14 de novembre del 2010

"A Dios rogando...!"

No hem de deixar tota sa feina a Déu! Açò ens volia dir Santa Teresa o sant Bernat (ara matiex no si quin era dels dos) amb aquesta dita "...y con el mazo dando!". Creure en la pregària no ens ha de deixar aturats davant les necessitats dels altres, ni davant les injústícies, ni davant els errors dels germans.
Déu ens demana que hi posem un poc, (tot el que puguem) de part nostra.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                                           

Dissabte XXXII de durant s’any.
Però quan el fill de l’homo vindrà, ¿creieu que trobarà fe a sa terra?


Hi havia un homo que passava grans penúries econòmiques i ja feia molt de temps que cada dia anava a pregar Déu que li concedís treure de la loteria per tal de poder resoldre el seu dèficit. Alguns anys després, en una de les denses pregàries, a la fi Déu li va dir:

- Fill meu, Jo et vull ajudar per tal que puguis saldar els teus deutes i a la fi puguis dedicar totes ses teves forces a servir-me... Però al manco compra es dècim!!!

Sa pregària consisteix
En una actitud adoptar
En sa que em solec meravellar
De veure tot lo que existeix,
I dins el cor se m’imprimeix
Es do de sebre observar
Que tot allò que un mateix fa
Ès molt petit, reconeix;
Sempre amics hem de pregar
Però as martell hem de picar
Que Déu tot lo bo concedeix.
Bep Guàrdia

12 de novembre del 2010

Guardar la vida és "perdre el temps"; Perdre el temps és "guanyar una vida"

Açò és, poques diferències, el que ens diu avui Jesús. Voler salvar la vida, guardar-le per a un altre moment, no donar-la per res, és perdre-la. En canvi, compartir temps i esforços amb els necessitats, sense estalviar res, "perdent el temps" amb els margiants, els "prescindibles", és guanyar la vida per sempre.
"Guardar per guardar", sembla ser el lema del protagonista de la història que acompanya la glosa d'avui, que finalment ha arribat, com cada día.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                           


Divendres XXXII de durant s’any.
Qui miri de conservar sa seva vida la perdrà, però el que la perdi viurà. Lc 17,26-37

Imaginem un home que visqués en un miserable soterrani sense llum i gairebé sense ventilació, imaginem a més que a aquest home li fa veritable terror baixar ses escales, perquè ha sentit rallar dels que han rodat per elles i s'han romput es coll, i que mai se li ocorreria creuar el carrer, perquè li han dit que en intentar fer-ho han estat atropellades centenars de persones. I, naturalment, si no és capaç de creuar un carrer, molt menys pot creuar un oceà, o un continent ... o passar d'un univers mental a un altre. El que fa aquest home és aferrar-se al seu petit "cutxitril", en un desesperat intent d'eludir la mort, de manera que a la vegada eludeix també la vida.

Heu pensat alguna vegada que els que més por tenen a morir són els que més por tenen a viure? Que en pretendre escapar a la mort estem fugint de la vida?
El bon Jesús ens convida
A de sa vida gaudir.
Només li hem de dir que si
I al punt partir amb s’eixida.
Jo no fris gens per morir,
Però quan de sa mort vull fugir
No puc gaudir de sa vida.
Bep Guàrdia

un dia endarrera...i la fi del món



Després de tot, un canvi de tant en tant no es tant dolent. Segurament perdré algun correu d'algú que no rebrà l'avís de que he canviat d'adreça; però algú que feia molt de temps que no m'escrivia, ha aprofitat per a "provar" la nova direcció i m'ha enviat quatre lletres. En castellà ja ho diuen: "no hay mal que por bien no venga..."

El glosador, ha volgut aprofitar la feina feta, i m'ha reenviat la glosa d'ahir. Els predicadors sempre deim que l'Evangeli és perenne, que no passa mai, que es actual... idò avui, l'evangeli d'ahir. Amb el d'avui, ja veurem quie feim.

Els evangelis del final del temps litúrgic ens fan referència constant al "final del temps" (del tot, a la fi del món). Jesús ens adverteix de coses serioses.
Avui és així. Ens ve a dir: "Vindran dies en que voldrieu trobar consol en el Fill de Déu, però l'haureu perdut de vista. No l'aneu a cercar, que serà com un llamp, i no hi sereu a temps."
A molts ens ha passat, seguint el vol per exemple d'un falcó: els qui el veuen d'enfora, no passen pena per a saber on es i que fa; els qui el cerquen a darrera hora, en la immensitat del cel blau, difícilment el veuran, i, segurament, els sabrà greu no haver-lo seguit temps enrrera.
Podria ser així amb el Fill de Déu...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                         
Dijous XXXII des temps ordinari.
El Regne de Déu ja ès enmig vostre.

Punt de reflexió i pregària des llibre de la Missa de cada dia de s’editorial Claret.

Si el Regne és ara i ací, oi més, si és dins nostre, la primera condició per a trobar-lo, és ser ací i ara. Massa sovint vivim en el futur o ens ensopim enyorant temps passats que sempre ens semblen millors. Costa veure el Regne quan covem ressentiment envers noltros mateixos o envers els altres. El perdó és sempre el principi de la revelació de l’amor de Déu. Ens convé espolsar de tant en tant la pols de les nostres sandàlies, acceptar el passat com un passat que d’una forma o altre deixà la seva petja en noltros i la deixà per a bé. La nostra vida espiritual començarà de debò quan començarem el nostre viatge intern, i trobarem l’amor, la pau, la seguretat, la salut... que son els fruits del regne. Si la nostra vida es mou en aquest convenciment, serem missatgers del Regne.

.Vingui a nosaltres el vostre Regne

El regne no ha de venir
Perque en el Món ja està
Jo només el puc cuidar
Que de jo no vulgui fugir
Sa supèrbia he d’espantar
Si el Regne vull propagar
Dins jo l’he de construir.
Bep Guàrdia

11 de novembre del 2010

Incomunicats!!

He perdut el contacte amb el glosador.
Dic he perdut, perque és el meu correo electrònic el que ha quedat fora de servei. Sense saber-ne res, l'han clausurat. O així ho sembla.
I de primer moment, sembla un trasbals: ¿i si m'escriuen? i si algú m'ha de dir alguna cosa? i si passa res important? ...
I finalment, hi penses una mica i t'en dones compte de que és un problema secundari (o potser terciari?) en relació a tantes coses realment sèries que passen.
No tenim glosa¿? ja arribarà demà, quan el glosador rebi el correu d'avis.
que no li arriba? Ja rallarem per telèfon.
que...? Ja ho veurem.

I és que hi ha molt poques coses que valguin la pena una preocupació seriosa. Tota la resta de coses, s'han de valorar lo just.
I si no, llegiu l'evangeli d'avui. És un dels passatges apocalìptics, que ens mostren com podría anar el final dels temps: con en temps de Noe, "els diluvi els sorprengué, i tots van morir".

Preocupem-nos d'allò que es realment important: les persones que ens envolten, les fills, els pares, els germans, i deixem la resta que transcorri com vulgui...


pero... he quedat sense correu

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

10 de novembre del 2010

Cuidem el seu humà... en el seu conjunt

Que sóm cos i ànima, ho hem sentit dir sempre; que una i altre estiguin molt relacionats, implicats fermament entre si, no sempre ho veim tant clar. Els problemes de l'esperit, en ocasions es transformen en problemes físics, en malalties; al revés també, un esperit sa i ferm, pot ajudar a guarir un cos enmalaltit.
El que lo passa a Jesús, en l'evanglei d'avui, està relacionat amb açò. Dels deu leprosos que ell envia als sacerdots, només un queda curat de cos i d'esperit. Els altres nou només es curen de la lepra, (no ho dubtarem) però segueixen pensant només en ells: no són agraïts, van a arreglar la seva situació...
Un, tan sols, és curat "integralment", i deixa de banda els seus interessos (li convenia molt arreglar la seva situació d'impuresa ritual per a poder tornar a viure a casa seva, en el poble, i treballar, etc) per a tornar enrera i donar les gràcies.
Siguem agraïts i sapiguem tornar a donar les gràcies a qui ens dóna un cop de ma, un somrís, ...
Serà senyal que esteim sans del tot, i que el nostre esperit guaideix de bona salut.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                         

Dimecres XXXII de durant s’any.

En veure’ls Jesús els hi digué:
Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Lc 17,11-19


Una dona estava inclinada sobre la víctima d’un accident de tràfic, i la multitud ho observava.

De cop, es va veure decantada per un homo que li va dir: “Faixi el favor de fer-se a un costat. Jo tenc fet un curs de primers auxilis.”

La dona va estar durant uns minuts observant lo que aquell individu feia amb sa víctima. Llavors, li va dir tranquil·lament:
“Quan arribi es moment d’anar a cercar es metge, no es preocupi: ja som aquí.”


- Moltes més vegades de les que ens imaginam, el metge ja ès aquí... ¡molt aprop (de vegades dins) de sa persona a a tractem d’ajudar!


De manera que fem-li els primers auxilis. ¡Però cridem al metge!

Es cos hem d’haver curat
Quan es cos defallia,
Però jo mai deixaria
S’esperit descuidat.
Inclòs sa pitjor malaltia
Quan un en Jesús confia
Es torna oportunitat
I un es pot sentir curat
D’allò que es seu cos patia.
Bep Guàrdia

9 de novembre del 2010

Les basíliques, i el nostre cos


Diumenge, la dedicació de la basilica de la Sagrada Familia, a Barcelona; avui, dedicació de la Basílica del Laterà, a Roma. Però ens oblidem que nosaltres hem de ser les pedres vives que construeixen el Temple de l'Esperit Sant. Diu Sant Agustí que les pedres, per ben tallades i escairades que surtin de la pedrera, fins que no s'encaixen en una estructura ben plantejada no són edifici.; igualment nosltres, fins que no som fets a imatge de Déu i ben encaixats per la caritat, l'amor als altres, no som Església.
Jesús es refereix, a l'evangeli d'avui, al santuari del seu cos, quan els jueus entenen que parla del temple de Salomó; Sant Francesc d'Assis creu que Jesús li parla de l'ermita de Sant Damià quan li esta demanant que renovi l'Església; i nosaltes feim obres i rehabilitacions (necessàries casi totes) als nostres temples i ens costa refer el nostre cor i posar-lo en sintonía amb el que demana Jesús.
Siguem com Jesús, valents, i treguem del nostre temple interior tot allò que ens distreu i els impedeix ser veritables temples de l'Esperit.
Si la Sagrada Família és una basílica única i impressionant, obra de les mans humanes, com no ha de ser únic i impressionant el nostre cor fet de mans de Déu?

De la importància de l'Esperit i l'esperit humà ens parla en Bep, a la seva glosa i la seva introducció.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                             


Ell es referia al santuari del seu cos. Jn 2,13-22

La dedicació de la basílica del Laterà a Roma.

Sudha Chandran, una ballarina clàssica de la Índia contemporània, va veure truncada la seva carrera a la flor de la vida,quan li van haver d’amputar la cama dreta. Però després d’haver-li adaptat una cama artificial, va retornar a sa dansa i, encara que sembli increïble, va tornar a estar de nou al cim. Quan li van demanar com ho havia aconseguit, ella va respondre senzillament: “No fan falta peus per ballar”.

Ens hem de llevar ses pors,
Essent gros o bé petit,
He de dir que n’està escrit
Que de sa pell fins a s’os
Som temple de l’Esperit,
I tenint lliure s’esperit
S’allibera es nostro cos.

8 de novembre del 2010

setanta vegades set...

Aquesta és la mesura, en un altre text de l'Evangeli. Setanta vegades set, igual de dotze mil dotzenes, són nombres simbòlics, no comptables. I és que la obligació de perdonar als germans és immensa als ulls de Déu. El mal dels altres, enfora de deixar-nos tranquils i al marge de maldecaps, ens suposa dos reptes: perdonar-lo pel mal que ha fet (que no sempre  ens és fàcil) i motivar-lo a no tornar-ho a ferm corregir-lo.(que encara és més dificil)
Per açò els deixebles ja deien: donau-nos més fe. cal molta voluntat i tenir les coses molt aclarides per a ser capaços de corregir i de perdonar els qui ens ofenen, sense ofendre.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                             

Dilluns XXXII de durant s’any.

Si set vegades es dia et demana perdó, perdona’l sempre.


Procur sa bondat practicar,
I perdonar als meus deutors,
Perque açò sol omplir-nos
Des tresor més gran que hi ha.
Però fe a vegades em sol mancar
Per viure aquest estat joiós.
Pare i amic perdoneu-nos,
Donau-nos fe per perdonar.
Bep Guàrdia

7 de novembre del 2010

coses que passen...


Déu no ès de morts, sinó de vius


Hi havia un metge que tenia un ca, que sempre anava amb ell a totes les visites que feia. El metge en qüestió, tenia fama de ser un homo creient.

Un dia, anant a visitar un malalt terminal, com sempre, quan va entrar a casa d'aquell malalt, el ca va quedar assegut damunt al portal, esperant la sortida del seu amo. Mentres, a dintre, el metge feia la seva feina, i el malalt, conscient de lo que li esperava, li va demanar:

- “Sr. Doctor, vostè que ès un homo entès, ¿què hi trobaré després de la mort?”
- “Em sap greu, però a n’açò no li se respondre, perque no conec ningú que m’ho hagi pogut explicar.”

Quan varen enfilar el passadís de sortida de la casa, rallant metge i malalt sobre sa seva malaltia, es va sentir una renou de gratat a la porta d’entrada, a lo qual es malalt va demanar lo que devia ser, responent el metge que era el seu ca que l’esperava ansiós.

- “Que entri!”, va dir el malalt. Quan varen obrir sa porta, ben a la vegada, va entrar el ca remenant coa, i pegant bots i títeres.

En aquest moment, es metge, acariciant el ca va dir:

- “Tenc una resposta a la teva pregunta: El ca, no sabia que hi havia a l’altre banda de la porta, perque no ho veia, però estava segur de que hi trobaria l’amo, per açò ha entrat tan alegre; amb aquesta actitud ens podem mirar la mort”.

  
Un no s’ha d’obsessionar
Ni perdre sa bona mida
Sa persona revestida
Des pensament més cristià
Es present ha de cultivar
Qui no sap que fer a aquesta vida
Només pensa en sa de més allà
Oients sa tecnologia
Fa estona que duu sa dèria
A més ès afirmació sèria
Afirmar sa teoria
No desapareix sa matèria
No desapareix sa matèria
Només passa que canvia

Per coses d'aquelles males d'explicar va resultar que la glosa que vam preparar per avui, i que va emetre "el mirall de l'Església de Menorca" divendres passat, no tan sols no va acabar de sonar, sinó que no era de l'evangeli del dia. El glosador la fa ver...pensant que l'evangeli era un altre. Encara no sabem d'on se'l va treure.

Existeix la possibilitat que el text d'avui, que tracta de la resurrecció dels morts i de les polèmiques que generava en temps de Jesús, fos massa complex per a glosar-lo. jo me'n veuria en un embull per a fer-ne un comentari. Només recordar-vos la darrera frase: "Déu és un Déu de vius!",
Que aquest pensament ens ajudi a acabar una setmana que vam començar celebrant tots els Sants i commemorant tots els fidels difunts. no ens quedem en la porta. Entrem en el Regne. Jesús ens hi convida.

Vista l'errada, n'ha feta una altre, amb l'evangeli que toca per a avui. Com que no l'hem gravada, queda només en lletra. La música la hi podem posar vosaltres...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          
Diumenge XXXII de durant s’any.

6 de novembre del 2010

lo primer és lo primer

Dissabte XXXI de durant s’any.



Si no fóssiu fidels en s’administració de ses riqueses enganyoses
¿qui us confiaria ses veritables?


Sempre sa mateixa cançó,
Però l’hem d’interioritzar:
Sa vida hem d’administrar,
Per dins el cor Déu trobar-lo,
Sempre hem de prioritzar
Déu i els homos estimar,
Que ès sa riquesa millor.
Bep Guàrdia

5 de novembre del 2010

hem de ser més vius...

Bep Guàrdia
En ocasions els creients tenim la impressió que "els altres" són més espavilats que nosaltres, que teuen més rendiment a les situacions, que "sense les traves que els posa la fe" aprofiten millor les oportunitats. L'evangeli ens mostra que açò ve d'enfora. Jesús ho posa de relleu, manifestant que són més "llestos". Aquesta es la traducció en castellà del "prudentiores" llatí en la Bíblia "Dios Habla Hoy" Bíblia en espanyol actual. Edició interconfessional.Copyright © 2002 Societats Bíbliques Unides i Societat Bíblica d' Espanya (vos pos tota la fitxa per que us ho cregueu) La traducció de la "Biblia Interconfesional Catalan" ho tradueix "astuts"
Hem d'aprendre a ser a la vegada prudrents i astuts i llestos si volem "competir" amb els "fills del món"

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                           

          Divendres XXXI de durant s’any.

Els homos del món son més prudents que els fills de la llum.


De s’administrador hebreu,
Que doblers d’altri va donar,
Que era un lladre puc pensar,
I es creia que era s’hereu.
Però va fer com en Zaqueu:
Donar sa vida es cristià
Perque seva no se la creu

4 de novembre del 2010

Amb retard, però aquí la teniu.

      Dijous XXXI de durant s’any.

Al cel hi haurà alegria per un sol convertit

Hi havia un polític, que en el discurs d’inauguració d’un centre de prevenció de delinqüència en menors d’edat, va dir que només que un menor fos salvat de les garres de la corrupció, la inversió ja estaria justificada. Més tard i en "petit comitè", un camarada seu li va dir:
- No trobes que has exagerat una mica amb aquesta afirmació?
Ell va respondre:
 Si fos es meu fill, no.



Una ovella esgarriada,
Si bèns mai n’hem pasturats,
En que molt ben explicats
S’historia sigui contada,
No ens hi sentim reflexats.
Però per Déu som estimats
De forma personalitzada

3 de novembre del 2010

La felicitat i el seguiment de Jesús

Crec que per primera vegada des que vam començar aquesta aventura dels blogs a mitges, de les gloses, he retallat una part del que m'ha fet arribar el glosador, en Bep Guàrdia. (Perdona, Bep. Ho era molt llarg). Crec, que el fragment final del text, el que he insertat abans de la glosa, dóna prou per a reflexionar, per pensar-hi un poc.
Coincidim, Bep, en que les coses no tan sols no dónen la felicitat, sinó que en moltes ocasions la dificulten. La teva experiència a Ghana segurament t'hi ha ajudat. Les meves en les visites als missioners menorquins, també: casi sempre és més fàcil ser feliç sense tantes coses. Pero sense res, tampoc és posible!. ¡La dignitat de les persones i les seves necessitats vitals són a banda d'aquests raonaments!!.
Per als cristians el model de vida de Jesús és més important que tot el damés.
O, simplement, ens ensenya com hem de relacionar-nos amb els altres i amb les coses.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                      

Dimecres XXXI de durant s’any.

Si algú vol venir amb jo i no m’estima més que a son pare i sa mare, que sa dona i els fills, que els germans i ses germanes, i fins i tot que sa pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Lc 14,25-33.


Si vull obtenir una felicitat duradora, he d'estar disposat a estimar as meu pare, sa meva mare... i fins a sa meva pròpia vida, menys que a sa manera de viure que ens mostra Jesucrist. I a perdre tot lo que tenc. De quina manera? No desprenent-me d'açò ni renunciant a allò altre (perquè, quan es renuncia a alguna cosa forçadament, hi quedes vinculat per sempre), sinó, més aviat, procurant veure-ho com el mal somni que en realitat és, i llavors, el conservi o no, haurà perdut tot domini sobre jo, i tota possibilitat de danyar-me. I per fi m’hauré alliberat del meu somni, de sa meva foscor, de sa meva por, de sa meva infelicitat ...

Dediquem, idò, un temps a tractar de veure tal com són cada una de les coses a les quals m'aferro: un somni que, d'una banda, em proporciona entusiasme i plaer i, d'altra, preocupació, inseguretat, tensió, ansietat, por , infelicitat ...

Mon pare i ma mare: un somni. Sa dona i els fills, els germans i germanes: un somni. Totes les meves pertinences: un somni. La meva vida, tal com és: un somni. Cadascuna de ses coses a ses quals m'aferro i sense ses que estic convençut que no puc ser feliç: un somni... Per açò hauré d’estimar més es model de vida de Jesús que mon pare i ma mare, sa meva dona i els meus fills, els meus germans i germanes... i fins sa meva pròpia vida. Per això hauré de deixar totes ses meves pertinences, és a dir, deixaré d'aferrar-me a elles, i d'aquesta manera hauré destruït la seva capacitat de danyar-me. Després, finalment, experimentaré aquest misteriós estat que no pot ser descrit amb paraules: l'estat d'una felicitat i una pau permanents al que en diem el Regne. I comprendré com de cert és que qui deixa d'aferrar-se als seus germans i germanes, al seu pare, la seva seva mare. als seus fills, a les seves terres i possessions ... rep es cent per un i obté sa vida eterna que continua després de sa mort, però no hi comença.


Qui te cruixit es cos seu
Es troba afeixugat
I amb s’esperit cansat
Ha de cercar es relleu
De lo que l’ha desgastat
A rès ha d’estar aferrat
I caminar cap a Déu.

Bep Guàrdia






2 de novembre del 2010

Ells ens van al davant

Els difunts, germans, pares, avis, oncles i ties parents llunyans i coneguts, mereixen que els recordem, no tant com a absents, sinó com a adelantats. Ens van al davant en un camí. És un camí incert, del que sabem on comença, la mort, pero no sabem com discorre, ni com acaba, ni quines opcions tenim de fer-hi modificacions. No en sabem casi res, d'aquest camí que s'inicia amb la mort.

Només sabem que Jesús, mestre per molts de nosaltres, ens diu que no tinguem por. Que Ell és amb nosaltes fins a la fi dels Temps (no del nostre temps). I que Ell ha vençut la mort.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                       

Commemoració de tots els difunts.
Jo som el camí, la veritat i la vida.


Un Veí va trobar en Toniet quan aquest cercava alguna cosa de genolls just davall d’una farola. .

- Què cerques Toniet?
- Sa meva clau. L’he perduda.

I agenollats tots dos, es varen posar a cercar sa clau perduda. As cap d’una estona, va dir es veí.

- On l’has perduda?
- A ca meva.


- Sant Déu!!! Idò perque la cerques aquí?
- Perque aquí hi ha més llum.


De què val cercar a Déu a llocs sants si a on l’he perdut ha estat dintre del meu cor?





Des "jo" m’he d’haver buidat
Perque hi capi bona mida
Del Déu que sempre ens crida.
Dins nostre Ell s’ha instal•lat
Ell sempre ens convida
A "camí, veritat i vida"
en lloc des "jo" tenir posat

1 de novembre del 2010

Els Sants desconeguts


La festa de Tots Sants és, desde fa molts anys o segles, un mescla de dol i de goig. La seva proximitat amb la commemoració dels Fidels difunts (demà), fa que les famílies tradicionalment visitin els llocs d'enterrament dels seus morts. Hauria de ser tasca de demà, però la jornada sense feina és avui, i per açò les visites als cementiris, s'avancen un dia.
La festa d'avui vol recordar tots els sants i santes que no han estat canonitzats, que són desconeguts. Tants i tantes que en la seva vida i en la seva mort han donat exemple de seguiment de Jesús, de cura dels necessitats, d'atenció als pobres, de totes aquelles coses que ens ha de diferenciar com a seguidors de Jesús, i que no han cridat l'atenció ni per una vida  ni per una mort extraordinàries.
Aquesta és la festa d'avui, en la que tots podem encomanar als nostres sants les nostres necessitats, les nostres pregàries. D'aquests, com diu el llibre de l'Apocalipsi, n'hi ha de totes les nacions, d'Orient i d'Occident. Com diu en Bep, també d'altres confessions i altres religions. Hi ha sants que han mort sense coneixer Jesús, però han estat escrupulosment seguidors del seu estil de vida.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

Tots Sants.

Eren gent de tota nacionalitat, de totes ses races, i de tots els pobles i llengües.


Vull conjuntar opinions
En quan a sa santedat.
Al Regne ès benribat
Gent de per tots els cantons,
Races, pobles, Déu no ha decantat
Ni gent d’altre nacionalitat,
Ni tampoc d’altres religions
Bep Guàrdia

31 d’octubre del 2010

Zaqueu, l'home valent

L'evangeli d'aquest diumenge va una mica mñes enllà de l'estampa graciosa d'un home dalt un abre per a veure passar Jesús. És el relat d'un home que ha sentit a parlar de Jesús, però no hi te una relació personal. Com tant de nosaltres. És un home que, empès per la curiositat, no te por de fer el ridícul per a conèixer Jesús. Déu l'estima des del principi de la creació. per açò Jesús es fa trobadis, bo de trobar. De fet és Jesús el que inicia el diàleg entre els dos. Com casi sempre, la iniciativa de la salvació ve de Déu. Però Zaqueu és valent i accepta el repte: entrar en el grup de Jesús vol dir canviar de vida. Tamé Jesús és valent: entrar a casa de Zaqueu vol dir carregar-se la seva bona fama.
Siguem tambñe nosaltres valents; com Zaqueu per a acceptar el repte de Jesús. Cpm Jesús per atrevir-nos a acollir els pecadors.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                        



Diumenge XXXI de durant s’any.

El fill de l’homo ha vingut a cercar i salvar allò que s’havia perdut.


Jo no som homo molt bo
Reconec que he tropissat
Però quan Déu ha davallat
Sempre m’ha tocat el cor
M’agrada molt fer amistat
Amb qui no ha reparat
Que ès molt millor que jo.

Déu meu jo vull ser es teu so
Senyor donau-me humilitat
Per no estar conscienciejat
Des que son pitjor que jo
I així entrar en es teu to
I així amb ells poder fer bo
I poder fer franca amistat
Així haver col•laborat
A que trobin pau per es seu cor.


Bep Guàrdia

30 d’octubre del 2010

Memòria de santa Maria.
Tothom que s’enalteix serà humiliat, però es que s’humilia serà enaltit.


Un nadó d’edat de pit
Veure’l ens fa somriure
Ès fàcil amb ell conviure
Tant espontani es fillet petit
Tot lo que veu, ben atordit
Li ve de nou, el fa plorar o riure
Sa senzillesa des seu viure
Fa que el tinguem enaltit

29 d’octubre del 2010

La Llei mai no pot destruir ningú.

Altra vegada Jesús ens posa davant una disjuntiva: la llei o l'home? en altres ocasions ja ha deixat clar que l'home és per damunt de la llei. Avui, altra vegada. A més ens dóna una mostra de la seva perspicàcia i estratègia: abans que lo demanin de noves, és ell qui planteja la situació. Els guanya per golejada: “ells no van respondre...” ens diu l’Evangeli. Sobretot quan els demana pels seus preuats animals de feina. “i no sabien què contestar-li.!


I nosaltres, sabríem que contestar? Esteim pels germans més que pels papers, els privilegis, els reglaments...? o ens guanya el “corsé” de la paperassa i la rigidesa de la legislació?

Pensem-hi una mica... La llei mai no pot substituir la vida. Sinó ho veis clar, llegiu la rondalla que ens proposa en Bep, abans de la seva glosa.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                         

Un explorador havia tornat junt als seus, que estaven ansiosos per saber-ho tot sobre l’Amazonas. Però ¿com podia ell expressar amb paraules la sensació que havia inundat el seu cor quan va contemplar aquelles flors d’esglaiadora bellesa i va escoltar els sons nocturns de la selva? ¿Com comunicar lo que va sentir al més profund del seu cor quan es va donar compte des perill de ses feres o quan governava la seva canoa per les incertes aigües del riu?
 
I els hi va dir: Anau i descobriu-ho voltros mateixos. Rès pot substituir el risc i l’experiència personals. Però per a orientar-los, els va fer un mapa de l’Amazonas.
 
Ells, van agafar es mapa i el varen col•locar a l’ajuntament. Varen fer còpies d’ell per a cada un. I tothom que tenia una còpia es considerava un expert en l’Amazonas, idò ¿no coneixia potser cada volta i cada racó del riu, i lo ample i fondo era, i a on hi havia ràpids i a on es trobaven ses catarates?
 
L’explorador es va lamentar tota la vida d’haver fet aquell mapa. Hauria estat preferible no haver-lo fet.


Divendres XXX de durant l’any.

Si el vostre bou o el vostre fill queia en un pou en dia de repòs, ¿qui de voltros no es trauria tot seguit?


Sa llei en el món va néixer
Per poder a s’homo servir
A anar tot fent camí
Dins de sa vida mateixa.
Sobre tot per ajudar-li
A sa plenitud assaborir
I d’esperit poder créixer.
Bep Guàrdia

28 d’octubre del 2010

Tot té explicació

Finalment ha arribat. Ja us deia jo que tot te explicació. Ens la dóna en Bep mateix, al final de la glosa
Sant Simó i sant Judes, apòstols.
Desprès n’elegí dotze i els hi donà el nom d’apòstols.


Apòstol vol dir propagador
De ciència i sabiduria,
Mostra es camí de s’alegria,
Que no l’apaga sa tristor.
Trobar sa ruta costaria
Molt més sense tenir un guia
Per es camí aplanar-lo

Ja fa tard es glossador
Esper ja m’hagueu perdonat
Tenia sa glossa dins es cap.
No tenia rès per enviar-ho:
S’en ha anat s’electricitat!
A les fosques he quedat
I també sense ordenador.
Bep Guàrdia

Sant Judes Tadeo

Sant Judes Tadeo és un dels sants més populars, a causa dels nombrosos favors celestials que aconsegueix als seus devots que li resen amb fe. A Alemanya, Itàlia, Amèrica i molts llocs més, té nombrosos devots que aconsegueixen per la seva intercessió admirables ajudes de Déu, especialment pel que fa a aconseguir ocupació, casa o altres beneficis més.

