Una Església al carrer

El Papa Francesc ens demana que siguem una Església en sortida, una Església al carrer. És, al meu parer, una petició que va una passa més enllà del que va voler el papa Joan XXIII, canonitzat fa pocs mesos. El Papa Bo, com coneixien al sant, ens demanava –demanava a l’Església- dos coses: obrir finestres, i posar-se al dia.

Si bé es cert que s’han fet passes importants en els últims cinquanta anys, amb en Concili Vaticà II i el post concili que encara dura, obrir finestres és un gest que, essent molt eloqüent, potser encara es queda a dia d’avui, una mica curt.

“Obrir finestres” és una acció que es fa “des de dins”. Si en una cuina o una casa hi ha fum, obrim les finestres, per a aconseguir que entri aire nou, fresc, que ens permeti seguir respirant; Si n’hi ha molt, de fum, el que feim és sortir, a l’altra banda de la finestra.

Algunes persones, en aquesta sortida abandonen la casa, deixen de prendre part en els accions i celebracions eclesials. Podem dir que surten i no tornen, “cremats”, com deim tantes vegades.

Afortunadament, a molts dels que volem aires nous, ens es suficient amb la finestra oberta, o amb una estona a la porta per a recuperar l’alè i reprendre les nostres activitats en els grups parroquials, en activitats diocesanes, etc.

El que ens demana en Papa Francesc és més que tot açò, perquè no només pensa en els que esteim dins l’Església, sinó sobretot en els que no hi són, en aquests que van sortir, potser “cremats” o en aquells que no han trobat el seu espai en les nostres comunitats.

Una Església en sortida no és només una Església que obre les portes i espera, sinó una comunitat que va a cercar els germans, en els espais en que es troben, en que pateixen, en que reivindiquen, en el que lluiten.

Una Església en sortida és una comunitat que recupera el seu esperit profètic, que denuncia les injustícies i els desgavells d’una societat que ha perdut una mica el rumb i que, a la vegada que retalla prestacions sanitàries als immigrants il·legals (per exemple), estava disposada, per exemple, a “felicitar” els futbolistes de la selecció del mundial, eliminats, per cert, amb aproximadament 18 milions d’euros, en cas de guanyar.

Una Església en sortida no és només una Església que surt als carrers en les seves celebracions, com la del Corpus; no és només una Església que te el seu clergue representat un estament en les festes dels pobles.

Una Església en sortida és la que acompanya els pobres, amb la tasca de Caritas, cada dia de l’any, amb constància, paciència i discreció; és una Església que empeny el desenvolupament, amb accions com les de Mans Unides a tants països del món; és una Església que escampa la Bona Nova de l’Evangeli des de la senzillesa i la proximitat del missioner a qualsevol racó de món.

Però ha de ser també una Església que denuncia la injustícia a qualsevol lloc, que és austera i responsable en el seus quefers quotidians, que és valenta i capaç de posar-se al costat de qui sigui per a reclamar allò que va en contra dels valors de la dignitat humana de qualsevol dels nostres germans, que se sap apropar a qualsevol persona que ho necessita.

I aquestes no són feines de “jerarquia” eclesial: són feines de cristià, de batiat, de tots els adults en la fe. Són accions que hem de fer tots i cadascun dels que intentam seguir els camins de l’Evangeli, amb senzillesa i sense protagonismes personals.

Hem obert finestres, poc o molt, però encara hem de fer una passa més: sortir al món, retrobar-nos amb els germans que pateixen, denunciar profèticament allò que el nostre món no fa d’acord amb l’Evangeli, i retornar a les comunitats per a celebrar aquesta vida que tenim en el nostre cor i que ens empeny a viure com Jesús ens demana: estimant els altres i donant si fa falta la vida.

La novetat d’allò quotidià

Durant un cap de setmana passen moltes coses, algunes habituals, altres extraordinàries. El cap de setmana passat, també. Més enllà dels resultats del futbol i de les eleccions al parlament europeu, que queden fora de l’àmbit d’aquest comentari, el viatge del Papa Francesc a Terra Santa ha marcat l’actualitat fins ben entrada la setmana.

Si alguna cosa destaca del Papa Francesc és que els seus gestos són capaços de fer moure els cors de molta gent, de generar un somrís, d’emocionar. En aquest viatge hi ha hagut molts moments d’aquest: quan en va abraçar amb els seus amics a l’esplanada del temple, obviant que un és cristià, l’altra jueu i l’altra musulmà; quan va visitar el museu de l’holocaust, on en recorden els sis milions de jueus morts en camps d’extermini nazis durant la segona guerra mundial, amb la seva creu pectoral “amagada” dins la sotana, per no molestar els propis jueus que el rebien a un lloc tant important per a ells; la proposta de convidar a Peres i Abbas a pregar junts al Vaticà.

És sorprenent la importància que tenen aquests gestos que, per altra banda són relativament quotidians. Abraçar-se amb els amics, respectar els amfitrions, convidar a casa... són gestos que molts feim ham normalitat.

Però quan són gestos del Papa, prenen una rellevància impensada, inesperada. El Papa Francesc, sap que açò es així, però no deixa de fer-los. La visita, en si mateixa, a Terra Santa ja era tot un gent, i ha sabut anar-lo omplint de detalls.

Les imatges del moment en que es recolza en el mur de Betlem, que separa jueus i palestins, en un posat que recorda molt el que els jueus fan al mur del Temple, han aixecat pols entre el govern jueu i aplaudiments entre els líders palestins. La visita a la tomba del fundador del sionisme, ha generat els efectes contraris, equilibrant els sentiments de tots.

El to de la seva visita ha durat fins al vol de retorn. En la roda de premsa que s’ha fet a l’avió, el Papa Francesc ha tornat a sorprendre a molts, parlant amb molta llibertat, responent a preguntes fetes lliurement, sense “prèvies”. Ha parlat dels “fill de papà”, en relació als que esperen privilegis pel seu càrrec –que no tindran- després d’escàndols de pederàstia; ha parlat de la possibilitat de renunciar si en un moment donat veu que li manquen forces per a tirar endavant; ha respost amb serenitat a les referències d’escàndols econòmics en una Església que ell mateix vol pobre i austera; ha parlat del celibat dels clergues com a norma de vida, no com a dogma de fe, recordant que hi ha preveres catòlics, de ritus orientals, que són casats...

Mirat amb distància cap dels gestos i de les paraules del Papa res ha fet que segui fora del normal, res extraordinari. Però han estat gestos que a nivell informatiu són presos com a referència, com a model, com a exemple. Els mitjans de comunicació i la gent que els segueix han descobert una novetat en aquest gestos quotidians. Gestos que els catòlics hem de saber fer i hem de voler fer: tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres, amb respecte, amb senzillesa, amb amor. Si som capaços de seguir l’exemple del Papa en açò, canviaran moltes coses en les nostres relacions amb el món.

festa del cor

Aquest cap de setmana ha estat especial. Segurament tots els caps de setmana són especials per a algú, per a alguna família. Aquest ho ha estat per a moltes persones, per causes diverses, per circumstàncies diverses.

Aquest cap de setmana, a parròquies distintes, en hores diferents, alguns infants han rebut el baptisme. Aquest és sempre un motiu d’alegria, que s’afegeix a la joia que ha comportat el naixement de la criatura; altres han rebut, ja adults, els sagraments de la iniciació cristiana, amb la confirmació i la comunió juntament amb el baptisme, després d’un temps intens de preparació. Altres ho havien fet ja en les celebracions del vespre de Pasqua.

També aquest cap de setmana els escoltes han viscut la seva trobada anual, el “Sant Jordi”, en el que totes les unitats de totes les branques dels agrupaments de l’illa es reuneixen per tal de compartir el seu camí, per posar-se en sintonia, per a viure junts la satisfacció personal i compartida de ser escolta.

Algunes famílies també han viscut aquest cap de setmana amb dolor, bé per la malaltia d’un dels seus, bé per la seva mort. Ens costa entendre que la mort és part de la nostra existència i que en lloc de tancar, el nostre traspàs ens obre a una vida nova en Déu.

Segur que heu sentit que a Roma l’Església ha proclamat “oficialment” la santedat de dos papes, Joan XXIII i Joan Pau II, amb presència multitudinària de creients de tot el món. Els dos papes, el primer amb un pontificat de menys de cinc anys i l’altra amb el tercer més llarg de la història, amb 26, han deixat una empremta importantíssima a l’Església catòlica.

Podreu pensar que totes aquestes celebracions no tenen massa coses en comú, tret de ser totes elles celebracions vinculades amb la nostra fe. Idò precisament el que m’ha cridat l’atenció és que en totes aquestes celebracions ha estat destacable la quietud, el recolliment amb que els presents les han viscut.

És evident que jo no he estat present en totes –ja vos ho dic: no he estat a Roma, però tampoc a totes les altres- però en les que he tingut el plaer de participar, malgrat haver-hi molta gent, molts d’ells infants i joves, hem sabut generar un espai de pregària entre tots que ens ajuda a viure en el nostre interior allò que celebram. El mateix he sentit d’altres celebracions parroquials i de la multitudinària celebració romana, en la que fins i tot en carrers molt allunyats de la Plaça de Sant Pere, els creients feien silenci i pregària en els moments de la celebració.

La nostra fe pren dimensions molt diferents, segons sigui el nostre moment personal, o allò que compartim amb la comunitat, però la pregària i el recolliment, la capacitat de contemplació, la interiorització d’allò que celebrem externament ha de ser un element central en les nostres trobades com a creients. La festa del cor no és inevitablement lligada al soroll i al revol. La festa del cor neix de la nostra sintonia amb Déu, i aquesta és més fàcil si som capaços de entrar en el nostre interior i obrir-nos del tot a la seva Paraula, a la seva voluntat.

Quan ho sabem fer, quan ho feim entre tots, Déu pot obrar meravelles en el nostre interior.

Temps de tradició, temps de renovació

La quaresma és temps de tradicions, de costums, que en moltes cases i famílies es mantenen, encara que també és cert que en ocasions aquestes tradicions han perdut la seva arrel religiosa. Les tradicions quaresmals –l’avia corema, les abstinències de menjar carn, els dejunis- tenen un lligam tant fort amb la preparació de la Pasqua que sense aquesta celebració, perden el sentit.

Els últims dies abans de Pasqua, la Setmana Santa, ens duen també altres tradicions, prou diverses, que van des de receptes o especialitats de rebosteria fins a expressions de pietat popular al carrer, processons, cases santes...

Però ni la Quaresma i la Setmana Santa tenen sentit per ells mateixes. La tradició de l’Església no gira al voltant de la Vella Corema, ni al voltant de les processons. La vida de l’Església, i la dels creients, gira al voltant del Vespre de Pasqua, en el que vivim de nou la resurrecció del Senyor, que ens salva.

En moltes ocasions, el que es accessori, es converteix en central i el que ha de ser el centre, es converteix en un afegit, i així, de vegades, donem més protagonisme a la quaresma que a la Pasqua, a les processons més que la vigília Pasqual, convertint la nostra fe en una fe “de divendres sant”, en lloc de una fe pasqual.

La pasqua ha de ser viscuda com a moment de renovació que es possible arran de les pràctiques quaresmals, que ens empenyen a una vida nova. Els dejunis i les abstinències, junt amb la pregària i l’almoina, han de renovar el nostre cor, com ens ajuden a renovar el nostre cos.

Si només ens quedam en l’anècdota de la sobrassada que no ens mengem els divendres, i no anem més enllà, la nostra pasqua serà esmorteïda. De la mateixa manera, participar en actes de pietat popular, en processons, ens ha de fer prendre part en la passió de Jesús, de manera que ens permeti ressuscitar a una vida nova.

Les tradicions que la nostra cultura te assumides i que tantes cases mantenen en aquest temps, ens han d’ajudar a fer camí, a créixer en la fe. Aquest és el seu sentit darrer: acompanyar els creients en el seu desenvolupament, en la seva reflexió de la fe, de manera que aquesta sigui cada vegada més adulta. Aquestes tradicions són com els “caminadors” que ens permeten agafar la confiança necessària per a caminar per nosaltres mateixos. Un cop superada la necessitat de moure’ns amb ajuda, el caminador queda arraconat, perd el seu paper.

Aprofitem l’oportunitat que ens ofereixen les tradicions per a fer una camí de renovació, un camí que ens faci créixer.

Al llindar de la Quaresma

Després de la renou del carnaval, que el món ens convida a viure amb intensitat, l’Església ens proposa el temps de Quaresma, en el que ens hem de preparar –també amb intensitat- per a la celebració de la Pasqua, el moment central de l’any cristià.

Generalment, o potser hem de dir “tradicionalment”, es veu el temps de quaresma com a un temps trist i apagat, sense alegria. Si bé és cert que l’Església ens demana un canvi de vida, una conversió del nostre cor, i per a fer-ho ens exigeix o ens proposa algunes renuncies, el que realment hem d’aconseguir és ajustar la nostra manera de viure als valors de l’Evangeli, i açò és molt enfora de ser sinònim de tristesa.

La iconografia popular ens mostra a “s’avia Corema” com una senyora lletja, vella, desendreçada, amb “cara de pa torrat”; l’evangeli, ens demana que sapiguem encomanar als nostres germans la seva profunda alegria. Per mi que una cosa i altra són difícils de lligar.

El Papa, en la seva exhortació Evangelii Gaudium ens recorda que els evangelitzadors –és a dir tots els batejats que amb la nostra vida, el nostre exemple i la nostra paraula hem de ser testimonis de l’Evangeli- no podem tenir cara de “funeral”, ni cara de “pomes agres”

Però aquesta idea del papa Francesc no és ni de bon tros nova. En el mateix evangeli de Mateu, Jesús ens demana que quan dejunem no hem de fer un posat trist... sinó rentar-nos la cara i posar-nos perfum, perquè la gent no ho noti. El canvi que hem d’aconseguir no és exterior, sinó al nostre cor.

Així podrem ajustar-nos al model que ens dóna Jesús, que posa la persona per damunt el dissabte. Igualment nosaltres hem de posar els germans per damunt de les tradicions, per damunt de les formes tradicionals de “complir” amb els deures quaresmals.

En una societat en la que l’abundància ha pres massa importància, sapiguem renunciar a menjars, begudes, diversions o entreteniments, sense donar-li massa transcendència ni al dia en que ho feim ni a la exactitud de la norma que complim. Fem-ho, compartint amb els germans més necessitats allò a que hem renunciat.

Deixar de menjar carn els divendres, que és un dels preceptes quaresmals i de tot l’any, perd tot el sentit si ho feim com una càrrega per a nosaltres i els pobres, que són presència de Jesús en el món, no veuen alleugerida la seva pobresa; dejunar un parell de dies i no ser capaç a compartir un parell d’hores setmanals amb aquells que estan sols, coneguts o familiars que veim i cuidam poc per exemple, és un exercici cínic que ni ens ajuda a créixer ni ens apropa a Déu

Visquem una Quaresma que ens apropi als germans, als necessitats, als pobres. Així nosaltres i el nostre món tindrà raons per a l’esperança.

Diguem les coses bé

En ocasions l’actualitat sembla posar-se d’acord amb la més llarga tradició, i ens ajunta en un mateix moment el record d’un sant del segle IV, màrtir. Estic parlant de Sant Blai.

Blai de Sebaste, torturat i executat durant les persecucions de l’emperador Licini les considerat patró dels malalts de la gargamella i dels seus metges. Segons la tradició tenia el do de la curació miraculosa; va salvar la vida d’un infant que s’ofegava amb una espina de peix. D’aquí la benedicció de les gargamelles en dia del la seva festa, el passat 3 de febrer.

És normal associar aquesta capacitat de curar el coll amb la capacitat de parlar bé, d’acompanyar amb la paraula oportuna els que ho necessiten, de corregir amb dolcesa el que té opinions errades o que simplement discrepa de les nostres opinions. És una oració que hem de fer, per intercessió del sant: que de les nostres goles no en surtin mai paraules agres, ni malsonants, ni enrabiades, sinó dolces com els caramels que es beneeixen en la seva festa.

És evident que no tots ho sabem fer d’aquesta manera. Molta gent –també entre els cristians– som de paraula “calenta”, feridora, impossible de retornat arrere. Alguns, per a manifestar el desacord, arriben a l’insult i a l’agressió; alguns que són tinguts com a representants de l’Església en certa manera, reben en forma d’agressió el rebuig que provoquen les iniciatives parlamentàries d’un determinat partit.

Tant és així, que el dia de Sant Blai he vist, amb tristor, com l’arquebisbe de Madrid és empentejat per unes –diguem-les– senyores que estan en desacord amb la proposta de llei sobre la defensa del no-nat que ha presentat el govern.

Aquest no es espai per a polemitzar sobre la bondat de la llei, ni sobre les repercussions que aquesta pot tenir en la societat. Tant sols vull aprofitar aquest espai per a destacar dues coses:

En primer lloc recordar el que ens diu el Papa Francesc, en la exhortació Evangelii Gaudium: “no és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana”. És un paràgraf, el 214 que també diu que hem fet poc (l’Església a sabut fer poc) per acompanyar adequadament les dones en situacions molt dures. I que no podem deixar de comprendre aquestes situacions amb tant de dolor.

En segon lloc que la posició de l’Església ha estat sempre la mateixa des de fa molt de temps, i que la proposta de llei no és ni de la Conferència Episcopal, ni de l’Arquebisbe de Madrid, ni (si me permeten l’expressió) del Papa de Roma.

La defensa de les pròpies posicions en qualsevol qüestió hem de saber-la fer amb bones paraules, amb fermesa, però sense agressions. Fins i tot en el cas hipotètic de tenir alguna raó, l’ús de la força, de l’agressió verbal o física, ens la fan perdre.

Com que tots els sant tenen vuitada, demanem a Sant Blai que sapiguem trobar paraules adequades, dites amb fermesa però sense agressió, per a deixar clar que defensam la vida des del primer moment, des de la concepció, però que mai hem de deixar de costat, mai hem de deixar d’e comprendre i acompanyar amb extremat amor aquells i aquelles que, Déu sap per quines raons, han hagut de prendre la decisió d’avortar.

No més així podrem mantenir raons per a l’esperança.

Tornar a la normalitat (?)

A dia d'avui, ja han acabat les festes de Nadal, a nivell de carrer, a nivell comercial; ja hem assolit aquest repte que tots ens proposem d'una manera o l'altra, quan encetem aquesta temporada en que els nostre horaris i les nostres vides s'esgavellen, casi sempre per raons d’horaris comercials i de temptacions de compra, de rebaixa, de regal.

Aquests dies, tornar passar pels carrers vol dir veure les garlandes apagades, veure gent que desenramella  mostradors, gent que posa uns cartells i uns reclams publicitaris ben diferents dels de les setmanes passades.

No vol dir, però, que el món sigui diferent. El món recupera una normalitat que no es massa afalagadora, una realitat a la que no ens hauríem d’acostumar. Després dels dies de festa de Nadal, el món torna a rodar amb el seu ritme ordinari, i açò vol dir que moltes famílies tornen a ser molt conscients de que costa arribar a final de més, de que la seva realitat és dura, de que malgrat els nombres macroeconòmics encara no ha trobat feina i de que arribar al final d’aquest més serà especialment cru.

Hem apagat els llums de la il·luminació nadalenca i açò no ens ha de fer perdre de vista aquesta realitat, perdre de vista que hi ha tantes i tantes persones qui tenen dificultat real per a menjar cada dia.

Caritas segueix fent aquesta tasca d’ajuda com l’ha feta aquesta anys passats, com l’ha feta des de fa segles amb un nom o amb un altra, a traves de les parròquies, a través de serveis mancomunats... Es igual. Caritas segueix fent aquesta tasca de donar suport a les persones que ho necessiten que és tant i tant important en els nostres dies.

Hem d’aconseguir canviar el nostre nivell de consciència de com ha de ser la realitat econòmica. No podem quedar-nos en una economia que exclou, perquè açò ens aboca a la desigualtat; no ens podem conformar amb una nova idolatria dels doblers; no ens podem conformar amb un doblers que governa enlloc de servir, perquè provoca una desigualtat que genera violència.

Aquestes frases tant contundents no són meves: són de la darrera exhortació apostòlica del Papa Francesc, Evangelii Gaudium, La Joia de l’Evangeli, que ens presenten com hem de vincular la nostra vida amb els doblers, aquesta realitat de la que no podem prescindir però que no ens ha de comandar ni ha de marcar la guia de les nostres vides.

Hem de generar una nova manera de viure en la que els doblers no siguin causa d’exclusió sinó que sigui mitjà de comunicació de bens i d’agermanament.

Fins una altra ocasió, si Déu ho vol.

En mans de Déu

Hi ha dies, o setmanes, en les que t'envesteixen situacions en les que no arribes a saber que fer, que dir, com reaccionar o com posar-te en el lloc de l'altre, per a intentar acompanyar-lo en el seu moment de dol, o del que sigui.

Dissabte passat acomiadàvem en Jordi, un jove de 28 anys mort en un accident de muntanya. Molts l'havíem tractat de fa temps, al cau de l'A. E. Paco Ramonell quan ell era pioner, compartint unitat amb les nostres filles. Amb els seus pares vam assumir la tasca d'acompanyar el treball dels caps de l'Agrupament formant un equip de pares. Sempre content, entusiasta de les seves amistats i les seves aficions, s'embarcava a fons en el que es proposava.

Veure l'estat anímic dels seus pares, amics i coneguts va fer-me demanar que faria jo en lloc dels pares. i em va costar trobar una resposta, que encara no tenc per definitiva. El cor diu unes coses i el cap en diu unes altres i reneixen "dimonis" que pensavem haver superat, dubtes esclarits, tensions apaivagades.

Pensar en la mort, pròpia o propera, amb una malaltia o amb una situació límit fa que allò que pensem tenir molt clar quedi entre boires.

Hem d'aprendre a fer nostre la pregària de Jesús a l'hort de Getsemani: "Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols."

Posar la notra vida, les nostres aspiracions, els nostres projectes, en mans de Déu ho feim molt bé... en teoria. Tant sols en els moments en els que veim que la "seva voluntat" es fa enfora de la nostra se'ns fa costa amunt acceptar el que tant fàcilment deim en el Parenostre.

Francesc ens sorprèn.

Francesc, el papa, com Francesc, el d’Assis, ens sorprèn i ens deixa descol·locats amb moltes de les seves intervencions. Diu coses que no tenim costum de sentir, i les diu de manera que molta gent, la gent del carrer, els creients i els no creients que esteim pendents del que ell diu, podem entendre sense dificultats.

Una de les darreres frases que han fet revol és la dels cotxes dels capellans i les monges. És evident que no volia fer una crítica personal a ningú, entre altres coses perquè no coneix el detall ni la circumstància de cada cotxe de rector, però marca línea.

Igualment passa amb els ornaments que fa servir en les celebracions que presideix: al seu aire, al seu estil, marca tendència. I amb el lloc de viure, amb el pectoral, amb l'anell, o amb altres coses.

El papa Francesc és un alè d’aire fresc, que complementa perfectament amb la profunditat intel·lectual i teològica del papa emèrit Benet. Segurament el papa Ratzinger ha tingut una influència molt important en el pensament teològic dels darrers anys. Segurament el papa Bergoglio tindrà aquesta influència en altres aspectes del seu pontificat.

Sense entrar en comparacions, a nivell de carrer, el papa Francesc ha generat un estat emotiu, de connexió, de sentiment de vinculació,-fins i tot- que no es produïa potser des de Joan XXIII, salvats els 30 dies de Joan Pau I.

Expressions com les del dia 18 de maig quan els presents a la plaça cridaven “Francesc, Francesc, papa Francesc”. I ell els va dir: “Però, i Jesús? M’hauria agradat que haguéssiu cridat: “Jesús, Jesús és el Senyor, i està enmig nostre”. D’ara en endavant crideu Jesús, res de Francesc» ens ajuden a veure que tot i la seva popularitat, no te ànsia de protagonisme; tot i la repercussió de les seves paraules, vol transmetre l’Evangeli; tot i haver-se fet coneguda la seva cara, vol ser reflex de Crist, el rostre humà de Déu.

