30. un got d'aigua (Mc 9,38-43.45.47-48)

“Uns tant i altres tant poc”, és una expressió que ens ve al cap quan veim les diferències entre les possibilitats o les capacitats de diverses persones o grups o països. O les exigències que els mestres o els pastors o els entrenadors posen a uns o altres dels deixebles.

La primera lectura ens parla de la generositat de Déu amb els seus. De l’Esperit de Moisès, Déu encomana setanta-dos ancians del poble. Fins i tot els que no havien anat a la reunió. Moisès, generós al seu torn, no desautoritza els qui profetitzen per l’Esperit que han rebut. Al contrari, els encoratja: Tant de bo tots tinguessin aquest esperit: tots sabrien el que Déu vol d’ells i de tot el Poble per la seva boca.

L’evangeli ens explica una rèplica de la segona part del text de l’Èxode. Jesús tampoc desautoritza qui ha rebut l’Esperit, encara que els seus deixebles no els coneixen. La reacció de Joan és també la nostra en moltes ocasions: “aquest no és dels nostres, no el coneixem, d’on deu venir?, que deu voler?”. A aquesta inquietud Jesús ens respon: Tots els que fan el bé són dels nostres. Siguin d’on siguin, de la comunió que siguin, de la religió que siguin, perquè el que volem és que tots facem el bé.

Les exigències de la rebuda de l’Esperit, el do de profecia, els don de guarició, el do de llengües, ens semblen molt exigents, i ho són. Són l’exponent d‘allò que som capaços de fer si tenim confiança i fe en l’esperit rebut. Però el que Jesús ens demana és tant senzill com donar un got d’aigua. Aquest és el nivell d’exigència que se’ns planteja i al que hem de donar compliment.

No cobrir aquesta línea per causa nostra, per deixadesa o desídia és el que hem d’evitar a qualsevol preu. És el que ens indiquen aquestes afirmacions tant impressionants: treu-te l’ull..., talla’t la ma... Cal fer fora de la nostra vida tot allò que ens impedeix ser el que Déu vol de nosaltres.

És el que ens acota Jaume a la seva carta, parlant de les riqueses. Si el nostre cor es ple d’ànsia per les riqueses materials, no hi ha lloc per a l’Esperit. No podrem, així, viure de la manera que Jesús ens proposa. La riquesa com a valor suprem no encaixa en l’escala de valors del Regne.

Facem lloc als nostres cors per a l’esperit que ens mostrarà com conviure amb els germans, com compartir, com donar aquest got d’aigua a qui ho necessita, com fer present en el món el missatge de Déu.

29. Els àngels de Déu (Jn. 1, 47-51)

La figura dels àngels ha estat en tota la història bíblica la presentació dels enviats de Déu. Els àngels són els missatgers de Déu, que ens fan saber el que Déu vol de nosaltres, o que ens acompanyen en el nostre camí.

Al llarg de la Bíblia apareixen moltes vegades, més de 350. En ocasions molt diverses i amb encàrrecs molt diferents. Són molt coneguts els episodis de l’expulsió del Paradís, de l’anunciació, els somnis de Josep abans de néixer Jesús etc.

Les representacions gràfiques dels àngels són “tòpiques”: “un jovenàs amb ales de colom de casta grossa”. Déu té, però moltes maneres de fer-nos present la seva intenció, el seu propòsit, sense que apareguin plomes al nostra voltant.

Déu se serveix de moltes maneres i de moltes persones per a fer-nos arribar el seu programa per a nosaltres, pa seva proposta per a la nostra vida. I casi mai, per no dir mai, hi ha aparicions d’àngels, ni trons i llamps, ni veus amb reverberacions. Déu se serveix els que tenim al nostra voltant, en ocasions sense que ni ells ni nosaltres siguem conscients de que són instruments de Déu.

Fins i tot nosaltres som, o podem ser, en ocasions, instruments de Déu, missatgers de Déu, àngels, per a altres persones. En moments difícils i en moments de festa, en ocasions serioses i en moments de xauxa.

Per a molts, l’únic missatge que els arribarà de l’amor de Déu és el que nosaltres els transmetem amb la nostra presència, amb la nostra paraula. Prengem consciència de que Déu ens necessita per a fer-se proper als nostres germans, per fer-los audible el seu missatge, per a acompanyar-los al llarg de la seva vida. Nosaltres hem de ser “Gabriel”, que vol dir “fortalesa de Déu”, hem de ser “Miquel” que vol dir “qui com Déu?”, hem de ser “Rafel”, que vol dir “guarició de Déu”. En definitiva hem de ser presència de Déu

28. Cal que el Fill de l'home pateixi molt (Lc 9, 18-22)

El Fill de l’home ha de patir molt. Els fills de Déu pateixen molt en molts llocs del món. La declaració de Jesús anticipant la seva mort, és un anunci que vol preparar els deixebles per al patiment de la seva mort, avançant també la seva resurrecció.

Després, els homes has seguit patint a mans dels homes, amb un total menyspreu de la vida dels altres. Esclavatges, persecucions, guerres, injustícies, opressió, maltractes... La llista seria molt llarga. El Fill de l’home pateix en cadascun d’aquests patiments, com acompanya també en els patiments més personals, malalties, mort, angunies, desolació, solitud... aquesta llista també seria molt llarga.

Jesús vol que el seu patiment sigui conhort per a tots els patiments, perquè la seva resurrecció venç la mort per sempre, però no ens estalvia els patiments i els dolors d’aquesta vida. Ens dóna, però una esperança: La mort no te ja la darrera paraula. Encara que al nostres ulls humans la mort sigui un punt i final, als ulls de Déu, i per tant als ulls de la fe dels creients, la mort tant sols és un punt i seguit.

La certesa de la resurrecció de Jesús i la seva promesa de que tots ressuscitarem el darrer dia ens ha de donar esperança per a enfrontar aquest patiments i per a enfrontar la mort pròpia i dels nostres essers estimats. Però no ens traurà mai el dolor de la separació, el punxó de l’absència, l’agulló del buit que ens deixa aquella persona estimada.

Hem de ser capaços de compaginar aquests dos sentiments: el dol i l’esperança. Segur que d’entrada el dolor farà molt difícil trobat els colors de l’esperança en el nostre entorn, però poc a poc, entre llàgrima i llàgrima, si li donem opció, l’esperança anirà guanyant terreny, com un arc de Sant Martí després de la pluja.

27. Qui és aquest de qui sento a dir tot això? (Lc 9, 7-9)

Aquesta pregunta que es fa Herodes tan sols la pot provocar una persona que te actituds que surten d’allò que és normal. És la pregunta davant persones que ho donen tot, sense esperar res, fins la vida.

Aquesta actitud de generositat provoca la curiositat i, en ocasions, l’admiració. És el cas d’Herodes, que a pesar de ser blanc dels atacs de Joan el respectava i ara pensa que Jesús és el Baptista ressuscitat.

Pensar en Jesús com a Elies o com el Baptiste és en realitat la mateixa confusió: segons les tradicions jueves, Elies havia de tornar abans de l’arribada del Messies; els que reconeixem Jesús com a Messies sabem que el Precursor fou Joan.

