30.Senyor, jo no sóc digne... (Mt 8, 5-17)

El reconeixement d'autoritat que el centurió fa a Jesús és extraordinari. si ens posen en situació, es tracta d'un oficial de l'exercit dominador, invasor, que te el control del país a un "homenet" sense ofici ni benefici aparent d'una població sotmesa.
Aquest reconeixement ve seguint d'una mostra d'humilitat tamble poc corrent.
Aquesta mostra d'humilitat ha estat incorporada a la litúrgia de l'eucaristia, percisament en el moment en que se'ns mostra, per a ser reconegut el Cos de Crist.
El reconeixement del Crist en la forma consagrada és la que ens fa dir "Senyor, no som digne" si creim en seva presència.
El centurió, per la seva fe, va veure acomplerta la seva petició. Com en totes les curacions que fa Jesús, és la fe del malalt, del que demana la curació la que provoca la curació. Mai és al contrari. Cert que la curació genera admiració i ajuda a canviar el sentit del pensament dels que observen el gest de Jesús. Mai, però, és així amb el que rep la gràcia de la salud. En l'Eucaristia, la nostra fe és la que ens ha d'acompanyar en la celebració, la que en obrirà el cor de Jesús per a concedir-nos el seu favor.

La resposta a la presentació de l'Anyell de Déu ens ha de provocar aquesta sensació d'inutilitat, com la del centurió.

Demanem al Senyor una fe com la seva.

29. I jo et dic que tu ets Pere (Mt 16, 13-19)

Les imatges que empra Jesús al llarg de la seva predicació són moltes i variades. L'encomana de Jesús a Pere d'abrir i tancar és, com totes les que utilitza, molt suggestiva.

És destacable que Jesús fa aquesta encomana després de "forçar" la professió de fe de Pere. La tasca d'acompanyar la comunitat, de regir-la, de fer-la creixer no pot ser mai una "feina", sinó que és una vocació. I les vocacions són fruit de la fe, de la relació personal amb el Senyor.

A Jesús el podem veure de moltes maneres, com els deixebles expliquen que uns el comparen amb el Baptista, o amb Elies. Tant sols des del reconeixement de que Jesús és el Senyor rebran l'encàrrec de pasturar el ramat. I aquesta tasca ha de ser feta a l'estil de Jesús. Aquest estil és el del servei.
La tasca de Pere, i del seu successor, ha de ser feta des de la humilitat, des de la senzillesa de la crida rebuda, i sobre tot des de la fe en el Senyor, imitant-lo en tot.

Tenir les claus no és senyal de poder, sino de servei i de responsabilitat.

28. No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor" (Mt 7, 21-29)

El fragment de l'evangeli d'avui ens mostra tres fronts de la predicació de Jesús:

• la posada en pràctica
• la solidesa dels fonaments
• la coherència

La nostra fe ha de ser posada a la pràctica, no es pot reduïr a la pura proclamació de dogmes ni de creences, que no afecten a la nostra vida de cada dia. No tots els que es declarin seguidors seran reconeguts pel Senyor, sinó aquells que han configurat la seva vida a la manera de viure de Jesús.

Aquesta pràctica de vida ha de ser fonamentada en els ensenyaments del Mestre, ja que d'altre manera, estarem recolzant la notra actuació en elements que no són de fiar. L'arena de la platja sembla molt sòlida, pero qualsevol mal temps, o mal moviment, podes desestabilitzar la nostra vida.

Així, aplicant a la vida aquells fets i ensenyamaents que són realment sòlids i que ens ha deixat Jesús, com a ensenyament, la nostra vida tindrà una coherència que fara creïble la nostra actuació. Llavors els que ens veuen, o ens controlen, veuran que l'autoritat ens fe de la confrontació entre el que feim i el que deim.

Fonamentem la nostra vida en la Roca. "Jesus is my rock" , expressió molt cantada en el Gospel, ha de ser alguna cosa més que una lletra de cançó

vacances...?

Una semana llarga de "suposades" vacances no hauria de ser motiu per a faltar a la cita del nostre blog. Encara que sembli mentida, la rutina de les jornades de feina, que tenen un començament i un final, fan més fàcil la organització que el "treball a casa" que suposen unes reformes de "bricodecoració". Ara, retornada la normalitat, intentarem recuperar el ritme i les reflexions.

Faltarà decidir si he de fer un parèntesi a l'estiu, o no.

De moment, les meves disculpes.

21. Quan pregueu, no parleu per parlar (Mt 6, 7-15)

Jesús segueix ensenyant quines han de ser les nostres actituds en aquelles coses importans. Si ahir ens parlava de l'almoina,  del dejuni i de la oració, avui ho segueix fent de la pregària.

L'aplicació pràctica de tot el que ens ha dir es veu en la "seva" pregària: el Parenostre.

Aquesta oració, que el mateix Jesús posa com a exemple, és un compendi de molts aspectes de la seva predicació, però essencialment cal destacar-ne un: parlar a Déu com a papà, amb aquesta familiaritat, amb tot el respecte, però amb tot l'amor, ningú ho havia fet mai. La pregària de Parenostre ens repassa els aspectes fonamentals de la nostra relació amb Déu i amb els germans, i per açò és un bon resum de tot el Missatge de Jesús.

Santificar el nom de Déu, que es compleixi la seva voluntat, que vengui el Regne, són peticions que Jesús ens marca com a prioritàries. Com ho són tambe els que atanyen als germans: nosaltres perdonem, no ens deixis caure en temptació, etc.

En el racó més intim del cor de Jesús neix aquesta pregària. Fem-la nostra, també amb tot el cor.

20. ...entra a la cambra més retirada...(Mt 6, 1-6.16-189

La nostra religiositat necessita moments de celebració comunitària, de exaltació mútua, de exclamació multitudinària, fins i tot, si es vol. Les processons, les trobades mundials, els actes de concentració no són dolents, sinó al contrari.

Però el que Jesús ens demana és que mai descuidem la nostra interioritat, el nostre "jo" més íntim i personal, i la relació d'aquesta part més interior amb Ell.

La mateixa importància de "l'interior" és la que marca la descripció del dejuni i de l'almona: "el que faci la ma dreta que no ho s'apiga la ma esquerra", ens vol fer entendre que la nostra generositat no neix dels nostre mèrits, sinó de la manca de justícia, que fa necessaria aquesta donació. Si fem cartitat, si dejunem, ha de ser una acció feta en la discreció, en la intimitat, entre el Pare que tot ho veu i cada un de nosaltres.

Aquesta manera de fer no es treu de la obligació de denunciar els fet que ens condueixen a la necessitat de socorrer altres. Caritas te la obligació de fer saber a les institucions i a la societat sencera que hi ha tantes i tantes families que no tenen el necessari per a menjar. Però, la discreció, la confidencialitat entre uns i altres ha de ser absoluta. No confonguem aquesta demanda de Jesús amb la denuncia profètica de les causes i les consecuències d'una societat injusta.

19. Si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? (Mt 5, 43-48)

Mantenir el gest de la ma estesa davant algu que ens ha ofes, no és gens fàcil. La reflexió que proposa Jesús és contundent, com ho era contra el "dent per dent": no podem fer o ser com els nostres enemics, els nostres contrincants.

Si colpejem els qui ens colpejen, que hi hem guanyat? Si estimen els que ens estimen, quin merit tenim?

L'exigència de Jesús s'acosta a l'impossible: la perfecció del Pare del Cel ha de ser la nostra mesura.

Sabem que és inabastable per a la nostra humanitat, però hem de mantenir la fita, com qui camina cap a l'horitzó, sabent que no s'agafarà mai, però fent camí.

Perquè caminar cap a l'horitzó, sabent que mai hi arribarem? Els qui hem fet el Camí de Santiago, sabem que arribar dalt un turó, encara que no sigui la nostra destinació, ens fa descobrir un nou paisatge; arribar a un cim ens fa descobrir que hi ha altres cims que ens esperen.

Si ens conformem amb el primer cim, quina meta assolirem? Si som amics dels nostres amics...

La perfecció de Déu, la seva capacitat d'estimar, de perdonar, d'acollir, d'abraçar,... han de ser nostra la referència, la fita cap on anem, el nostre objectiu. Cada un de nosaltres, al seu pas; cada un de nosaltres fins on les seves forces puguin ... i una mica més.

18. Dóna a qui et demana. (Mt 5, 38-42)

"Ull per ull, dent per dent" és una expressió de la llei antiga, que surt tres vegades a l'antic Testament. Jesús va molt més enllà, exigint als seus que en lloc de tornar el mal que han rebut, parin l'altra galta.

Aquesta exigència l'han retreta molts als cristians. De fet és molt difícil de complir, perquè la nostra capacitat humana de perdonar és limitada. Jesús ens proposa que sapiguem perdonar amb la seva mesura, amb la mesura de Déu.

Per açò va més enllà: acompanya més enllà de les obligacions; "dóna a qui et demana" és una proposta que no tots sabem complir.

Caritas ho fa institucionalment, i ho fa bé, amb seguiment de les persones, intentant evitar els desaprensius que abusen de la nostra generositat.

Però hem de saber que tots som Caritas, que no són només els voluntaris. La crida que ens fa Jesús a l'evangeli ens obliga a fer una mica més del que ens pot semblar raonable. És el que vol dir "donali el mantell", a qui te reclama el vestit.

No podem quedar-nos en l'estricte compliment del que marquen les lleis si volem ser seguidors de Jesús. No hem de saltar-nos la llei, però hem d'estirar tot el possible el seu compliment. i si cal, hem de fer canviar les lleis.
Hi ha moltes mans que demanen ajuda. Hi ha moltes persones que ens necessiten per tal de poder arrib ar a final de mes, amb un plat a la taula, per sencill que sigui.

És el d'avui un evangeli ple de confiança. És també un evangeli que ens empeny a la evangelització, des de la confiança.

El semblador ha de confiar en les forces de la naturalesa per tal que el seu esforç no sigui en va. De la mateixa manera nosaltres hem de confiar en Déu, pensant que les accions evangelitzadores que duem a terme seran profitoses.

Pot passar que els fruits que nosaltres esperem a la primera collita no siguin els que es dónen, però en ocasions succeeix així.

El més important és posar la nostra tasca en mans de Déu, i no tant en les notres tècniques, en les nostrs idees.
La realitat de la nova evangelització ens reclama fer plantejaments nous. Fer aquestes noves propostes no ha de ser solament canviar el nom de les accions que feim sempre. Ni afegir l'adjectiu "evangelitzadora" a les accions que feim des de temps enrrere.
Sembrar, escampar la llavor de la Paraula de Déu, com totes les sembre de la natura, implica confiar en que cada part fara la seva: el sembrador, la llavor, la terra, la pluja... Pero el que és important és la llavor: la Paraula de Déu, el testimoni de l'evangeli viscut en les nostres comunitats és el que, a la llarga donarà fruit.
Si hem fet la nostra tasca, tant si ens adonem com no, la llavor creix i dóna fruit, encara que no ho sembli.

16. La seva mare conservava tot això en el seu cor.(Lc 2, 41-51)

Després de la celebració del Cor de Jesús, l'Església ens proposa la del Cro de Maria.

El text es situa en la infantesa de Jesús, en un moment en que Maria té un paper fonamental en el naixement i els primers anys de vida.

Maria, pel fet de ser mare, es converteix en contemplativa, i és capaç de conservar en el seu cor aquells moments en que, en l'Infant, Déu es torna a manifestar.

Després d'haver perdut el fill durant tres dies, per primera vegada, el retroba parlant amb els Doctors i els mestres de la Llei; quan en tornarà a perdre per tres dies, després del calvari, es retrobarà ple de glòria.

Maria, amb el cor ple d'ensenyaments i de records serà el cor de la primera comunitat. Al seu voltant els deixebles es troben, reben l'Esperit, inicien el seu ministeri apostòlic.

També la nostra comunitat actual, ens hem de trobar al voltant de Maria, imitant el seu estil de vida, senzill, auster, discret. El seu cor ha de ser el nostre cor, bategant a l'hora.

"Oh dolcíssim cor de Maria, siau la meva salvació"

15. ...li traspassà el costat amb un cop de llança. (Jn 19, 31-37)

La litúrgia d'avui ens recorda un latra moment dels viscuts al llarg de la Setmana Santa: la llançada al costat de Jesús.

El relat de l'evangelista Joan fa referència als textos de l'Antic Testament per a justificar la importància que ell dóna a aquests fets. La Passió de Jesús és l'acompliment de les Escriptures. Així, les cites dels textes antics li remarquen el significat.

Que del cor de Jesús a la creu en sortin Sang i Aigua ens remet, des de la perspectiva cristiana, diferent de la dels jueus del temps de l'evangelista, a altres significats. El més directe és el baptisme, significat en aquesta igua que surt del cor transpasst.

Un sentit més simbòlic, i si se vol, més romàntic, és que amb la llançada neix, del Sagrat Cor de Jesús, la nostra església, la nostra fe, la nostra vida en Comunitat.

Jesús ens ha mostrat fins a l'extrem què significa estimar, què vol dir lliurar-se als altres.

I ho fa "de cor". No es tracta de qüestions intel·lectuals, ni de doctrines, ni de dogmatismes. Es tracta, ja des del principi de l'Església, de sentiment, de cordialitat. Les doctrines, els dogmes, han servit al llarg de la història per a ajustar posicions, sobretot en moments de grans controvèrsies amb sector que pensaven de maneres diferents als de l'Església. El nostre moment, la nostra església d'avui, d'aquí, necessita que la mogui el cor, que la pertinença a aquest grup que som els creients ens mogui el cor.

Els necessitats que recordavem el dia del Corpus, necessiten la nostra ajuda material i el nostre cor, per tal de poder sortir endavant. Fins i tot  "re-cor-dar", vol dir "tornar a passar pel cor".

Sabem que les devocions de temps passats no sempre poden ser ajusdates a les noves necessitats. Però no podem deixar de "passar pel cor" aquelles coses, aquelles persones que, mirant Jesús transpassat a la creu, ens demanen ajuda.

"Sagrat Cor de Jesús, en Vos confio"

14. ...Si et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu (Mt 5, 20-26)

L'exigència de l'evangeli és extrema. La reconciliació amb els germans, prioritat d'aquesta reconciliació a altres gestus rituals, ca fins al punt d'avui: No es conforma a dir: si tens (tu matiex) alguna cosa contra el teu germà, deixa la teva ofrena. Aquesta situació seria encar raonable, als ulls humans: No pots presetnar una ofrens si estas barallat amb un germà. però no diu açò l'evangeli: "si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu,..."

Jesús ens recorda la nostra pròpia responsabilitat en la relació amb els altres. Ni tant sols ens permet pensar en exculpar-nos de les disputes amb els germans: Nosaltres en som responsables! Encara que sigui ell, qui està enfadat, nosaltres en som responsables. "Ja tornaràs..." , és a dir, després si que acceptaré la teva ofrena, però no mentre estiguis barallat amb el teu germà.

En el mateix sentit va la segona part de l'evangeli: en cap cas podem deixar les nostres relacions amb els altres al marge de la nostra responsbilitat. Jesús no diu "si ets culpable, cerca un pacte amb el que t'acusa" Ens demana un acord, encara que la raó legal estigui de la nostra part. La relació amb els altres és més important que tenir la raó i que ens la doni un jutge.

Si apliquem aquests principis a les nostres relacions, un món nou i millor s'obrirà pas cap a la llum, i unes noves relacions s'escamparan entre els homes.

13. no he vingut a anul·lar-los... (Mt 5, 17-19)

La llei i els profetes són puntals per a la religiositat dels jueus. La Llei és l’aliança de Déu amb el Poble d’Israel; els profetes són el recordatori permanent de que aquells aliança és mante amb la promesa de Déu del retorn a la terra en temps d’exili, en temps de desgràcies.

Veient el rumb de la predicació de Jesús molts pensaven que el temps de la Llei i els profetes s’havia acabat, que Jesús proposava un canvi total i absolut de marc, una nova relació amb Déu. Jesús és taxant en la seva resposta: No vol canviat el marc de relació amb Déu, sinó donar a aquest marc la fondària que li correspon.
La proposta de relació amb el seu poble de part de Déu és inextingible. El que cal canviar és la nostra resposta a aquesta aliança.
Els nous valors del Regne no són un canvi, sinó un compliment de la voluntat de Déu, que ha havia manifestat des de segles.
La Llei i els Profetes, que acompanyen Jesús en el moment de la transfiguració, al Tabor, són el fonament de tot el seu missatge: Déu, que s’ha compromès amb Israel, manté la seva promesa, i la du al màxim: enviant el Fill, revelant-se per mitjà d’ell en paraula humana.
A uns mesos del cinquantè aniversari del Concili Vaticà II, coneixent les veus que en ocasions han demanat un nou concili, crec que el plantejament de Jesús amb la Llei i els profetes ens pot servir de referent: el que cal no és canviar el mar de referència, sinó aprofundir-li i dur-lo a terme. Casi tots els que han estudiat a fons els documents del Concili coincideixen en que hi queda encara molts elements per a recepcionar i incorporat a les nostres pràctiques pastorals.
Potser ens serà bo escoltar les paraules de Jesús, aplicant-les en el nostre cor també al Concili.

12. Vosaltres sou la sal, vosaltres sou la llum (Mt 5, 13-16)

La sal i la llum, fins fa pocs anys, han estat elements indispensables per a la vida quotidiana de la gent, especialment en temps d'escassetat, de necessitat.

La sal com a element de conservació d'aliments, com a font de la paraula "salari", però sobretot com a element essencial de la cuina. Sense entra en detalls, tan sols destacar un aspecte: per a donar gust, la sal se disol, deixa de ser ella mateixa per a integrar-se perfectament en el guiat. Malament quan en un "tià al forn" trobem un pessic de sal! Vol dir que hi ha llocs en que no ha arribat el seu gust, i que hi ha el risc que allà on ha quedat concentrada la sal, no es pugui menjar.

De la mateixa manera podem reflexionar amb la llum, pensant en les candeles, amb el simbol de la llum del vespre de Pasqua. Tan com més es reparteix més n'hi ha. Açò només passa amb l'amor i algunes coses més, però no massa.

Aquestes dues imatges les podem traduïs en actituds. D'una banda, el despreniment i generositat, sortir de nosaltres mateixos per a integrar-nos amb altres per a aconseguir canviar el gust de la societat, mai quedar-nos tancats en els nostres racons de sempre.

D'altra banda, compartir. Si tan sols un te una candela i no comparteix amb altres, mentre ell te un els altres estaran sempre a les fosques, i acabada la seva candela, hi haurà fosca absoluta per a tots. Si la comparteix, podran, entre tots il·luminar-se mutuament.

I qui ha de tenir aquestes actituds som els cristians. Posem la nostra llum bern alta, que ilu7mini a tothom, compartin amb qui te inquetuds, mesclem-nos amb la bona gent del món, per a compartir. Llavors tots veurem les bones obres i donarem gràcies al Pare.

11. ...de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc (Mt 10,7-13)

Les instruccions de Jesús són molt explícites. La gratuïtat ha de ser un estil de vida. Ni or ni plata ni sarró ni muda de recanvi, ni sandàlies per correr, ni bastó per a atacar o defensarse.

En general, semblen coses amb una certa transcendència, però en realita ténen molt de pes. Sortir sense doblers implica confiar en els que te trobaràs, sortir sense sarró vol dir estar en mans del que t'acolliran; sortir sense muda vol dir confiar en que tot t'anirà bé; sortir sense sandàlies, implica que has d'anar poc a poc, sense presses, a pas de caminant, amb els peus ben posats, sense correr per encalçar ningú, ni per fugir, per por; igual amb el bastó: sense capacitat d'atacar, ni de ferensarse amb altres arguments que la raó i les paraules.

No és tan sols questió d'austeritat, sino d'actitud.

En uns moments de la història en els que el tenir pesa més que el ser, animar-nos a obrir els nostres cors i les nostres comunitats a aquest estil de vida, a aquestes actituds fonamentals, d'austeritat, si, però també de mansuetud, d'humilitat, de tranquilitat d'esperit i de mètode de feina, és molt important.

L'Església no sempre ha estat fidel a aquestes recomanacions, a aquest manament. Potser qui millor ha estès aquesta manera de fer són els missioners, que en general actuan així, i que en ocasions deixen molt més del que ens podem imaginar.

Tampoc les nostres comunitats sabem ser fidels a aquest manament. En ocasions, ni tan sols sabem com posar-nos en camí, a cercar els altres, a comunicar-nos amb ells, per a fer-los arribar el missatge de Jesús.

"Quan entreu a la casa, saludeu els qui hi habiten; si la casa n'és digna, que rebi la pau que li desitgeu, i si no n'és digna, que la pau torni a vosaltres" Ens han de bastar aquestes afirmacions per a saber cert que Jesús està amb aquesta tasca i que no ens ha de preocupar com ens rebran. Hem de ser portadors de pau al món. L'hem rebuda de franc...

10. ...això és el meu cos...això és la meva sang (Mc 14, 12-16.22-26)

"Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món" . Aixi acabava l'evangeli de diumenge passat.

És una promesa que l'Església ha cregut des de fa molts segles que es compleix de moltes maneres.

És amb nosaltres en l'Esperit que ens ha donat, en Pentecosta, per tal de fer-nos testimonis seus; és amb nosaltres en els pobres, -"...quan feis açò a un d'aquests més petits..."- en els l'hem de servir; és amb nosaltres en l'Eucaristia, presència real i pacient en els sagraris de les notres comunitats, que espera la nostra pregària i la nostra contemplació.

Aquests  dos últims aspectes, els pobresd i l'Eucaristia els celebrem conjuntament aquest diumenge, solemnitat del "Corpus Christi".

Certament aquesta festa és la festa de l'Eucaristia, i aquesta és el centre, com ho és cada setmana. Però també han de ser centrals els pobres, els mils de pobres de totes castes que tenim a la nostra societat: els aturats, els marginats, els que no tenen el necessari, i els que necessiten alguna cosa -i en ocasions no saben què és- encara que tenguin diners.

Els pobres i l'eucaristia no es poden separar. els evangelis estan plens de paràboles de convits i banquets de noces en els que els convidats no acuden i els pobres són els cridats. Jesús ha manifestat clarament la seva predilecció pels pobres. Són, com deiem abans, la seva presència constant entre nosaltres.

Servir l'Eucaristia, fer-li homenatge, portar-la pels carrers amb els majors honors no te cap sentit si no servim també amb els mateixos esforços i amb els mateixos honors els pobres. Segurament ho heu sentit altres vegades: la taula de la eucaristia és la taula dels pobres; la taula dels pobres és la taula del Senyor.

No podem deixar tancat el Senyor dins una "gabia daurada", que els sagraris poden semblar sense la presència adoradora dels creients. Pero sobre tot no podem honorar l'Eucaristia sense servir els pobres.

En aquesta Solemnitat del Corpus, siguem testimonis del Senyor i fem-li homenatge també en els pobres. Caritas ho fa cada dia, és l'Església que serveix els necessitats. Donem-li un cop de ma, no tant sols econòmic, que fa falta, també de pregària, de temps, de cor.

9. Ha donat tot el que tenia per a viure. (Mc 12, 38-44)

En moments de grans dificultats econòmiques com les que vivim en els nostres temps, pren especial relevància per a contrastar la nostra manera de fer, de compartir, l'evangeli d'avui.

Entre els jueus és norma donar el deume, es a dir, el deu per cent dels seus guanys per al sosteniment del temple, en temps de Jesús, i d'altres estaments, després de la diàspora.

No cal recordar que els sistemes de pensions de viudedat no eres establerts en el Segle I. Llavors, les viudes, sense feina, passaven a ser persones marginades, en tot cas retornades a l'entorn del seu pare, pero en tot cas sense ingressos econòmics que els permetessin una vida còmode i educar els seus fills, en cas que fossin encara petits.

La perspicàcia de Jesús, que veu aquella viuda posant uns cèntims a l'ofrena del temple, el fa comentar -i comentar-nos a nosaltres- l'escena: uns tiren molt, però del que els sobra; ella tira poc, però és el que te per a viure.

A les nostres celebracions de l'Eucaristia, també tenim ocasió de compartir amb la comunitat una part dels nostre bens, que forman part de l'ofrena que és portada a l'altar.

