festa del cor

Aquest cap de setmana ha estat especial. Segurament tots els caps de setmana són especials per a algú, per a alguna família. Aquest ho ha estat per a moltes persones, per causes diverses, per circumstàncies diverses.

Aquest cap de setmana, a parròquies distintes, en hores diferents, alguns infants han rebut el baptisme. Aquest és sempre un motiu d’alegria, que s’afegeix a la joia que ha comportat el naixement de la criatura; altres han rebut, ja adults, els sagraments de la iniciació cristiana, amb la confirmació i la comunió juntament amb el baptisme, després d’un temps intens de preparació. Altres ho havien fet ja en les celebracions del vespre de Pasqua.

També aquest cap de setmana els escoltes han viscut la seva trobada anual, el “Sant Jordi”, en el que totes les unitats de totes les branques dels agrupaments de l’illa es reuneixen per tal de compartir el seu camí, per posar-se en sintonia, per a viure junts la satisfacció personal i compartida de ser escolta.

Algunes famílies també han viscut aquest cap de setmana amb dolor, bé per la malaltia d’un dels seus, bé per la seva mort. Ens costa entendre que la mort és part de la nostra existència i que en lloc de tancar, el nostre traspàs ens obre a una vida nova en Déu.

Segur que heu sentit que a Roma l’Església ha proclamat “oficialment” la santedat de dos papes, Joan XXIII i Joan Pau II, amb presència multitudinària de creients de tot el món. Els dos papes, el primer amb un pontificat de menys de cinc anys i l’altra amb el tercer més llarg de la història, amb 26, han deixat una empremta importantíssima a l’Església catòlica.

Podreu pensar que totes aquestes celebracions no tenen massa coses en comú, tret de ser totes elles celebracions vinculades amb la nostra fe. Idò precisament el que m’ha cridat l’atenció és que en totes aquestes celebracions ha estat destacable la quietud, el recolliment amb que els presents les han viscut.

És evident que jo no he estat present en totes –ja vos ho dic: no he estat a Roma, però tampoc a totes les altres- però en les que he tingut el plaer de participar, malgrat haver-hi molta gent, molts d’ells infants i joves, hem sabut generar un espai de pregària entre tots que ens ajuda a viure en el nostre interior allò que celebram. El mateix he sentit d’altres celebracions parroquials i de la multitudinària celebració romana, en la que fins i tot en carrers molt allunyats de la Plaça de Sant Pere, els creients feien silenci i pregària en els moments de la celebració.

La nostra fe pren dimensions molt diferents, segons sigui el nostre moment personal, o allò que compartim amb la comunitat, però la pregària i el recolliment, la capacitat de contemplació, la interiorització d’allò que celebrem externament ha de ser un element central en les nostres trobades com a creients. La festa del cor no és inevitablement lligada al soroll i al revol. La festa del cor neix de la nostra sintonia amb Déu, i aquesta és més fàcil si som capaços de entrar en el nostre interior i obrir-nos del tot a la seva Paraula, a la seva voluntat.

Quan ho sabem fer, quan ho feim entre tots, Déu pot obrar meravelles en el nostre interior.