“L’hàbit no fa el monjo”, però pot ajudar els que el veuen a reconèixer la seva vocació, la seva manera de viure. L’uniforme tampoc fa el militar, ni li dóna valor en la batalla, però en certa manera li dóna poder i ”mando”.
En el cas de l’evangeli d’avui el centurió es va despullar del seu uniforme, de la seva roba de feina i ens mostra el seu costat més humà. La preocupació per un criat malalt arriba al punt d’enviar servents a demanar la seva curació a Jesús. Es sorprèn veient la resposta de Jesús. Aquest, atenent les recomanacions de qui coneixia el centurió, resol de visitar-lo, per tal de curar el malalt.
La humilitat del militar, li fa prendre consciència de que la seva casa, per bona que fos, no era digne, com ell mateix, de rebre la visita del Messies. Aquest reconeixement d’indignitat en un pagà contrasta amb els aires de perfecció que demostraven on ocasions els fariseus i els mestres de la Llei, que creien fer-ho tot be, absolutament bé.
El militar, acostumat a manar, reconeix a Jesús autoritat suficient per a fer el que li ha demanar sense necessitat d’arribar a entrar a la seva casa. Sap que nio n’és digne.
“Ni a Israel no he trobat tanta fe” ens fa pensar que la pertinença a un grup no és substitutiu de les actituds personals, i que són aquestes la que realment són valuoses en el Regne.
El criat es recupera de la seva malaltia per la fe del seu senyor, que ha reconegut en Jesús el Messies. No cal ni la imposició de mans, ni el contacte de les mans. Tant sols la confiança en el poder de Jesús pot fer que, encara que en ocasions nosaltres no ho descobrim, els nostres problemes entrin en una altra via.
Segurament la nostra feblesa, la feblesa de la nostra fe, fa impossible que allò que demanem amb insistència sigui concedit, però de ben segur que, posant-nos en mans del Senyor, se’ns obriran portes per a viure els nostres problemes d’una manera nova.
No hay comentarios:
Publicar un comentario