31. Les noies assenyades (Mt 25, 1-13)

Estar a punt, preparats, a uns sempre ens costa més que a altres. Alguns en un moment estan disposts a sortir a passejat, mentre altres estan una hora entre vestir, pentinar, perfumar...

La paràbola de les deu al•lotes ens presenta dos tipus de persona, en aparença iguales, però en el fons amb diferències notables. Les deu estan esperant, amb torxes, les deu es canses, es dormen. Unes han estat previngudes, altres no.

Segons quina hagués estat la intenció de Jesús, la narració podria haver estat diferent: “Les noies sense seny van dir a les assenyades:

»--Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen. »Les assenyades respongueren:

SI, repartim l’oli a mitges, així tots tindrem els llums encesos en arribar l’amo.!”

Recordo que, de jovenet, em semblava un final millor per a la història: compartint, tots tenim el suficient per a tirar endavant. (no me negareu que també és un bon missatge)

Jesús ens vol remarcar una altra idea: Cadascú ha de fer-se responsable de les seves obres, de els seves decisions. Aquesta responsabilitat a assumir és el preu de la llibertat que Déu ens dóna enfront a les seves propostes i enfront als germans.

El seguiment de Jesús, assumir els seus valors, és un acte lliure, voluntari. Te, com a contrapartida, la necessitat de ser-ne responsable. Cadascú de les seves decisions.

Així, les al·lotes assenyades es desmarquen de les altres. No és manca de solidaritat. És responsabilitat.

Amb tot crec que la responsabilitat és una virtut que s’ha de desenvolupar amb l’educació amb l’acompanyament, amb la iniciació cristiana. Sense haver educat en la responsabilitat, no podem exigir que cadascú les assumeixi.

30. Estigueu a punt també vosaltres. (Mt 24, 42-51)

En la vida, aprenem a estar atents a aquelles coses o a aquelles persones que ens importen, o que tenen un cert “ascendent” o autoritat sobre nosaltres. D’infants, esteim pendents dels pares, de no perdre’ls de vista, esperant la seva reacció davant un fet. A l’escola, aprenem a posar-nos en situació quan pensem que el mestre torna a la classe, (després d’haver fet alguna malifeta); de majors, esteim atents als sorolls dels fills, quan dormen, quan estan malalts; mes tard, feim el mateix amb els majors, quan l’edat els posa sota la nostra custòdia.

El fet és que, en general, mai sabem en quin moment es produirà tal o qual esdeveniment, per més que tinguem la certesa de que es produirà. Els pares sempre ens deien “anem!”; els mestres sempre tornaven a la classe, els fills sempre descansen, després del mal de panxa, etc. Mai sabem, però, quan es produiran aquests fets.

La indicació del Mestre als seus deixebles que ens narra l’evangeli d’avui ens fa pensar en la mort, una altra cosa de la que mai sabem la data, per més que sabem que és inevitable. Amb els anys o amb les malalties sabem que se’ns apropa, inexorable, tant si li tenim por, com si la desitgem, com fan els ancians.

El que ens destaca Jesús és amb quina actitud hem d’esperar aquest moment: amb disponibilitat durant l’espera i amb la feina que se’ns hagi encomanat enllestida. És difícil pensar que tenim la feina enllestida quan segons els nostres desitjos, amb les nostres previsions, encara en tindríem molta a fer per endavant.

Acceptar que no és una decisió nostra, posar en mans de Déu el que hem fet i el que, potser, no tindrem temps de fer, és un exercici que ens ha de donar pau, encara que no sigui fàcil de fer.

Jesús ens assegura que aquesta feina feta i aquesta disponibilitat tindran recompensa. Més enllà del que sigui la recompensa en el Regne del Cel, és segur que, posant-les en mans de Déu, la nostra vida i la nostra mort seran més dolces.

29. va anar a la presó i el va decapitar

El Precursor, títol que dóna l’església al Baptista, ho va ser en tot: en el naixement, en la predicació i en la mort. En el naixement, es va avançar en sis mesos, en la predicació, es va avançar en la necessitat de la conversió, del canvi de vida, de l’acceptació dels nous valors del Regne; en la passió perquè va morir per Crist, encara que Herodes no li demanés que renegués de Jesús.

Ho explica -molt millor que jo- Sant Beda. Però a manera de resum, el fet que Joan mori per la Llibertat, la llibertat de dir la Veritat, ens permet dir que Joan mor per aquell que les la Veritat i que ens ha portat la Llibertat.

Joan ens anticipa la gràcia del baptisme en un moment en el que aquesta pràctica no és nova. Els jueus feien moltes “maniobres” amb aigua, i purificacions, i batejos, però Joan dóna a aquestes pràctiques una nova significació. El baptisme de Joan no és el baptisme de l’Església, sinó un baptisme de conversió. El de l’Església incorpora a la conversió un element d’incorporació a la comunitat, de seguiment de Jesucrist que Joan no pot donar. El baptisme de l’Església, és fet en nom de la Trinitat.

La mort martirial de Joan és, com tantes coses del Precursor, una anticipació: Mort de Crist abans que Crist, amb la seva mort, ens salvi. Joan dóna la vida perquè Jesús donarà la seva per a tots.

En la nostra vida de testimoni, siguem generosos com Joan. Sense tenir certeses, sense esperar seguretats.

28. Ai de vosaltres (Mt 23,23-26)

Els fariseus eren veritables en fer equilibris. La seva habilitat per a interpretar, sempre a la seva conveniència, els fragments de la llei fou indescriptible. En els evangelis hi ha moltes referències a aquestes “adaptacions”.

El fragment d’avui ens ajuda a conèixer la visió de Jesús sobre aquests preceptes malentesos que els fariseus imposaven a la resta de jueus: insisteixen en complir les obligacions que són insignificants i deixen passar aquelles que realment tenen transcendència en la vida dels altres.

Deixar de banda alguns elements cabdals mentre ens fixem en els detalls de les futeses és una errada massa comú. La història de l’església n’és una mostra.

