En moments de grans dificultats econòmiques com les que vivim en els nostres temps, pren especial relevància per a contrastar la nostra manera de fer, de compartir, l'evangeli d'avui.
Entre els jueus és norma donar el deume, es a dir, el deu per cent dels seus guanys per al sosteniment del temple, en temps de Jesús, i d'altres estaments, després de la diàspora.
No cal recordar que els sistemes de pensions de viudedat no eres establerts en el Segle I. Llavors, les viudes, sense feina, passaven a ser persones marginades, en tot cas retornades a l'entorn del seu pare, pero en tot cas sense ingressos econòmics que els permetessin una vida còmode i educar els seus fills, en cas que fossin encara petits.
La perspicàcia de Jesús, que veu aquella viuda posant uns cèntims a l'ofrena del temple, el fa comentar -i comentar-nos a nosaltres- l'escena: uns tiren molt, però del que els sobra; ella tira poc, però és el que te per a viure.
A les nostres celebracions de l'Eucaristia, també tenim ocasió de compartir amb la comunitat una part dels nostre bens, que forman part de l'ofrena que és portada a l'altar.
Nosaltres, en general, sense voler ser maleducat, hem escollit el pitjor dels personatges de l'escena que contempla Jesús: Posem poc i del que ens sobra.
A pesar de la crisi, és cert, han augmentat els donatius anònims per a ajudar als pobres, per a Caritas. Però les nostres ofrenes a la comunitat, que ens han d'ajudar a assolir el "famós" autofinançament, segueixen essent molt petites. Evidentment no disposo de dades estadístiques de "col·lecta per càpita" de la gent que acudeix a missa, però faria por i tristor veure en quins nivels ens movem, repeteixo, sense voler ser desconsiderat amb la generositat de molts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario