Les desavinences entre les parelles, les separacions, els divorcis, les ruptures familiars són corrents als nostres dies. Casi qualsevol “incident” acaba en discussió, i la discussió en distància en ocasions insalvable, o difícilment recuperable.
En la meva reflexió personal, crec que la relació entre dues persones es pot basar en la “propietat” o en la “unió”. Si fonamentam la relació en la propietat esteim generant una superioritat d’un sobre l’altra, que segurament sense ser-ne conscients, ens pa pensar en drets sobre l’altra. Si el fonament és la unió, esteim establint un relació d’igualtat, en la que ambdós membres de la parella són el mateix. Ser el mateix és encara més que ser iguals.
Cercant un símil en el cos humà, encara que un braç tengui unes capacitats diferents que les altres, tots dos són la mateixa cosa: el meu cos. Perdre’n un, seria una pèrdua tant gran que el cos ja no seria el mateix que era abans.
Permeteu que posi un exemple “tonto”. Quan un fuster o un manobre es pega una martellada (es a dir, una ma pega una martellada als dits de l’altra ma) tot i que el mal sigui molt, no es pot enfadar amb ningú, discutint quina ma és la que ha fet el que no tocava, o estava en el lloc equivocat. Si la martellada l’hi ha donada un altra, el mosso o el company, l’enfado serà monumental, i la baralla casi segura.
De la mateixa manera hem de entendre les discrepàncies en la parella: Som tots dos que tenim responsabilitat en el funcionament de la relació, no un o altre. i tant sols assumint aquestes responsabilitats, i demanant-ne perdó, podrem restablir la bona entesa entre els dos.
Jesús, l’Escriptura, no diu “estaran junts tota la vida”, sinó que diu “seran una sola carn”, inseparables com els braços o les cames del cos humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario