A “CSI” descobrir la identitat d’una persona, resulta molt senzill. En la vida real, les coses són una mica més complicades. Però allà on en compliquen de veritat és en la vida espiritual. Descobrir qui és Jesús per a cada un de nosaltres és complicat.
Entre els deixebles, que havien acompanyat Jesús en el seu camí, en el seu procés, amb les mateixes dades, arriben a conclusions diferents. Fan, com els infants i els insegurs allò de “uns diuen..., altres troben...” en lloc de prendre posició, com fa Pere.
La primera lectura ens posa en la pista del que es confirmarà definitivament a l’evangeli: El Fill ha vingut per a patir, fins a la mort. Isaïes fa, amb segles d’anticipació, un retrat que encaixa perfectament en les pistes que ens dóna la vida i la mort de Jesús: el servent que accepta el que li ha tocat, el sofrent que aguanta sense rebelar-se, amb la confiança posada en aquell que aparentment li causa els mals.
La posició de Jesús a la creu, que en l’evangeli és anunciada als deixebles, és exactament aquesta: a pesar del “Deú méu perquè m’heu abandonat” segueix amb “a les vostres mans encomano el meu esperit” Jesús sap que no hi ha altre lloc per a trobar repòs per a l’esperit que en el Pare. Per açò hi confia.
En el salm, el salmista trasllada aquesta confiança del servent al creient, que veu perillar la seva vida, però amb tot, segueix confiant en el Senyor: “Continuaré caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor”
Sant Jaume, com hem llegit en els passats diumenges ens mostra con s’han de viure aquestes idees a la realitat pràctica dels creients. L’exigència de la confiança en el Pare s’ha de transformar en gestos pràctics que siguin de profit per als germans. No podem, tant sols, quedar-nos en els precs confiats, en la ”companya espiritual”. Si no els donem allò que necessiten tant en lo material com en lo espiritual, la nostra acció serà nial, sense vida. La fe, acompanyada de les obres que facin més fàcil la vida dels germans, amb la comunió de bens, amb la nostra capacitat per a compartir temps, serà la que farà caminar els altres cap al Senyor.
Aquesta coherència va ser la que va conduir Jesús fins a la Creu. Ser messies vol dir assumir la creu. Per açò quan Pere el reconeix com a Messies, a continuació, Jesús els anuncia que ha de patir. Amb serenor, com el Servent d’Isaïes .
Ens reclama a nosaltres la mateixa actitud, la mateixa resposta al Pare: cada un hem de carregar la nostra creu i fer el nostre camí, sense para atenció a les creus dels altres, que sempre ens semblen més lleugeres que la nostra, però junt amb els altres. La convivència, amb tantes creus, serà complicada. Però ha de ser possible, si caminem tots cap al mateix Pare.
La donació de Jesús a la creu es rememora en cada celebració eucarística. Jesús, sense posar impediments, es dóna novament per tots nosaltres, esperant que les forces que ens transmet amb l’aliment eucarístic siguin suficients per al nostre camí en la vida.
La mesura de la nostra vida serà la nostra generositat. Si hem sabut perdre el temps i la vida per l’evangeli, guanyarem l’eternitat amb Ell.
Cerquem entre les pistes que Jesús ens dóna aquelles que ens porten a tenir-lo com a centre de la nostra vida i a viure com Ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario