Mn Ballarin, capellà català, de molt bon humor i molt bona lletra, escrivia que si Jesús entrés en una església no reconeixeria la "seva Església" i que els fidels no el reconeixerien a ell.
Possiblement te raó en ambdues coses. En la primera no hi podem estar segurs, encara que molts esteim convençuts que la nostra Església, en la que vivim, ens movem i som, no és ben bé la que Jesús voldría.
En la segona afirmació, en canvi, si que podem estar ben segurs: ha entrat en moltes ocasions i no l'hem vist. Ens ha semblat veure un borratxo, o una prostitua, o un transeunt, o una drogadicte, o ... i era Ell. Era Ell, que esperava ser reconegut en "aquells més petits".
...Ben igual els va passar als jueus amb Joan Baptista. Ell era el Precursor, però no el van saber veure. fiaven veure una altra cosa.
A l'Evangeli d'avui Jesús els ho retreu. I a nosaltres?
Joan Manuel Mercadal Victory
Si nó és Ell, són les circumstàncies, com ens conta des de Madrid en Bep, el nostre glosador
Dissabte II d’Advent.
Elies ja ha vingut, però no l’han sabut reconèixer.
Ahir fosquet, posat que amb motiu des viatge que estem fent cap a Vietnam per tal d’adoptar na Clara, ens trobàvem a Madrid, varem anar a fer una volta per es centre, per la Puerta del Sol i la plaza Mayor. Tot son preparatius per es nadal comercial.
Em van cridar molt s’atenció, uns artilugis fets amb llaunes de coca-cola buides que representaven ser cotxos, cendrers, gerros, avions, helicòpters, etc. Col•locats Per damunt una estora. Però encara em va cridar molt més s’atenció s’homo que les fabricava, perque només estava dotat d’uns braços molt curts, i unes mans molt defectuoses de ses que en treu molt més profit que jo de ses que Déu em va posar.
Li vaig donar unes monedes a na roser, i ella lis va donar a ell. Tot d’una, ell ens va voler obsequiar amb un dels seus gerrets. Noltros no el voliem, perque ens carregaria més per s’inminent viatge, però ell va insistir tant, que as final vaig cedir, a lo que ell va replicar es “feliz Navidad” més polit que he sentit mai.
Avui de matí, mentre em dutxava, he pensat en ell i en els pares biològics de na Thi Mu Nguyen, na Clara com li direm noltros. Quina raó els haurà obligat a deixar-la a ses portes d’un orfenat?
Sempre hi haurà un Elies, un Joan Baptista que calarà foc as meu interior i em farà patir per els que pateixen.
Però també sempre hi haurà un Jesús que em farà agrair a Déu els braços sans que m’ha posat, i unes circumstàncies adequades perque em pugui guanyar sa vida per tal de donar a ses meves filles lo que sigui per sa raó que sigui no els hi han pogut donar els seus pares biològics.
Per dintre em sol cremar
Actua de modos poc fins
I m’arriba molt endins
Amb sa gent que sol rapar
Elies el tenim dins
Perque aplani els camins
Per tal de a Jesús trobar
No hay comentarios:
Publicar un comentario