20 de diciembre de 2012

20. Sóc l'esclava del Senyor (Lc 1, 26-38)


Cada vegada que la reflexió i la pregària s'encaminen cap al misteri de l'Encarnació i es fixen en el moment de l'anunci de l'àngel, es mouen papallones a la panxa pensant en Maria.
Les nostres traduccions parlen de "noia" o "al·lota"; altres parlen de "verge". Sols amb aquesta paraula no podem posar edat a Maria, però ens hi podem acostar, perquè sabem que, en les cultures semítiques dels primers segles de la nostra era, els compromisos matrimonials es contreien als voltant dels catorze o quinze anys.
No fa falta massa esforç per pensar i entendre els trasbals que pot provocar en una persona l'episodi que narren els evangelis. Tal com ho narra Lluc, l'aparició de l'àngel, les seves paraules, l'anunci de l'embaras,  posa una mica els pels de punta. Per molt "espiritualitzada" que vulguem fer aquesta escena, pensant que la presència del missatger de Déu fos interior, i que les seves paraules siguin enteses com a fruit de la pregària intensa, no deixa de ser també una situació que esgarrifa una mica.
Amb tot el més complicat, el més difícil d'assumir per a nosaltres, un cop passat l'ensurt inicial, és la resposta de Maria. Acceptar que Déu te un paper en la pròpia vida i posar-la tota sencera a la seva disposició, és molt més compromès que tota la resta.
Donar "permís a Déu" per a fer el que vulgui de la pròpia vida és la màxima prova de confiança i aquesta confiança no es pot improvisar, sinó que és fruit d'una vida interior de pregària i de contemplació.
Certament el misteri de l'encarnació és complex, difícil, mal d'entendre, no tant per la part de les accions que Déu du a terme, sinó per la resposta oberta i generosa de Maria, segurament el més difícil de tot.


No hay comentarios:

Publicar un comentario