Caldrà mantenir la tensió entre els nous llenguatges de Francesc i la tradició del Magisteri, entre el missatge tradicional i les noves maneres, però sobretot, caldrà no “treure els peus del llençol” pensant que el papa, qualsevol papa, pot canviar coses d’un dia per l’altra, sense demanar el parer de ningú. No ens ha de passar com amb els expectatives que generà el Concili Vaticà II, al que, potser temeràriament, li demanem coses que no pot donar, i deixem sense fer moltes de les reformes de fons i de cor que ens demana que facem.

Siguem atents amb les indicacions del Papa. Tant amb les que explícitament li sentim a dir, com amb les que ens "diu" sense paraules, a traves dels seus gestos, dels seus silencis, dels seus somriures.

L'evangeli de diumenge passat ens proposava el model dels missioners, dels evangelitzadors i feia insistència en la pau: El papa Francesc ha de ser un papa de pau, que ens dugui pau als cors per a poder-la compartir amb tots els germans d'arreu del món.

2013-07-03 tercer aniversari

Tal dia com avui, fa ja tres anys, Mons. Salvador va ordenar diaques dos laics casats. La d’en Vicent i jo va ser la primera ordenació de diaques permanents a la nostra diòcesi des de que es va restaurar aquest ministeri al Concili Vaticà II.
En aquests tres anys han passat moltes coses, tant en l'àmbit personal, familiar o eclesial.
Les ordenacions de Llorenç Sales tant de diaca com de prevere, l'ordenació de Guillem Ferrer com a diaca permanent, la renuncia del papa Benet i l'elecció del papa Francesc, la tasca en el Secretariat Diocesà de Missions, els quefers amb les parròquies de la Unitat Pastoral, de manera especial amb l'equip de Caritas a Santa Eulàlia... són les fites destacades en l'àmbit eclesial.
També en l’àmbit familiar han estat tres anys intensos: les celebracions de les noces de la neboda i, especialment, de la nostra filla; els batejos, tots “iguals”, però tots diferents (els bessons, el de Ciutadella, imprevist, el de Ferreries, el dia de Pasqua...) El darrer dissabte passat de la nostra neta, de tot just mig any, que ens recorda que les filles –i nosaltres –van fent anys, i ja som avis; el nostre trentè aniversari de noces... Els comiats d’alguns oncles i ties que, en aquest temps han passat ja a la casa del Pare, han estat també especialment intensos. La relació seria immensa, com immenses han estat les emocions i les novetats viscudes.
En un aspecte més personal, també hi ha elements destacats: una petita “reparació quirúrgica” que ens recorda que hem passat els “50” i que tot no és igual que sempre, la constatació de que els pares van fent anys, gràcies a Déu, i que cada vegada ens necessiten una miqueta més, entrar en noves etapes de la vida de parella, iniciar noves activitats que enceten entusiasme, i deixar-ne altres que cauen en rutines... etc.
...
Hi ha en tot açò dos elements que han estat comuns, i sense el que res no hauria estat possible: El recolzament de la meva esposa i la confiança en Déu, molt més que en les pròpies forces. 

El compromís diaconal, posterior en el temps al matrimoni, hi està d'alguna manera subordinat. El consentiment de l'esposa per a l'ordenació és reflex del consentiment mutu en el casament. Des d'aquell dia ja no són dos, sinó un de sol. No es possible un bon diaca que visqui un mal matrimoni -que no vol dir que no tengui dificultats, com tots- ni que pugui desplegar el seu ministeri sense l'estaló, la comprensió, els ànims, els consells de la seva esposa. 

Amb l'ordenació, ens posem en mans de Déu, que ens ha de configurar a Crist, servidor. Però la naturalesa humana, almenys la meva, te tendència a cercar recursos en les pròpies capacitats, abans que en la força de Déu. És allò de “santa Bàrbara, quan trona”.
Al llarg dels poquets anys de ministeri hi puc veure moments de tota casta, des del desànim més pròxim a l'absolut, fins a l'entusiasme més proper a la bogeria. Tant en uns moments com en els altres el punt d'equilibri ha estat la confiança en el Senyor, que ens acompanya i ens aconsella, moltes vegades per mitjà dels que tenim al costat, encara que no sempre els sapiguem creure quan ens donen un consell.

Alguns d'aquests consells m'han empès a fer avui propòsit de reprendre les publicacions en el blog, que havia deixat de fa casi mig any.

Però hi ha altres consells, que des de les Escriptures poden ajudar, no tant sols a mi, a viure sense angoixes el que ens depara la vida.

·        Però, per damunt de tot, prega a l'Altíssim
perquè dirigeixi els teus passos pel camí de la veritat.      Siràcida 37, 15

·        No t'irritis ni t'indignis, no t'exasperis, que només faries mal,     Salm 37

·        Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.    Salm 33

·        Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.    Salm 37.

Gràcies a tots els que en aquests tres anys primers de ministeri diaconal m'heu ajudat a servir d'una manera o altra el Regne. Espero que seguiu fent-me costat, amb recomanacions, amb rectificacions, amb la vostra pregària.

Benet XVI, gràcies per una lliçó més.

La tasca del pastor és sempre posar el ramat per damunt de les pròpies aspiracions o dels propis projectes. Així, els que volen servir les comunitats, posen el benefici dels altres per damunt dels seus interessos.

Aquesta manera de fer no es massa comuna en els nostres dies, en els que qui hauria de ser servidor públic es converteix en ocasions en vividor d'allò públic. El significat de "ministre" quan es cerca per etimologia o per us de carrer és ben diferent.

Benet XVI, atenent a les necessitats de l'Església ha renunciat al que, per a molts, seria irrenunciable, perquè alguns han entès el servei com a poder. En el món de les organitzacions i els partits polítics, el lloc més alt és el de més poder. Des del lavatori dels peus, que commemorarem el Dijous Sant hem de tenir molt clar que entre els cristians el lloc millor és el que serveix els altres millor. I el primer entre els cristians és qui ho dona tot per als altres.

La renuncia de Joseph Ratzinger al ministeri de Pere és una mostra més de la seva vida de servei. Ara, serveix l'Església amb la renuncia, com abans l'ha servida amb la donació. Ara, amb la seva retirada, com abans amb la seva passa al front, disposat per a assumir els encàrrecs que li feien.

