Mantenir el gest de la ma estesa davant algu que ens ha ofes, no és gens fàcil. La reflexió que proposa Jesús és contundent, com ho era contra el "dent per dent": no podem fer o ser com els nostres enemics, els nostres contrincants.
Si colpejem els qui ens colpejen, que hi hem guanyat? Si estimen els que ens estimen, quin merit tenim?
L'exigència de Jesús s'acosta a l'impossible: la perfecció del Pare del Cel ha de ser la nostra mesura.
Sabem que és inabastable per a la nostra humanitat, però hem de mantenir la fita, com qui camina cap a l'horitzó, sabent que no s'agafarà mai, però fent camí.
Perquè caminar cap a l'horitzó, sabent que mai hi arribarem? Els qui hem fet el Camí de Santiago, sabem que arribar dalt un turó, encara que no sigui la nostra destinació, ens fa descobrir un nou paisatge; arribar a un cim ens fa descobrir que hi ha altres cims que ens esperen.
Si ens conformem amb el primer cim, quina meta assolirem? Si som amics dels nostres amics...
La perfecció de Déu, la seva capacitat d'estimar, de perdonar, d'acollir, d'abraçar,... han de ser nostra la referència, la fita cap on anem, el nostre objectiu. Cada un de nosaltres, al seu pas; cada un de nosaltres fins on les seves forces puguin ... i una mica més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario