Fer la lectura a la sinagoga no era reservat als cap ni als fariseus. Tots els adults, barons, açò si, tenien dret a fer-ho. Jesús, home habituat a assistir a les reunions per a llegir i comentar la Paraula que Déu ha transmès al seu poble fa us d’aquest dret.
No hi ha, per tant, res d’extraordinari en el fet de que llegeixi. Les accions que segurament van exaltar els jueus comencen quan acaba la lectura i retorna el volum. Lluc ens diu que Jesús es va asseure. Aquesta era la postura que adoptaven els mestres quan impartien les seves lliçons. Era, i encara és, un senyal d’autoritat. Els bisbes i el Papa generalment ensenyen asseguts, en els seves homilies.
Jesús ho fa amb tota naturalitat, perquè sap que ell te una autoritat que no donen els anys d’acadèmia, sinó la seva intima vinculació amb el Pare.
Els seus oients, sense saber ben bé com, fan un pas ràpid de la admiració al rebuig, de reconèixer la bondat de les seves paraules, a qüestionar si amb els seus orígens familiars pot donar lliçons.
Tant sols la intima unió amb el Pare, la pregària constant i reiterada la reflexió profunda i ben documentada poden donar aquesta autoritat de la que ens parla l’evangeli. I la possibilitat de escapar del cercle que els altres en poden fer al nostre voltant.
Tenir “costum” de fer pregària no vol dir fer pregària rutinària, ni monòtona, ni avorrida. Tenir costum, som Jesús, d’anar a pregar, farà que la nostra oració i el nostre testimoni tenguin aquella autoritat que no donen els llibres
No hay comentarios:
Publicar un comentario