Alguna santa explica que Nostre Senyor li va recomanar que quan desitgés aconseguir certs favors els demanés per mitjà de Sant Judes Tadeo.

Judes és una paraula hebrea que significa: "lloances siguin donades a Déu".

Tadeo vol dir: "valent per proclamar la seva fe".

A Menorca ha estat especialment conegut per la “devoció” que alguna penya de l’equip de basquet li va demostrar, perquè “intercedís” per a aconseguir les victòries que els jugadors casi mai aconseguien

No és mala cosa demanar als Sants la seva ajuda per a les nostres necessitats, però serà sempre més fàcil aconseguir la seva intercessió si demanem per les necessitats dels altres, amb un ànim generós, que te en consideració la resta de la gent per davant de les nostres pròpies mancances. En temps de crisi, siguem generosos, demanant per les necessitats d'altres. Potser açò ens ajudarà a nosaltes mateixos a necessitar menys.

Joan Manuel Mercadal Victory

p.d.
avui no ha arribat la glosa... coses del temps, de la inspiració o de la Internet...

27 d’octubre del 2010

La nostra imatge de Déu.

La imatge que en ocasions donem de Déu des de les "religions oficials" fa molt poca justícia a la grandesa de l'amor de Déu. En ocasions, fins i tot Jesús, l'únic que coneix el Pare, també ens sorpren, com avui, amb aquesta verssió de la porta estreta per a entrar al Cel. Sembla mostrar-nos un Déu exigent, poc comprensiu amb les nostres flaqueses: "No se d'on sou..."
En el fons és un advertiment: no us penseu que ho feu tot bé i que "teniu el cel guanyat": en vindran molts que, sense que sapigueu per on, us passaran davant, perque el Regne... és així.
La lògica dels "balanços" entre faltes i bones obres no val per a Déu. Hi ha d'haver una experiència personal, una adhessió a Jesús, no només haver sentit els seus ensenyaments.
Tampoc altres grups religiosos tenen millor nota en la presentació de Déu. Tots ens feim una mica una imatge a la nostra mida. I ens quedem molt curts.
En Bep ens proposa avui una rondalla que ens pot ajudar a veure-ho.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

Es meu amic i jo, vàrem anar a la fira. LA FIRA MUNDIAL DE LES RELIGIONS. No era una fira comercial. Era una fira de la religió. Però la competència era tant ferotge i la propaganda igual d’estruendosa.
A l’“stand” Jueu, ens varen donar uns fulletons en els que es deia que Déu es compadia de tothom i que els jueus eren el seu poble escollit. Els jueus. Cap altre poble era tant escollit com el poble jueu.
A l’“stand” musulmà, vàrem sebre que Déu era misericordiós amb tots i que Mahoma era el seu únic profeta. Que la salvació s’obté escoltant a l’únic profeta de Déu.
A l'“stand” cristià, vàrem descobrir que Déu ès amor i que no hi ha salvació fora de l’esglèsia. O s’entra a l’esglèsia, o es corre el perill de la condemnació eterna.
Quan vaig sortir, vaig demanar al meu amic: "Que penses de Déu?" "Que ès intolerant, fanàtic i cruel", em va respondre.
Quan vaig arribar a casa, li vaig dir a Déu: "Com suportes aquestes coses, Senyor? No veus que han estat emprant malament es teu nom durant segles?"
I em va respondre Déu: "Jo no he organitzat aquesta fira. Fins i tot m’hauria fet vergonya visitar-la."





Dimecres XXX de durant s’any.
Vindrà gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula en el regne de Déu.


Déu a tothom convida.
Un per un crida sa gent,
Tant si ès catòlic creient
O qui malvivint agafa el sida.
També envia sa crida
A religions d’orient,
A qui agnòstic es sent,
Com sant Tomàs creu que ès mentida,
Passant per porta d’una mida
Que no hi passa amics ni es vent.
Hem de tenir molt present
Vindrà gent d’orient i occident
Per gaudir es banquet de sa vida.
Bep Guàrdia