7. Silenci

Dissabte. Silenci. Déu calla. Déu, al que Jesús ha critat "perquè m'ehu abandonat!" encara no ha donat resposta.

El Ritme de Déu no és el nostre ritme, com els seus camins no són els nostres.

Humanament ens sembla que Déu podria haver trobat altres formes de salvar la humanitat, sense el patiment de la creu, sense el sentiment d'abandó, sense el silenci del sepulcre.

Déu també pateix amb la mort del Fill. La naturalesa ens no fa saber: foscor, tempesta, trons, són els gemecs d'un Déu que estima i que pateix.

L'endemà, Déu calla. I espera.

Espera com ha esperat sempre, com des del començament de la creació ha confiat en que els homes sabríem acollir la seva aliança, que seríem coherents i que seríem el seu Poble.

I, finalment, Déu resol fer-se un Nou Poble, no per la sang dels homes, sinó per la Sang del Fill, que segella una Nova Aliança.

I, finalment, Déu parlarà amb paraules de Vida, donant la raó al Jesús que ha posat tot a les seves mans, que ha esperat al sepulcre la seva Paraula, que ha suportat el silenci del Pare com havuia suportat els cops dels homes.

Jesús, l'ajusticiat, l'executat, tornarà a la vida i ens salvarà. Jesús, que va néixer a les afores del poble, que va morir fora de les muralles, ara entrarà a la casa dels deixebles amb les portes tancades, perquè ja no hi haurà porta ni muralla que el pugui limitar.

Acompanyem-lo ara en el silenci, demanant-lo que ens acompany ell en la nostra vida.