El testimoniatge, la coherència entre els fets de la vida i les paraules, fan néixer la necessitat de saber qui és i perquè fa el que fa. Són actituds que qüestionen la vida dels altres, són actituds que fen créixer en els coneguts, veïns, companys de feina, la necessitat de conèixer quin és el motor que fa que la nostra vida sigui d’aquesta manera.

És la pregunta que provoquen en moltes ocasions i en molts llocs del món els missioners. “El teu Déu deu ser molt especial per que tu hagis deixat la teva terra per venir a cuidar-me a mi que no li importo a ningú”

Siguem valents, mostrem en les nostres relacions quin són els valors del Regne que intentem viure, de manera que aquells amb qui convivim es demanin com és el nostre Déu, qui som nosaltres, de qui senten a dir que feim el bé.

26. ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners (Lc 9, 1-6)

Les indicacions de Jesús són clares i concises en tres línies ho te tot dit: en mans de Déu, sense seguretats humanes, amb la confiança posada en la força de l’Evangeli. Sense forçar a ningú a acollir la Paraula, però amb unes actituds que convencen, que fan pensar i canviar la manera de ser dels que ens coneixen.

Amb tota la claredat del text, la història de la evangelització ha anat per camins molt diferents dels que Jesús indica en aquest text. La nostra capacitat de perdre el sentit de les paraules de Jesús ha fet al llarg dels segles i en ocasions encara ara que intentem fer arribar l’evangeli amb les nostres forces, amb les nostres tècniques, amb els nostres diners.

La llibertat dels que escolten mai ha de ser coartada. És la seva decisió i no som nosaltres els que la hem de valorar. El que ha ser ferm no és el nostres judici, sinó el nostre testimoni. Si la nostra societat ens veu de la mateixa manera que els contemporanis veien arribar els Dotze, sense pretensions, sense prepotències, amb l’alegria immensa que proporciona saber que has trobar alguna cosa que dóna sentit a la vida, possiblement la recepció que en farien de la Paraula que els volem transmetre seria ben diferent.

L’Església, al llarg dels segles ha estat envoltada de circumstàncies que l’han fet perdre en centre d’atenció que Jesús proposa en aquest text: posau-ho tot en mans de Déu, confien plenament en Déu i en Mi, diu Jesús.

En el moment en que l’Església es replanteja la seva tasca evangelitzadora, serà bo que recuperar aquest esperit. Anunciar Jesús des de la senzillesa i la humilitat, però des de l’alegria i la convicció seran les millors estratègies.

25. els qui escolten la paraula de Déu (Lc 8, 19-21)

La família de Jesús, que sempre és objecte de polèmiques i pensaments inútils i sense fonament, és una idea que va molt més enllà del concepte humà de família. Ens ho diu Ell mateix quan diu que són tots els que escolten la Paraula i la practiquen.

Escoltar i posar en pràctica ens sembla un nivell d’exigència baix, però aquesta idea es queda curta, perquè viure segons els valors del Regne és molt més que “no fer” algunes coses i molt més que l’assistència a les celebracions.

La reducció dels manaments a simples negacions, “no mataràs”, “no robaràs”, “no desitjaràs”, etc., ens a fet oblidar que la primera obligació del cristià, del seguidor de Jesús és estimar els altres i Déu. I açò mai pot ser reduït a “no fer”, sinó que exigeix una posada en acció.

Les coses del llenguatge fan que en català ens semblin sinònims “oir” i “escoltar”. Per a mi no és el mateix: escoltar implica una atenció i una concentració, mentre que “oir” és una actitud passiva, com la que tenim amb l’aigua de la pluja.

Escoltar i posar en pràctica, ser de la família de Jesús ens exigeix formar grup, formar comunitat. Amb la família humana necessitem tenir-hi relació, comunicació, contacte. També ens passa a la família de Jesús: esteim convidats a trobar-nos, escoltar-lo junts, a compartir taula a la Eucaristia, a pregar per les nostres necessitats, per a donar-li gràcies dels dons rebuts i de les proves superades...

És gran la família de Jesús.

24. no la tapa amb un gerro (Lc 8, 16-18)

La comparança de la llum pot ser aplicada tant en sentit literal com en sentit figurat. La nostra fe pot ser aquesta llum que ens ha estat donada.

Segurament ja ho he comentat alguna vegada, però la llum, la des les llànties i les espelmes és de les poques coses que tant com més es dóna, més es té. No minva, sinó que es multiplica. Açò no ho podem fer amb els doblers, o els aliments, però podem fer-ho amb la llum. El Símbol de la llum del vespre de Pasqua ens ho fa viure d’una manera molt especial. La nostra fe, com aquesta llum, l’hem rebuda per a ser donada.

Com la llum no és encesa per a ser posada davall del llit, tampoc la nostra fe ens és donada per a la nostra vida personal, per a les actuacions en l’àmbit privat. És per a compartir i perquè ens faci viure d’una altra manera.

El llenguatge críptic que empra Jesús ens pot fer pensar en diversos aspectes de la nostra vida, però la nostra fe és aquest aspecte que un dia serà posat públicament al descobert.

La nostra vida canvia quan l’Esperit ens acompanya, encara que nosaltres no sapiguem com. Canvia la relació amb els altres, la capacitat de compartir, la possibilitat d’ajudar qui ho necessita. Un dia o altra, la percepció que els altres tenen de nosaltres canviarà.

Llavors aquesta nostra nova manera de viure farà que la nostra fe creixi encara més, mentre que aquells que viuen sense mostrar en el seu viure de cada dia quins són els seus valors, sense manifestar els valors del Regne, sense compartir amb els germans de la comunitat cristiana la seva fe, poc a poc, sense saber com, perdran les seves referències, perdran la fe que creien tenir.

La Carta de Sant Jaume ens ho recordava fa unes setmanes: la fe sense obres no es pot demostrar, però tampoc es pot viure, i poc a poc acaba morint.

23. Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, (Mc 9, 30-37)

Per dues vegades en l’evangeli d’aquest diumenge Jesús posa en evidència que els valors del Regne no són els del món. Ens recorda la vocació de servei i ens posa un infant com a model.

Tant una com altra indicació van totalment en contra del sentir general del món en el seu temps i en el nostre. Les ganes de ser el primer, de guanyar, de tenir poder, que són les propostes del món, es veuen contrarestades per l’exemple d’un infant i d’un servent. Cap dels dos tenia cap poder de decisió ni tant sols sobre la pròpia vida.

Nosaltres, com els deixebles, callem davant les recriminacions de Jesús. Sabem que la nostra línia d’actuació és lluny de tenir el serveix com a eix; és molt lluny de ser desinteressada i innocent com la vida d’un infant.

Acollir un infant no és només asseure’l al nostre costat; posar un infant al mig, no és convertir-lo en un “adult petit”. Acollir, posar al centre és convertir l’infant en referent, en punt fix sobre el que podem articular la nostra ruta, convertint-lo en punt d’arribada.

Igualment, fer-se servidor vol dir estar a disposició, des de la discreció, des de les bambolines. Prendre com a referència el servidor ens ha de fer fugir dels protagonismes innecessaris, sense refusar les responsabilitats de les nostres actuacions.

El món, com diu el llibre de la Saviesa ens posa trampes, per a fer-nos equivocar el sentit. La nostra actuació en la defensa dels valors del Regne, de la justícia, de la solidaritat, de l’austeritat, de la capacitat de compartir, fa que el món actual ens proposi com a model d’èxit el contrari. La nostra actuació incomoda el món? Signe de que esteim en la línia dels valors del Regne. Mentre el món ens vol fer creure que l’èxit és ser el primer, Jesús ens diu que hem de ser com a infants, com a servents.

D’aquestes invitacions del món neixen les dificultats de relació entre uns i altres. Servents discrets, infants ajogassats podem ser molts, tots en el mateix nivell, però tan sols un pot ser el primer, només un el millor.

Jesús ens demana que la nostra aspiració sigui aquesta: compartir uns amb els altres el lloc dels servidors, dels infants que juguen junts.

Entendre que els infants són el model ens farà reconèixer Jesús en els que són infants, en els que pateixen, en els pobres d’esperit o de diners. I acollint aquests acollim Jesús. Llavors tindrem en Pare amb nosaltres.

22. Un sembrador va sortir a sembrar... (Lc 8, 4-15)

Les llavors que anem llençant durant la nostra vida van fent el seu procés, encara que el sembrador hagi acabat el seu treball. “Uns sembren, altres recullen”.

Els sembradors antics, que sembraven a ma, sabien la dificultat de repartir be la llavor. La tècnica de tirar obrint poc a poc la ma per fer que els grans de blat anessin sortint en totes les direccions, és complexa. Més difícil era, i és, saber quins rotllos de terra són més bons.

Els trams de terra prima, les zones de carcs, els camins de tanca, tots els racons reben la seva part de llavor, i la llavor fa la seva feina. És impossible tirar la llavor “només” en els llocs de terra bona. Si volem una bona collita hem de ser generosos en la sembra.

En ocasions, en les sembres que feim els homes, de valors, d’aficions, de propostes, tenim la sensació de que la llavor ha estat perduda. “hem perdut el temps i la llavor” Potser la terra no era preparada, però en ocasions el que passa és que no sabem esperar.

Tot necessita el seu temps, el seu procés, el seu creixement.

Avui, hem acomiadat na Marita després d’una llarga malaltia. Les seves llavors sembrades entre tantes persones estant donant fruit, i en donaran encara més. Uns trenta, altres seixanta, altres cent. Ella ha sembrat amb generositat, i els que l’hem coneguda, voldrem ser generosos en la resposta. Farà falta temps; farà falta esforç; serà dur per moments.

Però els valors que ens ha sembrat arribaran a donar fruit.

20. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més? (Lc 7, 36-50)

“Qui més ha rebut, més pot donar”. Jesús, amb la pregunta que fa al seu amfitrió, i aquest amb la seva resposta deixen clar que els qui han rebut el perdó més gran, seran més agraïts.


Jesús dóna tot; la pecadora de l’evangeli dóna molt, amb el perfum i amb la seva actitud personal; Teresa de Calcuta, donà la vida pels que no tenien res i no li ho podien agrair amb diners ni amb altres obsequis.

La narració de l’evangeli ens mostra la dificultat d’entendre i posar en pràctica els valors del Regne. Simó, fariseu, es posa a la fila dels que conviden Jesús a casa seva, però possiblement encara no ha entès el que implica fer-ho. Fins i tot Jesús li recriminarà que no hagi complert els deures de cortesia habituals entre els jueus. La pecadora, que no es pot permetre de convidar-lo, passa per sobre de les normes i “dóna” els seus estalvis, en perfum, i posa la seva vida literalment als peus de Jesús.

Jesús planteja un curiós “joc a tres bandes” entre pecats, fe i obres. Ningú sap quans pecats tenim cadascun, ni quanta fe. Tant sols Jesús pot fer aquesta avaluació. L’únic que podem percebre amb els nostres ulls humans són les nostres obres.

Són aquestes obres les que mostren a Déu i als homes quina és el nostre rerefons. Els nostres pecats i la nostra fe, queden entre Déu i nosaltres, però les nostres obres, són les que han de mostrar que el que marca la nostra “fulla de ruta” és la nostra fe.

La capacitat de Déu de “passar” dels nostres pecats és infinita. Tant sols ens cal reconèixer-los, i fer el canvi d’actitud que Ell ens demana. Com Diu Sant Jaume: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe».

Mare Teresa ens mostra com una gran fe es viu amb bones obres, i en el seu cas, grans obres. Reconèixer la nostra petitesa, ens farà ser agraïts del perdó rebut i ens podrà ajudar a fer camí cap una vida és coherent.

21. --Segueix-me. (Mc 9, 9-13)

La convidada de Jesús no és una entelèquia. No és un enviament cap a un lloc indeterminat, desconegut sinó que és una invitació a anar-li darrera. No hi ha por de perdre’ns, tant sols cal seguir-li les petjades.

Les pistes que ens deixa Jesús per al seu seguiment són clares, i estan recollides en els evangelis. Avui ens en dóna una prou important. Les que necessiten les atencions dels metges no són els sans, sinó els malalts.

Qui necessita amb més ànsia veure senyals indicadores són els que s’han despistat, que han sortit de la pista, que han perdut de vista el camí que seguien. En ocasions hi ha altres sendes que semblen més ràpides, més segures o més confortables. Ens despistem amb facilitat.

Quan açò succeeix, i és relativament freqüent, cal ser-ne conscient i cercar la manera de retrobar el camí. En ocasions podem fer-ho sols; en ocasions necessitem l’ajuda d’altres. Seguir Jesús és una decisió personal que hem de fer de manera compartida amb altres que han fer la mateixa opció, sense excepcions.

Apropar-nos als que s’han despistat tant sols es pot fer des de la senzillesa i la humilitat dels que sabem que en moltes ocasions també ens hem sortir del camí. Els “justos” que anomena Jesús no ho són del tot sinó s’esforcen en acompanyar els que són per les vores del camí.

Des de l’amor, hem d’acompanyar els que vulguin fer el camí. És un camí marcat per les petjades de Jesús. Aquesta és la tasca a la que estem convidats per Jesús. "Vine i fes el camí que jo he fet; Vine i fes el camí amb els que també estan en ruta. Vine i, amb els altres, acompanya'm"

19. Els fills de la saviesa acrediten que és justa. (Lc 7, 31-35)

“Mal si cornes, mal si no cornes” Aquesta és la queixa que ens planteja l’evangelista Lluc, en boca de Jesús. Si el Baptista és auster fins a l’extrem, malament; si ell comparteix taula amb qui el convida, malament.

En el fons, però, hi podem veure una crítica a la nostra inactivitat, a la nostra manca de implicació en la transmissió de la fe, en el testimoniatge que acompanyi altres al coneixement de Jesús.

Ni en campanyes actives d’acció profètica, en el carrer, davant la opinió pública, ni en la contemplació tranquil•la de la pregària; Ni en la cooperació decidida en l’evangelització en països de Missió, ni en la participació activa en les activitats parroquials de les nostres ciutats i pobles.

"Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!" és el retret de Jesús a la seva generació, que molt bé ens podrà fer a la nostra.

La nostra indiferència davant el seu missatge, la tebiesa de la nostra implicació segurament també el traurien de polleguera.

Els fets de la vida de Jesús han mostrat que les seves accions i actituds han donat fruit, que són igualment necessaris per al Regne les hores de pregària com els dinars amb la gent, les accions espectaculars amb milers de deixebles com les converses personals amb qui ho demana.

El que no és encertat és el rebuig d’accions que altres fan pel Regne, marcant com a desencertades aquelles iniciatives que nosaltres no compartim, bé per manca de recursos personals, bé per qüestions de mètode.

Els fills de la saviesa, els fruits de les nostres accions són les que han de demostrar la justícia i l’encert del que feim en bé del Regne.

18. Déu ha visitat el seu poble (Lc 7. 11-17)

Jesús és home de contrastos. En ocasions, com van llegir ahir, la fe manifestada és suficient per a obrar un miracle. Sense entra a la casa, sense contacte, sense dir casi res.

Avui veim el cas contrari, o complementari. Sense que la desconsolada mare li digui una paraula, Jesús pren la iniciativa, li parla, toca el fèretre, dóna la ma al difunt i li ordena que s’aixequi.

Quin seguit d’irregularitats és capaç de fer Jesús quan el seu cor es commou! Parlar amb dones, tocar el fèretre, donar la ma al difunt i dirigir-li la paraula són quatre causes o bé d’impuresa, o de ser considerat un trastornat mental.

A pesar de tot, Jesús té en ment una sola cosa: mostrar als homes que la bondat de Déu és infinita, i que mai li agradarà que una viuda quedi sola en el món. Els miracles no són altra cosa que les manifestacions de l’Amor de Déu en diverses circumstàncies.

Nosaltres no podem reviure un difunt, ni alleugerir un malalt. La feblesa de la nostra fe no ho permet. Però podem fer que el dol dels parents sigui més lleuger, que passi amb menys dolor, que duri el mínim imprescindible.

I, sobre tot, amb el nostres testimoniatge podem fer present l’amor de Déu entre els homes. Aquesta és la intenció de Jesús, i aquesta ha de ser la nostra intenció en les relacions amb els nostres germans, especialment amb les més necessitats.

17. no som digne (Lc 7, 1-10)

“L’hàbit no fa el monjo”, però pot ajudar els que el veuen a reconèixer la seva vocació, la seva manera de viure. L’uniforme tampoc fa el militar, ni li dóna valor en la batalla, però en certa manera li dóna poder i ”mando”.

En el cas de l’evangeli d’avui el centurió es va despullar del seu uniforme, de la seva roba de feina i ens mostra el seu costat més humà. La preocupació per un criat malalt arriba al punt d’enviar servents a demanar la seva curació a Jesús. Es sorprèn veient la resposta de Jesús. Aquest, atenent les recomanacions de qui coneixia el centurió, resol de visitar-lo, per tal de curar el malalt.

La humilitat del militar, li fa prendre consciència de que la seva casa, per bona que fos, no era digne, com ell mateix, de rebre la visita del Messies. Aquest reconeixement d’indignitat en un pagà contrasta amb els aires de perfecció que demostraven on ocasions els fariseus i els mestres de la Llei, que creien fer-ho tot be, absolutament bé.

El militar, acostumat a manar, reconeix a Jesús autoritat suficient per a fer el que li ha demanar sense necessitat d’arribar a entrar a la seva casa. Sap que nio n’és digne.

“Ni a Israel no he trobat tanta fe” ens fa pensar que la pertinença a un grup no és substitutiu de les actituds personals, i que són aquestes la que realment són valuoses en el Regne.

El criat es recupera de la seva malaltia per la fe del seu senyor, que ha reconegut en Jesús el Messies. No cal ni la imposició de mans, ni el contacte de les mans. Tant sols la confiança en el poder de Jesús pot fer que, encara que en ocasions nosaltres no ho descobrim, els nostres problemes entrin en una altra via.

Segurament la nostra feblesa, la feblesa de la nostra fe, fa impossible que allò que demanem amb insistència sigui concedit, però de ben segur que, posant-nos en mans del Senyor, se’ns obriran portes per a viure els nostres problemes d’una manera nova.

16. I vosaltres, qui dieu que sóc? (Mc 8, 27-35)

A “CSI” descobrir la identitat d’una persona, resulta molt senzill. En la vida real, les coses són una mica més complicades. Però allà on en compliquen de veritat és en la vida espiritual. Descobrir qui és Jesús per a cada un de nosaltres és complicat.

Entre els deixebles, que havien acompanyat Jesús en el seu camí, en el seu procés, amb les mateixes dades, arriben a conclusions diferents. Fan, com els infants i els insegurs allò de “uns diuen..., altres troben...” en lloc de prendre posició, com fa Pere.

La primera lectura ens posa en la pista del que es confirmarà definitivament a l’evangeli: El Fill ha vingut per a patir, fins a la mort. Isaïes fa, amb segles d’anticipació, un retrat que encaixa perfectament en les pistes que ens dóna la vida i la mort de Jesús: el servent que accepta el que li ha tocat, el sofrent que aguanta sense rebelar-se, amb la confiança posada en aquell que aparentment li causa els mals.

La posició de Jesús a la creu, que en l’evangeli és anunciada als deixebles, és exactament aquesta: a pesar del “Deú méu perquè m’heu abandonat” segueix amb “a les vostres mans encomano el meu esperit” Jesús sap que no hi ha altre lloc per a trobar repòs per a l’esperit que en el Pare. Per açò hi confia.

En el salm, el salmista trasllada aquesta confiança del servent al creient, que veu perillar la seva vida, però amb tot, segueix confiant en el Senyor: “Continuaré caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor”

Sant Jaume, com hem llegit en els passats diumenges ens mostra con s’han de viure aquestes idees a la realitat pràctica dels creients. L’exigència de la confiança en el Pare s’ha de transformar en gestos pràctics que siguin de profit per als germans. No podem, tant sols, quedar-nos en els precs confiats, en la ”companya espiritual”. Si no els donem allò que necessiten tant en lo material com en lo espiritual, la nostra acció serà nial, sense vida. La fe, acompanyada de les obres que facin més fàcil la vida dels germans, amb la comunió de bens, amb la nostra capacitat per a compartir temps, serà la que farà caminar els altres cap al Senyor.

Aquesta coherència va ser la que va conduir Jesús fins a la Creu. Ser messies vol dir assumir la creu. Per açò quan Pere el reconeix com a Messies, a continuació, Jesús els anuncia que ha de patir. Amb serenor, com el Servent d’Isaïes .

Ens reclama a nosaltres la mateixa actitud, la mateixa resposta al Pare: cada un hem de carregar la nostra creu i fer el nostre camí, sense para atenció a les creus dels altres, que sempre ens semblen més lleugeres que la nostra, però junt amb els altres. La convivència, amb tantes creus, serà complicada. Però ha de ser possible, si caminem tots cap al mateix Pare.

La donació de Jesús a la creu es rememora en cada celebració eucarística. Jesús, sense posar impediments, es dóna novament per tots nosaltres, esperant que les forces que ens transmet amb l’aliment eucarístic siguin suficients per al nostre camí en la vida.

La mesura de la nostra vida serà la nostra generositat. Si hem sabut perdre el temps i la vida per l’evangeli, guanyarem l’eternitat amb Ell.

Cerquem entre les pistes que Jesús ens dóna aquelles que ens porten a tenir-lo com a centre de la nostra vida i a viure com Ell.

15. Aquí tens la teva mare (Jn 19, 25-27)

La relació entre mares i fills és molt especial. M’atreviria a dir que única en el gran ventall de les relacions humanes. És, amb diferència, la relació més estreta que es dóna entre dues persones.

Amb tot, Jesús, a la creu, s’atreveix a introduir elements externs en aquesta relació, una relació que ha portat a sa Mare a estar al peu de la creu. Diuen que mai els pares i les mares haurien d’enterrar el seus fills; el decurs natural de la vida fa que generalment els pares mores abans que els fills. Tant sols ocasionalment, per accidents, per malalties, de manera violenta, els fills avencen els paren en la mort. Si aquesta mort es produeix a mans de botxins de manera injusta, el dolor de la mare ha de ser especialment gran

Jesús amb el seu gest encomana sa Mare a Joan, per tal d’assegurar la seva subsistència material, però també encomana Joan a Maria, per tal que l’acompanyi com a un fill, per tal d’assegurar-li en creixement espiritual.

En Joan esteim representats tots els creients. Per tant tots hem de tenir Maria com a Mare, per tal que ens acompanyi i ens ajudi a créixer. Maria, que va veure i viure el creixement humà i espiritual de Jesús, que li va mostrar des de les coses més senzilles fins a allò més gran, ens ha d’ajudar a nosaltres a fer el nostre camí.

Igualment, hem d’acompanyar Maria amb la pregària. Pregar Maria, posar-la com a intercessora nostra és una via segura per a arribar al Pare. Maria, mitjancera de totes les gràcies, ens ajudarà en allò que li demanem.

Jesús, en els moments de més dolor per Maria, li obra tot un món, li dóna tota la humanitat com a fills. Ella, com Joan, va acceptar aquest encàrrec de Jesús a la creu. Facem també nosaltres el mateix.

14. Per salvar el món per mitjà d'ell (Jn 3, 13-17)

L’evangelista Joan ens proposa directament l’analogia entre la creu del desert, que tota els jueus coneixen per la tradició de l’Èxode, i l’enlairament de Jesús a la creu.

En una i altra ocasió allò que és instrument de mort, la serp i la creu, es converteixen per l’acció de Déu en element de salvació. En cap cas, però, de manera automàtica i màgica, sinó a través de l’acció personal, deliberada, i confiada.

La serp del desert no estalviava la picada de les serps, però brindava a qui la volia mirar una nova oportunitat de seguir amb vida. De la mateixa manera la creu no ens estalvia els patiments de la nostra vida, de les nostres malalties, dels nostres problemes, com no els va estalviar Jesús, però si, que ens ofereix una possibilitat de obtenir, amb el nostre esforç una vida nova, renovada. Cal, però, la nostra adhesió a aquesta creu, cal fer-la nostra.

La creu no ens ha de fer por, com a element de mort i de condemnació, perquè amb la seva mort, Jesús li ha donat un sentit ben nou i diferent: amb la seva generositat ha convertit el que era element de tortura en element de salvació.

Amb la Passió, la creu, instrument de mort, es converteix en instrument de salvació.

13. Tal com mesureu sereu mesurats. (Lc 6, 27-38)

Les propostes de Jesús per al Regne són en tots els temps realment sorprenents. Els valors que regien en el seu temps queden totalment capgirats amb la proposta que fa Jesús. Malauradament els valors del nostre temps no han canviat massa d’aquells.

Estimar qui ens estima, fer el bé a qui ens pot ajudar són propostes que ens semblen raonables, fins i tot naturals. Però les proposicions que fa el Mestre surten de tota lògica. “Estimar els enemics” ens sembla un contrasentit; “pregar pels que ens calumnien” és un repte difícil; “parar l’altra galta” va més enllà del que es pot demanar, als nostres ulls.

El “quid” de la cosa està precisament en els nostres ulls, tant diferents dels de Jesús, que mirem amb la mirada de Déu. Als ulls de qui està disposat a donar la vida, estimar els enemics, parar la galta, regalar el vestit i el mantell, és no-res.

Amb tot, encara es torna més exigent: si res de tot açò ho fas esperant una recompensa o un reconeixement, no te mèrit en absolut. Totes aquestes propostes, aquestes “gestes”, s’han de fer gratuïtament.

La recompensa, com la que arriba al sembrador, és veure multiplicada la seva sembra. Qui ha estat generós a la sembra, serà assaciat en la collita ; qui hagi estat curt en la sembra, rebrà també una collita escarransida.

La vida serà per a nosaltres com un mirall, que ens retorna allò que nosaltres feim al seu davant: Si feim ganyotes, ens torna males cares; si feim un somrís, ens retornarà cares amables.

Si donem tant com podem, la recompensa rebuda serà absolutament generosa.

12. Els rics ja heu rebut el vostre consol (Lc 6, 20-26)

No podem negar que en el món hi ha diferències entre els pobres i els rics. Negar que aquestes diferències econòmiques cada vegada són majors també seria una il•lusió. És evident que els rics són cada cop més rics i que els pobres cada vegada son més i més pobres.

Aquestes diferències no són volgudes per Déu, ni són originades per la naturalesa. Qui fa les diferències entre uns i altres són els mateixos homes, sobre tot els que estan en el costat còmode de la divisòria.

Déu ha optat pels pobres. Ho ha fet clarament amb Jesús, que els va escollir com a companys de viatge en la seva estada entre els homes, des del naixement, entre pastors, fins a la mort, entre lladres. Tota la seva trajectòria vital va ser entre els més desafavorits de la societat.

En els textos de les benaurances pot semblar que Jesús aplaudeix la existència de la pobresa i el malviure dels pobres. Res més lluny de la realitat. El que Jesús posa en valor són les actituds i les virtuts dels que, a pesar de viure en la pobresa són capaços de compartir, de viure d’acord amb els valors del Regne.

Els advertiments que segueixen a les benaurances són avui més actuals que mai. La distància entre les economies dels pobres i les dels rics ha crescut en lloc de minvar en els darrers anys. Els pobres i els països pobres ho són més que mai. En part a causa del tracte que reben de nosaltres, els rics.

Aquesta responsabilitat fa que avui aquest “ai de vosaltres!” hagi de ser causa d’un canvi d’actituds. La famosa crisi ha de ser l’oportunitat per a redescobrir l’austeritat, el goig de compartir i tants de valors que els temps de bonança ens han fet oblidar.

Que el nostre futur no sigui la fam, depèn de com reaccionem al clam dels famolencs

11. Se n'anà pregar (Lc 6, 12-19)

La crida de part de Déu és un fet que costa d’entendre, i costa d’acceptar. Segurament els apòstols no esperaven ser escollits del grup dels deixebles per a acompanyar de prop el Mestre i menys encara per a continuar la seva tasca un cap acabada la seva presència entre ells.

També avui, amb diverses mediacions, Jesús escull, d’entre els seus seguidors homes i dones per a dur a terme algunes de les tasques que l’Església fa a favor dels pobres, per la difusió de l’Evangeli.

Tant en el relat de l’evangeli com en les vocacions actuals, hi ha un element fonamental: La pregària. Jesús no escull lleugerament els qui li cauen en gràcia, ni tant sols els que li ofereixen a ulls humans mes garanties. Jesús, després de pregar, escull els Dotze.

De la mateixa manera en els nostres temps, tant els que senten una crida de part de Déu com els que en un moment donat feim explicita una crida en nom de Déu a algun jove o algun adult per a una tasca concreta o per a una vida donada a l’evangeli ho hem de fer després de moltes estones de pregària.

La pregària ens permet fer les coses des de l’òptica de Déu, deixant de banda les nostres miopies o les nostres distorsions personals. La crida ha de ser de Déu; la resposta a de ser nostra, confinant en les forces que Déu ens dóna.

Per molt que ens entestem en fer camí en una determinada direcció o en empènyer algú en una direcció, les forces han de ser les que Déu ens doni i els ritmes han de ser els que Déu vulgui.

10. Què és permès en dissabte? (Lc 6, 6-11)

 Hi ha mans paralitzades per la malaltia; hi ha mans paralitzades per la pobresa; n’hi ha de paralitzades perquè el cor que les ha de moure ha decidit que no es moguin. Hi ha moltes classes de mans paralitzades.

L’evangeli ens parla d’una ma que la malaltia tenia seca, sense vida. La manca de vida en aquesta ma era motiu suficient per a ser marginat de la vida social, de la comunitat religiosa. L’altra ma és “menys” pura.

Per als fariseus el centre de la qüestió és veure si Jesús cura en dissabte, sense que aparentment els importi el fet que una persona sigui segregada de la comunitat per un defecte físic, per una discapacitat.

Jesús, de manera valent, els fa un pols, perquè els planteja directament el “quid” de la qüestió: el bé i el mal en dissabte. Sense esperar resposta segueix amb la seva acció de curació, demostrant el poc que li importa la opinió o la reacció dels fariseus.

Davant totes les situacions podem prendre posicions, en ocasions més agosarades, en ocasions més porugues. Jesús ens demana que, al marge de presències hostils, sapiguem mantenir en el centre de la nostra acció allò que és fonamental: els nostres germans, especialment els més pobres, marginats, necessitats. Igual que Jesús, hem de ser conscients que en ocasions ajudar un germà ens pot costar a nosaltres algun disgust, i fins la vida. Però igual que Ell hem de mantenir la confiança en el Pare, font de la nostra força.

Llavors, sense saber ben bé com, sense mèrit nostre podrem ajudar a convertir mans sense vida i sense esperança en mans que canten i que bullen de festa. Hi ha moltes mans que tan sols esperen la nostra ajuda per a fer-ho

09. va alçar els ulls al cel (Mc7, 31-37)

Intencions diferents, moments de la història diferents, però amb una gran complementarietat. Els texts de les lectures d’aquesta setmana són un bon exemple d’aquesta complementarietat entre Nou i Antic Testament, i de la oportunitat que suposa per a nosaltres donar peu a la Paraula de Déu a donar-nos pistes sobre com ha de ser la nostra vida.

A la primera lectura, coratge. Valentia, amb la seguretat de que Déu, un Déu de Justícia, que defensa els oprimits. El Déu que salva.

El salm reforça aquesta idea, explicant com és l’actuació de Déu: dóna la vista als cecs, redreça els vençuts, protegeix els orfes i les vídues.

La Carta de Jaume ens exigeix que sigui aquesta la nostra manera de fer, i sense excloure ningú: no ens està permès escollir en funció de les aparences. Res més enganyós que l’exterior de les persones. No sempre sabem reconèixer Jesús en els menys afavorits de la societat, però és en ells en els que Jesús vol ser reconegut.

L’evangeli els demana alhora capacitat de comunicació i discreció. La comunicació, establerta entre nosaltres i Déu i amb els germans, necessita la nostra obertura, les nostres orelles apunt, amb capacitat per a rebre la Paraula de Déu i per a escoltar el clam del nostre temps. Aquesta obertura ens permetrà després, com passa amb el sord, parlar als nostres germans i veïns.

Discreció és el que diferencia, entre altres coses, Jesús dels sanadors del seu temps. No vol fer espectacle: vol salvar la persona. Per açò el decanta de la multitud, per a possibilitat la trobada personal i restablir-lo després a la societat. Tampoc ho fa amb les seves pròpies i úniques forces, sinó amb el Pare, recolzat en Ell, enviat per Ell.

Aquest “viatge” a la calma i retorn a la societat, és el que permet, després de la trobada personal ser testimoni amb seguretat.

L’Eucaristia dels diumenge pot ser perfectament el moment en el que, cercant la quietud i agafant forces per a retornar a la societat. És l'espai per a aixecar els nostres ulls cap al Senyor, per a demanar-li les seves forces, per a recolzar-nos en ell. 

Compartint aquesta proximitat amb el Senyor amb els germans, som enviats al món per a ser testimonis de la nostra fe.

08. Genealogia de Jesús (Mt 1,1-16.18-23)

En la festa del naixement de Maria, l’Església ens proposa per a la reflexió la genealogia de Jesús, segons el relat de Mateo. En aquesta genealogia hi figuren quatre dones, tan sols. La seva presencia entre les quaranta-dues generacions que situen Jesús en la descendència d’Abraham fa que ens hi fixem.

Molt al principi apareix Tamar, mare dels fills de Judà, Fares i Zara. Si anem a cercar la seva història trobem la d’una vídua que, cansada d’esperar que el seu sogre la casés amb un germà del seu difunt marit, es fa passar per prostituta, i es queda encinta de Judà.

En la conquesta de Jericó te un paper important Rahab, una prostituta del país, per tant no jueva, que acull els espies de Josuè i els amaga, facilitant així les tasques d’informació militar. La seva intervenció és cabdal per a la conquesta de la ciutat.

Rut és una altra estrangera, moabita, que fa la opció lliure i voluntària de ser jueva. Un cop vídua, en lloc de tornar-se a casa seva amb el seus pares, es queda amb Noemí la seva sogra, jueva, i escull seguir adorant Déu, en lloc de retornar als deus dels seus pares.

La quarta és Betsabé, la muller d’Uries, que va engendrar Salomó després que David, el rei, va fer matar el seu espòs a la guerra. Uries era un mercenari hitita.

Finalment apareix Maria. La presència de Maria entre aquestes dones te –pot tenir- significacions diverses. D’una banda destaca la seva bondat, entre quatre senyores de dubtosa reputació. D’altra banda, ens demostra que en la història de la salvació no hi ha ningú que quedi exclòs pel seu origen. La participació d’estrangeres en la genealogia de Jesús obra les portes de la salvació a tot el món. El fet que s’inclogui prostitutes, adulteres, etc, ens mostra que Déu acull totes les persones, que no només persones com Maria tenen accés a la salvació.

Després d’indicar els lligams amb els patriarques i amb David, el relat ens presenta la intervenció de Déu en el Naixement de Jesús.

El naixement de Maria pren rellevància tant per la història que te al darrera com per la història que comença amb ella. Maria està “encastada”, com una joia en el curs de la història de la salvació, en el Pla de Déu per a la humanitat.

07. Els teus mengen i beuen (Lc 5, 33-39)

Menjar i beure està associat casi sempre a la festa. En la nostra cultura difícilment hi h festa sense un extra en el menjar i en la beguda. En aquests dies de festes a Maó a moltes cases en faran menjars extraordinaris i pels bars del poble serà normal veure gent bevent, convidant, brindant...

Es veu que en temps de Jesús també era així. I a més els estrictes complidors de la Llei devien entendre que el menjar i la beguda no eren compatibles amb la religiositat. En diversos passatges dels evangelis es relaten converses al voltant d’aquesta qüestió.

En la text d’avui els fariseus retreuen la manca d’austeritat en aquest tema als deixebles de Jesús. La seva resposta entronca amb el concepte de festa que comentaven: a unes noces no està bé fer dejuni.

La relació amb Jesús, la interiorització dels seus valors, del seu missatge ha de ser per a nosaltres motiu de festa, per tant les nostres actituds han de ser també festives. Per als cristians allò que ens ha d’entristir és haver-nos allunyat de Jesús. Cap altra cosa ens ha de fer perdre l’alegria.

És cert que el nostre món ens presenta moltes situacions en les que l’alegria no ens és fàcil de demostrar, no ens surt el somrís, tenim un posat trist. L’alegria que ens pot produir la comunió amb Jesús no és “juerga” i “jaleo”. Ha de ser una alegria serena, que ens permet i ens empeny a oblidar les nostres preocupacions per a atendre les preocupacions d’altres.

Tan sols la comunió amb Jesús, ens hi pot ajudar en alguns moments. De vegades no hi pensem; de vegades pensem que no és així, que no tenim aquesta comunió, que ens hem fet enfora de Jesús. Però Ell és més fidel que nosaltres, i ens acompanya a pesar que no el tinguem en consideració. Per açò si en un moment donat el necessitem, és al nostre costat.

Els dejunis i les cares tristes no són distintius dels cristians. A pesar de les dificultats, intentem mantenir un somrís a la cara. Mengem i bevem mentre esteim amb el Senyor.

06. Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar(Lc 5, 1-11)

L’episodi de la pesca miraculosa, sempre és un exemple de superació i de coratge. En un moment en que els ànims estan baixos, millor dit encara, a pesar d’estar els ànims baixos, Jesús ens convida a seguir llençant les xarxes.

Molts hem tingut experiència de fracàs en determinats moments de la vida, en els que ens costa seguir feinejant. Les expectatives humanes, que en ocasions no veim cobertes, són diferents de les que té Déu en cada moment.

Amb tot, la clau de l’experiència dels deixebles l’hem de trobar en la primera part de l’evangeli d’avui: L’escolta de la Paraula de Déu. Rebre aquesta paraula i prendre distància de la realitat quotidiana és el que Jesús els proposa primer. Ell els ensenya, i els demana aquesta petita distància de la realitat, que fa possible que la Paraula arribi. Després els demana l’esforç, els anima a ser arriscats.

El mateix ens serveix per a la nostra vida comunitària: l'aliment de la Paraula, el recés per a estar en comunió amb Ell i prendre distància de la realitat i sentir la necessitat, la urgència de seguir fent aquelles activitats en les que anteriorment havíem fracassat.

Els resultats de la pesca de Pere i els seus ens ha de servir d’estímul per a les nostres activitats. Allà on les nostres capacitats i les nostres forces han fracassat podem obtenir resultats extraordinaris si ens posem en mans de Déu, si escoltem i interioritzem la seva Paraula i som constants en l’esforç, fent les coses al seu estil

Preguem Déu, en aqeust inici de curs, que siguem capaços de fer-ho.

05. Sabien que era el Messies (Lc 4, 38-44)

Però sabien que volia dir ser el Messies? Les expectatives que generava la vinguda del Messies eren moltes i diverses. La majoria eren vinculades amb l’alliberament polític del territori, fent fora els romans, que eren invasors, opressors que havien reduït el seu regne a simple província de segona.

Perquè els evangelistes ens conten constantment que solament els endimoniats tenien aquesta claredat per a reconèixer en Messies en Jesús?

La distinció entre les malalties mentals i la possessió diabòlica era encara molt llunyana en el temps. Els avenços de la medecina trigarien encara segles en fer la distinció entre una i altra. L’atribució al Diable de les coses incomprensibles és i era una solució fàcil. És general, com deiem ahir fer passar per diabòlic tot el que no és fàcilment comprensible.

Amb la seva actitud Jesús pretén per un costat salvar la persona posseïda i per altra fer-nos veure que totes les marginacions, sigui quin sigui el seu origen, són evitables, i les hem de suprimir.

Així Jesús s’acosta igual a una dona amb hemorràgies, a un leprós, a un endimoniat, a un cobrador d'impostos o una prostituta o a un fariseu i un mestre de la llei. Tots són fills de Déu, germans seus, i han de ser tractats com a tals.

La nostra manera de ser ens veure i remarcar les diferències entre bons i dolents, sans i malalts, homes i dones. Jesús no ho fa. I encara dóna als “diferents” el privilegi de saber Ell qui és, als senzills haver rebut del Pare el do de conèixer allò que molts dels rics i poderosos voldrien saber,

04. Què és tot això? (Lc 16, 34-37)

Tenim una especial facilitat per a confondre allò que no coneixem amb el diable. Avui en dia, en plena era de la ciència i la comunicació, fàcilment feim passar per “sobrenatural” o “esotèric”o “diabòlic” qualsevol cosa a la que no poden trobar sentit de manera racional.

Quan els jueus veuen el que fa Jesús, queden sorpresos. Però cap d’ells pensa en el bé que ha fet Jesús al malalt que ha recuperat la salut i la vida en societat. Nomes pensen en “lo raro” que és que un home com ells faci una casa “fora de lo habitual”

Sorprèn, amb tot, que aquell malalt sigui l’únic que ha reconegut la realitat de Jesús, la seva filiació divina, la seva realitat que tots passen per alt i no descobreixen. Jesús no vol que tothom descobreix de boca d’un que és tingut per endimoniat qui és ell. Tampoc vol que pel fet de saber qui és, el malalt quedi sense cura.

Jesús posa les coses al seu lloc, cura el malalt i es desmarca dels pensaments dels que dubten si la seva obra és de Déu o del diable. Ell prou ho sap. I el Pare, també.

La nostra actitud ha de ser la mateixa, centrant-nos en allò que els germans necessiten i deixant de costat quines reaccions suscita la nostra actuació en els altres. Sempre trobarem qui qüestioni la nostra actuació; que si és per lluïment personal, que si n’hi ha que ens prenen el pel, que si als d’altres confessions o religions no caldria. Deixem tot açò al marge.

Quan tants de germans necessiten la nostra atenció, per les seves necessitats espirituals o materials, no ens hem de despistat, ni ens hem de deixar desviar de la nostra línea de feina. Els germans han de ser el primer.

03. com tenia per costum (Lc 4, 16-30)

Fer la lectura a la sinagoga no era reservat als cap ni als fariseus. Tots els adults, barons, açò si, tenien dret a fer-ho. Jesús, home habituat a assistir a les reunions per a llegir i comentar la Paraula que Déu ha transmès al seu poble fa us d’aquest dret.

No hi ha, per tant, res d’extraordinari en el fet de que llegeixi. Les accions que segurament van exaltar els jueus comencen quan acaba la lectura i retorna el volum. Lluc ens diu que Jesús es va asseure. Aquesta era la postura que adoptaven els mestres quan impartien les seves lliçons. Era, i encara és, un senyal d’autoritat. Els bisbes i el Papa generalment ensenyen asseguts, en els seves homilies.

Jesús ho fa amb tota naturalitat, perquè sap que ell te una autoritat que no donen els anys d’acadèmia, sinó la seva intima vinculació amb el Pare.

Els seus oients, sense saber ben bé com, fan un pas ràpid de la admiració al rebuig, de reconèixer la bondat de les seves paraules, a qüestionar si amb els seus orígens familiars pot donar lliçons.

Tant sols la intima unió amb el Pare, la pregària constant i reiterada la reflexió profunda i ben documentada poden donar aquesta autoritat de la que ens parla l’evangeli. I la possibilitat de escapar del cercle que els altres en poden fer al nostre voltant.

Tenir “costum” de fer pregària no vol dir fer pregària rutinària, ni monòtona, ni avorrida. Tenir costum, som Jesús, d’anar a pregar, farà que la nostra oració i el nostre testimoni tenguin aquella autoritat que no donen els llibres

02. Els manaments de Déu (Mc 7, 1-8,14-15,21-23)

Després de l’adhesió que el poble d’Israel va fer a la proposta de Déu, que vam sentir en les lectures del diumenge passat, sentim avui els avisos que Déu fa als jueus en relació als seus preceptes. Déu ja adverteix que no s’ha de afegir ni treure res al que Ell mana perquè coneix l’esperit humà i sap que prest o tard voldrà posar la seva empremta en la llei.

En el temps de Jesús açò ja ha succeït i els preceptes de la llei s’han convertit en actes rituals en moltes ocasions sense sentit. En totes les religions i confessions quan els rituals perden el sentit i es mantenen només els gestos, aquestes en elements buits, que no diuen res.

Per a Jesús el més important és el que passa en el fons dels cors, no allò que superficialment podem apreciar. Per açò no és inflexible amb els rituals de purificació, sinó amb la puresa del cor.

És l’interior del cor el que marca la bondat o la maldat, més que la netedat de les mans; és el que surt del cor, no el que hi entra o com hi entra, el que fa impur. El més dolent –assassinats, avarícies, maldats, adulteris- sempre surt de l’interior del cor. La nostra inconstància, la nostra feblesa ens pot portar a presentar ofrenes a Déu amb les mans brutes. o amb les mans netes i el cor brut.

Els preceptes de Déu, els manaments, tal com són, en esperit i en contingut, són capaços de fer-nos arribar al coneixement de Déu i a la justa relació amb els germans. Però si afegim, modificam, adaptam als nostres interessos aquests manaments, estarem falsejant la nostra relació amb Déu i amb els germans.

Sant Jaume, a la seva carta, ens apropa encara més com aquests preceptes i manaments han de motivar una manera determinada de viure, de relacionar-nos. La Paraula ha de ser posada en pràctica, sense “ajustos”, en la nostra vida. Acollir aquesta paraula farà fora totes aquells coses que li són contràries i que surten del cor.

“La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món” Diu Sant Jaume També ho diu Pau als Romans: “El Regne de Déu no consisteix pas en aquest menjar o en aquella beguda, sinó en la justícia, la pau i el goig de l'Esperit Sant.”

Descobrir com la Paraula de Déu ha de canviar les nostres vides és una tasca que hem de fer cada dia. La Celebració dels diumenges és una ocasió en la que confrontar la nostra vida amb l’Evangeli i compartir-la amb els germans. Seran aquests germans els que, amb la seva correcció fraterna, amb els seus consells, ens ajudaran a fer camí.

La Força del Crist encarnat, mort i ressuscitat per tots nosaltres i compartit en la Taula eucarística, ho fan possible.

01. cada un segons la seva capacitat (Mt 24, 14-30)

La meva formació bíblica, que afortunadament ha millorat en els darrers temps, ara no me permet fer “afegits” o correccions als texts originals. Ahir ja ho comentava: de jove m’atrevia a “proposar-me”, com exercici de reflexió, modificacions als texts dels evangelis.

La Paràbola dels talents era “candidata” a modificacions. Sempre he pensat (hi ho segueixo pensant, però sense fer afegits al text) que en el seguit de servents que passen comptes amb l’amo, hi manca un cas: el servent agosarat, que inverteix els talents, però no en treu rendiment. I jo crec que Jesús hauria valorat la valentia i l’esforç, a pesar de que els resultats no fossi els esperats.

Crec que en l’esperit del Regne, el resultat final, tot i ser important, no ho és tant com l’esforç i el procés, el camí. En les nostres tasques pastorals, hem de tenir molt present la tasca final: apropar Jesús als homos i dones del nostre temps i al inrevés, però hem de valorar molt el procés, la relació, l’amistat que hem de generar entre uns i altres. Independentment dels resultats “espirituals” que tant sols Déu pot valorar.

És en aquest sentit que hi trobo a faltar en la paràbola el cas del que ha fet les gestions, els esforços, i ha retornat els diners sense guanys. El servent podrà explicar quantes amistats ha refermat en aquests temps, amb qui ha començar un camí d’acompanyament espiritual, qui simplement el convida a dinar, però sense parlar de Déu ni de l’Església, etc. Déu, a partir d’aquestes relacions personals sabrà construir el “cistell” de la comunitat.

La “comptabilitat eclesial” (a missa en venen .X. més que l’altra any, o .X. menys que l’any passat) no és en general bona consellera. Recuperar la celebració de l’Eucaristia com a centre de la comunitat és important, però aquesta assistència ha de ser fruit de la maduresa personal, no d’altres convencions.