22 de abril de 2011

Meditació sobre les set paraules de Jesus a la creu

Les set paraules de Crist a la creu ens poden servir per a meditar en aquest divendres sant. Ens ajuden a acompanyar Jesús en la seva Passiò. Aquesta meditació l'hem compartida la meva esposa i jo amb la comunitat parroquial de Ferreries (Menorca) aquest mateix matí.



“Pare, perdoneu-los que no saben el que es fan” (Lc. 23,34)

Que diu?


Situem-nos en el lloc i el moment. Jesús, condemnat a mort, carregat amb la creu, ha passat els carrers de Jerusalem, cap al Gólgota. Clavat a la creu, les primeres paraules no són per demanar res per a ell: són per a pregar per qui l’han maltractat, l’ha colpejat, l’ha clavat a la creu, desitjant la seva mort. Cap recriminació, cap malmodo. Tant sols el pensament que l’ha guiat sempre: estimar i perdonar els altres. I demana al Pare, la seva referència constant al llarg de la seva vida, el perdó per qui li esta fent mal. No hem de cercar la lògica humana en les paraules de Jesús. La seva actuació no és visible amb els ulls de la raó humana, sinó amb els de la lògica de Déu, la del Pare bo de la paràbola del fill pròdig, la lògica del bon samarità


Que ens diu?


En el “parenostre” deim –amb molta facilitat— “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Però, realment som capaços de perdonar?. ¿som portadors de perdó, o portadors de rancor? Rancorosos amb més facilitat de generosos?


Jesús ens nostra, en aquesta Paraula, que el perdó ha de formar part del nostre “ser cristià”, de la nostra manera de viure. I també que no basta el propi perdó per a saldar el nostre compte, per “fer retxa nova”, sinó el perdó de Déu, el perdó del Pare. Els cristians sabem que aquest perdó està sempre al nostre abast en el sagrament de la reconciliació... però el demanem poques vegades. Jesús, a la creu ens recorda que el Pare és capaç de perdonar-nos-ho tot. Fins la mort del seu Fill.






“De veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al Paradís” (Lc. 23,43)


Que diu?


Dins el sofriment, entre els turments de la creu, veim en el diàleg entre els lladres i del bon lladre amb Jesús tres actituds ben diferents. D’una banda el lladre impertinent, que reclama la pròpia salvació junt amb la de Jesús. Però li importa poc que li passi als altres; en el fons és una petició egoista. La segona, la del “bon lladre” que, recriminant l’actuació de l’altre i reconeixent el propi mal i la innocència de Jesús li demana, tan sols un record. I ho fa des de la certesa de que Jesús serà al Regne. Jesús, acceptant aquesta pobre professió de fe que ha fet el lladre, li assegura el paradís.


Que ens diu?


En moments de dolor, de patiment, pensem en la immediatesa del moment, o demanem el record de Jesús des del Regne? Reconeixem la nostra pròpia culpa o reclamem la llibertat de fer el que vulguem?


Moltes vegades esteim pendents del nostre destí humà, pensant que en som amos i senyors. Difícilment ens posem en mans de Déu perquè sigui ell el que ens mostri el camí, o ens alliberi del mal moment. En les nostres oracions, sovint demanem, com Jesús a l’Hort de Getsemaní, que passi el calze, però no afegim “que es faci la vostra voluntat”. Aquesta poca capacitat de posar-nos en mans de Déu fa que sentim, en ocasions, que la nostra pregària no te resposta, com no te resposta el lladre impacient. Potser demanem a Déu allò que no ens convé?


“Dona, aquí tens el teu fill, aquí tens la teva Mare” (Jn. 19, 26-27)


Que diu?


Quan tots han desertat, al peu de la creu n’hi queden molt pocs: Maria, un deixeble i algunes dones. Enmig del dolor de Jesús i del dol de Maria, amb la mirada, estableix un nou ordre de relacions amb Maria: encomanant-la al deixeble li canvia el fill natural per l’adoptiu, el mestre pel deixeble, Déu per la criatura. Però en el deixeble se li assenyalen tots els homes. Sense deixar de ser mare de Jesús, passa a ser mare de tots, mare de l’Església. És el moment del testament de Jesús. Ens deixa allò més gran que te, sa Mare, perquè ho sigui de tots. Abans d’enviar el seu Esperit, abans que els deixebles siguin enviats al món, ens dóna una Mare, que ens cuida i ens acompanya.


Que ens diu?


Que faríem nosaltres, al peu de la creu, amb un encàrrec així? Acollir una pobre dona viuda? Es clar que si. Acceptar ocupar el lloc de Jesús? Acollir Maria com a Mare, acceptar ser membre de l’Església, vol dir ocupar el lloc de Jesús, el seu estil de viure, la seva capacitat d’entrega, el seu perdó. I acceptar també el risc d’acabar com ell.


Donant Maria al deixeble estimat, ens dóna, a la vegada el premi a la nostra presència al peu de la creu, i ens exigeix el compromís de continuar la seva tasca. Acceptant Maria com a Mare, acceptem que la nostra vida sigui com la de Jesús.






“Déu meu, Déu meu, ¿perquè m’has abandonat? ( Mt. 27, 46)


Que diu?


Les paraules inicials del salm 21, emprat en la pregària jueva, acuden al pensament de Jesús. Certament, a la creu, tant poc temps després d’haver entrat a Jerusalem, aclamat per tota la gent, el sentiment humà de Jesús és d’abandó, no només per part de Déu, sinó per part de tothom: el poble, els deixebles, els coneguts. Tant sols, com hem vist, la mare, algunes dones i un deixeble. Aquest crit demanant resposta a Déu contrasta amb la seguretat amb que havia proclamat, a la boca de la tomba de Llàtzer, que Déu sempre l’escolta, com llegíem fa quinze dies, el Vè diumenge de quaresma. Són possiblement aquests contrastos els que motiven la sensació que Déu, sempre referent de Jesús, sempre força per a tot, ha desaparegut,


Que ens diu?


Quantes vegades ens hem fet, potser en silenci, o en veu baixa, aquesta mateixa pregunta?. En ocasions, encara, tan sols el “Déu meu, Deu meu”, en moments de desesperació. Mantenir en aquests moments de desconsol, de dolor, d’abatiment, la certesa que Déu ens acompanya, és difícil. Tant que fins i tot a Jesús li vénen a la boca aquestes paraules. Però si sabem mirar amb ulls de fe, veim que, fins en els pitjors moments Déu és present, ens acompanya i ens ajuda encara que nosaltres haguem estat infidels. La fe ens ha de servir per a descobrir Déu en la comunitat que ens acompanya, la que ens agermana en la fe i que ha de ser suport en les dificultats. Açò suposa disponibilitat i servei i compromís per part de tots, per fer-ho una amb els altres.


“Tinc set” (Jn. 19,28)


Que diu?


El turment de la crucifixió, que havia començat amb la flagel•lació, suposava per als condemnats hemorràgies i suor abundant. El propi estrés fa que el cos tengui necessitat d’aigua, que tengui set. Joan, l’evangelista, ens ha parlat, durant aquesta quaresma de l’aigua, amb el diàleg de Jesús amb la samaritana. Llavors Jesús es proclama “aigua viva”, que es transformarà en brollador. Ara, però, crida que te set. Quina set pot tenir la font de l’aigua viva? Potser tenia set d’amor i rebia ingratituds, set de la nostra acceptació del Regne i veia ceguesa i indiferència.


Que ens diu?


Quines “sets” hi ha en el nostre món? Quantes persones hi ha que tenen set i no troben respostes en el consum, en el posseir? Que tenim més set de tenir o de ser feliços ? Cap a què encaminem els nostres esforços? Hi ha moltes persones que necessiten aquesta aigua viva, i no saben on trobar-la, si nosaltres no li mostrem.


Però açò només passa en el “nostre món”.•Hi ha, en molts llocs, veritable set d’aigua neta, d’aigua potable. Molts missioners i cooperants, arreu del món lluiten per a fer-ho possible. Juntament amb l’”aigua de beure”, hem de fer-los arribar l’”aigua viva”. Aquesta ha de ser la nostra set, la nostra obsessió, també des de Menorca


“Tot s’ha acomplert” (Jn. 19, 30)


Que diu?


Després de moments de dol, de set, Jesús ens manifesta en les dues darreres paraules la seva reafirmació en la missió que l’ha portat a aquest món. Des del Nadal, la encarnació ha estat un seguit de proves per a fer arribar als homes, des de la seva pròpia humanitat, la bondat de Déu.


Ara Jesús veu que ha assolit aquest objectiu. “Tot s’ha acomplert” no és sinònim de fracàs, d’acabament, sinó de feina arrodonida, d’encaix acabat. S’han acomplert les profecies, s’han assolit les fites previstes.


La mort, després d’una vida plena, és com col•locar la darrera peça d’un encaix. En ocasions l’encaix és de moltes peces, una vida llarga i profitosa; en ocasions l’encaix és massa petit, una vida tendre que s’acaba de manera imprevista. El més important, però és tenir totes les peces col•locades, totes en el seu lloc, la feina feta, cadascun la seva. Jesús sap que ho ha aconseguit. El que pot semblar un crit de fracàs és un crit de victòria


Que ens diu?


“S’ha acabat” te casi sempre un sentit de “fracàs”. La nostra fe ens demana saber trobar la plenitud en la nostra vida, cercar tenir els objectius assolits. Fer el bé, estimar els altres, especialment els pobles i els enemics, ajudar als que tenen fam i set, no són objectius fàcils. Posem-nos en feina. Que la nostra vida sigui bolcada en aquesta direcció. Així, quan arribi el moment, com Jesús podrem dir: “anem, tenim la feina llesta.”






“Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit” (Lc. 23, 46)


Que diu?


Jesús ens ha mostrat, amb la seva actuació al llarg de la vida, com hem de ser nosaltres per ser semblants al Pare del cel. Ara, ens mostra també com hem de morir. Després de cercar Déu en el moment de desempar, ens demostra que mai no ha dubtat de la presència del Pare, i s’hi lliura amb confiança absoluta.


En la eucaristia de diumenge de rams, Sant Pau ens recordava que “Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu”. Amb aquesta darrera paraula, ens ho demostra encara més, posant-ho tot en mans de Déu. A la pregària de l’Hort de Getsemaní ja ho ha fet: “que no es faci el que jo vull...”. Ho ha fet tota la vida, preocupat sempre pels afers del Pare, més que de les seves conveniències, fins a la mort.


Que ens diu?


Les nostres forces sempre són curtes, insuficients, però esteim entestats en que han de bastar; hi confiem fins a l’absurd. Amb el seu darrer alè, Jesús ens ensenya on hem de posar la nostra confiança, on tenim assegurat el triomf: en el Pare.


Amb aquesta total confiança arriba al final del seu camí.

I tot queda en silenci...





Tan sols podem acompanyar el Senyor, posat en el sepulcre, esperant, confiats, en la resurrecció.




No hay comentarios:

Publicar un comentario