Preguem l'Advent

DIVENDRES DE LA SEGONA SETMANA D'ADVENT

Isaïes 48,17-19;

Mateu 11,16-19

LA NOSTRA EXISTÈNCIA ÉS ESPERAR.

“Va dir Jesús a la gent: A qui compararé la gent d’aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: “Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!”. Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té un dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: “Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors”. Però les obres de la saviesa acrediten que és justa.

ESPECTADORS DEL REGNE

Estimat creient:

Han passat els dies i ens trobem a la meitat de l'Advent. Continuen els cants i les pregàries que l'Església eleva al Senyor: «Oh Senyor, vine, no tardis». Continua caient damunt nostre la pluja de la Paraula de Déu que guia el nostre caminar i el nostre treball de construcció del camí cap al Senyor. No encertaríem a trobar el camí del Senyor si Ell no ens el mostrés. I de res ens servirà conèixer-lo d’oïdes si la força per a fer-lo no ens ve de dalt. Res del què és de Déu podem assolir sense la seva ajuda. Amb els nostres desitjos de Déu, amb els nostres desitjos de ser més evangèlics no n’hi ha prou per a emprendre el camí cap al Senyor.

Potser tu en tens experiència personal… Què m’has de dir a mi…!

L'evangeli d'aquest segon divendres d'Advent ens presenta Jesús acusant la postura d'aquells que opten ser espectadors de tot el què passa. Sens dubte la més còmoda.

Ho mira, critica, però mai s’implica en la realitat, mai esdevé actor, sempre està fora d'escena. Sempre té coses a dir, però mai hom el pot atacar en allò que ell critica perquè sempre està al marge de tot protagonisme. Els espectadors critiquen a Joan Baptista el seu caràcter auster. A Jesús el critiquen perquè fa una vida normal: menja, beu, accepta invitacions dels amics. Li diuen golafre.

Quedar-se a la vora, restar al marge, marginar-se voluntàriament per a criticar sense ser criticat, és una postura defensiva i descompromesa. A aquesta mena de persones les anècdotes els impedeixen veure l'essencial: els signes de novetat, la proximitat de Déu en Jesús, que hi és en tot allò que és nostre. Perden la veritat perquè no volen (o no poden) veure la realitat.

Avui, amic creient, rebem una invitació per a revisar la nostra tendència a les excuses i la nostra postura d'espectadors davant la realitat que toquem i davant el Déu que invoquem. Una vida feta d’ “és que…” és una vida marginal, sempre a la defensiva.

Potser avui el crit de «Vine, Senyor» s’hauria de canviar per aquest altre de «Que hi vegi, Senyor». Cridem que passi quelcom i que vingui Algú que ja és present. Però els nostres ulls no són capaços de veure’l bé ni de discernir la novetat del regne. Podem continuar amuntegant excuses. Però els signes de Déu hi són. Cal sortir a veure'ls o cal mirar per a veure'ls; mirar sense prejudicis. Mirar sense més. La veritat i els signes de Déu són allà on homes i dones d’avui, guiats per l'Esperit, estimen, perdonen, donen, es donen, construeixen la veritat, busquen la pau, acullen…

Trobem. Sempre bones raons per justificar les nostres idees. Però en el fons, si som sincers, sabem què estem fent i de què ens estem defensant…

Els signes de Jesús tenen llum pròpia. Ací es revela Déu. Som responsables de fer signes de Déu davant dels homes perquè vegin les obres del Pare.

Potser hem de reconèixer en el més secret de la nostra veritat que les barricades per a impedir el pas de Déu per la nostra vida tenen el seu origen en el nostre cor.

Sí, no tenim capricis diferents d'aquells als qui Jesús assenyalava amb el dit com a «nens capritxosos».

Qui vulgui escoltar, que ho escolti.

Jo, et dic adéu.

REFLEXIÓ

No és fàcil no deixar-se influenciar per l'ambient.

L'afirmació “jo sóc jo i la meva circumstància”, no hi ha dubte que és una realitat que hi és. Amb més o menys influència. Depenent de la personalitat de cadascú. Només els qui tinguin una personalitat ben forjada, madura, sabran calibrar les ofertes que rebin de l'ambient, i les acceptaran o les rebutjaran, segons calgui.

La maduresa humana, cristiana, exigeix tenir una jerarquia de valors, que regeixi la nostra manera de pensar i de fer. És infantil voler estar a la "moda" de qualsevol xerraire, amb la seva teoria desgavellada.

Idees clares i ben fonamentades, són l'origen d'una vida coherent i responsable.

Revisar periòdicament la pròpia jerarquia de valors és quelcom que tothom ha de fer. Precisament perquè és fàcil que l'ambient, subtilment, influenciï i condicioni la pròpia jerarquia.

Per això, en aquest temps litúrgic, d'una manera reiterativa, se’ns convida a fer aquesta revisió responsable, per tal què l'advent esdevingui una realitat que tinguem sempre en l'horitzó de la nostra manera de viure.

Déu és advent… És vinguda permanent.

PREGÀRIA

Senyor, som conscients de la nostra responsabilitat

a l’hora de viure la nostra vida cristiana.

Malgrat tot,

no sempre responem amb la seriositat

amb la què ens hi hem compromès.

L'ambient s’hi fica dins les persones i les comunitats,

i la nostra resposta queda mediatitzada.

Avui, ens crideu a depurar criteris, i a reforçar principis,

que continuen donant solidesa a les nostres vides.

El vostre advent, ens interpel•la i ens qüestiona,

perquè els valors eterns, no se sentin amenaçats,

pels valors falsificats que ens ofereix la societat