Els legalismes, la Llei, ens ha d’ajudar a caminar, però no ens ha d’obligar a fer equilibris. Si els manaments ens obliguen a cercar les maneres per a passar-los per la banda, com de puntetes, és que no hem entrar en el fons del que realment aquell precepte ens vol fer canviar de la nostra vida.

Tots tenim habilitat per a agafar-nos a la lletra de la llei, i passar fent equilibris per sobre el contingut i l’esperit de la llei. Renunciem a menjar carn, però som permissius amb els que gasten en excés en menjars costosos; mantenim els divorciats fora de la “comunió” però admeten els especuladors, etc, etc.

Hem d’aprendre què ens demanen els preceptes, les lleis i acomodar el nostre cor al seu esperit. Si tant sols acomodem el nostre exterior a la lletra, sense convertir-nos de cor, estarem fent funambulisme religiós

27. Guies cecs (Mt 23, 13-22)

La responsabilitats dels guies en totes les situacions és molta. Els governants, els líders sindicals, els pastors d’ànimes són els encarregats d’encaminar la resta dels conciutadans pels camins més encertats.

Acusar de “cecs” aquests guies és casi un “contrasentit” Com pot un cec guiar altres?. En ocasions, tenim la sensació d’anar a les fosques, de que els qui ens guien no saben molt bé cap on ens encaminen?

En el fons, el motiu d’aquesta impossibilitat de regir com a guia és la superficialitat amb que han incorporat la llei a la seva vida: la seva interpretació de la llei es queda en el vernís, sense entrar en el fons. En el moment en que el missatge de l’evangeli entra en el nostre cor i transforma la nostra vida, som capaços d’entendre que ens demana Déu en cada ocasió, independentment de la literalitat de la llei.

Igual que la diferència entre un “chef” de la cuina i un “cuineret” és que mentre aquest darrer sap fer les receptes que llegeix o sap de memòria, l’altra sap interpretar-les segons les situacions, els ingredients, els comensals, etc.

Viure segons la llei és molt més fàcil que viure en la llibertat que ens dóna la Llei. L’Evangeli ens fa lliures, però ens obliga a viure segons els seus preceptes. Segons l’esperit dels seus preceptes. Açò ens obliga molt més que la simple repetició dels preceptes.

La nostra responsabilitat com testimonis de Crist en el món fa que sigui fonamental poder-nos treure la bena dels ulls, interioritzar els manaments de Jesús i acompanyar els que viuen al voltant nostre.

26. --¿També vosaltres em voleu deixar? (Jn 6, 60-69)

Diumenge XXI. Sorprèn que la primera lectura i l’Evangeli, que en moltes ocasions toquen la mateixa temàtica, ens presentin avui actituds tant contraposades. Mentre Abraham manifesta la seva adhesió total i absoluta i la de la seva família, en l’Evangeli trobem, al final del discurs del Pa de Vida, l’abandonament dels que troben massa dur el seu llenguatge. També hi trobem l’adhesió de Pere, en nom dels deixebles més propers.

El xoc entre la mentalitat dels jueus i la proposta de Jesús és inevitable, però no és tan sols una qüestió de mentalitats, de sistemes filosòfics, sinó de compromís de vida. Aquest compromís és resposta al do que ve de Déu, per iniciativa seva, per endavant. Sense do no hi ha adhesió, no hi ha fe. Sense resposta de part nostra, tampoc.

Les exigències de Jesús fan que molts, en tots els temps, en tots els moments de la història, hagin renunciat al seu seguiment. Però també a propiciat respostes absolutes com les de Pere. Son molts, al llarg dels segles els que han demostrat que el seguiment de Jesús és possible a pesar de les mancances de la nostra naturalesa humana. Reconèixer que Jesús és el Senyor, descobrir en les seves paraules la Vida eterna, fa que la nostra vida hagi de ser diferent, hi ha un abans i un després.

La nostra feblesa farà que, com Pere, tinguem moments de distanciament amb Jesús. Pere, i nosaltres mateixos també, el va negar públicament. Però tenim la certesa que sense Ell el nostre rumb seria perdut, no sabríem on anar.

Conseqüents amb el nostre camí, que iniciem en el moment de reconèixer el Senyor, les nostres actituds, com deiem, tindran un abans i un després. Les Paraules de Pau, tant males d’entendre i tant malenteses, són part d’aquestes exigències que ens planteja el Missatge de l’evangeli. En el seu moment, eren protestades, sense entendre-les, perquè posaven la dona a l’alçada dels homes: “han d’estimar la dona com el propi cos”. No sempre les donen han merescut aquesta consideració que reclama Jesus. Ara, en els nostres temps, alguns consideren que proposa una actitud de submissió de les dones als homes que no encaixa amb els nostres plantejaments. Les paraules claus són respecte, estimació, amor. Diu: “L’home i la dona... seran una sola carn”. No hi ha major igualtat que la igualtat en l’essència

Aquesta integració és la que hem de cercar també amb Jesucrist. La celebració de l’eucaristia és una ocasió per a fer-ho. Jesús, Pa de Vida, Pa baixat del Cel, se’ns dóna. Acollim-lo, i amb ell, el seu missatge, per tal de poder viure com ell ens demana: amb respecte, estimació, generositat i amor.

25. No actueu com ells, perquè diuen i no fan. (Mt 23, 1-12)

L’acusació de “duen i no fan” no és recent, però segueix essent feta amb insistència. En ocasions amb raó, perquè el missatge de l’evangeli és tant exigent que molts pocs poden dir amb veritat que el compleixen.

La realitat dels fariseus més puristes, el de les filactèries i les borles del mantell llargues és una realitat que encara avui en dia existeix. És la reducció al sentit literal de les propostes de la Llei, que mana pregar amb la llei al cap i a les mans. Per a complir-ho “de fet” posen fragments de la Llei en les capsetes negres que veis en el dibuix i se les posen al cap i als braços. I per fer “pregària tot el dia” porten els mantells de pregar davall les americanes, amb les borles llargues expressament, perquè els surtin dels baixos i tothom sàpiga que ho fan.

