La crida de part de Déu és un fet que costa d’entendre, i costa d’acceptar. Segurament els apòstols no esperaven ser escollits del grup dels deixebles per a acompanyar de prop el Mestre i menys encara per a continuar la seva tasca un cap acabada la seva presència entre ells.
També avui, amb diverses mediacions, Jesús escull, d’entre els seus seguidors homes i dones per a dur a terme algunes de les tasques que l’Església fa a favor dels pobres, per la difusió de l’Evangeli.
Tant en el relat de l’evangeli com en les vocacions actuals, hi ha un element fonamental: La pregària. Jesús no escull lleugerament els qui li cauen en gràcia, ni tant sols els que li ofereixen a ulls humans mes garanties. Jesús, després de pregar, escull els Dotze.
De la mateixa manera en els nostres temps, tant els que senten una crida de part de Déu com els que en un moment donat feim explicita una crida en nom de Déu a algun jove o algun adult per a una tasca concreta o per a una vida donada a l’evangeli ho hem de fer després de moltes estones de pregària.
La pregària ens permet fer les coses des de l’òptica de Déu, deixant de banda les nostres miopies o les nostres distorsions personals. La crida ha de ser de Déu; la resposta a de ser nostra, confinant en les forces que Déu ens dóna.
Per molt que ens entestem en fer camí en una determinada direcció o en empènyer algú en una direcció, les forces han de ser les que Déu ens doni i els ritmes han de ser els que Déu vulgui.
No hay comentarios:
Publicar un comentario