Nosaltres, en general, sense voler ser maleducat, hem escollit el pitjor dels personatges de l'escena que contempla Jesús: Posem poc i del que ens sobra.

A pesar de la crisi, és cert, han augmentat els donatius anònims per a ajudar als pobres, per a Caritas. Però les nostres ofrenes a la comunitat, que ens han d'ajudar a assolir el "famós" autofinançament, segueixen essent molt petites. Evidentment no disposo de dades estadístiques de "col·lecta per càpita" de la gent que acudeix a missa, però faria por i tristor veure en quins nivels ens movem, repeteixo, sense voler ser desconsiderat amb la generositat de molts.

8. si David mateix l'anomena Senyor... (Mc 12, 35-37)

Per als jueus del temps de Jesús, i per als de tots els temps, David és el més gran exponent del seu estatus de sobirania i de poder de tots els temps. Salomó potser fou més ric i savi, pero David...

En una societat patriarcal, en la que els Patriarques històrics, Abraham, Isaac, Jacob, són, a més dels avantpassats familiars són els fundarors de tot el poble, amb les seves peculiaritats, ser de la família de David és un honor.

Però Jesús ho enten d'una altra manera, ben diferent: el fill sempre és inferor al pare. I ell sap que de cap manera és inferior a David, per gran que fos el rei.

Ell, sabedor de la seva essèncial diferència amb els altres descendents de David, vol marcar, encara que sigui de manera una mica confusa, la seva distància.

Per altra banda, prepara el terreny per tal de indicar als seus seguidors que no serà el Messies que ells esperen, de caire terrenal, polític. El seu Regne no és d'aquest món. Per açò el els diu que el Messies no pot ser inferior a David. Per a reforçar la seva posició, cerca en els texts dels salm 110.

A nosaltres també ens va bé recordar que el Regne no és d'aquest mon, però que hem de viure i conviure amb la gent del món. També ens convé recordar que el Senyor , el resustictat, està per damunt de nosaltres i que nosaltres hem de ser els seus testimonis, i no mai testimonis de nosaltres mateixos.

7. --No ets pas lluny del Regne de Déu (Mc 12, 28-34)

L'Atri dels gentils, al Temple de Salomó, era el lloc en el que els qui no eren jueus podien compartir d'alguna manera la seva religiositat, la seva adoració a´Déu d'Israel amb els creients.

No entraven en el pati dels jueus, ni oferien sacrificis, però estaven just al costat, aprop dels que per la seva fe ho feien. Allà podien compartir tot el que de bo passava, intercavnair opinions, creixer en la fe.

Aquesta figura de l'Atri, la porxada que diríem en la nostra tradició menorquina, ens ha de fer creixer en la capacitat d'acollida, en la obertura i la disposició per a compartir amb altres, no creients o creients d'altres confesions i comunions, aquelles coses que ens uneixen.

Tenim molts espais per a fer-ho. Les organitzacions de l'Església que es dediquen a la cooperació amb el tercer món, Mans unides, Missions, les que fan ajuda als necessitats, Caritas amb tots els seus programes, són una bona oportunitat. Per fer que sigui profitosa, però, hi han de trobar cristians ferms, formats i informats, que puguin marcar les diferències entre una ONG'd i Mans Unides, entre un Banc d'aliments i Caritas. Açò requereix un esforç per part de les nostres comunitats, d'acollida i de formació.

L'Atri dels Gentils, aquesta porxada en la que els no creients puguin estar còmodes en diàleg amb els creients, amb aquesta disposició d'acollida, és un repte que hem d'enfrontar sense massa dilacions. Tenir la ocasió de dir a algú que està aprop del Regne, no s'ha de deixar passar.

6. Ell no és Déu de morts, sinó de vius (Mc 12, 18-27)

Com serem, en la resurrecció dels morts? Com ens retrobarem amb els éssers estimats que han mort abans de nosaltres? Com s'han retrobat els esposos, per exemple, que han mort amb molts anys de diferència, després d'una viudetat llarga? De qui serà esposa la que ho va ser, en vida, de dos homes?.

Totes aquestes preguntes són les "rèpliques" de la que van fer a Jesús els saduceus, amb idea de confondre'l.

Jesús els fa entendre que la realitat de la vida futura no és com la realitat present. No hem de pensar en una eternitat de morts, sinó de vius! La vida en Déu, que no ens podem imaginar del tot, serà absolutament diferent de la nostra vida a la Terra. En el fons, el que ens diu Jesús és que si el coneixement de Déu ha de canviar la nostra vida ara i aquí, la contemplació de Déu cara a cara ens canviarà del tot, essencialment. El cos gloriós de Jesús ressuscitat, és el paradigma de la nostra resurrecció. No en teim, però, més referències que les que ens narren els evangelis. I no n'hem de voler treure més del que ens diuen.

Deú, és un Déu de vius, que parla en present dels seus amics i servents.

Esperem que l'eternitat, present sense fi, sigui per a tots un temps de comunió amb Déu i els germans.

5. I quedaren sorpresos de la seva resposta. (Mc 12, 13-17)

En plena campanya de Renta, en plena ebullició d' "IBI's", l'evangeli d'avui ens torna a tocar, i ens dóna pistes sobre la manera en que Jesús tracta els seus conciutadans, encara els que no són els seus seguidors.

A Jesús li agrada sorprendre els seus interlocutors, deixar-los descolocats. És una tàctica que li permet treure avantatges del que mai ningú s'hauria esperat treure'n. Ens aniria bé, a l'Església en general, que ens nostres portaveus sapiguessin fer el mateix.

Jesús diu als fariseus allò que volen sentir, pero no els dóna la raó. Entra en el seu joc, pero no juiga amb les seves regles.

No es nega a pagar els impostos (no podia fer-ho sense estar fora de la legalitat) però tampoc els diu que s'han de pagar sense més.

En el nostre temps, alguns han demanat si era just pagar IBI. Amb les paraules dels fariseus: ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?

Josep Moncada, ecònom de la diòcesi, demana que qualsevol canvi sigui igual per a tots: "Si pagamos, pagamos todos y se elimina cualquier exención fiscal, pero carecería de sentido hacerlo sólo contra la Iglesia».

No va emprar la frase de l'evangeli, però hauria estat encertada: "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu."

Segurament alguns, com passà amb Jesús i els fariseus, s'han sorprès de la resposta.

I és que fer preguntes amb segones intencions, plantejar polèmiques fora de lloc, en ocasions pot ser més negatiu per al que demana que per al qui ha de respondre.

4. Què farà l'amo de la vinya? (Mc 12, 1-12)

El meu estimat tenia una vinya

en un turó molt fèrtil.

Va remoure la terra,

tragué les pedres

i va plantar-hi ceps triats.

Al bell mig hi construí

una torre de guàrdia

i va excavar-hi un cup.

N'esperava bon raïm,

però ha sortit agre.

Aquest fragment, que sembla una transcripció de l’evangeli d’avui, és el referent que els jueus tenien al cap quan Jesús parlava de vinyes, i vinyaters. El profeta Isaïes va fer servir aquesta imatge amb assiduïtat. Podien fer fàcilment la transposició mental del personatges, pensant en el model que, de sempre, havia estat present en les seves lectures.

Jesús, però, hi afegeix un personatge: l’hereu. Si llegiu el text d’Isaïes (Is 5.1-7) veureu que no en parla. Deixa clar, però, el que Déu espera del seu poble.

La incorporació de Jesús a la imatge original ens mostra la seva consciència d’enviat, d’hereu, de Fill. Sap que, abans que ell, els profetes havien treballat per tal que el poble donés els fruits que s’esperaven, sense èxit. I sap també quin serà el seu final: la mort violenta.

Per a acabar reforça la seva paràbola amb un altra text reverenciat pels jueus: un salm. La pedra rebutjada, el Fill de Déu mort a la creu fora del poble, ara corona l’edifici, ha de ser exalçat per damunt de tots, amb la resurrecció i l’ascensió.

L’exigència que ens proposa Jesús en el text és simple:

• com a “Vinya” hem de fer el que ens pertoca, els fruits al seu moment, segons les diversitats que cadascú te, amb les peculiaritats que ens són pròpies i ens fan ser més rics;
• Com a “vinyaters” som els responsables de que l’obra de Déu arribi al seu acompliment, que no es perdi cap oportunitat, que tots els nostres amics, veïns, conciutadans, tenguin la possibilitat de rebre la Paraula i donar el seu fruit.

Fem repàs de les nostres actituds i les nostres respostes al que Déu espera de nosaltres.

Que farà, l'amo de la vinya, si no som fidels al seu manament?

3. ...del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant (Mt 28, 16-20)

Passada la diada de la Pentecosta, l'Església ens proposa la celebració de la Trinitat.

És la contemplació de les tres persones d'una manera conjunta, després de celebrar la Resurrecció del Fill, la seva Ascensió a la dreta del Pare i la vinguda de l'Esperit Sant.

No intentaré explicar el dogma. "tres personas distintas y un solo Dios Verdadero". No és fàcil d'explicar i no és fàcil d'entendre.

Els mateixos deixebles de Jesús dubtaven quan el van veure apareixer. El van adorar, "abans, però, havien dubtat".

Els misteris que ens presenta la resurrecció de Jesús, la seva nova existència, més enllà de la mort, les seves aparicions, la seva ascensió, no són comprensibles amb la nostra raó humana. Ens fugen, ens superen.

El que si que està al nsotre abans és la indicació que ens fa Jesús: En nom d'aquest Déu que ens costa d'entendre, en nom de la confiança que ens mereix la coherència de Jesús, la seva predicació i la seva vida, ensenyem a tot el món a complir el seu missatge, compartim amb tots el seu estil de vida.

