Els infants, a les cases, són generalment el centra de la vida. En ocasions són, sobretot, el centre de les activitats. També ho són a els escoles. Quan parlem d’educació, ho tenim molt clar que han de ser els protagonistes de la seva pròpia formació, que les “informacions” que no esdevenen vivències queden tan sols a la epidermis, que no penetren en el teixit de la pròpia vida.
Quan parlem de formació humana, encara hi esteim d’acord. Però en els àmbits religiosos, els infants esdevenen moltes vegades en elements que distorsionen les nostres reunions, als que cal entrenenir, que hem de mantenir en el nostre cercle, però poques vegades són el centre.
Jesús ens diu que són l’exemple, la referència. Els infants tenen actituds que ens fan pensar en les pròpies actituds. La generositat, la innocència, la bondat, el perdó, tants i tants de valors que reconeixem com a positius i que els infants tenen, i que nosaltres hem de recuperar són una part del que Jesús ens convida a fer. El més destacable és la confiança. Aquells a qui els infants donen la confiança tenen la capacitat de indicar-los el que han de fer, on han d’anar quines han de ser les seves metes. I ells, per confiança ho accepten.
Ells, i amb ells també els més desvalguts en la societat, han de ser el centre de la nostra vida, de la nostra comunitat, i han de ser l’exemple a seguir en moltes coses. Si no som capaços de ser com ells, no haurem entès els valors del Regne.
No hay comentarios:
Publicar un comentario