La Vall Fosca, tota una experiència.

Quan, al passat mes de febrer, un company diaca va telefonar-me, vaig quedar sorprès. Només ens havíem conegut durant uns dies, a Barcelona, amb motiu de la Trobada de Diaques Permanents de tot l’Estat. És cert que havíem connectat, amb alguns comentaris, amb algunes opinions, però no esperava la seva telefonada.

Encara esperava menys la seva proposta: anar, amb ell, durant la Setmana Santa, a servir algunes comunitats sense prevere a la Vall Fosca, al Pirineu de Lleida, del Bisbat de la Seu d’Urgell. En Josep, aquest diaca, junt amb la seva esposa, acompanyen les comunitats cristianes d’aquella vall, amb nom de pel·lícula mitològica, i que compren el que havien estat 9 parròquies, en un caramull de poblets dispersos.

Ara, agrupades amb el nom de “Parròquies Vall Fosca”, davant la impossibilitat de que cada una tengui el seu rector, prevere, resident al poble, són ateses per aquest diaca i la seva dona, que hi pugen cada setmana des de Valldoreix, entre Sant Cugat i Castellbisbal, al darrera de la serra de Collserola.

En els mesos ordinaris de l’any, poden celebrar, en setmanes alternes, a casi totes les esglésies. Però durant els dies Sants, les possibilitats d’atendre tots els pobles, són nul·les. Per poder arribar a mes comunitats, ens va demanar a la meva dona i jo, si els podíem ajudar.

Una volta realitzades les consultes corresponents, malgrat les mancances que generàvem a la nostra comunitat de St. Francesc, exposat el cal al Sr. Bisbe, vam acceptar la convidada, que poc a poc s’anava convertint en repte. Els “dies sants” es convertien en deu dies, plens de celebracions, d’experiències, de kilòmetres, de trobada amb persones.

Un cop ajustats els horaris, el diumenge de Rams, començàvem la nostra experiència: compartir la fe amb una gent que vol celebrar, que vol viure, amb la litúrgia de l’Església, les festes més importants dels cristians.

Han estat uns dies intensos, amb molta “feina”, però amb unes respostes molt gratificants per part dels feligresos. Ens van acceptar amb els braços i els cors oberts, i ens van manifestar el seu agraïment immens pel nostre servei, agraïment que encara creixis quan els explicàvem des d’on hi havíem anat.

A les comunitats, els ha servit per a poder viure les celebracions de la Setmana Santa, malgrat fos sense eucaristia i per a trobar-se per a celebracions que en ocasions feia anys que no havien pogut fer. Tant sols un exemple: l’anunci de la celebració de la Passió del Senyor, el Divendres Sant, a Pobleta de Bellveí, que ens darrers anys s’havia suprimit, va fer que en quatre hores es convoquessin els veïns, fins a omplir l’Església, feliços de participar en un Ofici que dura casi de dues hores...

A nosaltres, la meva dona i jo, ens ha ajudat a repensar, com pot ser el servei a les comunitats, de la relativitat dels números d’assistents a les celebracions, de la importància de que els servidors de les comunitats facem els esforços necessaris per tal de poder atendre els fidels que voles celebrar, de la importància de mantenir les arrels de la gent en les seves esglésies, facilitant que celebrin en el seu entorn natural i vital.

Tota una experiència que ens ha d’ajudar a viure el nostre servei també a les nostres comunitats menorquines.