23 de octubre de 2010

cap cosa o persona que no siguem noltros mateixos, té el poder de fer-nos feliços

Dissabte XXIX de durant s’any.
Si no us convertiu, tots acabareu malament.

Imaginem que tenim un receptor de ràdio que, per molt que girem es dial, només capta una emissora. D'altra banda no podem controlar es volum: unes vegades, es so a penes és audible, altres, és tan fort que ens destrossa els timpans. I, a més, és impossible d’apagar i, encara que de vegades sona baix, de sobte es posa a sonar estrepitosament fort, quan el que volem és descansar i dormir. Qui pot suportar una ràdio que funciona de semblant manera!!!? I, no obstant, quan el nostro cor es comporta d'una manera semblant, no només ho suportem, sinó que ho considerem normal i fins humà.

Pensem en les nombroses vegades que ens hem vist sacsejats per les nostres emocions, que hem patit accessos d'ira, de depressió, d'angoixa, quan el nostro cor s'ha entestat a aconseguir alguna cosa que no teníem. o en aferrar-nos a alguna cosa que posseíem, o en evitar una cosa que no desitjàvem. Estàvem enamorats, per exemple, i ens sentíem rebutjats o gelosos, de cop, tot el pensament i el nostre cor van començar a centrar-se exclusivament en aquest fet, i es banquet de sa vida es va rompre en cendres a sa boca. O estàvem entestats a guanyar unes eleccions, i es fragor des combat ens impedia escoltar es cant dels ocells: sa nostra ambició ofegava qualsevol so que ens pogués "distreure". O ens enfrontàvem a sa possibilitat d'haver contret una greu malaltia, o a sa pèrdua d'un ésser estimat, i ens resultava impossible concentrar-nos en qualsevol altra cosa ...

En resum, en es moment en que ens deixem atrapar per s’aferrament a alguna cosa, deixa de funcionar aquest meravellós aparell que anomenem "el cor humà". Si volem reparar el nostro aparell de ràdio, hem d'estudiar ràdio electrònica. Si volem reformar el nostro cor, hem de prendre temps per pensar seriosament en quatre veritats alliberadores. Però abans, triam alguna afecció que ens resulti veritablement inquietant, una cosa a la que estiguem aferrats, alguna cosa que ens inspiri por, una cosa que anhelem vehementment ... i tinguem present aquest aferrament mentre llegim aquestes veritats.

Primera veritat: hem d'escollir entre es nostre aferrament i sa felicitat. No podem tenir ses dues coses. En es moment en que adquirim un aferrament, es nostro cor deixa de funcionar com toca, i s'esfuma sa nostra capacitat de dur una existència alegre, despreocupada i serena. Açò no vol dir que ens haguem de desfer de ses coses que tenim, sinó que les hem de gaudir sense estar-hi aferrats. Comprovem com de veritable és açò si ho apliquem a s’aferrament que hem triat.

Segona veritat: d'on ens va venir aquest aferrament? No vàrem néixer amb ell, sinó que va brollar d'una mentida que la nostra societat i la nostra cultura ens han explicat, o d'una mentida que ens hem explicat noltros a noltros mateixos, és a dir, que sense tal cosa o tal altra, sense aquesta persona o la de més enllà, no podem ser feliços. Simplement, hem d’obrir els ulls i comprovar sa falsedat de semblant afirmació. Hi ha centenars de persones que són perfectament felices sense aquesta cosa, aquesta persona o aquesta circumstància que tant anhelem i sense sa qual, esteim convençuts que no podem ser feliços. Així idò, triem entre es nostre aferrament i sa nostra llibertat i felicitat.

Tercera veritat: si volem estar plenament vius, hem d'adquirir i desenvolupar es sentit de sa perspectiva. Sa vida és infinitament més gran que aquesta nimietat a la que el nostro cor s'ha aferrat i a sa qual hem donat el poder d'alterar d'aquesta manera. Una nimietat, sí. perquè, si vivim prou, és molt fàcil que algun dia, aquesta cosa o persona ens deixi de contorbar ... i fins pot ser que no ens recordem d'ella, com podem comprovar per experiència. Avui mateix, amb prou feines recordem aquelles tremendes tonteries que tant ens varen inquietar en el passat i que ja no ens afecten gens ni mica.

I arribem a la quarta veritat, que ens duu a s’inevitable conclusió que cap cosa o persona que no siguem noltros mateixos, té es poder de fer-nos feliços o desgraciats. Siguem o no conscients, som noltros, i ningú més que noltros, qui decidim ser feliços o desgraciats, segons ens aferrem o ens deixem d’aferrar a s’objecte des nostro aferrament en una situació donada.

Si reflexionem sobre aquestes veritats, potser que prenguem consciència que es nostro cor es resisteix a elles. O que cerca raons en contra i es nega a prendre-les en consideració. Serà senyal que les nostres afeccions no ens han fet encara patir prou com per desitjar realment reparar sa nostra "ràdio espiritual". També és possible que es nostro cor no es resisteixi a aquestes veritats, en aquest cas, alegrem-nos d'això: és senyal que sa conversió, la "remodelació des nostro cor, ha començat. I que per fi, el regne de Déu; sa vida reconfortantment despreocupada dels fillets, s'ha posat as nostro abast, i esteim a punt de tocar-lo amb els dits i prendre possessió d'ell.





S’Evangeli no ès un feix
Sinó que em fa alleugerir
Si sa pau puc conquerir
Dintre de jo em creix
I es converteix en es meu eix
Vora jo ho puc expandir
A un’altre no puc convertir
Si no em convertesc jo mateix.

Bep Guàrdia

No hay comentarios:

Publicar un comentario