El Bon Pastor dóna la vida per les ovelles; Benet XVI ens ha donat, després de tota la vida de donació, també la seva renuncia.

Vagi, des d'aquí, el reconeixement d'un gest valent i valuós, del que molts podem aprendre, que remata una vida pública valenta i valuosa.

10. ...ja que tu ho dius (5, 1-11)

Les xarxes, tant de moda en els nostres dies, ja eren element de referència per a Jesús en les seves explicacions, i amb les seves comparacions. Ho fa en les Paràboles del Regne... Eren elements quotidians en la vida dels pescadors del llac de Tiberíades, entre els que va escollir els seus deixebles.
Avui, després d'emprar  la barca com a lloc d'ensenyament, demana als pescadors que tornin a partir a pescar.
És molt interessant, per a nosaltres a dia d'avui, mirar amb atenció les reaccions de Pere, com a mostra de tots els deixebles:

"esteim cansats, hem batallat molta estona, sense resultats..." Són frases que sentim en els nostres entorns, en les nostres reunions d'agents de pastoral, fins i tot en les reunions del clergat. "No sabem con fer-ho, ho hem intentat tot..." Si volen afinar una mica més, podem entreveure en el desencant una certa disconformitat: "que ens has de venir a dir, tu, que ni ets de l'ofici ni de la regió...?"
Finalment, però l'element que sura per damunt de tot és la confiança: "Ja que tu ens ho dius...". Aquesta frase, que transparenta aquest desencant, demostra sobre tot confiança. La paraula del Mestre és de fiar, i si ell ens demana alguna cosa, hem de fer-li cas, encara que no entenguem del tot el que ens demana.
Sense voler treure mèrit a Jesús en el miracle de la pesca miraculosa, com anomenem generalment aquest passatge, la pescada comença en la confiança dels deixebles en el mestre. sense aquesta confiança Jesús no podria haver fet res.
Aquesta decisió confiada és la que ens manca a molts de nosaltres en nombroses ocasions. Pensant que en sabem molt, ens fiem massa de les nostres pròpies intuïcions, dels nostres recursos, i no deixem actuar realment l'Esperit, la Força de Déu.
L'espectacle de les xarxes plenes a rebentar, es possible per la conjunció de la confiança i la força de l'Esperit. De la mateixa manera, en les nostres tasques pastorals, serà conjuntant els esforços personals en allò que feim juntament amb la confiança en el recolzament que Jesús farà de les nostres accions, que aconseguirem allò que ens proposem.
Jesús no ens vol estalviar els esforços, però ens demana que confiem en els seus designis; no vol treballar sense nosaltres, però vol que remem mar endins, per molt cansats que estiguem, però molt baixos que estiguin els ànims.
Les xarxes són apunt; El peix és aprop. Siguem valents i llencem el rai: la pesca serà segura.

03. Tothom l'aprovava...es van omplir d'indignació (Lc 4, 21-30)

Les reaccions de la gent, tant al segle I com als nostres dies són volubles i imprevisibles. La gent és capaç (som capaços) de passar de l'eufòria al rebuig total en qüestió de minuts.
A Jesús li passa en més d'una ocasió. Aquesta que ens narra Lluc, és una, la més "sonada" és la de la setmana de passió, quan en un parell de dies el poble passa de l'aclamació com a rei quan entra a Jerusalem a de manar la seva crucifixió, tal  com recordem el diumenge de rams.Jesús diu les coses com les pensa, de manera que no s'aprofita dels moments "d'èxit" sinó que segueix amb el seu plantejament. Quan tots l'aproven i es meravellen, ell ja els retreu la seva volatilitat, avençant que la seva adhesió serà curta i pobre.Són (som) com les espigues que han caigut en terra prima, que sembla que broten molt ràpidament, però també s'assequen molt depresa.
És enigmàtica la darrera frase del text, "Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar". Sembla que, amb tota la seva compostura, els deixa amb un pam de nassos, però segurament hi devia haver alguna empenta, alguna carrera. Si el poble s'indigna, retornar a la calma no es fàcil.
Jesús mai deixa indiferents els qui l'escolten. Potser estan una estona a favor i després en contra, o al contrari. La nostra Església d'avui no genera aquestes reaccions: la indiferència és la resposta més habitual a les propostes que l'Església fa en nom de Jesús al nostre món. Les actituds de Jesús, la valentia, la tranquil·litat i la pau interior, la certesa d'estar en el camí correcte seguint el manament del Pare, fan que el seu discurs sigui més eficaç que el nostre. Segurament podria haver evitat les males reaccions de la gent, però la fidelitat a l'encàrrec va ser primer.
La coherència de vida ha de ser, per a nosaltres, un element bàsic, per tal de fer arribar el missatge de Jesús al nostre temps.

27. ...aquesta escriptura que acabeu d'escoltar (Lc 1,1-4. 4,14-24)

El compliment de les escriptures, de les promeses de Déu al poble d'Israel era en temps de Jesús una de les mes grans expectatives i esperances que tenia la gent, més considerant que políticament estaven sotmesos al domini romà.
La presentació de Jesús en la sinagoga, segurament no va ser novetat. Com a jueu adult, devia ser habitual veure'l allà. Potser també que llegís alguns textos.

Almenys dues coses van causar sorpresa aquell dissabte: la primers a nosaltres ens pot semblar intranscendent  però als jueus del S. I no: es va asseure. Tan sols els mestres reconeguts s'asseien per impartir les seves classes, o per a instruir els seus alumnes o deixebles. El fet que Jesús s'assegui significa, per als jueus, que se sent dipositari d'una autoritat que ells no coneixen, que qüestionen. No es estrany que tots els ulls estiguessen fixos en ell.

La segona acció que va causar estranyesa és que, amb aquesta autoritat, digui que en ell s'acompleixen les profecies d'Isaïes. Declarar-se ungit del Senyor, disposat a portat la llum, la llibertat, es pràcticament manifestar-se com a Messies.

A les nostres assemblees proclamem aquest text i l'hem de saber encaixar en la nostra vida. L'escena que es dibuixa s'assembla prou a les nostres celebracions de la Paraula, a la primera part de la eucaristia, amb les lectures i l'homilia. 

Nosaltres també, com Jesús i amb Jesús, som enviats a portar als cecs la llum, la llibertat als oprimits, la bon nova als pobres. I, com Jesús hem rebut l'Esperit, en el baptisme, que ens fa fills de Déu i ens dóna les forces per a dur endavant aquesta tasca.

Potser ens manca consciència d'aquesta filiació, d'aquestes forces i d'aquest encàrrec. Potser hem de prendre'n consciència i, amb valentia, fer, com Jesús, una passa al front, començant una "vida pública" que faci moure la nostra societat, el nostre entorn.

20. --No tenen... (Jn 2, 1-11)

La Mare de Déu, atenta, detecta les mancances d'aquella boda. Una boda que havia de ser normal, amb Jesús com a convidat, amb els seus amics, amb la família.  En altres circumstàncies, segurament no hauria passat res, malgrat s'hagués acabat el vi. Segurament un "ridícul" gran pels nuvis, que no havien sabut calcular bé el vi necessari,  o pels parents que havien begut més del previsible... i prou.
Hi conflueixen, però dos elements afegits: d'una banda Maria, atenta al que passa al seu voltant, preocupada per les dificultats, per les mancances d'aquella casa, d'aquella família, disposada a donar una ma; d'altra banda, Jesús, obedient a les indicacions de sa mare, malgrat el primer impuls de protesta, capaç, en nom de Déu de fer el necessari per a sortir de les dificultats.

Segurament, en una enquesta hipotètica demanant que es el més difícil de fer, sortiria amb avantatge que convertir l'aigua en vi. Avui en dia, però, crec que el més difícil és descobrir les mancances de la gent, les seves buidors interiors, les seves necessitats internes, a més de les materials, que també intentem amagar sempre que podem. 

Maria ens mostra, amb la seva perspicàcia, que la nostra tasca primers és estar atents a tot el que passa al nostre voltant. La nostra segons tasca, també com Maria, és donar la mateixa indicació: "feis el que ell vos digui".

A pesar de tot, sabem que si podem generar en el nostre entorn aquestes dues actituds, l'atenció als altres i la disposició a fer el que Jesús ens diu, la nostra societat, el nostre món canviaria molt i molt ràpid. 

Cal fer les nostres accions amb la discreció amb que va actuar Jesús: sense sorolls, sense publicitat, "despistant" a tots els que pugui, per tal que no fer encara més mal que bé. 

La nostra tasca d'ajuda social, la tasca de les nostres Caritas parroquials, es clarament dibuixada en aquest evangeli: atenció, acció, discreció.

Demanem al Senyor que siguem, com els servidors que van poar l'aigua, disposats a fer sempre el que Jesús ens demana.

17. Sant Antoni

Lovis Corinth. Detall de "Les temptacions de Sant Antoni"

Les temptacions de Sant es representen habitualment per  personificacions del diable, per dimonis  que l'envolten i que intenten de fer-lo caure en els seus paranys.
Amb tot, hem de pensar que el diable, el maligne te moltes maneres de fer.se present en la nostra vida, de posar-nos en un camí que no és els dels valors del Regne.
La dificultat dels nostres temps és, possiblement, reconèixer el mal entre les múltiples formes en les que es pot presentar. De fet, tota absència de bé és presència del mal. 

D'aquesta manera hem de prendre consciència de que les nostres accions poden ser font de mal, o les nostres omissions poden ser fruit del mal. No fer el bé és una manera de fer el mal, encara que ens costi d'entendre.
Evidentment podem fer el mal de manera activa, però d'açò generalment en som més conscients. El que més ens costa és perdre consciència de que el bé que deixem de fer, és font de mal.

Segurament Antoni, al desert, tingué moltes opcions de a desistir dels seus propòsits, per a deixar el seu camí, de deixar-se vèncer per aquestes propostes del maligne, vestides de mil maneres diferents. però també tingué les eines necessàries per a fer front a aquestes propostes. La pregària, la proximitat amb Déu, són aquestes eines, quer també tenim a la nostra disposició, encara que no les utilitzem massa.

Tan sols amb d'aquestes podem viure les crides que ens fan els evangelis: "Ven tot el que tens i done-ho als pobres." Antoni, ho va saber fer.

13. Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut. (Lc 3, 15-16.21-22)

Després de la manifestació als savis , que ens proposen veure Jesús com a salvador del món sencer, i no tant sols dels jueus, una nova manifestació de Déu. Davant el seu poble, davant els que esperen i cerquen el Messies, Déu parla en favor de Jesús, anomenant-lo Fill estimat.
Fins a aquell moment, tant sols els que eren moguts per l'Esperit podien veure en Jesús l'enviat de Déu: No havia fet encara res -d'ençà el seu naixement, amb l'estel, els àngels, etc.- que faci pensar que és enviat de Déu.
Llavors Déu repeteix en el Jordà el que al final de l'Èxode va ser la salvació: el pas pel jordà va suposar per als jueus que havien sortit d'Egipte la presa de possessió del que havia de ser la seva terra. Amb lluita, amb patiment, però amb l'ajuda de Déu.
En el Jordà, Jesús deixa darrera l'anonimat i s'endinsa en el que serà el seu ministeri públic, la seva tasca de predicació de testimoni i de donació de la vida. Déu el presenta com a Fill Estimat. Ara ens toca a nosaltres reconèixer-lo com a Fill de Déu i germà nostre.

Aquest pas, aquest moment de deixar enrere l'anonimat i iniciar el testimoniatge ha estat també el nostre baptisme. Encara que fóssim  ser batejats de petits, en aquell moment quedem constituïts com a testimonis de Crist, testimoniatge que a mesura que creixem en la fem hem d'assumir i aprofundir.
El baptisme, el nostre pas del Mar Roig, el nostre moment d'entrar en la Terra promesa, la premonició de la mort i resurrecció de Jesús... bons elements per reflexionar la nostra fe i el nostre compromís.

07. Des d'aleshores Jesús començà a predicar (Mt 4, 12-17.23-25)

Per un moment sembla que Jesús es retira, vist el que ha passat a Joan, però realment  no es així.  A part de donar compliment a l'Escriptura, Jesús fa, com tantes vegades, una aturada en el seu recorregut, per tal de prendre forces i tornar a l'acció.
Des del moment en que Joan és empresonat, Jesús assumeix la tasca de predicació, d'anunci del Regne que ha de venir, reclamant la conversió per tal de ajustar la nostra vida a les exigències del Regne.
Esteim davant el relleu entre Joan i Jesús. Com a les curses atlètiques, el segon rellevista aprofita la feina feta pel primer, i hi aboca tota la seva capacitat, tota la seva manera de fer.  Entre Joan i Jesús, el relleu també és així. De fet, Jesús, en les seves primeres manifestacions públiques tant sols repeteix el missatge de Joan. Serà després que anirà aprofundint aquest missatge, afegint el seu segell personal de Fill de Déu, i augmentant les exigències per tal de viure d'acord amb els valors del Regne que proposa.
Jesús acompanya el seu missatge amb obres, guarint els malalts, alleujant els que pateixen. La gent, veient en ell la salvació de Déu, el segueix; veient la coherència entre la seva vida i la seva obra i la seva paraula, el segueixen com ja havien fet amb Joan.

La nostra Església te vocació de "corredor de fons", però li manquen les habilitats dels "rellevistes" per tal de continuar la tasca iniciada amb anterioritat per altres, i afegir cada un les pròpies capacitats. En ocasions ens sembla que en lloc de compartir cursa, competim en una cursa. Ens manca la capacitat de donar el relleu, i també de demanar-lo. Qui pot fer un servei, s'ha de oferir per fer-lo; qui l'ha fet durant molt de temps, posant-hi tota la seva capacitat i habilitat, arribat el moment, pot demanar que el rellevin. Llavors un i altre, rellevador i rellevat, han de córrer plegats durant un tram de cursa per a finalment cedir les responsabilitats.

Si som capaços de fer-ho, la nostra eficàcia creixerà, la nostra credibilitat també.

06. Hem vist sortir la seva estrella (Mt 2, 1-12)

La figura dels savis s'ha posat altra vegada en boca de tots per la lectura ràpida del llibre de Benet XVI sobre els primers anys de Jesús. Anant a cercar tres peus al moix, entrem a detalls d'uns personatges que, en el pla simbòlic ens diuen molt més del que ens dirien en el pla històric.
Per a un poble tant tancat com el jueu, el fet que estrangers s'acostin a la seva història ja es excepcional, per tant, pot ser interessant pensar perquè l'evangelista introdueix aquests personatges, i en quin context ho fa.
Els savis són presentats com a persones inquietes, que estan atentes al que passa, no només al seu voltant, sinó molt més enllà de la llargària dels seus nassos. D'altra manera no s'haurien assabentat de l'aparició d'un estel i molt menys del significat d'aquesta aparició.
Els savis són persones disposades a deixar-ho tot, d'altra manera no parteixen de viatge, cercant el sentit d'un estel que els avisa d'un esdeveniment. Hem de pensar en els condicions dels viatges en el segle I. Si actualment anar a països llunyans encara és complex, ... imagineu.
Són persones valentes, que s'atreveixen a tot, per tal de seguir els seus designis, allò que s'han proposat. Fins al punt d'anar a trobar-se amb els dirigents del país on han anat, per tal de demanar referències d'allò que els és tant important. I saben sobreposar-se a les dificultats, perquè malgrat no rebre el suport esperat, segueixen amb el seu camí.
Són generosos, no només amb el seu viatge, sinó amb allò que tenen. El fet de presentar obsequis a un infant sense esperar res a canvi, diu molt de la seva capacitat de compartir. Son prou vius per a entendre, amb l'ajud dels missatgers del Senyor, que Herodes no és fiable, i s'entornen per un camí diferent, escampant allò que han descobert, amb tota seguretat.

És igual si són tres o dotze o... blancs o andalusos o xinesos... el que importa és que posen la seva vida en mans de Déu per Jesús, a partir d'un "anunci" que no acaben d'entendre. A partir d'aquí, la seva vida canvia totalment, passant a ser testimonis d'una nova realitat

01. Maria guardava tot en el seu cor i ho meditava (Lc 2, 16-21)

Després del Nadal, després de la festa de la Sagrada família, l'Església concentra la seva mirada en Maria. La seva aportació cabdal al misteri de l'encarnació fa que sigui així.
"Jesús, Déu i Home, fill de Déu i fill de Maria". Aquest és el fonament de la nostra salvació, perquè Jesús mor i ressuscita perquè abans ha nascut com a home.
Sense encarnació no és possible la redempció. Per açò és tant fonamental el paper de Maria.
Podem fer un paral·lelisme entre la disposició de Maria i la nostra disposició interior: Si l'encarnació no hauria estat possible sense l'acceptació de part de Maria de la proposta de Déu, sense la cooperació dels nostres cors, Déu no es pot salvar. Pot, però mai ho farà sense la nostra cooperació.
La presència de Maria en els inicis de la vida de Jesús ens fa evident que el fill de Déu és un home com nosaltres, amb totes les necessitats dels nadons, amb totes seves les fragilitats, amb totes les seves dependències. Ens ressona aquell "no es volgué guardar gelosament..."  que ens escriu Pau en la carta als Filipencs. Tota la omnipotència, tota l'existència eterna de Déu, encarnada en un infant que ho necessita tot, que ho inicia tot, que s'ho ha de fet tot.Amb aquesta petitesa assumida, ens apropa a la seva grandesa; amb la nostra debilitat assumida, ens apropa a la seva fortalesa. Assumint la nostra humanitat, ens iguala a ell, ens fa fills de Déu.
Amb tota certesa, la Salvació comença en l'Encarnació. Aprofitem l'ocasió per a apropar-nos a Jesús, ara tant tendre, tant petitó, i en la mesura que l'acompanyem en el seu creixement, ell ens acompanyarà en el nostre desenvolupament de la fe.
Maria ho feu així: ja des d'abans de néixer Jesús, va ser decididament seguidora seva meditant , interioritzant els seus gestos, les seves dites, els seus ensenyaments i el va acompanyar des del Portal fins a la Creu. Ell la va voler tenir al seu costat des de la cova de Betlem fins a la Eternitat.