“Estima els enemics...”

Ens arriben massa sovint les notícies dels cristians perseguits a Síria, a Irak, a Egipte… Són eliminats per la seva fe. Els qui els persegueixen y els maten ho fan, sorprenentment, en nom de Déu.

Els que rebem aquestes notícies ho feim des de la distància geogràfica i cultural. “Açò aquí no passa”. És una postura potser massa còmoda, però és molt real. Aquí, a ca nostra, no ens persegueixen d’aquesta manera. El patiment de la persecució, com el patiment de la guerra, és superior –en moltes ocasions- al que els homes i les dones poden suportar.

Els que pateixen aquesta situació, no tenen altres opcions que fugir o morir. Com a tantes guerres.

Els perseguits a totes les guerres tenen dues possibilitats: poden odiar o no als seus perseguidors. Aquesta és una decisió que posa els cristians en una posició encara més complexa. Els cristians no podem odiar els nostres enemics!

El cert és que el clima de tensió i violència que generen les guerres i les persecucions ens empenyen a pensar –als que esteim aquí, en la nostra relativa tranquil·litat del món occidental- en que la violència és la solució. Qui no ha pensat en les opcions d’un atac conjunt de les “forces civilitzades” per a esborrar del mapa aquest autodenominat “estat islàmic” que no és altra cosa que un grup de terroristes?

Ens Diu Jesús: »Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics.  »Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.  Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5, 43-44)

En aquest fragment, com tants altres dels evangelis, Jesús ens capgira la primera opció, tant humana, de tornar mal per mal, (“ull per ull, dent per dent” com diu l’antic testament). L’encomana de Jesús és precisament fer allò que el cor no faria: pregar pels enemics.

La realitat que ens ha menat fins a aquesta reflexió, la persecució dels cristians a Síria i Irak, no ens ha de fer oblidar que en molts llocs del món els cristians som perseguits, en ocasions amb violència, en altres amb indiferència, en altres –encara que no sembli possible- amb adulacions i avantatges. En totes les ocasions la finalitat és la mateixa:  que deixem de ser fidels al missatge de Jesús. En ocasions per la força; en ocasions per deixadesa, en ocasions per ...

En tots els casos la nostra opció ha de ser sempre la mateixa: Estimar els enemics, pregar pels que ens persegueixen o ens volen fer desviar del nostre camí.

No oblidem mai els nostres germans que pateixen les violències i els atemptats. Preguem per ells, però siguem sempre conscients de que el veritable triomf del mal serà total si aconsegueixen que nosaltres responguem sense amor a les seves accions. Segurament molts es riuran de la nostra opció, però l’Amor ha de ser la nostra resposta sempre.

Com em deia fa uns dies un bon amic: “Estima. Sempre, abans de respondre, abans de criticar, abans de tot i per damunt de tot, estima”

Fins i tot els enemics...