2013-07-03 tercer aniversari

Tal dia com avui, fa ja tres anys, Mons. Salvador va ordenar diaques dos laics casats. La d’en Vicent i jo va ser la primera ordenació de diaques permanents a la nostra diòcesi des de que es va restaurar aquest ministeri al Concili Vaticà II.
En aquests tres anys han passat moltes coses, tant en l'àmbit personal, familiar o eclesial.
Les ordenacions de Llorenç Sales tant de diaca com de prevere, l'ordenació de Guillem Ferrer com a diaca permanent, la renuncia del papa Benet i l'elecció del papa Francesc, la tasca en el Secretariat Diocesà de Missions, els quefers amb les parròquies de la Unitat Pastoral, de manera especial amb l'equip de Caritas a Santa Eulàlia... són les fites destacades en l'àmbit eclesial.
També en l’àmbit familiar han estat tres anys intensos: les celebracions de les noces de la neboda i, especialment, de la nostra filla; els batejos, tots “iguals”, però tots diferents (els bessons, el de Ciutadella, imprevist, el de Ferreries, el dia de Pasqua...) El darrer dissabte passat de la nostra neta, de tot just mig any, que ens recorda que les filles –i nosaltres –van fent anys, i ja som avis; el nostre trentè aniversari de noces... Els comiats d’alguns oncles i ties que, en aquest temps han passat ja a la casa del Pare, han estat també especialment intensos. La relació seria immensa, com immenses han estat les emocions i les novetats viscudes.
En un aspecte més personal, també hi ha elements destacats: una petita “reparació quirúrgica” que ens recorda que hem passat els “50” i que tot no és igual que sempre, la constatació de que els pares van fent anys, gràcies a Déu, i que cada vegada ens necessiten una miqueta més, entrar en noves etapes de la vida de parella, iniciar noves activitats que enceten entusiasme, i deixar-ne altres que cauen en rutines... etc.
...
Hi ha en tot açò dos elements que han estat comuns, i sense el que res no hauria estat possible: El recolzament de la meva esposa i la confiança en Déu, molt més que en les pròpies forces. 

El compromís diaconal, posterior en el temps al matrimoni, hi està d'alguna manera subordinat. El consentiment de l'esposa per a l'ordenació és reflex del consentiment mutu en el casament. Des d'aquell dia ja no són dos, sinó un de sol. No es possible un bon diaca que visqui un mal matrimoni -que no vol dir que no tengui dificultats, com tots- ni que pugui desplegar el seu ministeri sense l'estaló, la comprensió, els ànims, els consells de la seva esposa. 

Amb l'ordenació, ens posem en mans de Déu, que ens ha de configurar a Crist, servidor. Però la naturalesa humana, almenys la meva, te tendència a cercar recursos en les pròpies capacitats, abans que en la força de Déu. És allò de “santa Bàrbara, quan trona”.
Al llarg dels poquets anys de ministeri hi puc veure moments de tota casta, des del desànim més pròxim a l'absolut, fins a l'entusiasme més proper a la bogeria. Tant en uns moments com en els altres el punt d'equilibri ha estat la confiança en el Senyor, que ens acompanya i ens aconsella, moltes vegades per mitjà dels que tenim al costat, encara que no sempre els sapiguem creure quan ens donen un consell.

Alguns d'aquests consells m'han empès a fer avui propòsit de reprendre les publicacions en el blog, que havia deixat de fa casi mig any.

Però hi ha altres consells, que des de les Escriptures poden ajudar, no tant sols a mi, a viure sense angoixes el que ens depara la vida.

·        Però, per damunt de tot, prega a l'Altíssim
perquè dirigeixi els teus passos pel camí de la veritat.      Siràcida 37, 15

·        No t'irritis ni t'indignis, no t'exasperis, que només faries mal,     Salm 37

·        Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.    Salm 33

·        Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.    Salm 37.

Gràcies a tots els que en aquests tres anys primers de ministeri diaconal m'heu ajudat a servir d'una manera o altra el Regne. Espero que seguiu fent-me costat, amb recomanacions, amb rectificacions, amb la vostra pregària.