28 de febrero de 2016

L’alliberació de la Teologia


Durant els darrers anys del segle passat es va sentir parlar molt de la Teologia de l’alliberament, o de l’alliberació, un corrent de pensament que va prendre molta força als països llatinoamericans, especialment en les zones mes pobres, en zones de conflictes armats, de lluites.
Es va iniciar aquesta línea de reflexió després del Concili Vaticà II i va prendre força a la conferència de Medellín, a Colòmbia l’any 1968, amb els pensadors Leonardo Boff, en aquells moments franciscà brasiler, ara exclaustrat, i Gustavo Gutierrez merino, sacerdot peruà.
Entre altres idees, aquesta línea teològica incidia molt en la dignitat de les persones, com a criatures de Déu, fets a la seva semblança. La salvació cristiana, per tant ha d’incloure necessariament l’alliberament econòmic, polític, social, com a signes visibles d’aquesta dignitat de les persones.
La relació de l’Església amb els pobres i amb la pobresa estructural ha estat fonamental per a la història del catolicisme. En ocasions criticada, en ocasions recolzada, la teología de l’alliberament ha volgut difondre l’evangeli amb un estil peculiar, especialment en les països menys afavorits.
Abans de complir-se 20 anys de la Conferència de Medellin es van publicar dos documents de la Congregació de la Doctrina de la fe, en els que considerava que aquesta línea teològica havia incorporat, i disposava a acceptar postulats marxistes, contraris a la doctrina de l’Església. Alguns dels seus pensadors més destacats, Boff, Sobrino, Romero, Ellacuria, van esser enviats al silenci, casi com a sospitosos d’heretgia.
Alguns bisbes, vam iniciar propostes pastorals que, defensant la dignitat de les minories indígenes de les seves diòcesis, afavorien la formació de ministres entre els seus membres, per tal d’apropar l’evangeli a la seva cultura.
Ara, als trenta anys d’aquells documents, la doctrina de l’Església no ha canviat, de manera oficial i absoluta. Hi ha hagut, però alguns detalls significatius en els anys del pontificat del Papa Francesc. La beatificació de Mons Romero, fa poc més d’un any, la incorporació de elements de Leonard Boff a l’Encíclica Laudato Si, el mes de juny, i alguna de les visites del Sant Pare durant la seva estada a Mèxic, marquen un canvi de rumb en la relació del Vaticà amb aquest corrent de pensament.
La presència del Papa, en oració, a la tomba de Samuel Ruíz Garcia, que va ser bisbe de San Cristobal de las Casas, és un signe que per a molts és significatiu. El Bisbe Ruíz, va ser vinculat pel Govern mexicà amb l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, i el Vaticà va cancel·lar la part central de la seva proposta de pastoral, en la formació de diaques i catequistes nadius, en l’us de llengües locals a la litúrgia, etc.
La crida per part del Papa a la reconciliació i a l’examen de la pròpia consciència, a demanar perdó pels errors comesos ens fa pensar que, al marge de declaracions oficials i formals, de reconeixements o rehabilitacions, moltes o algunes coses canvien, moltes o almenys algunes coses caminen, i l’Església, empesa pel Papa Francesc, fa camí al costat dels pobres, sense recels.
Joan Manuel Mercadal Victory
Diaca