avui, amb retràs...dues

Ahir, no va poder ser. No va bastar el dia per les coses que havia de fer. La disposició de servei, fa que en ocasions hem de deixar alguna cosa per a fer-ne una altra. Ahir, per acompanyar uns que venien de Barcelona, vaig deixar els lectors... No vull dir que no tornarà a passar, que mai se sap...

En la seva glosa d'ahir, en Bep (que va ser puntual) ens diu qui és (o com és) per a ell el Messies.

Divendres XXV de durant s’any.
I voltros, qui deis que som jo? Sou el Messies, l’ungit de Déu.  (Lc 9,18-22)


Messies vol dir ungit
A un nou rei solien ungir-lo
Per as poble pasturar-ló
Tothom d’ell volia ser amic
Per participar des convit
Des poder que te es pastor.
Però amics nostro Senyor
No va venir per ser servit
Sinó per fer-se es més petit
Per as més pobre servir-ló
Per així a tots mostrar-ho
Que per fer un món més polit
Si un de rei vol ser elegit
S’ha de fer es servidor.

Bep Guàrdia

I ara la d'avui, una reflexió sobre la mort, arran de la lectura (hermosa, val la pena llegir-la amb tranquilitat) del llibre de l'Eclesiastès.


Dissabte XXV de durant s’any.

Recorda’t del teu creador els anys de jovenesa, abans sa pols no torni a sa terra i s’alè s’en torni a Déu. (Coh 11,9-12,8)

La nostra por a la mort, no es més que el tremolor del pastor dret davant el rei, quan aquest va a honorar-lo.

Baix la seva por, ¿no està jubilos el pastor sabent que podrà ostentar es segell del rei?

Perque ¿què és morir, sinó entregar-se despullat al vent i fondre's amb es sol?

¿I que és, deixar de respirar, sinó alliberar sa respiració dels seus inquiets vaivens perque es pugui alçar i expandir-se, cercant sense traves sa pau?

La boira, que es dissipa a l’alba, deixant només humitat als camps, s’alça i es converteix en nuvolada per tornar a caure convertida en pluja.

No esteim tancats dins des nostros cossos, ni confinats a cases i camps. Perque lo que som, habita a les muntanyes, damunt la mar i vaga amb es vent.

Si un as pròxim perdona
Ès perque ha après a observar
Que sa vida que ens van donar
Està en línia segona
Noltros només som una ona
Que forma part de la mar
Que quan es sol caragolar
I a sa vorera es fona
Per cap banda no s’engrona
I a la mar gran sol tornar
Per així poder combregar
De sa gran música que entona
Ona grossa i petitona
Quan balla damunt la mar.

Bep Guàrdia