La confiança amb que un fill es posa en mans del seu pare, amb que bota des de la taula als seus braços, és paradigma de la confiança que hem de tenir en Déu. La seva presència ens ha de bastar per a ser valents davant les circumstàncies que la vida ens posa per davant.
Hem de tenir por, ens diu Jesús, d’aquelles coses, gestos, persones, que ens poden allunyar del Pare, perquè aquestes són les que ens fan perdre la vida, i la vida eterna.
La presumpció dels fariseus era que ells sabien el que calia fer per a tenir la salvació, però en realitat s’aferraven a les lletres de la Llei, sense entendre les realitats que aquesta llei vol transmetre.
El text d’avui amaga una esperança implícita: la realitat de la Bona Nova sortirà a la llum i totes aquelles coses que en un o altre moment s’ha hagut de fer amb discreció o casi en secret, arribarà a la gent, serà públic. Aquesta certesa ens ha de crear consciència de les nostres responsabilitats. Tot el que fem serà vist i viscut pels germans, de manera que aquesta serà la nostra aportació a l’evangelització.
Visquem amb confiança, deixem-nos llençar a l'aire pel Pare, segurs de que la nostra fe tindrà resposta per part seva i que els germans el coneixeran amb el nostre testimoni.
No hay comentarios:
Publicar un comentario