les gloses d'En Bep Guàrdia

He de dir, per a ser honrat, que si no surten al blog les gloses és perque jo no les hi he posat. Amb la millor intenció de fer possible que les sentiu, me duen una feinada, que poc a poc, he deixat de fer. Les gloses són pensades, fetes, gravades, i fins i tot emeses per la radio... però no surten aquí.
La d'aquesta setmana, però, surtirà, encara que en escrit i prou. i en sortiran dues, per falta d'una. Vos les pos tal com ell m'ho ha enviat:

___________________________________________________________________________________

Sempre intent que el glossador sigui com el forat de la flauta que deixa passar l'alè de Déu, per tal que tothom gaudeixi de la seva música ... Moltes vegades no ho aconsegueixo, ses glosses, sempre estàn condicionades a ses experiències que fa es glossador, i sempre surgeixen espontàniament. Sa primera glossa que em va sortir quan vaig llegir s'evangeli d'aquest Diumenge, (de devuit mots), no voldria mal ferir ses sensibilitats de ningú, però si re-despertar l'esperit que va moure a Joan XXIII i moltíssims d'altres a convocar el concili Vaticà II, dit esperit, no ès el mateix que les conclusions i reglaments que se'n van escriure, que només en poden ser un reflex. (No ès el mateix veure i interpretar el plànol del camí de cavalls, que fer sa volta a s'illa per es camí de cavalls ...)

Una cosa polida del glossat, ès que deixa créixer la creativitat del glossador i del sonador, deixant-lis modificar la partitura segons les circumstàncies. En la vessant musical, l'únic condicionant ès no perdre l'harmonia de la melodia ... ¿Deu ser l'amor, l'únic condicionant de la forma de viure dels cristians?
No sé si dec anar equivocat, no sé si dec ser es simple forat de la flauta que deixa passar s'alè de Déu o si per el contrari em dec deformar per tal de modificar es so que en surt del forat que vull ser ... En tot cas, també vaig fer una segona glossa més difícil de mal interpretar.






Diumenge II de durant l’any.                                       
Tu ets Simó, fill de Joan.                                              
Tu et diràs Quefes, que vol dir pedra. Jn 1,35-42    

Sant Pere després sant Pau
L’Església es va instituir.
Parets i arcs van construir,
Amb Jesús que fa de clau.
Poc a poc ja creix el cau
I es complica es camí.
Concilis es van produir.
I, abans d’haver-hi el sisè Pau,
Joan vint i tres dins la nau
El timó va conduir
Per portes, finestres obrir
I un poc ventilar el palau.
De molts va tenir el vist i plau
Però el seu papat arribà a la fi
I els que després vam seguir
Vam tornar a tancar amb clau.
En lletra el Concili deixau
Que el seu esperit va morir.


Diumenge II de durant l’any.            
El primer amb qui Andreu es trobà
fou el seu germà Simó, i li digué:   
“hem trobat el Messies” Jn 1,35-42

Es dia que un coneix el Senyor
Fins l’hora pot recordar
De tanta claror que fa
I el fet de propagar-ho
Amics no pot evitar
I es que es revolt que dintre es fa
Un no pot contenir-lo