Cendra

L'evangeli del dimecres de cendra és d'aquells que no cal explicar. si dónes almoina per que et vegin, ja tena la recompensa; si dejunes perque ho sàpiguen, ja tens la recompensa, si pregues perque t'alabin, ja tens la recompensa.

Açò no vol dir que no hem de dejunar, de pregar, de donar almoina, sino que hem de fer-ho de manera que la recompensa no vengui dels altres, sinó de qui en el fons ens importa, del Pare. Encara més: ho hem de fer sense esperar recompensa i el Pare ho recompnesarà.

Les nostres actituda externes són mols fàcilment falsificades. La quietut externa o el recitat en veu baixa no és la pregària, la "cara de fam" no és el dejuni; unes monedetes a la col·lecta no són l'almòina.

El que ens demana Jesús són actituds que canvien les nostres vides, compartint, acompanyant, fent costat als que ho necessiten.

la cendra que ens imposen al cap ens ha de fer present el dol que ens crea no saber estar a l'alçada del que ens damana Jesús
Tenim una quaresma per a fer camí.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                   

Dimecres de cendra.
Quan ajudes als altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta. Mt6,1.16-18

Una de les qualitats que caracteritzen l’amor, la santedat, ès la seva manca absoluta d’autoconsciència, la seva espontaneïtat. L’amor gaudeix de tal manera estimant, que no te la menor consciència de sí mateix.


Ès com la làmpada, que brilla sense pensar si beneficia a ningú o no. O com la rosa, que difon la seva fragança simplement perque no pot fer altra cosa, independentment que hi hagi algú o no que gaudeixi d’ella. O com l’arbre que ofereix la seva ombra.

La llum, la fragància i l'ombra no es produeixen perquè hi hagi algú a prop, ni desapareixen quan no hi ha ningú, sinó que, igual que l'amor, existeixen amb independència de les persones. L'amor, simplement, és, sense necessitat d'un objecte. I aquestes coses (la llum, l'ombra, la fragància). simplement, són, independentment que algú es beneficiï o no d'aquestes. Per tant, no tenen consciència de posseir cap mèrit o de fer bé. La seva mà esquerra no té coneixement del que fa la seva mà dreta.

Per tant, he de naturalitzar la meva conversió. Per molt que m’esforci per atracar l’aliment a la meva boca, no puc produir la gana, per molt que em quedi al llit, no puc produir la son, per molt que realitzi actes de servei, no puc produir l’amor o la santedat. Lo més que puc aconseguir a base d’esforç, ès repressió, no vertadera conversió i creixement. La conversió, només ès fruit de la comprensió. Quan comprenc la meva infelicitat, aquesta s’esvaeix donant pas a la felicitat, quan comprenc el meu orgull, aquest s’enfonsa i es transforma en humilitat.

El dia que sigui capaç d’observar i comprendre totes les meves necieses i egoismes, els canvis que en resultin, no seran producte dels meus esforços, sinó de la naturalesa de Déu, el qual, els seus projectes son molt més elevats que els meus, i que no dona cabuda al coneixement de la meva ma esquerra, del que Ell està fent per mitjà de la meva ma dreta.

Jo no puc haver creat
Amics meus sa conversió
Perque açò crec que ès un do
Que Déu a alguns ha regalat
Però per Ell em sent estimat
Que produeix transformació
Quan m’inunda la comprensió
Es produeix la santedat