També hem de creure l'altra gran afirmació: Jesús ens acompanya cada dia, sempre, i amb el seu ajut podem fer-ho tot. La seva presència no és una presència corporal, cm la que compartien els deixebles fins l'Ascensió, però és una presència real. El tenim en els pobres, el tenim en els sagraments, el tenim en els germans, en la comunitat que prega.

Les nostres celebracions comencen sempre en nom d'aquest Déu Trinitat que ens costa d'entendre, però han d'acabar amb l'enviament, també en nom seu, a la realitat més planera, més quotidiana, la dels necessitats, la dels germans, la de la eucaristia i els altres sagraments per fer-lo present entre els nostres conciutadans.

2. --Us faré una altra pregunta... (Mc 11, 27-33)

La llarg de la seva vida pública i de les seves trobades amb els fariseus, Jesús mostra la seva habilitat per a girar les situacions i posar a favor seu qüestions o preguntes que estan fetes per a fer-li perdre el favor de la gent.

La d’avui és una d’aquestes, en relació a la font de l’autoritat de Jesús, i que Ell encamina cap al baptisme de Joan.

Jesús sap que els fariseus no estan interessats en reconèixer la seva filiació, la seva missió en nom de Déu, sinó en aplegar-lo en una mala resposta per a poder-lo processar.
Així, aprofitant-se de la pròpia por dels fariseus a la gent fervorosa que seguia Joan, els posa en la necessitat de dir un "No ho sabem" que els deixa en una situació de desavantatge.

A nosaltres, també ens fa el mateix, encara que no en siguem conscients.

En la pregària, en aquesta conversa sense paraules que ens permet acostar-nos a Déu, tenim costum de fer preguntes al Senyor, esperant la seva resposta, de demanar-li algunes coses, esperant el seu favor. Però sovint la seva resposta és un altre interrogant, que ens deixa en evidència amb nosaltres mateixos.

Les nostres peticions, o exigències, es tornen en exigències per a nosaltres mateixos. La nostra pregària, si es sincera, ens posa sempre en una situació que ens mostra a nosaltres mateixos la pròpia petitesa.

Si la nostra intenció en la pregària és neta i recte, la resposta de Déu també ho serà; si la nostra intenció és posar-nos a la seva disposició, Déu ens respondrà amb claredat. Però si, com els fariseus, ens acostem a la pregària amb intencions amagades, cercant que Déu reforci les nostres intuïcions o les nostres opinions, que sigui un “certificat de garantia”, el Senyor és capaç de girar-nos la truita i deixar-nos, com als fariseus, absolutament descol·locats.

Siguem sincers en la nostra pregària, anem al Senyor a compartir, no a demanar.

1. Si algú diu a aquesta muntanya... (Mc 11,11-26)

Jesús no malaeix, pel gust de maleir, ni en un mal moment. Potser si que estava de mal humor, a tots ens pass. Però la seva maledicció tenia més intenció d'ensenyar que de fer mal. Jesús vol un acte espectacular que cridi l'atenció dels seus deixebles.
La seva intenció de fons és fer-los veure la importància que te la pregària, la força que te, sempre que es faci amb la intenció i amb la convicció necessàries.
"La fe fa moure montanyes",  pero jo, que tenc fe, he demanat salut, i estic malalt.
"La fe fa moure montanyes", però jo, que tenc fe, he demanat un alleujament econòmic, i estic en precarietat.
"La fe fa moure montanyes",  pero jo, que tenc fe, he demanat amor i segueixo sense ser capaç d'estimar.
Les maneres de Déu no són les nostres maneres i amb la seva saviesa, que no és tampoc la nostra, ens empeny per camins que a nosaltres ens semblen inconvenients, perillosos, inadecuats. En ocasions són camins pels que mai se'ns hagués ocorregut transitar per pròpia voluntat, però Déu ens hi ha menat. Aquests camins de malaltia, de pobresa, de desamor, que per iniciativa humana sempre hauríem volgut defugir, ara són la nostra ruta de cada dia, amb els patiments que comporta.

Déu ens dóna allò que no volem i ens nega allò que li demanem. Aquesta és la nostra percepció.

Però Jesús ens diu que, si és així, és que demanem allò que no ens convé, encara que creguem el contrari, i ho feim de la manera inadecuada, sense el convenciment necessari per a aconseguir-ho.

Demanem pomes; Déu ens dóna llavors de pomera. I amb aquestes llavors, i molt d'esforç, podrem tenir pomes, i repartir-ne, compartint amb altres aquesta meravella que Déu ens haurà dónat, amb  molta feina per la nostra part. Déu mai estalvia els esforços dels que estima. Com tots els pares.
L'evangeli d'avui acaba recordant-nos que el perdó als nostres germans ha de ser punt fonamental per a la nostra pròpia reconciliació amb Déu i amb nosaltres mateixos.
"perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes." Preguem amb confiança, des de la quietud d'esperit que es dóna haver perdonat els germans, i Déu ens escoltarà, encara que en ocasions la seva resposta no sigui la que nosaltres esperem.