La recriminació de Jesús, que arrenca d’aquestes pràctiques, va encara més enllà del sembla, i ens arriba també a nosaltres, encara que no ens posen capsetes al cap. La humilitat que Jesús reclama, la capacitat de servei, els tractaments que ens donem uns als altres, en ocasions són reflex d’actituds semblants a les dels jueus que ell criticava: ens quedem a la superfície dels manaments, sense aprofundir en les actituds.

L’Església mateixa i de manera especial els seus pastors., de vegades, ha reclamat una austeritat que no ha viscut, una capacitat de servei per a ser servida, i un tracte diferenciat que no s’avé amb el missatge de Jesús.

Si sentim que ens acusen de “dir i no fer” abans d’enfadar-nos, revisem les nostres actituds, com a cristians, com a pastors, com a Església

Sant Lluís, rei

Els francesos recorden Lluís IX amb l’imatge d’un sobirà impartint justícia a l’ombra d’un vell roure prop del seu castell de Vincennes. Sant Lluís va copejar als seus contemporanis pel seu sentit de justícia, la seva pietat profunda i gran caritat cap als pobres. Als vint anys es va casar amb Margarida de Provença i el seu amor va ser tendre i fidel. Quan ell parteix per a deslliurar Terra Santa el 1248, es va embarcar amb ell. El rei va ser fet presoner. Un cop posat en llibertat i va tornar al seu regne, emprenent importants reformes, va fundar hospitals i monestirs. El seu regne va gaudir d’un període de plenitud cultural, intel·lectual i teològica. Sant Lluís li agrada rebre a la taula a Sant Bonaventura i a Sant Tomàs d’Aquino. La seva major preocupació és la de pacificar, reconciliar els enemics i resoldre els conflictes, sobretot entre França i Anglaterra (1258). Però ell somia amb tornar a la Terra Santa i convertir el sultà d’Egipte. El no va més enllà de Cartago,  a la Tunísia actual. La malaltia, va poder amb ell el 25 d’agost de 1270

Ens sorprèn la figura d’un rei entre els sants. No és l’únic, però no abunden. Ens ha de fer pensar que tots els cristians, sigui quina sigui la nostra feina, la nostra situació social tenim opció -i obligació- de fer el bé, d’escampar l’evangeli, de ser sants.

Les circumstàncies de cada un ens ho faran més o menys difícil, però els exemples com el d’avui ens hi poden ajudar.

24. Hem trobat aquell...(Jn 1, 45-51)

Nascut a Canà de Galilea, Natanael és un amic de l’apòstol Sant Felip, que el va convidar a conèixer Jesús. Es tracta, segons la paraula del Senyor: "un veritable fill d’'Israel." Què havia passat sota la figuera? seguirà sent un secret entre ell i Crist. Segons la tradició, va evangelitzar l’Índia.

El poble jueu, des de segles, esperava el seu alliberador. Esperava contra tota esperança, perquè des del retorn de l’exili les coses havien anat cada vegada més malament.

Aquesta actitud és la que permet els primers seguidors de Jesús descobrir en les seves paraules i en les seves actituds el Messies que esperaven. El van descobrir amb dubtes, perquè Jesús no encaixava del tot en el perfil del messies guerriller o polític que casi tots esperaven.

És l’anunci que li fa a Bartomeu, o Natanael, segons les fonts, el seu amic Felip: “Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret”. Sense l’espera, sense l’esperança, no haurien pogut reconèixer aquell que seria el seu mestre i el seu Salvador.

En els nostres dies, l’Esperança, com a virtut, no és massa habitual. Perquè l’esperança no és tan sols la capacitat d’esperar, amb paciència, amb resignació. L’Esperança ens genera una certa ànsia, un desig de que arribi allò que esperem.

És l’esperança la que ens ajuda a veure la ma de Déu en aquells moments en que les coses sembla que no van pels camins que voldríem, la que ens fa pensem que, pot ser, tot i que no sigui la ruta prevista, els paisatges seran meravellosos, i malgrat arribar a un lloc diferent, o en un moment impensat, el viatge haurà estat meravellós.

A Felip i Bartomeu, l’Esperança els va servir per a trobar Jesús; que a nosaltres també ens hi ajudi.

23. Taula de Noces (Mt 22, 1-14)

Rebre una invitació a un esdeveniment d’aquestes característiques sempre és il•lusionant, però cal fer els propis preparatius, encara que no siguis l’amfitrió. A unes noces no si pot anar de qualsevol manera. Si amb tot preparat els convidats no compareixen i es queda la sala buida, es genera una situació complicada. La taula d’un banquet de noces buida, crea una certa inquietud.

La proposta de seguir Jesús és una invitació, com les d’unes noces. Es pot acceptar o es pot rebutjar.

Si es rebutja, no has de fer res. No et caldrà canviar de vida, ni millorar les relacions amb els germans i coneguts, ni preocupar-te dels pobres i necessitats. Però estaràs fora del convit. Tots trobem excuses per a no acceptar la invitació que ens fa el Senyor, a través dels pares i parents, de l’Església, dels amics. Els negocis, les dificultats familiars, els horaris, ... qualsevol és bona. El Senyor segueix convidant.

Si acceptes la invitació el Senyor et reserva un lloc a la taula, entre els germans. Però has d’assistir “com cal”, t’has d’haver preparat. Si per a les noces dels nostres parents preparem vestit, regal, etc., per a la Taula del Regne hem de preparar el nostre cor. Fer-hi lloc per als pobres, els que estan sols, els malalts...

El que no podem fer és acudir a la cita sense haver-nos preparat. La Taula del Regne, que es oberta sempre als que s’hi vulguin acostar, tant sols ens demana aquesta preparació. Sense ella serem expulsats com a impostors.

La Taula del Regne, la Taula de l’Eucaristia és una invitació comprometedora. No en rebutgem la convidada; no ens hi presentem sense preparació. Les nostres credencials seran els pobres, els malalts, els necessitats, que haurem acompanyat i atès en el nostre quefer de cada dia.

22. els darrers passaran a primers (Mt 20, 1-16a)

Les tasques agrícoles són en tots els temps molt dures. Encara en els nostres dies les tasques de la verema són esgotadores, amb horaris molt amples, que comencen molt dematí i acaben quan acaben. Els jornals estan en consonància amb l’esforç, açò diuen almenys els empresaris.

