La novetat d’allò quotidià

Durant un cap de setmana passen moltes coses, algunes habituals, altres extraordinàries. El cap de setmana passat, també. Més enllà dels resultats del futbol i de les eleccions al parlament europeu, que queden fora de l’àmbit d’aquest comentari, el viatge del Papa Francesc a Terra Santa ha marcat l’actualitat fins ben entrada la setmana.

Si alguna cosa destaca del Papa Francesc és que els seus gestos són capaços de fer moure els cors de molta gent, de generar un somrís, d’emocionar. En aquest viatge hi ha hagut molts moments d’aquest: quan en va abraçar amb els seus amics a l’esplanada del temple, obviant que un és cristià, l’altra jueu i l’altra musulmà; quan va visitar el museu de l’holocaust, on en recorden els sis milions de jueus morts en camps d’extermini nazis durant la segona guerra mundial, amb la seva creu pectoral “amagada” dins la sotana, per no molestar els propis jueus que el rebien a un lloc tant important per a ells; la proposta de convidar a Peres i Abbas a pregar junts al Vaticà.

És sorprenent la importància que tenen aquests gestos que, per altra banda són relativament quotidians. Abraçar-se amb els amics, respectar els amfitrions, convidar a casa... són gestos que molts feim ham normalitat.

Però quan són gestos del Papa, prenen una rellevància impensada, inesperada. El Papa Francesc, sap que açò es així, però no deixa de fer-los. La visita, en si mateixa, a Terra Santa ja era tot un gent, i ha sabut anar-lo omplint de detalls.

Les imatges del moment en que es recolza en el mur de Betlem, que separa jueus i palestins, en un posat que recorda molt el que els jueus fan al mur del Temple, han aixecat pols entre el govern jueu i aplaudiments entre els líders palestins. La visita a la tomba del fundador del sionisme, ha generat els efectes contraris, equilibrant els sentiments de tots.

El to de la seva visita ha durat fins al vol de retorn. En la roda de premsa que s’ha fet a l’avió, el Papa Francesc ha tornat a sorprendre a molts, parlant amb molta llibertat, responent a preguntes fetes lliurement, sense “prèvies”. Ha parlat dels “fill de papà”, en relació als que esperen privilegis pel seu càrrec –que no tindran- després d’escàndols de pederàstia; ha parlat de la possibilitat de renunciar si en un moment donat veu que li manquen forces per a tirar endavant; ha respost amb serenitat a les referències d’escàndols econòmics en una Església que ell mateix vol pobre i austera; ha parlat del celibat dels clergues com a norma de vida, no com a dogma de fe, recordant que hi ha preveres catòlics, de ritus orientals, que són casats...

Mirat amb distància cap dels gestos i de les paraules del Papa res ha fet que segui fora del normal, res extraordinari. Però han estat gestos que a nivell informatiu són presos com a referència, com a model, com a exemple. Els mitjans de comunicació i la gent que els segueix han descobert una novetat en aquest gestos quotidians. Gestos que els catòlics hem de saber fer i hem de voler fer: tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres, amb respecte, amb senzillesa, amb amor. Si som capaços de seguir l’exemple del Papa en açò, canviaran moltes coses en les nostres relacions amb el món.