Una Església al carrer

El Papa Francesc ens demana que siguem una Església en sortida, una Església al carrer. És, al meu parer, una petició que va una passa més enllà del que va voler el papa Joan XXIII, canonitzat fa pocs mesos. El Papa Bo, com coneixien al sant, ens demanava –demanava a l’Església- dos coses: obrir finestres, i posar-se al dia.

Si bé es cert que s’han fet passes importants en els últims cinquanta anys, amb en Concili Vaticà II i el post concili que encara dura, obrir finestres és un gest que, essent molt eloqüent, potser encara es queda a dia d’avui, una mica curt.

“Obrir finestres” és una acció que es fa “des de dins”. Si en una cuina o una casa hi ha fum, obrim les finestres, per a aconseguir que entri aire nou, fresc, que ens permeti seguir respirant; Si n’hi ha molt, de fum, el que feim és sortir, a l’altra banda de la finestra.

Algunes persones, en aquesta sortida abandonen la casa, deixen de prendre part en els accions i celebracions eclesials. Podem dir que surten i no tornen, “cremats”, com deim tantes vegades.

Afortunadament, a molts dels que volem aires nous, ens es suficient amb la finestra oberta, o amb una estona a la porta per a recuperar l’alè i reprendre les nostres activitats en els grups parroquials, en activitats diocesanes, etc.

El que ens demana en Papa Francesc és més que tot açò, perquè no només pensa en els que esteim dins l’Església, sinó sobretot en els que no hi són, en aquests que van sortir, potser “cremats” o en aquells que no han trobat el seu espai en les nostres comunitats.

Una Església en sortida no és només una Església que obre les portes i espera, sinó una comunitat que va a cercar els germans, en els espais en que es troben, en que pateixen, en que reivindiquen, en el que lluiten.

Una Església en sortida és una comunitat que recupera el seu esperit profètic, que denuncia les injustícies i els desgavells d’una societat que ha perdut una mica el rumb i que, a la vegada que retalla prestacions sanitàries als immigrants il·legals (per exemple), estava disposada, per exemple, a “felicitar” els futbolistes de la selecció del mundial, eliminats, per cert, amb aproximadament 18 milions d’euros, en cas de guanyar.

Una Església en sortida no és només una Església que surt als carrers en les seves celebracions, com la del Corpus; no és només una Església que te el seu clergue representat un estament en les festes dels pobles.

Una Església en sortida és la que acompanya els pobres, amb la tasca de Caritas, cada dia de l’any, amb constància, paciència i discreció; és una Església que empeny el desenvolupament, amb accions com les de Mans Unides a tants països del món; és una Església que escampa la Bona Nova de l’Evangeli des de la senzillesa i la proximitat del missioner a qualsevol racó de món.

Però ha de ser també una Església que denuncia la injustícia a qualsevol lloc, que és austera i responsable en el seus quefers quotidians, que és valenta i capaç de posar-se al costat de qui sigui per a reclamar allò que va en contra dels valors de la dignitat humana de qualsevol dels nostres germans, que se sap apropar a qualsevol persona que ho necessita.

I aquestes no són feines de “jerarquia” eclesial: són feines de cristià, de batiat, de tots els adults en la fe. Són accions que hem de fer tots i cadascun dels que intentam seguir els camins de l’Evangeli, amb senzillesa i sense protagonismes personals.

Hem obert finestres, poc o molt, però encara hem de fer una passa més: sortir al món, retrobar-nos amb els germans que pateixen, denunciar profèticament allò que el nostre món no fa d’acord amb l’Evangeli, i retornar a les comunitats per a celebrar aquesta vida que tenim en el nostre cor i que ens empeny a viure com Jesús ens demana: estimant els altres i donant si fa falta la vida.