El que ningú gosa fer és pagar el mateix a qui a fet un parell d’hores de feina cal al tard, quan ja refresca, que a qui ha treballat des del primer sol del matí.

Jesús es proposa capgirar tots els esquemes, totes les línies de pensament establertes. I ho aconsegueix. De la manera en que es narren els fets, en un primer moment qui l’escolta es posa al costat dels treballadors descontents, pensant en la “injustícia” de rebre el mateix salari uns i altres. Tant sols molt al final de la narració podem començat a entendre el que vol Jesús: mostrar que el seu sistema de valors és absolutament nou, i que no és una bogeria sense sentit, sinó que té el sentit de la lògica de Déu.

Amb la lògica de Déu, els més necessitats han de rebre més; els que no són escollits habitualment per a treballar, han de ser més ben atesos. Sense prendre res del que “legalment” correspon als altres. Pagar un salari complert al que ha treballar només unes hores no implica pagar-ne dos a qui ha treballat el dia.

La generositat de Déu, que ens mostra Jesús en aquesta paràbola, és qüestionada per molts, amb ulls humans. La generositat de Déu posa de manifest la nostra manca de generositat, la nostra poca solidaritat, el fet de pensar primer en un mateix. Jesús ho diu així: ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?”

Atrevim-nos a pensar amb la lògica de Déu. Veurem que el món canvia.

21. Un camell pel forat d'una agulla (Mt 19, 23-30)

A la mesquita de Al-Aqsa, hi ha entre moltes altres coses, un parell de columnes amb el seu costat interior gastat, de tant passar-hi. Els musulmans mantenen la tradició que l’espai entre les columnes és la mida màxima de les portes per a entrar al paradís.

Jesús és molt més exigent. La seva comparança del camell i el cós d’agulla és extrema. Però ell mateix ens dóna la pista per a resoldre l’enigma: posar la confiança en Déu. Allò que per als homes ens és totalment impossible, per a Déu és possible. Si convé, pot fer passar una caravana de camells per un  forat d'agulla

El que Jesús qüestiona dels rics, en general, no és tant el seu “saldo”, sinó la seva actitud davant la vida i els germans. Hi ha “rics” que no tenen iots de luxe ni cases ni cotxes; és la seva actitud de distància i de indiferència respecte a les necessitats dels altres el que els posa en la categoria de “rics”, encara que tenguin poques possessions materials.

Hi ha una dita que ens il•lustra: “no és el mateix ser pobre que ser miserable”. De fet hi ha molts més miserables entre els rics que entre els pobres. Perquè la misèria és una actitud.

El despreniment que comporta el seguiment de Jesús és motiu de recompensa. La que ofereix Jesús te dues vessants: trobarà cent vegades el que haurà deixat i posseirà la vida eterna.

Els que hem estat a terres de missió, encara que sigui de visita, tenim l’experiència que la generositat dels missioners és recompensada en aquestes proporcions que diu l’evangeli. Han deixat casa i família, però han trobar “parents” i refugis per tot allà on han passat. El que els obre les portes no és el fet de passar, sinó el fet de fer-ho des del despreniment que la vivència de l’evangeli els ha provocat.

En el nostre entorn també podem tenir petites experiències de generositat que ens reporten amistats i coneixences que no pensàvem. En la mesura de la nostra generositat, trobem la dels altres.

Així també ens recompensa el Pare, amb una generositat que cap dels nostres coneguts pot igualar.

20. Què em falta encara? (Mt 19, 16.22)

Compartir, en els darrers temps s’ha convertit per a molts en una pestanya del facebook, oblidant el que realment vol dir. Les etimologies ens poden donar pistes: “partir”-“amb”. Partir, (ho comentàvem ahir) trossejar i desprendre’s d’una part, implica una mica més que “deixar que altres també vegin” en que s’ha convertit en les xarxes socials.

Compartir és un “plus” a l’amistat, al treball entre companys. Una relació entre persones que no impliqui compartir alguna cosa, serà sempre una relació distant, freda, sense caliu.

Aquest “plus” és el que ens demana Jesús, a nosaltres, i ja el demanava als qui l’escoltaven. A tots ens pot passar que tenim la impressió personal de que estem complint amb el que està establert. Fins i tot els que han assumit el majors compromisos als ulls del món, Jesús els demana el “plus”.

El plus que demana és vendre-ho tot i repartir-ho entre els pobres i implica posar-se del tot en mans de Déu, renunciar a les seguretats humanes que molts necessitem i a les que tant sols alguns, els sants, han sabut renunciar.

És el que Jesús ens demana, i ens entristeix tenir tanta dificultat en fer-ho. En nostre món d’avui encara ens posa dificultats per a viure sense xarxa, sense seguretats.

Potser hem de canviar el món. Entre tots ho podem fer.

19. Qui menja la meva carn, està en mi. (Jn 6,51-58)

El gest de partir el pa és un gest molt expressiu: allò que era una sola peça es desfà, en trossets, per tal d’arribar a tots. El gest de repartir el pa, a dreta i esquerra, ens deixa una figura amb els braços oberts, com a la creu, però també com oferint una abraçada.

Però la identificació que fa Jesús d’ell mateix amb el pa, és encara molt més fonda de significats. Brindar-se com a aliment, com a font d’energia, és convidar-nos a assimilar del tot la seva vida. Fer que el que Ell és passi a ser el que som nosaltres. Que el que a Ell li dóna força també ens doni força a nosaltres. I que nosaltres passem a ser allò que Ell és, imitant el seu compromís de vida, el seu estil, la seva manera de comportar-se i conviure amb els amics i conciutadans.

Aquesta intima unió entre nosaltres i Jesús, és, com diu la primera lectura, signe d’intel•ligència. Veniu a menjar el meu aliment, separeu-vos dels inexperts, és a dir, feis un canvi en la vostra manera de viure. Quan en tants moments ens sembla que la nostra vida no va ben encaminada, que hem de fer un canvi, Jesús ens fa la seva proposta.

La proposta d’actuació que ens fa Pau és molt lligada a la unió amb Jesús. D’altra manera ens serà molt difícil viure com a persones sensates. Els abusos són dolents, ens convé millor la vida en comunitat, en grup, compartint amb els altres les nostres necessitats i els nostres talents, fent estones de pregària, compartint amb els pobres.

El que comparteix, el que viu d’acord amb l’estil de Jesús, aquest no morirà per sempre. D’altra manera, vivint a l’estil de l’antiga aliança, vivint al marge de Jesús, no trobarem el camí de la Vida.

Cerquem aquesta proximitat, aquesta intimitat amb Crist i amb els germans. La celebració de l’Eucaristia és una ocasió molt propícia ja que allà podem compartir el Cos de Crist amb la resta de la comunitat i estrènyer els llaços que ens uneixen amb Ell i amb els germans

18. no els impediu que vinguin a mi (Mt 19, 13-15)

Sempre deim, i d’estam convençuts, de que volem el millor per als nostres infants i joves. Davant l’advertiment de Jesús “no els impediu que vinguin a mi” la nostra resposta casi automàtica seria que mai del món se’ns passaria pel cap.

Evidentment, la nostra intenció és ferma: ho deim del tot convençuts: Si apareix Jesús, no impedirem als nostres infants que s’hi atraquin!. Altra cosa és el nostre fer de cada dia, en el que hem de posar “en solfa” açò que deim.

Hem de posar en acció, en vida, allò que afavoreix els infants apropar-se a Jesús. Començant pel nostre propi testimoniatge personal: si Jesús és important per a nosaltres, probablement ho serà per als fills. També a través dels valors que els mostrem: uns infants que viuen com a valors la generositat, la austeritat, el goig de compartir, la justícia, la felicitat de perdonar i ser perdonat podran acostar-se a Jesús. De fet, viuran amb Jesús.

Però si en la nostra vida transmetem els valors de la avarícia, del dispendi exagerat, d’acaparar per damunt de tot, el negoci sempre per a mi, de “jo primer i els altres...” a pesar de no parlar mai malament de Jesús, els estarem posant moltes dificultats per a ser companys de camí de Jesús.

Com en tantes pàgines dels evangelis, les paraules de Jesús tenen un significat immediat per als que les van sentir en el seu temps, i un altre complementari, una mica més simbòlic en ocasions, per als que les sentim en els nostres dies.

De totes maners, procurem no impedir que els infants s’acostin a Jesús. Els valors del Regne que rebran els ajudaran a viure amb felicitat.

Beatriz da Silva

Beatriu va néixer el 1424, al Marroc a Ceuta, una ciutat sota el domini del rei de Portugal. El seu pare havia participat en la conquesta de Ceuta i s’hi va quedar. La seva mare, Pia Menezes era molt piadosa. La família va tornar a Europa durant la seva infància. Beatriu acompanyat reina Isabel de Castella, com a dama d’honor i després va viure en la cort de Castella. Prest cansada d’aquest tipus de vida, i després de patir gelosies va ser recompensada amb una aparició de la Mare de Déu, es va retirar al convent de les monges de Sant Domènec a Toledo, on va romandre fins a l’edat de 60 anys. Desitjant una vida més exigent, va sortir del monestir, acompanyat per alguns religiosos i amb l’ajuda de la reina Isabel, va fundar una nova ordre, la de "concepcionistes", amb un vestit blau i blanc que havia vist portar a la Mare de Déu durant la seva compareixença. Va viure només sis anys al monestir, vivint una còpia contemplativa. Va morir 16 agost 1490 a Toledo.

Aquell ordre de “concepcionistes” que neix a finals del segle XV, arriba fins als nostres dies, i a Maó en tenim, afortunadament, un monestir. La seva dedicació a la pregària i a la contemplació és ha de fer pensar que aquesta ha de ser una part fonamental en la nostra vida cristiana. Tant important que, ells sola, pot omplir i donar sentit a tota una vida.

La comunitat de Maó és petita, però en els darrers anys ha tingut una valentia i una vitalitat que només poden venir de l’Esperit: han fundat una casa a Hondures, on treballa en el despertar vocacional i la formació Sor Dolores. D’allà van venir fa un parell d’anys les primeres novícies i cap allà va partir, ja professa, la primera monja contemplativa de la diòcesi de San Pedro Sula, i cap allà partirà la segona en completar la seva formació.

Tinguem-les presents en la pregària.

17. ja no són dos, sinó una sola carn (Mt 19,3-12)

Les desavinences entre les parelles, les separacions, els divorcis, les ruptures familiars són corrents als nostres dies. Casi qualsevol “incident” acaba en discussió, i la discussió en distància en ocasions insalvable, o difícilment recuperable.

En la meva reflexió personal, crec que la relació entre dues persones es pot basar en la “propietat” o en la “unió”. Si fonamentam la relació en la propietat esteim generant una superioritat d’un sobre l’altra, que segurament sense ser-ne conscients, ens pa pensar en drets sobre l’altra. Si el fonament és la unió, esteim establint un relació d’igualtat, en la que ambdós membres de la parella són el mateix. Ser el mateix és encara més que ser iguals.

Cercant un símil en el cos humà, encara que un braç tengui unes capacitats diferents que les altres, tots dos són la mateixa cosa: el meu cos. Perdre’n un, seria una pèrdua tant gran que el cos ja no seria el mateix que era abans.

Permeteu que posi un exemple “tonto”. Quan un fuster o un manobre es pega una martellada (es a dir, una ma pega una martellada als dits de l’altra ma) tot i que el mal sigui molt, no es pot enfadar amb ningú, discutint quina ma és la que ha fet el que no tocava, o estava en el lloc equivocat. Si la martellada l’hi ha donada un altra, el mosso o el company, l’enfado serà monumental, i la baralla casi segura.

De la mateixa manera hem de entendre les discrepàncies en la parella: Som tots dos que tenim responsabilitat en el funcionament de la relació, no un o altre. i tant sols assumint aquestes responsabilitats, i demanant-ne perdó, podrem restablir la bona entesa entre els dos.

Jesús, l’Escriptura, no diu “estaran junts tota la vida”, sinó que diu “seran una sola carn”, inseparables com els braços o les cames del cos humà.

16. No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. (Mt 18,21-35.19, 1)

La capacitat de perdonar és una característica poc habitual entre els humans. És molt mes nostre el rancor que el perdó, la rancúnia que la reconciliació. Estic segur que Pere devia pensar que amb set vegades de perdonar ja havia sobrepassat les millors expectatives.

Segurament, a l’Antic Testament, set vegades seria un nombre molt interessant, però Pere oblida que esteim parlant dels valors del Regne, no dels valors de l’Antiga aliança.

L’exigència de Jesús no és una qüestió matemàtica, de multiplicar, sinó que es tracta, segurament, de “perdre el compte”. En el perdó, segons els esquemes de Déu, no podem anar amb comptes ni multiplicacions ni restes. El perdó, amb els esquemes de Déu és infinit.

Per açò, si volem estar en “sintonia del Regne”, no podem estar limitats en els nostres gestos de perdó. El nostre perdó ha de ser, com el de Déu, infinit.

Deiem al principi que és una qualitat poc humana, la capacitat de perdó, per açò, per a ser capaços de fer-ho i a més d’aquesta manera, hem d’estar en Déu. Les nostres capacitats personals tenen límit i aquest no és suficient per al Regne. Hem de ser tant generosos amb el perdó que necessitem acudir al perdó de Déu.

Tant sols la capacitat que Déu te de perdonar –i de perdonar-nos- farà que nosaltres, superant les matemàtiques, perdonem els nostres germans.

15. ...se n'anà de pressa a la Muntanya. (lc 1, 39-56)

La Solemnitat de l’Ascensió, ens proposa per a la reflexió el text del Magníficat. Maria, després de l’Anunciació parteix cap a “La Muntanya”. A la Bíbia la muntanya és sempre lloc de trobada amb Déu, el lloc de Elies el lloc de Moisès, el lloc de la transfiguració, el lloc de la passió... Sorprèn no es diu el nom del poble, sinó “la muntanya”.

Quan Maria pren consciència de que te Déu amb ella, en lloc que quedar-se a casa, fruint del moment, surt, corre a veure una seva cosina que viu enfora de la casa familiar.

El fet de sentir Déu en el cor ens ha de fer “sortir” de nosaltres mateixos, de manera que ens “descentrem” de la nostra pròpia persona i ens “centrem” en Déu. Pe`ro aquest centrament en Déu tan sols el podem fer a través dels altres, especialment dels que ens necessiten.

Maria ho entén des del principi, i ho demostrarà al llarg dels temps, en les noces de Canà, al peu de la Creu, estant amb els deixebles en el temps d’espera de l’Esperit.

Aquesta actitud serà la que farà possible que Déu la cridi al seu costat al final de la seva vida. Aquesta “ascensió”, primícia de la resurrecció dels justos, ens posa, una vegada més Maria com a exemple, com a “full de ruta” com a far i guia.

14. si no torneu a ser com els infants (Mt 18, 1-5.10.12-14)

Els infants, a les cases, són generalment el centra de la vida. En ocasions són, sobretot, el centre de les activitats. També ho són a els escoles. Quan parlem d’educació, ho tenim molt clar que han de ser els protagonistes de la seva pròpia formació, que les “informacions” que no esdevenen vivències queden tan sols a la epidermis, que no penetren en el teixit de la pròpia vida.

Quan parlem de formació humana, encara hi esteim d’acord. Però en els àmbits religiosos, els infants esdevenen moltes vegades en elements que distorsionen les nostres reunions, als que cal entrenenir, que hem de mantenir en el nostre cercle, però poques vegades són el centre.

Jesús ens diu que són l’exemple, la referència. Els infants tenen actituds que ens fan pensar en les pròpies actituds. La generositat, la innocència, la bondat, el perdó, tants i tants de valors que reconeixem com a positius i que els infants tenen, i que nosaltres hem de recuperar són una part del que Jesús ens convida a fer. El més destacable és la confiança. Aquells a qui els infants donen la confiança tenen la capacitat de indicar-los el que han de fer, on han d’anar quines han de ser les seves metes. I ells, per confiança ho accepten.

Ells, i amb ells també els més desvalguts en la societat, han de ser el centre de la nostra vida, de la nostra comunitat, i han de ser l’exemple a seguir en moltes coses. Si no som capaços de ser com ells, no haurem entès els valors del Regne.

13. ...dels seus fills o dels estranys? (Mt 17, 22-27)

La providència, aquesta ma d’ajuda que Déu ens dóna en ocasions, i que difícilment reconeixem. Deia Albert Einstein, o almenys “diuen que deia”, que “la coincidència és la manera en que Déu queda en l’anonimat”. Moltes vegades nosaltres també pensem així.

Si Jesús no s’hagués avançat a la “casualitat” o a la “coincidència”, segurament Pere, hauria pensat que el destí li feia una broma, pescant un peix amb una moneda del tribut a la boca.

Jesús s’avança als esdeveniments, tant el de la moneda com a la seva passió. I els deixebles s’entristeixen, perquè només el creuen “a mitges”: el creuen en l’anunci de la mort, però no en el de la resurrecció. Creuen possible que acabi malament, però dubten de la possibilitat que Déu posi la ma a favor seu.

Els impostos, tema tant de moda en els darrers mesos, ja era de debat en el temps de Jesús. La situació de terra conquerida del seu país feia que els impostos fossin considerats com a una espècie d’expropiació. Jesús no aplaudeix els impostos, però creu que no ha de ser motiu de polèmica. L’expressió “per no escandalitzar ningú” les dóna pistes de com pot ser la nostra actitud davant aquestes situacions. No cal ser “entusiastes” de destinar part dels nostres recursos, que poden ser necessaris per a accions socials, a pagar els impostos. Però la nostra pertinença a la societat fa que els impostos siguin part del “joc social”.

L’Església com a part de la societat te la obligació de contribuir en allò que les lleis tenguin establert, amb igualtat a altres organitzacions.

No cal ser entusiastes, però sobretot cal no escandalitzar ningú. La confiança de que Déu ens proveirà d’allò necessari per a fer-ho, ens hi ha d’ajudar.

12. «Jo sóc el pa que ha baixat del cel» (Jn 6, 41-51)

2012-08-12 Com tantes vegades la primera lectura ens dóna claus per a obrir el sentit de l’evangeli i també ens dóna pistes per a intentar obrir el sentit de la carta de Pau.

Ens presenta Elies, home de Déu, al fil de la desesperació, demanant la mort, avorrit de tot, de la seva tasca, de Déu i de la vida. També els homes de Déu necessiten refer les seves forces, i en ocasions és prou difícil trobar els moments en els que Déu et podrà alimentar amb la seva paraula, amb la pregària personal, en la oració compartida. La seva estada en el desert, que podria haver estat la seva mort, es converteix en la seva força, i aconsegueix arribar al lloc on estava encaminat. L’aliment que ve de Déu és el que ho fa possible.

Ens ho confirma el salm 33 : “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia” El Senyor ha de ser el refugi, però mai per a desaparèixer del món, sinó per a refer-nos, per la seva proximitat, en comunió amb ell, i retornar a la nostra ruta, la nostra rutina.

Aquest aliment que Déu ofereix a Elies és tant sols prefiguració del que ens ofereix Déu en Jesucrist. Ell mateix és qui s’ofereix per a refer les nostres forces.

Amb tot, els seus conciutadans li demanen les “credencials” per a acceptar la seva proposta. Haver fet un gest com la multiplicació dels pans no els ha estat suficient: li posen pegues senzillament perquè el coneixen, saben qui és la seva mare, els seus parents.

Per a rematar-ho, els fa un anunci que els resulta escandalós: “el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” La contundència d’aquesta frase va fer que molts deixessin de seguir-lo. Ressonaven en els seus cors les prescripcions legals sobre els difunts, les carns d’animals, la impuresa de la sang...

Hem de saber entendre el sentit de les expressions, perquè certament la salvació del món, la vida del món que anuncia Jesús ens ve per la seva carn i la seva sang, és a dir, per la seva encarnació. És el misteri de la encarnació el que fa possible el misteri de la Redempció.

Tots, en un moment o altra de la nostra vida, hem sentit defallir les nostres forces, com Elies. En aquests moments hem de recordar quin és el nostre aliment espiritual. Jesús s’ofereix com a aliment per a tots, i aquest és l’aliment que ens pot portar a la Vida.

També és l’aliment que permet complir el que proposa –recomana- Pau a la carta als Efesis. Aquesta manera de viure que els reclama, sense mals humors, sense crits, ni insults, ni amargura, tan sols es pot dur a terme amb una vida interior forta, amb una gran joia interior. D’altra manera, la nostra naturalesa humana destacarà sobre tot les parts menys amables, generant aquestes tensions, aquestes dificultats de relació amb els germans.

L’Eucaristia és la ocasió que tenim per a compartir aquest aliment. El Cos de Crist que es dóna per a tots ens convoca, ens reuneix. Escoltem aquesta crida, aprofitem la ocasió de trobar-nos amb els germans i, sobretot, compartim amb Crist la nostra vida.

11. Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa... (Mt 17, 14-20)

Tornem a veure demanar una curació a un pare que, amb el fill malalt, posa en mans de Déu la seva preocupació. Ho fa en “segona instància” perquè els deixebles no han pogut treure el mal esperit de l’infant.

La recriminació de Jesús als seus és antològica. La comparança que posa és contundent: una fe minúscula hauria bastat per a fer moure muntanyes. Res ens seria impossible si tinguéssim la confiança posada en el Senyor.

Ens costa, avui en dia, veure la ma de Déu en les accions i els fets que ens succeeixen. Alguns “innocents” si que tenen aquesta capacitat, i descobreixen la ma de Déu evitant-los una caiguda, o estalviant-los un ensurt anant en bicicleta.

Un d’aquests “innocents” és el meu amic “Mikado”. No és japonès, ni emperador, com pot fer pensar el seu sobrenom. Ell es basc, resident a Barcelona i es fa dir “Mikado” per la locomotora de vapor, la millor de la història, segons diu. És un veritable expert en trens i en tota la cultura ferroviària, coneixent tot tipus de màquines, de túnels, de vagons, etc. Amb els seus calçons curts, estiu i hivern, Mikado passeja els seus quaranta o cinquanta anys (la veritat és que no en sé l’edat) com un infant de 7 o 8, i manté la seva mateixa capacitat d’admiració. En els casi 10 anys que ens coneixem mai li he sentit a dir una tonteria, encara que qui el sent –sense escoltar-lo- pot pensar que no diu ni una cosa amb sentit. La seva salutació habitual sol esser "feliz Navidad" fent el xiulet d'un tren, encara que et trobi durant l'estiu perque, diu, el Nadal és un moment molt important. Amb totes aquestes referències, poca credibilitat li donarien en qualsevol lloc. Entre els que els coneixem, ens emociona la seva clarividència quan ens diu que “he venido con Jesús, por esto no me ha pasado nada en el viaje” o “mi experiencia religiosa es una vez que la virgen me cogió la mano yendo en bicicleta para no caerme”.

Si tots poguéssim tenir la mateixa confiança que el meu amic Mikado, segurament veuríem els resultats a les nostres pregàries,

Santa Clara

Clara d'Assis, companya de Francesc, és iniciadora d'un moviment que ha portat a l'Església moltes gràcies, des de la fundació de la branca femenina del moviment franciscà. La seva capacitat de convicció va fer que Francesc accedís a la seva petició per a fer, amb les seves amigues, el que ell feia amb els seus. D'aquell grup d'amigues de Clara, a travers dels segles han arribat als nostres dies les clarisses. Dir a travers dels segles en el VIII centenari és una manera apropiada de remarcar la importància de les Germanes en la història. A Menorca hi són pràcticament des de 1287, en que el rei Alfons III cedeix terres per a la contrucció d'un convent. La seva aportació a la vida de l'Església Menorquina és fonamental. Ha passat el temps en que alguns creien que les contemplatives "no fan res".
La seva tasca és la pregària, i la pregària és el motor de l'Església. Tota la nostra pastoral s'ha de sostenir en la pregària, personal, de grup, comunitària, litúrgica, contemplativa, etc. Les nostres clarisses, com també les concepcionistes, fan permanentment aquesta feina, aquest servei que tota l'Església ha d'agraïr.

