En mans de Déu

Hi ha dies, o setmanes, en les que t'envesteixen situacions en les que no arribes a saber que fer, que dir, com reaccionar o com posar-te en el lloc de l'altre, per a intentar acompanyar-lo en el seu moment de dol, o del que sigui.

Dissabte passat acomiadàvem en Jordi, un jove de 28 anys mort en un accident de muntanya. Molts l'havíem tractat de fa temps, al cau de l'A. E. Paco Ramonell quan ell era pioner, compartint unitat amb les nostres filles. Amb els seus pares vam assumir la tasca d'acompanyar el treball dels caps de l'Agrupament formant un equip de pares. Sempre content, entusiasta de les seves amistats i les seves aficions, s'embarcava a fons en el que es proposava.

Veure l'estat anímic dels seus pares, amics i coneguts va fer-me demanar que faria jo en lloc dels pares. i em va costar trobar una resposta, que encara no tenc per definitiva. El cor diu unes coses i el cap en diu unes altres i reneixen "dimonis" que pensavem haver superat, dubtes esclarits, tensions apaivagades.

Pensar en la mort, pròpia o propera, amb una malaltia o amb una situació límit fa que allò que pensem tenir molt clar quedi entre boires.

Hem d'aprendre a fer nostre la pregària de Jesús a l'hort de Getsemani: "Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols."

Posar la notra vida, les nostres aspiracions, els nostres projectes, en mans de Déu ho feim molt bé... en teoria. Tant sols en els moments en els que veim que la "seva voluntat" es fa enfora de la nostra se'ns fa costa amunt acceptar el que tant fàcilment deim en el Parenostre.