En la vida, aprenem a estar atents a aquelles coses o a aquelles persones que ens importen, o que tenen un cert “ascendent” o autoritat sobre nosaltres. D’infants, esteim pendents dels pares, de no perdre’ls de vista, esperant la seva reacció davant un fet. A l’escola, aprenem a posar-nos en situació quan pensem que el mestre torna a la classe, (després d’haver fet alguna malifeta); de majors, esteim atents als sorolls dels fills, quan dormen, quan estan malalts; mes tard, feim el mateix amb els majors, quan l’edat els posa sota la nostra custòdia.
El fet és que, en general, mai sabem en quin moment es produirà tal o qual esdeveniment, per més que tinguem la certesa de que es produirà. Els pares sempre ens deien “anem!”; els mestres sempre tornaven a la classe, els fills sempre descansen, després del mal de panxa, etc. Mai sabem, però, quan es produiran aquests fets.
La indicació del Mestre als seus deixebles que ens narra l’evangeli d’avui ens fa pensar en la mort, una altra cosa de la que mai sabem la data, per més que sabem que és inevitable. Amb els anys o amb les malalties sabem que se’ns apropa, inexorable, tant si li tenim por, com si la desitgem, com fan els ancians.
El que ens destaca Jesús és amb quina actitud hem d’esperar aquest moment: amb disponibilitat durant l’espera i amb la feina que se’ns hagi encomanat enllestida. És difícil pensar que tenim la feina enllestida quan segons els nostres desitjos, amb les nostres previsions, encara en tindríem molta a fer per endavant.
Acceptar que no és una decisió nostra, posar en mans de Déu el que hem fet i el que, potser, no tindrem temps de fer, és un exercici que ens ha de donar pau, encara que no sigui fàcil de fer.
Jesús ens assegura que aquesta feina feta i aquesta disponibilitat tindran recompensa. Més enllà del que sigui la recompensa en el Regne del Cel, és segur que, posant-les en mans de Déu, la nostra vida i la nostra mort seran més dolces.
No hay comentarios:
Publicar un comentario