la nostra petitesa

Lucas 1,46-56

El càntic del "Magníficat" és dels tres que ens presenta l'evangeli de Lluc el més conegut. L'hem cantat moltes vegades, l'hem resat moltes vegades, l'hem meditat moltes vegades (?) Sempre me crida l'atenció el fragment "ha mirat la petitesa de la seva serventa".

En el nostre món, el que priva, el que tothom vol és ser gran. Maria, la més gran entre totes les dones, la beneida de Déu, -Elisabeth li ho acaba de dir- respon posant per davant la seva petitesa. Primer accepta la proposta de Déu. Humilment. Després canta la grandesa de Déu, que ha mirat la seva petitesa. Sap (l'evangelista li posa les paraules a la boca), que serà anomenada benaurada. Però ella sap que no es merit seu, sinó de Déu.

Quantes vegades ens gloriem de la nostra grandesa, com si allò que aconseguim sigui mèrit nostro?. Quantes vegades posem les nostres capacitats per damunt de la providència?

Reconeguem, com Maria, amb molts més motius que ella, la nostra petitesa, i reconeguem que, si res feim bé, és per gràcia de Déu.

Joan Manuel Mercadal Victory