16 ... els teus no dejunen? (Mc 2, 18-22)

Els fariseus, podríem dir, van perdre de vista el que era fonamental i el que era secundàri. Els dejunis que marca la Llei de Moisès volen ser un mitjà per a apropar-se a Déu i als germans, a través de  la renúncia als propis plaers i a la satisfacció de les pròpies necessitats. Però els Fariseus ho havien convertit en un fi en si mateix: el més important de dejunar és el dejuni, sense altres consideracions.
Jesús, com en tantes altres qüestions, els desbarata l'escala de valors. En aquest cas, posa els companys i amics per damunt dels ritualismes: com podem dejunar si esteim convidats a noces?. Ja arribarà el moment en que no teindrem novi i tindrem motius per a dejunar.
La doctrina de Jesús és nova en molts de sentits i ja devia prensar que en el futur immediat hi hauria intents de contemporitzar, es a dir, de mesclar allò que és nou del seu missatge amb alguns elements de l'Antiga Aliança. la radicalitat de Jesús el du a desestimar la possiblitat de fer "mitges tintes": lo nou amb lo nou; lo vell, de banda. L'exemple dels bot de vi, ens sona estrany, però el de apedaçar amb roba nova un vestit de roba vella, totes les modistes i mestresses de casa ho poden entendre. Allò que és nou, te més força, i el "set" encara creixeria.
És una manera, per part de Jesús, de reclamar que les nostres actituds siguin noves, fortes, que tenguin empenta i corarge, que no ens quedem en mitjaníes no fecem invents de mitges tintes. El seguiment de Jesús és una opció radical, que s'ha de viure radicalment.