En plena campanya de Renta, en plena ebullició d' "IBI's", l'evangeli d'avui ens torna a tocar, i ens dóna pistes sobre la manera en que Jesús tracta els seus conciutadans, encara els que no són els seus seguidors.
A Jesús li agrada sorprendre els seus interlocutors, deixar-los descolocats. És una tàctica que li permet treure avantatges del que mai ningú s'hauria esperat treure'n. Ens aniria bé, a l'Església en general, que ens nostres portaveus sapiguessin fer el mateix.
Jesús diu als fariseus allò que volen sentir, pero no els dóna la raó. Entra en el seu joc, pero no juiga amb les seves regles.
No es nega a pagar els impostos (no podia fer-ho sense estar fora de la legalitat) però tampoc els diu que s'han de pagar sense més.
En el nostre temps, alguns han demanat si era just pagar IBI. Amb les paraules dels fariseus: ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?
Josep Moncada, ecònom de la diòcesi, demana que qualsevol canvi sigui igual per a tots: "Si pagamos, pagamos todos y se elimina cualquier exención fiscal, pero carecería de sentido hacerlo sólo contra la Iglesia».
No va emprar la frase de l'evangeli, però hauria estat encertada: "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu."
Segurament alguns, com passà amb Jesús i els fariseus, s'han sorprès de la resposta.
I és que fer preguntes amb segones intencions, plantejar polèmiques fora de lloc, en ocasions pot ser més negatiu per al que demana que per al qui ha de respondre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario