6 de octubre de 2012

06. Queia del cel com un llamp (Lc 10, 17-24)

Enviats, posada tota la confiança en Déu, les meravelles estan a la seva ma. Els deixebles tornen esglaiats: “fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom”. I s’estranyaven, com ho feim nosaltres.

Posar la confiança en Déu vol dir compartir amb Déu la nostra vida, la nostra força, la nostra existència sencera. Déu fa el mateix i converteix la nostra feblesa en la seva força, la nostra petitesa en la seva omnipotència, la nostra ignorància en la seva saviesa.

Llavors la nostra ma es torna la ma de Déu, la nostra paraula transmet la Paraula de Déu i les nostres accions són accions de Déu... mentre mantenim amb la confiança posada en Ell i en Jesucrist, que ha enviat.

Si perdem aquesta referència, i és el que Satanàs intenta en cada moment de la nostra vida, llavors deixarem de ser els enviats de Déu i ens convertim en aliats del mal, i en lloc de sentir la força de Déu, sentim altres forces.

En nom de la ciència, de la intel•ligència i de la raó molts perdem la perspectiva de Déu, substituint-lo per altres referències. Tant sols els que es mantenen en la senzillesa, en la innocència podem ser del Regne.

Els savis i els entesos, fiats de les seves pròpies forces, intenten explicar un món sense Déu, un univers fet per l’atzar, sense Creador. La seva pròpia raó els impedeix entendre que Déu, que no juga als daus, empra la “casualitat” per a mantenir-se en l’anonimat.

Viure amb la confiança posada en Déu ens permet viure i veure coses que molts dels savis i entesos voldrien veure i entendre.

No hay comentarios:

Publicar un comentario