La seva capacitat d'acollida, el seu somrís permanent, la seva joia interior fan que anar-les a visitar sigui sempre un bàlsam per als cors accelerats dels qui, en el món, intentem ser fidels a l'Evangeli.

Per molts anys, Germanes de Santa Clara!

10. Si el gra de blat no mor... (Jn 12, 24-26)

La festa de Sant Llorenç ens fa recordar, com totes les commemoracions de sants màrtirs, que l’arrel de tota la nostra fe, l’origen de la nostra salvació és la donació que feu Jesús, la seva vida lliurada voluntàriament.

La imatge que fa servir l’evangelista Joan és entenedora, sobretot per a la gent del camp: la llavor que no se sembra és la que no dóna fruit. Per a obtenir una collita abundant és important ser generós en la sembra. La preparació tant de la terra com de la llavor és fonamental, però el punt decisiu, la germinació de la llavor queda sempre fora de la nostra ma. Per dir-ho amb imatges de rondalla, si la llavor “decideix” no morir-se, no fer el que és la seva essència, no hi haurà collita. Altra cosa són els rendiments, que no depenen ni de la llavor, ni del sembrador.

La mesura humana d’aquesta donació és el servei. No podem creure i fer creure que esteim en disposició de donar la vida si som incapaços de donar una ma d’ajuda a qui ho necessita, ni un minut del nostre temps a qui esta sol, ni una hora de companya a qui no te ningú amb qui conversar.

El martiri de Llorenç, amb la seva càrrega de llegenda inclosa, ens recorda que la vida l’hem de donar dia a dia, moment a moment, i estar disposats a fer el que calgui perquè la llavor doni fruit

9 --I vosaltres, qui dieu que sóc? (Mt 16, 13-23)

La recerca de Déu és una constant al llarg dels temps. Per als deixebles el reconeixement de Jesús com a Déu és una qüestió complicada. D’aquí la pregunta que Jesús fa, de manera tant directe. Les comparances de Jesús amb altres predicadors, amb altres profetes de temps anteriors, amb el Baptista devien ser corrents. Però cap d’aquestes comparacions podia dur els seus seguidors a fer un reconeixement del seu Mestre com a Messies. Però el concepte messiànic més estès entre els jueus no portava inclosa la “divinitat” ni la vesant espiritual que Jesús demana als seus seguidors.

En temps moderns, s’ha comparat també amb altres “líders”, amb revolucionaris, amb altres models que als joves podien ser-los més propers, i per tant més entenedors.

Hi manca, al final, el reconeixement de que Jesús és qui ens mostra, des de Déu mateix, la veritable imatge de Déu. I a aquest Jesús, que és Déu, és a qui seguim.

Totes les consideracions i comparacions acaben sempre amb la repregunta de Jesús: I vosaltres qui deis que som...?

La nostra resposta ha de ser com la de Pere. En tots els sentits: des del dubte, des de la incertesa, des de la debilitat de la nostra fe, des de la petitesa de la nostra personalitat que, com Pere, en ocasions el neguem. Però també valenta i decidida, fent una passa al front, posant paraules a allò que en ocasions no sabem ben bé com explicar.

Perquè, al final, Jesús sempre ens demanarà la nostra resposta personal, i no hem de fugir, no podem fugir de donar-la.

8 --Senyor, ajuda'm! (Mt 15, 21-28)

La importància de la pregària és una constant en els evangelis que hem llegit en les celebracions dels darrers dies. Ahir, Pere va demanar ajuda, sentint els vent en contra quan caminava sobre les aigües; avui la dona cananea insisteix, però no amb argumentacions encara, sinó simplement, demanant ajuda en veure que els deixebles la volen treure de l’entorn de Jesús.

Encara que els textos siguin tant diferents, i les circumstàncies de la narració tant diverses, els fets són els mateixos: amb les nostres pròpies forces no podem assegurar-nos l’èxit, necessitem la ma de Jesús per a poder arribar a les fites proposades.

La ruta per a que Jesús ens doni la seva ma és fàcil i coneguda: li hem de demanar, simplement, sense pretensions ni prepotències, amb humilitat, com la dona estrangera. Humilitat que no vol dir por, ni debilitat. Bé que defensa amb insistència la seva necessitat aquesta dona!

El que Jesús vol i necessita per a poder-nos ajudar és el propi reconeixement de la nostra debilitat i el reconeixement de la seva força salvadora. A partir d’aquí, amb tot a les seves mans i amb ell en les del Pare, podem restar tranquils: llavors no seran les nostres forces, sinó la nostra fe la que treballarà, i amb la fe, la recompensa és segura.

Són excuses...

Són excuses, ho sé. Aquestes coses dels blogs, al contrari que altres són més fàcils de deixar que d’enganxar. Des del 17 de juliol, que vaig deixar d’anar a la “feina pagada”, han passat moltes coses. Un viatge a l’estranger (Andorra és l’estranger, sinó demaneu les tarifes de “movistar”) una meravellosa trobada amb amics per a pregar, caminar i parlar, una defunció a la família, dos concerts de Gospel, entre altres coses han estat suficient “càrrega de feina” com per a fer que el blog quedés “aparcat”.

D’aquestes coses, segurament, un dia o altra en sortiran referències en els escrits, potser, fins i tot, alguna foto, que n’hi ha i de molt interessants.

Entre tant, només dir-vos que, si Déu ho vol, i les coses surten, el blog tornarà a caminar. Potser amb el mateix fil, potser amb variacions. Ja veurem.

Tres setmanes sense donar senyals de vida. Si algú m’ha trobat a faltar, Ho sento. Com que açò ja ho havia dit fa uns mesos, insistiré: ho sento...molt.

(p.d. no se si ho noteu, però el ram de flors és més gran que la darrera vegada)