Diguem les coses bé

En ocasions l’actualitat sembla posar-se d’acord amb la més llarga tradició, i ens ajunta en un mateix moment el record d’un sant del segle IV, màrtir. Estic parlant de Sant Blai.

Blai de Sebaste, torturat i executat durant les persecucions de l’emperador Licini les considerat patró dels malalts de la gargamella i dels seus metges. Segons la tradició tenia el do de la curació miraculosa; va salvar la vida d’un infant que s’ofegava amb una espina de peix. D’aquí la benedicció de les gargamelles en dia del la seva festa, el passat 3 de febrer.

És normal associar aquesta capacitat de curar el coll amb la capacitat de parlar bé, d’acompanyar amb la paraula oportuna els que ho necessiten, de corregir amb dolcesa el que té opinions errades o que simplement discrepa de les nostres opinions. És una oració que hem de fer, per intercessió del sant: que de les nostres goles no en surtin mai paraules agres, ni malsonants, ni enrabiades, sinó dolces com els caramels que es beneeixen en la seva festa.

És evident que no tots ho sabem fer d’aquesta manera. Molta gent –també entre els cristians– som de paraula “calenta”, feridora, impossible de retornat arrere. Alguns, per a manifestar el desacord, arriben a l’insult i a l’agressió; alguns que són tinguts com a representants de l’Església en certa manera, reben en forma d’agressió el rebuig que provoquen les iniciatives parlamentàries d’un determinat partit.

Tant és així, que el dia de Sant Blai he vist, amb tristor, com l’arquebisbe de Madrid és empentejat per unes –diguem-les– senyores que estan en desacord amb la proposta de llei sobre la defensa del no-nat que ha presentat el govern.

Aquest no es espai per a polemitzar sobre la bondat de la llei, ni sobre les repercussions que aquesta pot tenir en la societat. Tant sols vull aprofitar aquest espai per a destacar dues coses:

En primer lloc recordar el que ens diu el Papa Francesc, en la exhortació Evangelii Gaudium: “no és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana”. És un paràgraf, el 214 que també diu que hem fet poc (l’Església a sabut fer poc) per acompanyar adequadament les dones en situacions molt dures. I que no podem deixar de comprendre aquestes situacions amb tant de dolor.

En segon lloc que la posició de l’Església ha estat sempre la mateixa des de fa molt de temps, i que la proposta de llei no és ni de la Conferència Episcopal, ni de l’Arquebisbe de Madrid, ni (si me permeten l’expressió) del Papa de Roma.

La defensa de les pròpies posicions en qualsevol qüestió hem de saber-la fer amb bones paraules, amb fermesa, però sense agressions. Fins i tot en el cas hipotètic de tenir alguna raó, l’ús de la força, de l’agressió verbal o física, ens la fan perdre.

Com que tots els sant tenen vuitada, demanem a Sant Blai que sapiguem trobar paraules adequades, dites amb fermesa però sense agressió, per a deixar clar que defensam la vida des del primer moment, des de la concepció, però que mai hem de deixar de costat, mai hem de deixar d’e comprendre i acompanyar amb extremat amor aquells i aquelles que, Déu sap per quines raons, han hagut de prendre la decisió d’avortar.

No més així podrem mantenir raons per a l’esperança.