13 de agosto de 2012

13. ...dels seus fills o dels estranys? (Mt 17, 22-27)

La providència, aquesta ma d’ajuda que Déu ens dóna en ocasions, i que difícilment reconeixem. Deia Albert Einstein, o almenys “diuen que deia”, que “la coincidència és la manera en que Déu queda en l’anonimat”. Moltes vegades nosaltres també pensem així.

Si Jesús no s’hagués avançat a la “casualitat” o a la “coincidència”, segurament Pere, hauria pensat que el destí li feia una broma, pescant un peix amb una moneda del tribut a la boca.

Jesús s’avança als esdeveniments, tant el de la moneda com a la seva passió. I els deixebles s’entristeixen, perquè només el creuen “a mitges”: el creuen en l’anunci de la mort, però no en el de la resurrecció. Creuen possible que acabi malament, però dubten de la possibilitat que Déu posi la ma a favor seu.

Els impostos, tema tant de moda en els darrers mesos, ja era de debat en el temps de Jesús. La situació de terra conquerida del seu país feia que els impostos fossin considerats com a una espècie d’expropiació. Jesús no aplaudeix els impostos, però creu que no ha de ser motiu de polèmica. L’expressió “per no escandalitzar ningú” les dóna pistes de com pot ser la nostra actitud davant aquestes situacions. No cal ser “entusiastes” de destinar part dels nostres recursos, que poden ser necessaris per a accions socials, a pagar els impostos. Però la nostra pertinença a la societat fa que els impostos siguin part del “joc social”.

L’Església com a part de la societat te la obligació de contribuir en allò que les lleis tenguin establert, amb igualtat a altres organitzacions.

No cal ser entusiastes, però sobretot cal no escandalitzar ningú. La confiança de que Déu ens proveirà d’allò necessari per a fer-ho, ens hi ha d’ajudar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario