31. No tinguis por; tingues només fe. (Mc 5, 21-43)

El fragment de l'evangeli d'avui, ens mostra el creuement de dos miracles. No és molt habitual que entre mig del relat d'un miracle, en succeeixi un altra, però el relat d'avui, ens ho mostra.

Tormen a trobar elements d'impuresa ritual que farien fugir els molt legalistes mestres de la llei, difunts, malalts d'hemorràgies,...

Per a Jesús, com hem vist, res d'açò és important. Tornam a trobar un Jesús que fa valer la curació, l'alliberament, la vida, per damunt de les consideracions legals.

El primer relat, de Jaire i la seva filla, ocupa el principi i el final del text. Tornant de l'altra banda del llac, Jesús es torna trobar envoltat de gent. Són els que ell mateix anomenarà "ovelles sense pastor". Abans de comançar a parlar arriba un jueu important, un dels caps de la sinagoga, de la colla que -prest- farà la vida impossible a Jesús, però que creu que Jesús pot fer alguna cosa per la seva filla malalta. "Se li llança als peus i, suplicant-lo..." ens conta Marc. És una situació poc habitual per a un cap de Sinagoga, però la vida de la seva filla és més important que qualsevol consideració. La seva confiança en Jesús és major que totes les contrainidacions legals. Per açò Jesús li reconeix la seva fe, fent realitat el seu anhel, la curació de la seva filla.

De manera semblant es pot resumir el cas de la dona amb hemorràgies. les hemorràgies menstruals eren causa d'impuresa legal. Si per malaltia aquestes eren constants, com sembla ser el cas, la impuresa també era constant, convertint la dna en una espècie d'apestada social. Més enllà del sentit de l'humor de Jesús demanant qui l'ha tocat entremig d'empentes, queda la constatació, idèntica a la de Jaire: "Filla, la teva fe t'ha salvat".

Alliberades del seu mal, reintegrades a la vida, de maneres diferents, ambues dones han recuperat la seva opció de viure amb normalitat, amb les seves famílies, reintegrades a la societat. Més allà d'altres consideracions, la nostra actitud amb els qui avui en dia són marginats per malaltia, per pobresa, ha de ser aquesta. També ho ha de ser amb aquells que, fins i tot per la seva "riquesa material" han perdut la seva capacitat de "viure" aquelles coses que valen la pena de ser viscudes.

Hem de fer present Jesús en el món, per tal que uns i altres, trobant-lo, recuperin el sentit de la seva vida.

30. "Esperit maligne, surt d'aquest home!" (Mc 5, 1-20)



En aquest fragment de l'evangeli segons Marc es recullen elements mot diversos, que poden resultar estranys.

En primer lloc, extranya que Jesús surtí de les seves rutes de viatge habituals, fins al territori dels gerasencs, a l'altra banda del llac. És per tant terra de "no jueus", per tant de gent que no havia de rebre la bona nova del messies segons els criteris jueus. Trobar un home vivint entre sepulcres és, per a la mentalitat hebrea, el summum de la impuresa, ja que els difunts eren impurs, amb tot el que esigués en contacte amb ells. Per a rematar la situació, un esperit, o una legió d'esperits, fan impossible la vida d'aquell home.

En principi, elements suficients per que qualsevol persona de seny es faci enfora d'aquell desgràciat, i no en vulgui saber res. Però Jesús ni es mou quan ell se li tira als peus. Els esperits malignes sabem que Jesús te poder sobre ells, i per açò se senten incomodats. Demanen fins i tot, que no els turmenti.

Per a Jesús la persona val més que totes les reglamentacions, que tots els legalismes, que totes les amenaces dels propis esperits. Ell salva la persona. Els esperits van a parar a l'últim element que mancava per a completar el quadre d'impureses: els porcs. Ell salva la persona i la restitueix a la seva vida, amb els seus. Jesús no vol generar dependències, sinó que allibera.

Aquest alliberament és el que fa que els que se senten salvats tenguin la necessitat de fer saber als altres que Jesús els ha canviat  la vida.

29. Una doctrina nova (Mc 1,21-28)

Sembla increible que en la sinagoga, arran de les lectures de les Escriptures, es pugui dir que Jesús ensenya una doctrina nova. Les Trobades a la Sinagoga estaven reglades com poden estar-ho ara les celebracions de la Paraula o els cultes de les esglésies evangèliques... o talvegada més. no podein llegir-se textos de cualsevol orígen, tan sols els que eren reconeguts. Amb tot, Jesús és reconegut com a portaveu d'una doctrina nova.

En què, devia ser nou els seus ensenyaments?

Jesús recupera allò que havia estat el sentit primer de la Llei i els profetes: Déu és amb nosaltres. Hi afegeix, certament, connotacions noves: és amb nosaltres perque ens estima, i ho ha com un Pare.

Els jueus havien perdut de vista, a causa dels legalismes dels escribes i els mestres de la Llei, bona part del fons d'aquesta Llei. Jesús ens mostra en la seva persona que Déu no és enfora, que Déu no és només "l'amo de la vinya" que espera els seus beneficis, sinó que és el "Bon Pastor" que ho deixa tot per anar a buscar els que ens hem perdut. I tot açò, amb dia i hora, és a dir, ara i aquí, el Regne ja és present.

La capacitat de convicció per la coherència que posa Jesús en les seves paraules són les que convencen i generen espectació, fent que la seva anomenada s'estengui arreu.

Potser sigui la coherència l'"ingredient secret" que ens ajudarà a ser convincents amb els nostres veïns, companys, parents, amics....

diumenge IV, Glosa

28. Mestre, ¿no et fa res...(MC 4, 35-41)

En el temps de Jesús no hi havia "meteosats", ni radars de núvols ni previsions a tres dies. Feien, com tota la vida: observar els signes i sabien el temps que faria. Així és estrany que els pescadors de tota la vida siguin sorpresos per una tempesta en la mar de Galilea, un mar interior que, si que es cert, de tant en tant s'arma en un moment. Si la previsió hagués estat de mal temps, en dir-lis Jesús "anem a l'altra banda", com que des de Sa Punta se’n va a Cala Llonga, Pere, Andreu, Joan o Jaume l'haurien advertit de la inoportunitat. Però el cas és que es troben dins el ball, i ballen. Tots exceptuant Jesús, que dorm amb tota tranquil•litat. Sense entrar en detalls de com són o eren les barques de Galilea, l’evangeli ens diu que Jesús dorm a popa, lloc on sabem –almenys a Menorca- hi ha generalment el timó.

Una cosa i altra fan pensar si el relat és més simbòlic que històric. Cercant el sentit als símbols, podem pensar que encara que ens sembla que Jesús no fa la funció del timoner és Ell qui governa, encara que ens sembla que li és igual el que passa, segueix estant al timó, que tant sols ens fa falta una mica de confiança per a demanar-li el seu ajut, i trobarem solucions a les dificultats.

Perquè som tant covards? En ocasions la mateixa por ens impedeix acostar-nos a Jesús en la pregària. És impressionant, sobre tot pels que tenim mal despertar, que Jesús solament no els qüestiona la seva decisió de despertar-lo. Tant sols els demana perquè no han tingut fe, perquè pateixen pensant que tot pot acabar malament, que poden perdre la barca i anar a al fons de la mar, sense remei. De la mateixa manera, a nosaltres mai ens recriminarà Jesús que li demanen ajuda, que li facem peticions en la pregària. És qüestió de confiança en ell que ens respongui i siguem salvats. Si li tenim aquesta confiança, les dificultats, com la tempesta, seran ocasió de mostrar la seva capacitat per a salvar-nos

27. un cop sembrada, va creixent (Mc 4, 26-34)

Les paràboles de l'evangeli d'avui ens remarquen un dels elements que comentavem ahir: La tasca dels deixebles, la nostra, no és el centre, sinó que el protagonisme és de Jesús.

Avui les metàfores pageses de Jesús ens fan adonar de que la tasca del sembrador, tot i ser fonamental no és la que fa donar fruit.

Ens ho diu de moltes maneres:

"tant si dorm com si està despert..."

"un cop sembrada, va creixent ..."

La nostra cultura popular ja ens ho diu, que si estiren els raves (en castella "rabanos") per les fulles no creixen més depressa.

La tasca del sembrador és independent dels resultats de la sembra, encara que si el sembrador és escatimador, i fa una sembra magre, és segur que la collita serà magre. El sembrador ha de fer la feina amb generisotat, sabedor que no li correspon a ell ni el mèrit de la naixença dels sebrats, ni el creixement, ni l'abundància de la collita.

No escatimem en la nostra sembra. En ocasions, també ens ho diu avui, la més petita de les llavors acaba essent un abre gran. Mai sabem si la nostra llavor caurà en bona terra, o entre carcs, o si serà entre pedres.

Totes les vegades que poguem donar una paraula de consol, de coratge, de conhort, un somrís desinteressat i cordial, un toquet damuint les espatlles, una abraçada en nom de Jesús, hem sembrat una llavor.

Déu dirà...

26. digueu primer: "Pau en aquesta casa." (Lc 10, 1-9)

Podem entendre l'evangeli d'avui amb un protocol d'actuació dels deixevles de Jesús, dels enviats a portar la Bona Nova al món. Les instruccions de Jesus són moltes i totes importants.

• Anar de dos en dos, enviats, com a treball de grup, col·lectiu, mai personal ni personalista.
• Allà on el Senyor ha de passar, perque no hem de predicar la nostra paraula, sinó la seva.
• En mans de Déu, l'amo dels sembrats, amb molta feina per endavant.
• Enmig de llops, enviats a una tasca difícil i que no serà ben rebuda per part de molts.
• De manera austera, sense elements que puguin destorbar l'essència de la nostra tasca, ni bossa, ni sarró...
• Sense quedar a la superficie en les relacions. Si trobam algú, no sols el saludem, quedam amb ell.
• Acceptant el que rebrem de part dels que ens escolten i acullen; ells també ens aporten elements que ens ajuden a creixer

Hi ha un element que cal destacar entre tots: hem de ser portadors de pau. No tant sols no hem de ser gent de conflictes, ni de brega, sinó que hem de portar la pau a les cases. La Pau no del món, sinó la que dóna Crist. Tant sols a través de la Pau que porta Crist podem ajudar a crear un món nou.

La tasca dels 72 enviats era aquesta: perparar la trobada personal de la gent amb Jesús, portar-los la seva notícia, propiciar la seva sintonia. Tan sols com a portadors de Pau ho podem dur a terme. En un món convuls com el nostre, entenem bé que "la collita és abundant i pocs els segadors." Però entre tots podem arribar a molta gent que necessita aquesta Pau.

Post-Setmana de pregària...

La Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians s'ha acabat.

I ja està? Certament la pregària és el camí que ens pot acostar a la unitat amb els germans d'altres confesions, perquè aquesta unitat és un do de Déu i només Ell ens el pot donar. Ben segur que molts ho hem fet, hem tingut present aquesta necessitat en la nostra pregària de cada dia durant aquesta setmana.

Però hem fet alguna cosa més? Hem procurat tenir algun contacte amb alguna de les comunitats d'aquestes confesions germanes? som amics d'algún dels seus membres pel fet de ser cristians com nosaltres?

La història propera de la separació entre les esglésies cristianes ha estat molt dura, sobre tot per als no catòlics. El rebuig que han sofert fins fa ben pocs anys és del tot imperdonable, més encara si es fa -presumptament- en nom de la nostra fe.

Ara, potser, han passat del rebuig de molts a la indiferència de casi tots. Ser cristià no està de moda. Ni catòlic, ni anglicà, ni evangèlic, ni ... Ja compartim alguna cosa!!. Enmig de la nostra societat podem ser llavor de comunió, si podem compartir alguna cosa més que el rebuig o la indiferència de la societat.

Sabem que el procés d'unitat no depèn dels cristians de Menorca, ni de cap altra lloc concret del món, però independetment de que institucionalment es firmin documents o protocols de col·laboració, entre nosaltres, els cristians de totes les confesions, hem de poder mantenir un clima de fraternitat i de cooperació.

La única manera de fer veure al món que sóm deixebles de Jesús és mostrant com ens estimem.

25. Aneu per tot el món (Mc 16, 15-18)

És el gran manament de Jesús: escampar el seu Regne a tot el món. És un manament pers als Dotze i ho és per a tots els batejats, grans i petits, forts o febles, joves o majors.

Anar per tot el món, anunciar la Bona Nova a la humanitat no ha de ser entès necessariament com un enviament a terres llunyanes, amb persones que mai han sentit parlar de Jesús i el Regne.

Certament aquesta crida és present, i ha de ser atesa. Però vol dir també anunciar Crist a la humanitat que viu entre cristians (o la humanitat entre la que viuen els cristians) i que actualment no se sente cridada a viure a l'estil de Jesús. Aquesta humanitat que en moltes ocasions ha estat batejada, però que no ha tingut manera de madurar en la fe, i que en ocasions encara viu amb "la fe de la primera comunió".

De la mateixa manera que ningú pretén que el vestit de la primera comunió els serveixi per a tota la vida, que tothom sap que hem de creixer, fer-nos adults, també la nostra fe ha de tenir aquest desenvolupament. Tant sols ens fa falta que algú les acompany en el "canvi".

Hi ha moltes persones que podem acompanyar en aquest procés, veïns, parents, companys de feina... Però mai ho podran fer si nosaltres, cadaun de nosaltres, no donem la primera passa i ens "posem a tir" per a fer aquest acompanyament. Amb el nostre testinomiatge, ho podem fer.

Creixer en la fe no vol dir deixar de ser una persona normal i corrent; creixer en la fe vol dir donar sentit a la vida, de la ma de Jesús, Mestre i Senyor.

Aquesta és la tasca que Jesús ens encomana. Que, com Sant Pau, sapiguem canviar la nostra vida, posant-la en sintonia amb  Déu.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia vuitè

Al qui surti vencedor, li concediré d'asseure's amb mi
en el meu tron (Ap 3, 19b-22)

Els qui acullen Jesucrist estan convidata a compartir amb ell el banquet de la vida eterna. la promesa feta als apòstols és aplicable a tots els que aconsegueixin la victòria sobre el mal.

Els cristians hem de ser conscients que la unitat que hi ha entre nosaltresm bé que exigeix de part de tots un gran esforç, és en definitiva un do de Déu. Aquesta unitat consisteix a compartir la victòria de Crist sonre el pecat, la mort i el mal, causa de la divisió. La participacióen la vistòria de Crist aconseguirà la plenitud en el cel. El testimoniatge comú que donem de l'Evangeli ha de fer entendre al món que Déu ni ens condiciona ni ens domina. Hem de ser capaços d'anunciar de manera creïble al món dels nostres dies que la victòria de Crist supera tot el que ens impedeix compartir la vida en plenitud, amb Ell i els uns amb els altres.

Pistes de reflexió

1. Com es manifesten en les nostres vides la falsa humilitat i els desigs de vanaglòria?
2. Com manifestem comjuntament la nostra fe en el Regne de Crist?
3. Com vivim obertament la nostra esperança en l'adveniment del Regne de Déu?

Pregària

Déu totpoderós, que governeu el món, ensenyeu-nos a contemplar el misteri de la vostra glòria. Feu que acceptem amb humilitat els vostres dons, respectuosos amb la dignitat dels altres. Que el vostre Esperit Sant ens doni força en el combat espiritual que tenim davant, a fi que la nostra unitat en Crist ens faci regnar amb Ell en la vostra glòria. Us ho demanem per Ell, que s'humilià i fou enaltit, i viu i regna amb vós i l'Esperit Sant, dels segles dels segles. Amén

24. --¿Qui són la meva mare i els meus germans? (Mc 3, 31-35)

La família de Jesús no tenia massa clar que fos convenient que els veiessin amb Ell, donada la dubtosa "fama" que començava a tenir Jesús. Ho hem llegit aquest dies passats: uns dubtaven del seu seny, altres trobaven que era príncep dels diables. Davant aquesta situació procuren quedar al marge, i envien missatge per a veure si poden parlar amb ell "en privat".

Jesús sap tot açò i vol provar a la vegada els seguidors i la família. Ja podem entendre així l'escena de l'Infant perdut en el Temple, parlant amb els sacerdots i dient a Josep i Maria, anguniats, que s’havia d’ocupar de les coses del Pare.

Simultàniament prova els seguidors i els parents. Uns amb la prova de l’escàndol, menyspreant la mare i els germans; els altres rebent el menyspreu. Els primers difícilment poden entendre des de la òptica purament humana aquesta reacció de Jesús. Si no l’entenen en el sentit ample de fraternitat universal, s’escandalitzaran i el deixaran. També els parents han de descobrir que Jesús no és només per a ells, que la seva missió és universal, que ha d’arribar a tots els homes i dones.

Potser –fent ficció- si Jesús tornés al món, com en les rondalles, i alguns alts estaments de l’Església li demanessin “audiència” mentre era amb els pobres, els sidosos, els arruïnats, Jesús respondria de la mateixa manera: la meva gent és aquesta...

Les eleccions que feia Jesús no eren mai fetes amb criteris humans. Però a nosaltres ens costa tant fer-los d'una altra manera...

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia setè

Pastura les meves ovelles (Jn 21, 15-19)

El Senyor ressuscitat exhorta Pere, i tots els deixebles de tots els temps, a descobrir que en ell habita l'amor de l'únic pastor veritable. Si en tu hi ha tal amor, pastura les meves ovelles, es a dir, siguis el meu servent vetllant per tots els que m'estimen i escolten la meva veu. Ensenya l'amor mutu, la col·laboració, l'audàcia en els tombs de la vida.

per la gràcia de Déu, el testimoniatge de Crist ens empeny a actuar conjuntament per la unitat. esteim dotats de qualitats i coneixements necessaris per a aportar aquest testimoniatge d'unitat, però ho volem? Enfortits per la confiança que ens fa l'únic Pastor, són capaços d'ajudar-nmos els una als altres en el camí cap a la unitat. Armem-nos amb la força del Senyor per a enfortir-ne d'altres amb el testomoniatge de l'amor.

Pistes de reflexió

1. Com ens invita el Bos Pastor a animar, enfortir i retrobar la confiança dels qui s'han perdut?
2. Com els cristians de tradicions diverses poden enfortir-se mutuament confessant Jesucrist i retent-li homenatge
3. Quin pot ser el sentit avuim per a nosaltres, de l'exhortació de Pau: "Armem-nos de força en el Senyor...revestiu-vos amb l'armadura de Déu"?

Pregària

Pare nostre, vós ens crideu a ser un sol ramat en el ostre Fill, Jesucrist. Ell és el bon pastor que ens invita a descansar en pastures verdes, ens condueix prop d'aigues tranquiles i ens conforta. Feu que en seguir-lo siguem sol·lícits així mateix als altres a fi que tothom pugui descobrir en nosaltres l'amor de l'únic Pastor Veritable, Jesucrist nostre Senyor, que viu i regna pels segles dels segles. Amén

23. ...deien d'ell que tenia un esperit maligne. (Mc 3, 22-30)

La relació de Jesús amb els esperits no és fàcil d'explicar, ni d'entendre. no ho va ser per als seus contemporanis, ni ho és per a nostraltres. La cultura de la Palestina del S. I lligava malaltia, en general, amb pecat, i malaltia mental, amb esperits malignes, d'una manera especial.

Jesús, per la seva condició, te poder sobre els esperits, i aquests el temen, i l'obeeixen. Per tant, no ens ha de semblar extrany que volguessin posar també a Jesús en el cantó dels endimoniats.

Els endimoniats eren absolutament exclosos de la societat, de manera que si hagués pres cos la suposició que Jesís era un d'aquests, la seva credibilitat seria reduïda al nores.

La resposta de Jesús deixa, per la seva lògica, fora de dubtes la seva capacitat mental: "Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar". És el resum de la pròpia història d'Israel en una frase. Mentre el regne va ser unit, amb David i Salomó, el prestigi de Israel era gran entre els seus veïns. Un cop dividit entre Nord i Sud, entre Judà i Israel, els enemics van començar a fer el que volien, acabant amb el prestigi i arribant a ser província romana.

Jesús sap que la seva força ve de l'Esperit Sant, per açò no consent que es digui que el seu poder ve del princip dels diables.

Sabem nosaltres d'on ens ve la força?, esteim cenvençuts que el Senyor és amb nosaltres i els ajuda en tot moment, o feim "pactes" amb altres "deus"?

En plena setmana de pregària per la Unitat dels Cristians, l'Església i les altres comunitats cristianes donem un mal exemple, el del "reialme dividit", que no te força, que es perd en tensions internes. Posem en mans de Déu aquesta desitjada unitat, i posem-hi les nostres mans i el nostre cor també.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia sisè

La victòria que ha vençut el món és la nostra fe (1Jn 5, 1-6)

La victòria en Crist suposa una conversió cel cor, una percepció de la realitat terrena a la llum de l'eternitat i una fe en la victòria definitiva sobre la mort. Aquesta és la fe de la qual Déu és a la vegada font i distribuidor, manifestant-se en l'amor.

Gràcies a l'esperit d'amor, encara que ens sembli que progressem poc, lentament cap a la plena unitat visible entre els cristians, no perdem l'esperança. L'amor incommovible de Déu ens fa capaçós de superar les més profondes divisions. Perquè la victòria que ha vençut el món és la nostra fe, associada al poder transformador de l'amor de Déu.

Pistes de reglexió

1. Com hauríem d'actuar per expressar l'amor cristià en un context de religions i filosofies dioverses?
2. Què hem de fer per esdevenir testimonis creïbles en un context de religions i filosofies dioverses?
3. Com poden sostenir-se més visiblement uns i altres els deixebles de Crist en tot?

Pregària

Senyor Jescurist, Fill de Déu vivent, per la vostra resurrecció heu triomfat de la mort ui heu esdevindut Senyor de la vida. Per l'amor que ens teniu, ens heu escollit per ser els vostres amics. Feu que l'Esperit Sant ens uneixi a vós i els una als altres en l'amistat, a fi que us servim fidelment en aquest món i siguem testimonis del vostre amor incommovible. Vós que viviu i regnes amb l'Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén

 

22. deixaren les xarxes i el van seguir. ...deixaren el seu pare (Mc 1, 14-20)

Jesús pren el relleu de Joan. Encara no predica el nou missatge, sinó que tan sols substitueix la veu que cridava en el desert:

"Convertiu-vos i creieu en la bona nova". En la resta de la seva vida pública no serà aquest l'eix del missatge de Jesús. Aquest Regne de Déu, que és aprop, s'anirà concretant en gestos, miracles, paràboles, explicacions...

Ara, però, tan sols aquest primer anunci és suficient. A aquells a qui arriba, els canvia la vida. Ningú veim renunciant la crida de Jesús. El seu poder de convicció, de convocatòria és fabulós.

En el curt fragment de l'evangeli d'avui, Marc ens narra la crida de dues parelles de germans. És cert que altres evangelistes l'expliques de maneres diferents, però així ens podem fixar en coses diferents. Avui, ens podem fixar en que no hi ha cap casta de lligam que impedeixi el seguiment de Jesús.

Els dos primers germans, Simó i Andreu, pescadors, deixen la seva feina, la manera de guanyar-se la vida ells i la seva família. Deixar les xarxes vol dir renunciar als negocis, a la riquesa, a la seguretat, a la prosperitat, al reconeixement social. Res de tot açò ha de ser impediment per a seguir Jesús.

Els altres dos germans Jaume i Joan deixen també tot açò i a mes, deixen el pare, la família, la possible herència del negoci familiar amb jornalers... Tampoc açò frena els germans a seguir Jesús.

Ens sembla molt valent deixar-ho tot per a posar-se en mans d'un desconegut, o casi desconegut, que passa i et convida a ser "pescador d'homes".

Però en realitat ens consta tant a nosaltres deixar qualsevol cosa, per seguir Jesús! Qualsevol excusa ens basta per no compartir la fe en la celebració dominical: si fa fred, si he dormit poc, si tenc mal d'esquena...

Als Apòstols, i als cristians, Jesús ens demana la vida. Ells li van lliurar. Siguem generosos.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia cinquè

Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres (Jn 20, 19-23)

En un moment en que els deixebles estan consumits pel dubte i la por, després del fracàs aparent de la mort a la creu, reben el do del Senyor ressuscitat: Pau a vosaltres. És alhora salutació i do. Però és també invitació a cercar en Déu la pau que el món no dóna, establint relacions humanes perdurables amb la família humana. Amb l'Esperit Sant, el Senyor invia els seus seguidors a prendre part de la seva pròpia missió: aportar pau, guarició i perdó a tot arreu.

Mentre els cristians esteim dividits, el món no es pot convencer que la proposta de Jesús per a la humanitat és verídica. La pau i la unitat són elements indispinsables per a transformar el món.

Pistes de reflexió

1. 
   Quines són les formes de violència de la nostra societat de les que pudem enfrontar-ne junts les causes, com a cristians?
2. Com notem les hostilitats amagades que repercuteixen sobre les nostres relacions mútues com a comunitats cristianes?
3. Com podem aprendre a acollir-nos recíprocament com Crist mateix ens acull?

Pregària

Déu d'amor i de misericòrdia, feu-nos sentir la joia de compartir la vostra pau. Omplu-nos a vessar del vostre Esperit Sant a fi que enderroquem els murs d'hostilitat que ens separen. Que crist ressustictat, la nostra pau, ens ajudi a superar tota divisió i a viure units com a membres de la mateixa missió. Us ho demanem en nom de Jesucrist al qual sigui tot honor i tota glòria, amb el vostre Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén

21. --Ha perdut el seny! (Mc 3, 20-21)

No serà la primera vegada que sentim a dir aquesta expressió: "Ha perdut el seny!" No és normal, però sentir-la aplicada a grans personatges, i encara menys a Jesús. Si afegim que la frase és posada pels evangelistes en boca de la seva família, encara sembla més "fort".

Però no ens ha d'estranyar tant si veim en quin context es troba el curt fragment de l'evangeli d'avui: Entre curació i curació, ha anat a la muntanya, ha elegit els dotze, els porta cap a casa, on s'amuntegua la gent que vol ser curada o veure una curació miraculosa. És clar que la familia troba que ha perdut el seny!. podria dur una vida tranquila, podria ser un artesà relativament ben situat, amb negoci propi, treballant en les obres de les ciutats veines, a Cesarea, la nova capital (dels jueus pro-romans, açò si) i en lloc de tot açò se'n va de curacions, "retiros" al desert, anades muntanyes amb deixebles...!

Els primers que no han entès la tasca que ha de desarrollar Jesús, la seva missió, és la pròpia família. A l'entorn on podria haver trobar el major recolzament, troba els primers entrebancs... Però ni perd l'ànim ni renuncia a la seva missió.

En ocasions també els cristians sembla que hem perdut el seny, que ens entestem en seguir un Regne que no te futur, que no te present, que només te un passat "gloriós", que perseguim una Justícia que va molt més enllà de les lleis humanes i no ho aconseguim, que pretenem una fraternitat que va molt més enllà de la que demandava la Revolució Francesa, i no hi ha forma d'arribar-hi. Però no hem de perdre, com no ho va fer Jesús, ni l'ànim ni hem de renunciar a la missió.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia Quart

Venç el mal amb el bé (Mt 4, 1-11)

En Jesús aprenem que "victòria" per als éssers humans vol dir realment compartir el'amor de Déu superant, amb Ell, tot el que els fa enfora els uns dels altres. En Jesús vivim una vida nova que ens convida a combatre el mal del món amb confiança renovada, trobant la joia en la pràctica del bé.
El passtge de l'evangeli de les Temptacions del Desert ens mostra el combat del Fill de Déu amb Satanàs, el mal. La victòria de Jesús en el desert esdevindrà obediència al Pare, que el durà fins a la creu, que alhora serà transformada en victòria definitiva quan Déu confirma amb la resurrecció que l'amor de Déu venç la mort.
les nostres divisions ens incapaciten per a lluitar contra eols mals del nostre temps amb èxit. Mantenint-nos units a Crist i alegrant-nos per la seva llei d'amor, compartim la seva missió: dur esperança per damunt de les injustícies i l'odi

Pistes de reflexió.

1. On veim el mal en les nostres pròpies vides?
2. la nostra fe en Crist, com pot ajudar-nos per a vèncer el mal i el Maligne?
3. Quina lliçó podem desprendre de les situacions on, en la nostra societat, la divisió ha cedit el lloc a la reconcilicació

Pregària.

Senyor Jesucrist, us donem gràcies per la vostra victòria sobre el mal i les divisions. Us llopem pel vostre sacrifici i per la vostra resurrecció vencedora de la mort. Ajudeu-nos en la nosta lluita diària contra les adversitats. Que l'Esperit Sant ens atorgui força i saviesa a fi que, en seguir-vos, vencem el mal del bé i la divisió per la reconciliació. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén

20. va cridar els qui va voler. (Mc 3, 13-19)

En aquest inici dels cicle anual del temps litúrgic, estem llegint passatges dels primers moments del ministeri de Jesús. En aquests primers compassos, hi ha crides, hi ha respostes, hi ha anuncis.

Avui, en el primer versset de l'evangeli, Marc ens planteja els elements claus de tot açò:

1. Jesús pujà a la muntanya, al lloc tradicional de trodaba amb Déu. ens va feure que l'elecció dels deixebles no és sols decisió de Jesús: és obra de Déu, feta amb mediacions.
2. va cridar els qui va voler, en una elecció bén lliure, en la que la proposta, la postulació o la presentació  de "voluntaris" no te cap pes ni repercusió. És Déu qui elegeix, a través de Jesús. I els criteris de selecció no són sempre raonables ni raonats: Déu sap què necessita i qui necessita en cada moment.
3. i ells anaren cap a Jesús, responent generosament a la crida rebuda, posant-se en marxa, deixant enrera els propis defectes i frens, posant-se plenament en mans de Déu.

Aquests tres elements segueixen essent, encara avui, al cap de mes de vint segles, els que regeixen totes les vocacions cristianes, a la vida consagrada, al presbiterat, al diaconat, al matrimoni, etc. No és possible que es dóni una vocació sense aquests elements. És possible que canviin les mediacions de que es serveix Déu per a fer la crida, però tant sols pot arribar aquesta crida als que estan prop de Déu, amb una formació cristiana acurada i seriosa., deixant sempre la llibertat als cridats de respondre o no, d'anar cap a Jesús o rebutjar-lo.

Aquests elements han de ser també els de la pastoral vocacional, que no ha de fer altra cosa que facilitar aquests passos, sense forçar decisions, apropant a Déu.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia tercer

Crist va patir per nosaltres (Lc 24, 25-27)

Déu pot convertir la tragèdia i el desastre en victòria. Transforma els nostres sofriments i els nostres infortunis, tots els de la història, en una resurrecció que engloba tot el món. Fins quan sembla vençut, mort a la creu, resulta ser la victòria veritable i definitiva.

Després de patir l'abandonament de Déu, experiència compartida de Jesús amb els homes, Crist te la capacitat de rellegir la història i fer-se llum per a il·luminar els nostres "aparents" (per molt que dolorosissims) fracassos.

Els cristians entenem l'experiència del sofriment com a inherent a la fragilitat de la condició humana, i la contemplem en la injustícia social, en la persecució. La força de la creu ens guia cap a la unitat. El sofriment de Crist és font de misericòrdia i de solidaritat per a tota la familia humana. Fent-nos solidaris dels que sofreixen, aprenem de Crsit sofrent i crucificat a buidar-nos de nosaltres matiexos, confiant en el Pare, ofernit-nos en sacrifici.

Pistes de reflexió

1. En que pot ajudar la fe per a donar resposta als sofriments de llarga durada?
2. Quins són els aspectes del sofriment humà que actualment són negligits o minimitzats?
3. Com podem els cristians testimoniar junts el poder de la creu?

Pregària

Déu de tot consol, Vós heu transformat la vergonya de la creu en un signe de victòria. Féu que ens puguem reunir entorn de la creu del vostre Fill i celebrar-lo per la victòria que ens ofereix pels seus sofriments. Que l'Esperit Sant obri els nostres ulls i els nostres cors a fi d'ajudar els qui sofreixen a experimentar-vos pròxim. Vós que viviu i regnau pels segles dels segles. Amén

19. N'havia curat tants, que se li tiraven al damunt (Mc 3, 7-12)

Jesús comença a sentir la pressió que acompanya l’èxit. La seva fama de sanador fa que la gent faci disbarats per tal de tocar-lo. L’evangelista ens diu que Jesús demana la barca per a evitar les empentes. És curiosa la postura de Jesús amb els endimoniats. Els malalts que es consideraven endimoniats, sembla que tenien una especial sensibilitat per a reconèixer la especial naturalesa de Jesús. Ell vol escampar el seu missatge, hi ho fa amb la predicació i amb les curacions. Ens mostra una "nova manera" de ser Déu present en la vida de la gent, des de l’amor, no des de les amenaces de càstig. Però tem que si es "descobreix" el seu messianisme, que no encaixa del tot amb el que esperaven alguns jueus, no pugui completar la seva missió. Per açò prohibeix als que descobreixen qui és. També ho prohibirà als seus deixebles després de la revelació del Tabor.

Encara que les empentes, avui en dia, no són habituals en les nostres parròquies, hem de ser, com Jesús, hàbils en la presentació del missatge. Hem de complementar predicació i "curació", que vol dir acompanyament, caritat, etc. En algunes parròquies hi ha més "presses" el dia que s’atenen les famílies necessitades que en les celebracions dominicals. Però açò no ens ha de distreure de la tasca de la evangelització, de la Nova evangelització. De la mateixa manera que Jesús no fa només curacions, que li donen fama i popularitat, nosaltres hem de seguir amb la nostra pastoral evangelitzadora.
Si la feim a l’estil de Jesús, serà ben rebuda.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia Segon.

Deixa'm fer, ara; convé que complim d'aquesta manera tota la justícia
(Mt 3, 13-17)

"...tot el que Déu vol"(BCI); "Todo lo que es justo delante de Dios" (DHH); "nos implere omnem iustitiam" ens convé complir tota justícia (VUL) 

Són traduccions diferents, a diferents versions de la Bíblia, del final d’aquest verset. És el passatge previ al Baptisme de Jesús per Joan.

És significatiu que "el que Déu vol" i "tota justícia" siguin equivalents, traduccions dels mateixos texts originals de l’evangeli de Mateu. Complir tot el que Déu vol, tota la justícia, vol dir esperar amb paciència que un altra, Déu, consideri quin és el moment oportú. Jesús podria haver basat tota la seva predicació en la teofania que segueix el baptisme, com a garantia del seu messianisme. O les manifestacions dels endimoniats de l’evangeli d’avui, però posa la seva confiança en Déu i revela el seu missatge a través de la pròpia vida i del seu ministeri, que finalment el duran a la mort.

Tampoc nosaltres hem de perdre la paciència en el treball per la unitat dels cristians. En tant que la considerem un do, l’hem d’esperar amb paciència, segurs que aquesta paciència, aquesta confiança, aquesta pregària, ens transformen i ens disposen per a la unitat visible de l’Església com Déu la dóna, encara que no tengui en consideració els nostres plans.

Pistes de reflexió

1. Quines són les situacions de la nostra vida que més ens aconsellen fer confiança en les promeses del Senyor?
2. En quins aspectes de la vida eclesial correm particularment el risc de ser temptats per les presses?
3. En quines situacions els cristians hauriem d'esperar i en quines hauriem d'actuar junts.

Pregària

Déu fidel, les vostres paraules sempre són paraules de veritat. Feis que, com Jesús, confiem pacientment en el vostre amor incommovible. Il·lumineu-nos pel vostre Esperit Sant a fi que no posem entrebancs a l’acompliment de la vostra justícia portats pels nostres prejudicis, sinó que siguem capaços de discernir la vostra saviesa i el vostre amor en totes les coses. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

Dia primer

Cada any, del 18 al 25, caiguin com caiguin en la setmana, es celebra a tot el món la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. El lema d'enguany, "Tots serem transformats per la victòria de Nostre Senyor Jesucrist" és proposat des de Polonia, per un grup de treball amb representatns de casi totes les comunions cristianes. En aquest lema ressona l'ensenyament de Sant Pau als cristians de Corint, quan els parla del caràcter temporal de la nostra vida present, amb vistòries i derrotes, contrastant amb el do que hem rebut per la Victòria de Crist en el misteri Pasqual.

Desfetes i victòries s'ajunten en la història de Polonia i en la de tot el món. Totes les victòries suposen algún perdedor.

Per la seva mort i resurrecció, Crist ens abraça a tots, sense distincions de vencedors i vençuts, sense qüestionar guanys ni pèrdues, "perquè tots els qui creguin en Ell tenguin vida eterna" (Jn 3, 15)

La Comissió Interdiocesana d'Ecumenisme i de Relacions Interreligioses ens proposa tot un material de reflexió per a aquesta setmana.

Us en faig un tast:

El fill de l'home ha vingut per a servir. (Mc 10, 42-45)

Pistes de reflexió

1. Quines són les oportunitats de servei més amenaçades per l¡orgull i l'arrogància?
2. Que caldria fer per tal que el conjunt de ministeris cristians fos vist cada dia més com un servei?
3. En la nostra societat, què podem fer els cristians de tradicions diverses conjuntament, més que nö aïlladament, per revelar Crist Servent?

Pregària

Déu Totpoderós u etern, en empendre el camí raial del servei, el vostre Fill ens ha conduït de l'arrogància de la desobediència a la humilitat de cor. Digneu-vos unir els uns als altres pel vostre Sant Esperit, a fi que a través del servei de les nostres germanes i germans es reveli el vostre rostre veritable. Vós que viviu i regnei pels segles dels segles. Amén

18. ¿Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal...? (Mc 3, 1-6)

Jesús, ens relata Marc, no va d'històries. Sap que el segueixen per a veure quina la fa; sap que guarir, curar, perdonar els pecats, per als fariseus i es mestres de la llei és tot el mateix; sap també que la posada en escena és important.

Per açò va al moll de l'os i fa la "pregunta del milió", la que resumeix totes les preguntes: --Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?.

Els fariseus i els mestres de la llei, en el seu embolic legalista, hanvien perdut de vista aquesta qüestió que avui Jesús planteja. Ells haurien de saber que la Llei només vol el bé de les persones, que és per a ajudar a fer el bé. Salvar una vida és el major bé que es pot fer. En altres fragments que narren situacions semblants a aquesta, els retreu quina seria la seva reacció si el seu ruc cau a un pou en dissabte, i els posa en evidència.

En aquesta ocasió, no diu res del perdó dels pecats; ja sap que l'esperen a pas! Tan sols li diu a l'home que estengui la mà, "i la mà recobrà el moviment".

Quan nosaltres sabem cert quines són les coses importants, sóm capaçós d'anar-hi directament, sense "circumloquis" ni distraccions. Aleshores, normalment som, fins i tot, vehements, contundents en les argumentacions. Però quan no sabem ben bé quines coses són importants, ens perdem una mica per les rames, fluxeijam en els arguments, perdem pistonada.

Facem com Jesús. Anem al gra de les situacions, denunciem les injustícies, assenyalem les malifetes. Segurament ens passarà com a Ell: "començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir"

17. Sant Antoni: ven tot el que tens i dóna-ho als pobres (Mt 19, 21-327-29)

"Sant Antoni i el dimoni, jugaven a trenta-un. El domini va fer trenta, Sant Antoni, trenta-un". La tradició popular vincula Sant Antoni amb importants lluites amb el dimoni, de les que venç sempre el Sant, fins i tot jugant a trenta-un, com diu la cançó. La litúrgia del dia, (solemnitat a Menorca, que el té com a patró, i per tant amb lectures pròpies a la missa) ens centra en l'evangeli que diuen els biògragfs que va sentir Antoni el dia de la seva conversió. Essent de familia acomodada, "ven tot el que tens i dóna-ho als pobres" és tot un repte. Potser la gran lluita de Sant Antoni amb el dimoni fou acceptar aquest repte. Avui en dia, les nostres condicions de vida ens compliquem entendre de manera clara aquest enunciat que fa Jesús. "ven tot el que tens i dóna-ho als pobres" vol dir que et quedaràs amb ells, que no tindras opcions de recular, de tornar-te als teus territoris en que estas segur.

Generalment, el dimoni és representat desagradable, lleig, per fer-nos por.

Conec una escultora, Montserrat Aixalà Blasco de Torroja del Priorat, a Tarragona, que va fer un "sant miquel", que mata el dimoni. És posat des del 2005 damunt la porta major de l'església parroquial del seu poble i molts dels veins li criticaven l'obra. l'Arcàngel, molt bé, però el dimoni era massa agradable, ni tan sols feia gens de por.

Ella ens contava que si el dimoni fés tanta por com ens volen fer entendre les seves representacions plàstiques habituals, ningú no s'hi enganxaria, ni cauria en les seves trampes. El problema el tenim quan el mal se'ns presenta agradable, que sembli inofensiu, que faci gana acompanyar-lo.

El Dimoni de la riquesa és molt "afavorit", sembla que no pugui fer cap mal el ser ric. Sant Antoni ho va veure clar. Per a nosaltres ens queda l'evangeli per a recordar-nos les indicacions de Jesús: qui ho deixi i ho doni tot, "en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna".

Anem amb precaució. el dimoni no sempre ens fa por. Moltes vegades ens fa ganes i aquesta és la seva principal arma.

16 ... els teus no dejunen? (Mc 2, 18-22)

Els fariseus, podríem dir, van perdre de vista el que era fonamental i el que era secundàri. Els dejunis que marca la Llei de Moisès volen ser un mitjà per a apropar-se a Déu i als germans, a través de  la renúncia als propis plaers i a la satisfacció de les pròpies necessitats. Però els Fariseus ho havien convertit en un fi en si mateix: el més important de dejunar és el dejuni, sense altres consideracions.
Jesús, com en tantes altres qüestions, els desbarata l'escala de valors. En aquest cas, posa els companys i amics per damunt dels ritualismes: com podem dejunar si esteim convidats a noces?. Ja arribarà el moment en que no teindrem novi i tindrem motius per a dejunar.
La doctrina de Jesús és nova en molts de sentits i ja devia prensar que en el futur immediat hi hauria intents de contemporitzar, es a dir, de mesclar allò que és nou del seu missatge amb alguns elements de l'Antiga Aliança. la radicalitat de Jesús el du a desestimar la possiblitat de fer "mitges tintes": lo nou amb lo nou; lo vell, de banda. L'exemple dels bot de vi, ens sona estrany, però el de apedaçar amb roba nova un vestit de roba vella, totes les modistes i mestresses de casa ho poden entendre. Allò que és nou, te més força, i el "set" encara creixeria.
És una manera, per part de Jesús, de reclamar que les nostres actituds siguin noves, fortes, que tenguin empenta i corarge, que no ens quedem en mitjaníes no fecem invents de mitges tintes. El seguiment de Jesús és una opció radical, que s'ha de viure radicalment.

15. Van seguir Jesús (Jn 1, 35-42)

Les primeres passes dels deixebles són del tot passes de confiança. Confiança en Joan, que els senyala un que passa; confiança en les promeses messiàniques de Déu; confiança en que aquell que segueixen els acollirà.
La pregunta que Jesús els fa no és tan fàcil com sembla sugfgerir el text. Podríem dir que te trampa: tant sols una resposta que inclou la recerca com a actitud bàsica de la vida és la resposta correcte. Aquesta inquietud es tradueix en una nova pregunta, aparentment simple, per sortir del pas: "on l'estàs?", però ve precedida d'un reconeixement: "Rabí".
Jesús valora aquest reconeixement i la actitud de recerca i respon amb una aparent obvietat: "veniu i ho veureu".
El seguiment de Jesús només arranca des del coneixement personal i directe, sabent on el podem trobar i on el podem compartir. Les consideracions intelectuals que puguin venir després són del tot secundàries. Aquest coneixement personal és tant impactant que l'evangeli ens diu fins i tot l'hora! Eren les quatre!
La resposta de Jesús neix de la seguretat que li dóna la consiencia de ser coherent. Si (ens) manca aquesta coherència, dificilment ningú s'atrevirà de dir: "Veniu i ho veureu". Quan no tenim les coses aclarides, com qui te la casa desendressada, no convidem ningú. Qui convida amb ganes de que sigui acceptada la seva invitació, és perquè sap que ho pot mostrat tot, que no te doblecs amagats, ni racons sense netejar. Qui convida a integrar-se en un grup és perquè sap que el grup cobrirà les espectatives, que ajudarà a fer camí. Qui no n'està convençut, ja no fa ni tant sols l'oferiment.
Convidam a les nostres comunitats?. Som valents per a dir als nostres coneguts,"veniu i ho veureu!"?

les gloses d'En Bep Guàrdia

He de dir, per a ser honrat, que si no surten al blog les gloses és perque jo no les hi he posat. Amb la millor intenció de fer possible que les sentiu, me duen una feinada, que poc a poc, he deixat de fer. Les gloses són pensades, fetes, gravades, i fins i tot emeses per la radio... però no surten aquí.
La d'aquesta setmana, però, surtirà, encara que en escrit i prou. i en sortiran dues, per falta d'una. Vos les pos tal com ell m'ho ha enviat:

___________________________________________________________________________________

Sempre intent que el glossador sigui com el forat de la flauta que deixa passar l'alè de Déu, per tal que tothom gaudeixi de la seva música ... Moltes vegades no ho aconsegueixo, ses glosses, sempre estàn condicionades a ses experiències que fa es glossador, i sempre surgeixen espontàniament. Sa primera glossa que em va sortir quan vaig llegir s'evangeli d'aquest Diumenge, (de devuit mots), no voldria mal ferir ses sensibilitats de ningú, però si re-despertar l'esperit que va moure a Joan XXIII i moltíssims d'altres a convocar el concili Vaticà II, dit esperit, no ès el mateix que les conclusions i reglaments que se'n van escriure, que només en poden ser un reflex. (No ès el mateix veure i interpretar el plànol del camí de cavalls, que fer sa volta a s'illa per es camí de cavalls ...)

Una cosa polida del glossat, ès que deixa créixer la creativitat del glossador i del sonador, deixant-lis modificar la partitura segons les circumstàncies. En la vessant musical, l'únic condicionant ès no perdre l'harmonia de la melodia ... ¿Deu ser l'amor, l'únic condicionant de la forma de viure dels cristians?
No sé si dec anar equivocat, no sé si dec ser es simple forat de la flauta que deixa passar s'alè de Déu o si per el contrari em dec deformar per tal de modificar es so que en surt del forat que vull ser ... En tot cas, també vaig fer una segona glossa més difícil de mal interpretar.






Diumenge II de durant l’any.                                       
Tu ets Simó, fill de Joan.                                              
Tu et diràs Quefes, que vol dir pedra. Jn 1,35-42    

Sant Pere després sant Pau
L’Església es va instituir.
Parets i arcs van construir,
Amb Jesús que fa de clau.
Poc a poc ja creix el cau
I es complica es camí.
Concilis es van produir.
I, abans d’haver-hi el sisè Pau,
Joan vint i tres dins la nau
El timó va conduir
Per portes, finestres obrir
I un poc ventilar el palau.
De molts va tenir el vist i plau
Però el seu papat arribà a la fi
I els que després vam seguir
Vam tornar a tancar amb clau.
En lletra el Concili deixau
Que el seu esperit va morir.


Diumenge II de durant l’any.            
El primer amb qui Andreu es trobà
fou el seu germà Simó, i li digué:   
“hem trobat el Messies” Jn 1,35-42

Es dia que un coneix el Senyor
Fins l’hora pot recordar
De tanta claror que fa
I el fet de propagar-ho
Amics no pot evitar
I es que es revolt que dintre es fa
Un no pot contenir-lo