La predicació, en temps de Jesús no era restringida als caps de la sinagoga o als mestres, sinó que qualsevol jueu adult podia exercir aquest ministeri. Jesús s’acull a aquest dret i després de llegir, fa el seu comentari. En un poblet com Natzaret tots sabien qui havia estudiat i qui no ho havia fet. D’aquí l’estranyesa de la gent quan veuen que Jesús, sense haver seguit els camins habituals d’aprenentatge, gosa ensenyar. Aquesta estranyesa es converteix en sorpresa quan descobreixen que la seva predicació no és banal, sinó profunda.
La reacció de la gent, normal fins i tot en els nostres dies, és d’incredulitat, com dubtant de que un dels seus pugui tenir la capacitat de parlar d’aquelles qüestions. Els que venen de fora, del que no en saben la filiació complerta, sinó tant sols el “curriculum” que els precedeix, tenen més facilitats per a entrar noves idees en els nostres enteniments.
La trista constatació que al propi poble no són reconeguts –generalment- els mèrits és general, en casi tots els àmbits. També l’eclesial.
Ens costa acceptar que dels nostra germans en puguin sortir idees noves, que ens poden ajudar a caminar. Ens costa assumir que ens poden donar pistes per a fer coses d'una manera nova. Llavors, la crítica fàcil, la desqualifiació personal, iomplen els nostres debats.
Mantenim, però, la posició i oferim a qui vulgui la nostra manera de pensar. Tots tenim capacitats que, per Gràcia de Déu, ens han estat concedides. Posem-les al servei dels germans, i no tinguem por de les crítiques dels que ens coneixen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario