La meva formació bíblica, que afortunadament ha millorat en els darrers temps, ara no me permet fer “afegits” o correccions als texts originals. Ahir ja ho comentava: de jove m’atrevia a “proposar-me”, com exercici de reflexió, modificacions als texts dels evangelis.
La Paràbola dels talents era “candidata” a modificacions. Sempre he pensat (hi ho segueixo pensant, però sense fer afegits al text) que en el seguit de servents que passen comptes amb l’amo, hi manca un cas: el servent agosarat, que inverteix els talents, però no en treu rendiment. I jo crec que Jesús hauria valorat la valentia i l’esforç, a pesar de que els resultats no fossi els esperats.
Crec que en l’esperit del Regne, el resultat final, tot i ser important, no ho és tant com l’esforç i el procés, el camí. En les nostres tasques pastorals, hem de tenir molt present la tasca final: apropar Jesús als homos i dones del nostre temps i al inrevés, però hem de valorar molt el procés, la relació, l’amistat que hem de generar entre uns i altres. Independentment dels resultats “espirituals” que tant sols Déu pot valorar.
És en aquest sentit que hi trobo a faltar en la paràbola el cas del que ha fet les gestions, els esforços, i ha retornat els diners sense guanys. El servent podrà explicar quantes amistats ha refermat en aquests temps, amb qui ha començar un camí d’acompanyament espiritual, qui simplement el convida a dinar, però sense parlar de Déu ni de l’Església, etc. Déu, a partir d’aquestes relacions personals sabrà construir el “cistell” de la comunitat.
La “comptabilitat eclesial” (a missa en venen .X. més que l’altra any, o .X. menys que l’any passat) no és en general bona consellera. Recuperar la celebració de l’Eucaristia com a centre de la comunitat és important, però aquesta assistència ha de ser fruit de la maduresa personal, no d’altres convencions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario