir, que sense tal cosa o tal altra, sense aquesta persona o la de més enllà, no podem ser feliços. Simplement, hem d’obrir els ulls i comprovar sa falsedat de semblant afirmació. Hi ha centenars de persones que són perfectament felices sense aquesta cosa, aquesta persona o aquesta circumstància que tant anhelem i sense sa qual, esteim convençuts que no podem ser feliços. Així idò, triem entre es nostre aferrament i sa nostra llibertat i felicitat.

Tercera veritat: si volem estar plenament vius, hem d'adquirir i desenvolupar es sentit de sa perspectiva. Sa vida és infinitament més gran que aquesta nimietat a la que el nostro cor s'ha aferrat i a sa qual hem donat el poder d'alterar d'aquesta manera. Una nimietat, sí. perquè, si vivim prou, és molt fàcil que algun dia, aquesta cosa o persona ens deixi de contorbar ... i fins pot ser que no ens recordem d'ella, com podem comprovar per experiència. Avui mateix, amb prou feines recordem aquelles tremendes tonteries que tant ens varen inquietar en el passat i que ja no ens afecten gens ni mica.

I arribem a la quarta veritat, que ens duu a s’inevitable conclusió que cap cosa o persona que no siguem noltros mateixos, té es poder de fer-nos feliços o desgraciats. Siguem o no conscients, som noltros, i ningú més que noltros, qui decidim ser feliços o desgraciats, segons ens aferrem o ens deixem d’aferrar a s’objecte des nostro aferrament en una situació donada.

Si reflexionem sobre aquestes veritats, potser que prenguem consciència que es nostro cor es resisteix a elles. O que cerca raons en contra i es nega a prendre-les en consideració. Serà senyal que les nostres afeccions no ens han fet encara patir prou com per desitjar realment reparar sa nostra "ràdio espiritual". També és possible que es nostro cor no es resisteixi a aquestes veritats, en aquest cas, alegrem-nos d'això: és senyal que sa conversió, la "remodelació des nostro cor, ha començat. I que per fi, el regne de Déu; sa vida reconfortantment despreocupada dels fillets, s'ha posat as nostro abast, i esteim a punt de tocar-lo amb els dits i prendre possessió d'ell.





S’Evangeli no ès un feix
Sinó que em fa alleugerir
Si sa pau puc conquerir
Dintre de jo em creix
I es converteix en es meu eix
Vora jo ho puc expandir
A un’altre no puc convertir
Si no em convertesc jo mateix.

Bep Guàrdia

22 de octubre de 2010

Cercant el Regne

Divendres XXIX de durant s’any.

Voltros sabeu endevinar es temps per s’aspecte de sa terra i del cel, ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?


Si volem saber el que significa ser feliç, observem una flor, un ocell, un fillet ...: ells són imatges perfectes del Regne, perquè viuen l'etern ara, sense passat ni futur. Per això no coneixen la culpa i la inquietud que tant turmenten als éssers humans adults, estan plens de la pura alegria de viure i es delecten, no tant en les persones o coses, com en la vida mateixa. Mentre la nostra felicitat estigui originada o sostinguda per alguna cosa o per algú exterior a noltros mateixos, seguirem a la regió dels morts. El dia que siguem feliços sense cap raó, el dia en què gaudim amb tot i amb res, aquell dia sabrem que hem descobert aquest país de l'alegria inacabable que anomenem "el Regne".



Trobar el regne és el més fàcil del món, però també el més difícil. És fàcil, perquè el regne està al nostre voltant i dins mateix de cada un de noltros. i l'únic que hem de fer és estendre la mà i prendre possessió d'ell. I és difícil, perquè, si volem posseir el regne, no podem tenir res més. Per açò, l’Evangeli i la glossa d’ahir deien que el nostre món fictici, que ens hem creat noltros mateixos i està governat per tota casta de desitjos mundans com voler tenir l’aprovació dels altres, seguretat, honor, èxit, riquesa, etc..., s’havia de reduir a cendra, per donar pas a un regne de llibertat espiritual que ens dota d’una serenor i intrepidesa immesurable per afrontar totes i cada una de ses etapes de sa vida des nostro cos, gaudint i cuidant de tot el que el creador ens ha donat, sense creurer-nos amos de res.


Vivint dins d'aquest regne, el regne en qüestió s'expandirà.

Sa vida ès dolça com sa mel
Si lo bo i lo flac gaudim
Però si s’odi dins sentim
Torna agre com es fel
Aquest món aprofite'l
Es moment que ara vivim
Ja és el Regne del cel

Bep Guàrdia

21 de octubre de 2010

És un dels fragments de l'evangeli que sorprenen per la intensidat amb que Jesús expressa un estat d'ànim poc habitual en ell: una ansietat, una certa indignació... el Jesús que esteim acostumats a sentir que ens dóna pau, serenor, que ens demana mansuetut, avui no el trobem. Vol veure cremar la terra! ha vingut a portar divisió!
Però el foc pot ser senyal de recomençar, de llevar tota la brutícia. Per fer net una vorera de paret o una síquia d'abatzers, el foc és la millor manera.
Tampoc vol la pau esmorteida de deixar estar les coses com sigui que estan basta no fer res poer canviar-les. Per açò uns i altres divergim d'opinions, per fer camí, per començar noves tasques, per renover-nos.
En aquest sentit, i no en el finals apocalíptics, hem d'entendre el misatge d'avui.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                         

Dijous XXIX de durant s’any.

He vingut a calar foc a sa terra. Com voldria ja veure-la cremar.

Per el Regne descobrir
S’ha de formar un estropici
Un foc dintre tindrà inici
Un gran incendi produir
A açò bateig se li pot dir
Que només serà un indici
Que tot es nostro món fictici
A cendra s’ha de reduir

Aquí es comença a instituir
Un regne a on un no frisi
Ni en tengui cap desfici
Per ses butxaques omplir
I amb es més voler tenir
Un ja més no hi tropissi
I a més ja s’únic "vici"
Sigui el Regne posseir.
Bep Guàrdia

amb un dia de retard...

Aquesta setmana, va gros...
Entre una cosa i altra, no trobo temps per a entar i penjar les gloss que ens fa en Bep. Avui, en posaré dues, la d'ahir, dimecres segueix en la mateixa línea de la de dimarts, estar apunt i fer el que ens correspon. És així ...


 
 Bep Guàrdia

Dimecres XXIX de durant s’any.

Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba troba que ho fa així: Us assegur que li confiarà tots els seus bens.


Creis-me amics que no te preu
Sentir com el cor se t’obre
Quan faig tota maniobra
Per sentir de Déu sa veu.
Açò a vegades duu a sa creu
Però Déu no em dóna lo que sobra:
Quan acollesc viuda, orfe o pobre
De s’univers en sent hereu

19 de octubre de 2010

Entre tots feim el món

Déu, que tot ho sap, no es sorpren de les nostres debilitats. Ens coneix millor que nosaltres mateixos, i per tant res no li ve de nou.
Podría ser per açò que des del principi de la història del poble d'Israel ha volgut que sigui la comunitat, el grup, la referència per a la salvació. Sabedor de la nostra flaquesa, ens ha posatal costat altres, potser tant flacs com nosltres mateixos, que ens ajudin a fer camí, a creixer, a ser millor, a salvar-nos.
Quan a l'evangeli ens demana l'esforç de resistir preparats per a qualsevol moment, la comunitat ens pot ajudar (i no poc) per a aconseguir-ho.
Per a la "vetlla dels criats"m va bé poder fer torns, com diu el glosador; per a la nostra salvació, hem de fer pinya, i anar tots a l'una.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                             



Dimarts XXIX de durant s’any.Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant a sa seva arribada.

Si després de passar llargs jorns
Vull rebre l’amo a s’arribada
I tenir taula posada,
Però sense tocar fons
Som persona necessitada
De a sa comunitat fer-hi estada
Per tal de poder fer torns.
Bep Guàrdia

18 de octubre de 2010

El cau de l'Esperit

l'Esperit, la presència de Jesús en l¡'Església i cada un de nosaltres no és com un bloc de marbre de 25 tonelades, que no hi ha qui el mogui. Igual que la pau que ve de Déu, i que Jesús a l'Evagneli diu que va i ve, segons quina resposta troba en el cor dels homes i dones, l'Esperit pot ser d'anada i tornada, si no troba un bon caliu per quedar-se.
En plena campanya de Domund, l'evangeli d'avui ens envia a tot el món, en comunitat, a portat aquest esperit i aquesta pau. Al món lio fa falta, encara que no ho vulgui saber.
per a fer-ho hem de cuidar el nostre interior, no fos que el Fill de l'home ens deixes, encara que no tengui on anar...

Glosat pel nostre mestre, diu així...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                               
Sant Lluc, evangelista.

Si hi viu un homo de pau, sa pau que li desitgeu, reposarà en ell.

El Fill de l’homo no te cau,
Ni a on posar es cap per reposar.
Per açò no ens hem de pensar
Dins nostre el podem tancar en clau,
Sinó més bé cuidau
Que pugui venir i anar.
De quan Jesús dins jo va entrar
Damunt jo hi reposa sa pau.
Però amics també pensau
Que així com dins jo va entrar
També s’en podria anar
Si no el cuid i així li plau.
 
Ahir va ser un dia complicat. La campanya del DOMUND, que com a director del Secretariat de Missions me correspon dur a terme, va fer que no tingues temps ni de penjar la glosa d'ahir. Us la posaré avui. Millor tard que mai.



video



Diumenge XXIX de durant s’any.
Hem de pregar sempre, sense perdre mai s’esperança.

• Per aquells que cerquen sa pau (Déu) i no la - el troben, que d’alguna manera i com bonament saben, “preguen”:

“Vostè perdoni”, li va dir un peix a un altre,

“Es vostè més vell que jo i amb més experiència. Probablement, podrà vostè ajudar-me. Digui’m: A on puc trobar l’Oceà? L’he estat cercant per totes parts, sense resultat”.


“L’oceà”, va respondre es peix vell, “es a on ets ara mateix”.

“Açò? Però si açò no ès més que aigua... Lo que jo cerc ès l’Oceà”, va replicar es peix jove, totalment decepcionat, mentre s’en anava nedant a cercar a un’altre banda.


"Deixa de cercar, petit peix. No hi ha res que cercar. Només has d’estar tranquil, obrir els teus ulls i mirar. No pots deixar de veure’l."




Sembla que hi ha estampida
Tothom fuig de qui ens ha creat
Com es peix ens hem portat
Que tot li sembla mentida
De s’oceà pot haver renunciat
Però seguirà banyat
De s’aigua que li dona vida.

Bep Guàrdia



16 de octubre de 2010

No us preocupeu...


A les portes de la campanya del Domund, aquest evangeli omple de tranquilitat.
¡És tant dificil fer arribar a la gent les necessitats de les missions, les dificultats dels missioners, ...!!
Esperem que en aquests deu dies, l'Esperit ens posi paraules a la boca...
Com ho fa amb els glosadors.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                
Dissabte XXVIII de durant s’any.
A s’hora de rallar, l’esperit sant us ensenyarà el que heu de dir.


Quan un s’evangeli viu
Sa bondat sempre acaricia
No ès cosa fictícia
Déu dins li corre com un riu
I per açò no te malícia
I de sa bona notícia
En ès ple tot lo que diu
Bep Guàrdia

15 de octubre de 2010

Experiència de Déu

Déu ha revelat a qi a volgut el seu missatge. no als poderosos i als savis i als entesos i als rics, sinó als que estan ben disposats i l'escolten.
Qui l'escolta i en fa experiència, i hi pot mantenir una trobada personal, aquest canvia la seva vida.
La nostra iniciació cristiana te, potser, massa camins per a fer "entesos" en el misstge de Jesús, però poca experiència de Déu per fer-se amics de Jesús.
Com diu el nostre glosador, "ningú no s'ha emborratxat teritzant sobre el vi"


Joan M. Mercadal Victory
_________________________________________________________________


      Santa Teresa de Jesús 
Heu revelat als senzills tot açò que heu amagat als savis i entesos.

S’evangeli és com es vi:
Només quan l’has practicat,
En que no l’hagis estudiat,
S’efecte pots descobrir.
Només em vull empetitir
Respirant sa realitat:
Ningú no s’ha emborratxat
Teoritzant sobre es vi
Bep Guàrdia

14 de octubre de 2010

coherència

Dijous XXVIII de durant s’any.

Déu demanarà comptes de la sang dels profetes, començant per la sang d’Abel fins a la de Zacaries.


De Jesús que va morir en creu
Jo aquí solec glossar
Com un que vulgui ensenyar
Com ho feia un mestre hebreu.
Però avui al dos mil deu
Lo que faig he de cuidar
Un servidor es pot comparar
A lo que feia un fariseu.
Esper que em perdoneu
Si es meu modo de ser cristià
Em duu poc a actuar
I massa a emprar sa meva veu
I es que així que m’ho digueu
Tot jo em vull remodelar

13 de octubre de 2010

Hem carregat fort!!

Ben qualque vegada ho deim: ¡Hem carregat fort!. En ocasions ho deim d'un company de viatge; en ocasions d'alguns reglament o legislació mala d'entendre, o de complir; Els mestres de le llei, en temps de Jesús havien transformat tota la Llei en preceptes. Passant els anys, complint la lletra dels preceptes, havien oblidat l'esperit de la Llei, la seva motivació, la seva intenció. La Llei manava no treballar durant el Sabath. Encara no fa massa anys, jo he vist cridar l'atenció a un capellà mallorquí al Mur dels Planys per escriure unes notes a una llibreteta, en sabath. I a un altre (que era jo) per fer fotos amb flash, perque el flash fa "chispa" i la "chispa es foc, i en sabath no es pot fer foc, perque és treballar. Ni un ni altre no eren jueus, no treballaven, estaven de pelegrinatge, però...
Els preceptes de la Llei s'havien convertit en una llarga llista de prohibicions impossible d'acomplir... exepte pels qui en sabien les trampes. Ja ho deim: "Feta la llei, feta la trampa".
Aquesta és l'acusació de Jesús: hem perdut de vista allò important i ens hem quedat en el detall que ens ha de servir de recordatori. En lloc de mirar la lluna, quedem mirant el dit que l'assenyala.
Quan redencobrim allò que realment importa, tot i ser de dificil compliment, quedam, com diu el glosador, com un fillet servat per sa mare.

Joan M. Mercadal Victory
                                                                                                                            
Dimecres XXVIII de durant l’any.

Ai de vosaltres també, mestres de la llei, que carregau als homos farcells difícils de portar, però vosaltres no els toqueu amb un sol dit.

Sa fe no és mortificació
Sinó que és un mitjà
Per sa pau de dins trobar
I viure de lo millor
En que un s’ha d’esforçar
Per a cada moment estar
Amb Déu amb comunió

I es modo de fer-ho
És, amics, mirant d’entrar
Al regne que ens fa pensar
Que tant gros com petitó,
Que tant pobre com senyor,
As mateix nivell està.

I açò ens duu a carregar
Es farcell que n’és major (?)
Però dins es seu interior
Es millor regal hi ha:
Quan es sol desembolicar
Hi trobam sa sensació
D’aquell fillet que és nadó
I a falda de mare està.
Bep Guàrdia

12 de octubre de 2010

El Pilar

Altra vegada les lectures del dia no fan referència expressa de la festa o commemoració que l'Església ens proposa. Avui, Festa de la Mare de Déu del Pilar, Maria tan sols surt, de rampillada, al final de la segona opció per a primera lectura, quan després de fer la llista dels qui eren amb Jesús en el moment de l'Ascensió, el Llibre dels Fets dels Apòstols ens diu que eren constants a la pregària, "amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús i els parents d'ell".
Perquè, en una festa de la Mare de Déu, tant poca lletra a les lectures? La resposta és a l'Evangeli: per a Jesús som molt més importants tots els qui al llarg dels segles hem escoltat la seva paraula i hem cregut, que les entranyes que el van dur. Amb aquestes paraules, les mateixes pràcticament que Jesús diu a Tomàs per Pasqua, ens deixa clar on hem de posar els nostres accents: en la Paraula i en la pregària.
És l'exemple de Maria, dona que creu i dona que prega.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                      

La Mare de Déu del Pilar.
Sortosos els que escolten la paraula de Déu i la creuen.

Sant Tomàs no havia cregut
Però molt prop de Jesús seu.
Açò em recorda aquella veu:
Perque m’has vist has cregut?
També Zacaries quedà mut.
Ès sortós aquell qui creu,
Però també es qui no creu:
Per Jesús ès benvingut.
Jo que som molt caparrut,
M’ha costat molt es veure-ho
Bep Guàrdia

11 de octubre de 2010

els senyals que assenyalen

La cara que poso, és senyal des meu estat d’ànim, que és el “principi” que genera la força que em fa posar la cara que sigui; Es penell, assenyala d’on ve es vent, que és el “principi” que fa girar es penell en qüestió cap a la direcció d’on ve aquest vent; Es sagraments, son senyals sensibles d'un efecte interior i espiritual que Déu obra en les nostres ànimes, aquest efecte interior, és el “principi” que genera la força que fa, per exemple, que pugui ajuntar es mots que configuren aquestes glosses (que només son senyal de l'esmentat principi).
Per tant, es senyals, sempre formen part intrínseca d’un principi del qual en depenen totalment, i, sense aquest principi, els senyals en qüestió, no existirien.
No ens hem de deixar, idò,  enlluernar per els senyals, més bé ens hem d’esforçar per descobrir quina força és la que els genera, per aprendre a aprofitar-la en bé de tothom, com es molí de vent que no s’enlluerna amb sa preciositat des penell, sinó que aprofita sa força que fa que es penell acompleixi sa seva funció, per convertir-la en l’electricitat de la que ens servim per a millorar sa nostra qualitat de vida.




Dilluns XXVIII de durant l’any.
A sa gent d’aquesta generació, Déu no els hi donarà altre senyal que el de Jonàs.

Oh Senyor us deman a vós
Es do de sebre contemplar
Tot allò que al món hi ha
No em deixeu ser presumptuós
Déu és més fàcil de trobar
En lo més senzill que un fa
Que amb un senyal ostentós

10 de octubre de 2010

"es de bien nacidos..."

La gratitud és un valor no massa reconegut en el nostre temps. En temps de Jesús, es veu que tampoc no ho era. Un, tan sols, de deu torna a donar les gràcies a Jesús per la seva curació.

Les paraules de Jesús a qui ha tornat a agrair el fet de ser la curat de la lepra i, per tant ser reincorporat a la societat, són significatives. Als deu, en primera instància els envia a veure els sacerdots. Encara són a l’Antiga Aliança. Han de complir els deures dels jueus i açò implica ser reconeguts com a “sa” pels sacerdots del temple. En cavi al que retorna, el situa més enllà de l’antiga aliança. Li diu ”la teva fe t’ha salvat”. No són els rituals ni els sacerdots els que salven: és la pròpia fe, l’acceptació de Jesús com a salvador. Aquest reconeixement agraït és el qui salva.

Els llatins ja sabien que salut i salvació venen de la mateixa arrel. Jesús i aquest samarità agraït, també ho van entendre.



video
 

Diumenge XXVIII de durant s’any.
Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?


No per tothom és sabut
Que el cor que duem dins d’es pit
Sigui gros o bé petit
Se'l sol omplir amb un embut
De s’amor més gratuït:
Rep molt més qui és agraït
Que qui les gràcies ha rebut
Bep Guàrdia

9 de octubre de 2010

"Quina sort...!", solem dir


"Quina sort...!", solem dir quan ens dóna la impressió que a algu tot li va bé. Però de vegades, si tinguessim la informació del subjecte de les nostres enveges, ell no diria el mateix. No sempre donem importància a allò que realment la te.
Avui Jesús "corregeix" una dona que remarca el protagonisme de Maria, i de les mares. Jesús posa l'accent en la Paraula de Déu i el seu compliment.
Que cada un de nosaltres sàpiga trobar allò en que som realment afortunats.


Dissabte XXVII de durant s’any.

Més aviat sortosos els que escolten la paraula de Déu i la guarden.

Es nostro dins ens convida
A una vocació seguir
Ho hem de sebre descobrir
Per dedicar-hi sa vida
Així feliç podem servir
Ès sortós qui sap gaudir
De cada etapa de sa vida
Bep Guàrdia

8 de octubre de 2010

ganes de demanar...

Davant les demostracions més incontestables, encara ens estestam en demanar confirmacions. Si Jesús treu dimonis, no serà més dimoni que els altres?

En Bep, glosador, reflexions avui sobre el desig. Ens recorda la etimologia, i (com no) ena birnda la seva glosa.


Sa paraula desig, ve des llatí vulgar desidium ociositat, desig, libido. Desidium, ve des llatí clàssic desídia ociositat, vessa. I sa seva arrel ès es verb desidere Estar assegut, detenir-se. Per altre banda, sa paraula desiderare, enyorar, anhelar es compon de sidus, sideris “astre” amb es prefix de, prové de sa llengua religiosa augural tal com es verb considerare “mirar els astres, contemplar”. De - siderare, per tant, podria significar originàriament “deixar de contemplar, deixar de veure”.

En canvi, sa paraula entusiasme, ès molt activa, duu a Déu dintre: “en + Theos”



Divendres XXVII de durant s’any.

D’altres, li demanaven que demostrés, amb un senyal del cel, que venia de Déu.


A jo em fa bastanta por
Aquest desig insistent
Per fer fugir lo dolent
Deman a Déu de tot cor
Que ens posi al cor i a sa ment
S’entusiasme suficient
Per fer créixer tot lo bo.